“No podem romandre impassibles. Hem de fer
alguna cosa!”. Això és el que deien aquest dijous molts tarragonins davant la
imatge de portada del Diari en la què es veia un nen mort ofegat a la platja
quan intentava arribar a Europa amb la seva família. Una imatge colpidora,
espantosa, que ha sacsejat la consciència d’Europa davant la tragèdia de
desenes de milers de persones que fugen de la guerra de Síria i que intenten
trobar asil i futur en terres europees.
Estic convençut que si algun país europeu
entén el que suposa aquest èxode massiu aquest país és el nostre. En efecte, fa
76 anys també eren desenes de milers els tarragonins, catalans i espanyols que
fugien cap a la frontera francesa per escapar de la guerra i del feixisme. Segur
que molts dels que estan llegint aquestes línies recorden les vivències
personals que evocaven els nostres avis que van tenir la desgràcia de viure
aquesta tragèdia. També aquest èxode va deixar imatges colpidores en la memòria
col·lectiva. Recordo ara la fotografia d’una nena mutilada, sense una cama, que
és ajudada pel seu pare a arribar a la relativa seguretat de la frontera. O la
sèrie d’imatges gràfiques de Robert Capa mostrant la fugida de refugiats de
Tarragona mentre eren bombardejats per l’aviació franquista. Un èxode que va
acabar per a molts a les platges d’Argelès-sur-Mer, al camp de concentració de
Gurs, etc.
La història de Tarragona constata per
desgràcia que generacions de tarragonins van patir en carn pròpia el que
significaven els bombardejos, la guerra i la tràgica tessitura d’haver d’optar
entre quedar-se a la ciutat i patir la repressió dels vencedors o marxar a
l’exili tan sols amb el que cabia en un carro, un animal de càrrega o
directament a l’esquena. Per aquest passat -que també forma part de la nostra
identitat- i pel sentiment humanitari que sempre ha caracteritzat als habitants
de la nostra ciutat, Tarragona no pot romandre impassible davant del drama dels
refugiats que fugen de la guerra de Síria i no ho farà.
En aquest sentit, com a alcalde he donat les
instruccions per tal que Tarragona se sumi a la xarxa de municipis que s’han
ofert per acollir als refugiats. Farem tot el que estigui a les nostres mans
per impulsar accions que millorin l’acollida d’aquestes persones i de les seves
famílies. Així mateix, també contribuirem econòmicament d’acord amb les nostres
possibilitats amb l’Alt Comissionat de les Nacions Unides que protegeix als
refugiats.
Ara bé, al marge de l’actuació que hem pogut
impulsar des de l’Ajuntament el que, un cop més, ha estat a l’altura moral del
repte col·lectiu que tenim plantejat ha estat la reacció dels tarragonins. I és
que les oficines municipals han rebut un allau de trucades de particulars
oferint la seva ajuda, la seva casa, la seva disposició a acollir i ajudar a
aquests refugiats de la guerra de Síria. Sempre he dit i ho reitero ara que el
màxim potencial de la ciutat, el seu principal actiu, el seu tresor més gran,
és la vàlua humana i ètica dels tarragonins i tarragonines. Una vegada més la
vostra actitud està molt per sobre dels elogis que jo us pugui fer. Davant de
situacions adverses els habitants de Tarragona es creixen. La seva generositat
i solidaritat és directament proporcional a la seva humanitat. I és que la
força d’una ciutat no es determina només per la renda per càpita dels seus
residents, o pels seus equipaments o traçat urbanístic. La força de Tarragona
és la força de la seva gent. En aquest sentit (el que Kafka anomenava “la
història universal de la meva ànima”) Tarragona és gran. És gran perquè encara
respon amb sensibilitat humana a la tragèdia d’una persona que es veu obligada
a fugir del seu país per salvar la vida del seu fill.
Article de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada