LES PREOCUPACIONS DE JULIÁN

“¿Cuándo acabará esto?”, així de contundent i clar se’m va expressar un veí fa uns dies al barri de Camp Clar de Tarragona. Fèiem la presentació de la candidatura socialista a les eleccions al Parlament i, en acabar, van ser molts els veïns que se’ns van adreçar per explicar-nos les seves necessitats i inquietuds. Entre ells aquest home, el Julián, que ja porta quatre anys a l’atur i que ha esgotat la prestació per desocupació, per tant, es troba sense uns ingressos mensuals mínims per poder viure amb dignitat. “Lo peor es cuándo los niños piden cosas que no les podemos dar. ¿Tienes hijos tú?”

Clar, si algú es dedica a llegir les editorials i informatius d’alguns mitjans de comunicació, les opinions dels “experts” a les tertúlies i debats diversos i les declaracions diàries dels senyors Mas o Rajoy podria pensar que aquest ciutadà estava referint-se a l’etern i monotemàtic debat independència sí o independència no. Una polèmica permanent que ofega la realitat que es viu dia a dia als carrers dels país. Doncs no. El Julián preguntava quan sortiríem “de veritat” de la crisi, quan podria trobar un lloc de treball per poder guanyar-se la vida i quan recuperaria les ajudes socials que abans rebia i que els Governs de Mas i de Rajoy li han furtat. Per desgràcia, segur que sou molts els qui esteu llegint aquestes línies i reconeixeu una situació similar d’algun familiar o amic del vostre entorn, quan no de vosaltres mateixos.   

I és que mentre parlem del sexe dels àngels o sobre si el futur Estat ha de donar la ciutadania a valencians, aragonesos i balears la realitat a peu de carrer, que és tossuda, ens indica que durant aquests anys de Govern CiU-ERC a Barcelona i de Govern PP a Madrid les desigualtats i la pobresa han crescut fins a límits mai vistos en democràcia. Aquí i ara prop de 15.000 famílies de les comarques tarragonines tenen a tots els seus membres a l’atur i ja no perceben la prestació per desocupació, ni cap ajuda econòmica per part de l’Estat o de la Generalitat. Se sustenten a l’aire. Sense esperança i sense expectatives i, al damunt, han d’aguantar als senyors Mas i Rajoy (curiosament aquí si que coincideixen) afirmar un dia sí i l’altre també que “la crisis ya es cosa del pasado”. Que li diguin això al Julián si tenen estómac per a fer-ho...

La increïble trivialitat i falta de sensibilitat amb la què Mas i Rajoy menystenen el patiment i l’angoixa de les persones que encara estan acusant de ple els efectes devastadors de la crisi realment fa esgarrifar. Lluny de donar solucions a aquest drama han substituït el debat polític sensat per una espiral de declaracions èpiques presumptament patriòtiques d’evocacions quasi bèl·liques. Així, avui podem llegir al senyor Mas afirmant que “el nostre enemic (el dels catalans) és l’Estat espanyol” o que “quan algú t’agredeix has de lluitar en legitima defensa”, “intenten sabotejar el procés a base de mines”, i així etc, etc. Però, la veritat, és que quasi resulta un home de sentit comú comparat amb el senyor Rajoy i les seves declaracions sorprenents del tipus “la vida es muy dura” (en relació a la situació política) o la seva màxima “me voy a la Eurocopa porque la selección se lo merece y el asunto (en relació a la crisi econòmica) ya está resuelto.” I, efectivament, va anar a veure partits de futbol i a fumar-se un puro. En fi...

Jo vull un país lliure, sí. Vull un país lliure de tant de despropòsit i tanta insensatesa. Un país governat per persones que no es barallin pels colors de la bandera sinó que lluitin per garantir uns paràmetres de qualitat de vida d’excel·lència, amb uns drets socials i prestacions públiques del màxim nivell europeu. Sobretot vull un país sense pobresa, sense desigualtats i sense nens depenent del menjador de l’escola per poder menjar calent un cop al dia. Un país al servei de les necessitats dels Julián de Catalunya, perquè sou tots i cadascun de vosaltres (i no els símbols de l’imaginari col·lectiu “patriòtic”) els qui heu vertebrat aquesta Catalunya inclusiva, generosa, solidària i mestissa, forjada també amb les aportacions de les generacions de catalans vinguts d’arreu. Aquesta Catalunya social és la que em mou i m’estimula a seguir treballant per assolir un país de plena ocupació i on cap dels seus habitants quedi abandonat a la seva dissort sense tenir l’escalf dels serveis socials públics. Pel Julián i per aquesta Catalunya líder en progrés social que van somiar els presidents Macià, Companys, Maragall i Montilla.

Article de Carles Castillo publicat al diari Més Tarragona