“Ara mateix utilitzem la meva pensió per pagar
el “cole” i la roba dels meus néts. És clar que ho faig per la meva família,
només faltaria! Però el pitjor és quan he de parlar d’aquestes temes amb la
meva filla i el seu home, els dos a l’atur, perquè se senten humiliats i ho
passen molt malament. Fins l’any passat rebien l’ajuda aquella dels 426 euros
però ara no cobren ni això i aleshores, clar, és impossible viure. Tens fills
tu?” Això em deia ahir mateix un avi a Valls. És tan sols un exemple, un
d’entre molts, de les moltes vivències quotidianes que són una autèntica lliçó
de la realitat social que es viu a peu de carrer.
Ja fa temps que penso que tant els candidats
de Junts pel Sí com els del PP fa temps que no escolten ningú que no sigui del
seu estricte àmbit polític, ni trepitgen gaire els carrers i places del país. Només
així s’entén que es dediquin en exclusiva a parlar del “monotema” i, sobretot,
no diguin ni mitja paraula de la realitat dramàtica a la què aquest avi feia
referència.
Però la veritat és que tampoc és estrany. Des
de que aquest Artur Mas és president de la Generalitat i Mariano Rajoy
president del Govern les retallades de drets socials, prestacions, ajudes
públiques, etc. i l’absència d’estímuls a la creació de llocs de treball han
estat de tal magnitud que intenten ocultar la seva incompetència llançant-se
les banderes pel cap (quasi literalment).
No perdrem el temps parlant del senyor Rajoy
perquè la seva credibilitat política arribats a aquesta alçada de la
legislatura és igual a zero. Però, i el senyor Mas i la seva candidatura? Ens
animen ara a iniciar un procés de “desconnexió” d’Espanya que durarà 18 mesos.
Però com és poden dir aquestes coses, amb aquesta frivolitat? Pensem per
exemple amb les empreses dels polígons químics de Tarragona que donen feina a
tanta gent. Com afectarà aquesta “desconnexió” a les empreses nacionals que
passarien a ser “estrangeres”? I a les empreses internacionals si quedem fora
de la Unió Europea? I els llocs de treball? I les inversions? Cap resposta, cap
concreció. Tan sols se’ns emplaça a seguir el lideratge d’Artur Mas perquè
se’ns assegura que té “molt prestigi internacional”. Sí, és clar! Té tant
prestigi que va de quart a la seva pròpia llista. No lidera ni la seva candidatura!
El tenen amagat, sense donar la cara. En
fi...
Els socialistes sí volem parlar dels temes que
preocupen a l’avi que es veu obligat a pagar amb la seva pensió la roba i el
col·legi dels seus néts, i dels aturats que han perdut fins i tot l’esperança,
i de les dones que continuen carregant amb el pes de les seves famílies, i dels
joves sense futur laboral, i dels treballadors i autònoms que no arriben a
final de mes. Volem impulsar mesures concretes que els facin justícia per això
impulsarem des de la Generalitat que paguin més aquells que més tenen a través
d’una nova tributació sobre les grans fortunes, modificant l’impost de
patrimoni i apujant els tipus progressius. I tot això per a què? Per evitar que
cap persona es quedi sense ingressos, i sense una educació i una sanitat
pública de qualitat, mentre el Govern de Mas continua dedicant recursos a
campanyes de propaganda institucional convertides en autobombo del Govern i del
seu projecte polític.
I el senyor Mas, el senyor Bel, el senyor
Junqueras, el senyor Batet? Tindrien el rigor d’explicar-nos que pensen fer en
l’àmbit de les polítiques socials? Perquè l’únic segur si guanyen és el que el
dia 28 el president de la Generalitat és dirà Artur Mas. Però, i la resta? Què
li diem a la gent que ho passa malament, que s’esperi 18 mesos fins a la
“desconnexió”? I mentrestant, què?
I mentre els “patriotes” del signe que sigui
parlen de les banderes i de les fronteres els que defensem el catalanisme
social de veritat, els que volem fixar el debat en l’eix social, som
menystinguts, obviats i fins i tot ridiculitzats si gosem aixecar la veu i expressar
quins són els problemes reals de milions de catalans.
Article d'opinió de Carles Castillo publicat al Diari de Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada