El responsable d’una de les entitats del tercer sector que treballen a peu
de carrer ajudant les persones i famílies que pateixen en carn pròpia el drama
de la pobresa i de l’atur estructural (tots i cadascun dels quals es mereixen
un monument a la plaça major de tots els pobles i ciutats) m’explicava fa poc,
mitjançant una al·legoria, quines havien estat les conseqüències de la crisi
econòmica que tant mal ha fet als treballadors i al conjunt de la ciutadania.
Em deia aquesta persona que imaginés un grup de
muntanyistes (la societat) escalant per arribar al cim d’un pic especialment
agrest. Tots els escaladors van assegurats per una corda que està clavada amb
piquetes a la paret rocosa que forma la muntanya. La corda (les prestacions i
drets socials de l’Estat del benestar desenvolupat pels Governs socialistes) és
la garantia que assegura que ningú caigui al buit. Tots avancen junts, malgrat
que amb ritmes diferents, cap al cim de la muntanya (el progrés social).
De sobte pateixen un terratrèmol (la crisi
econòmica que esclata el 2008). Tot trontolla i els muntanyistes que estan al
final de l’escalada (les persones amb les rendes més baixes) es desprenen i
queden sostinguts, només, per la corda que impedeix que caiguin al precipiti de
la pobresa. Què fer? Determinats cercles del poder econòmic i financer, i part
de la dreta política, defensen que cal tallar la corda per evitar que tot el
grup s’estimbi al fons del barranc.
En aquest punt el meu interlocutor em va mirar
directament als ulls i em va emfatitzar: “No deixeu mai que alguns
irresponsables o egoistes tallin la corda. Això mai!”
Això mai! Tenia tota la raó. No només no s’ha de
tallar la corda sinó que s’ha de reforçar per aconseguir que les persones que
ara mateix se sostenen al buit puguin tornar a escalar la muntanya. El que
també és necessari és que els insolidaris que pugen fins al cim, d’amagat, amb
helicòpter sense fer cap esforç i sense ajudar ningú (els que tenen els seus
milions amagats a paradisos fiscals) han de tornar a començar a escalar la
muntanya des de la vall i contribuir a sufragar totes les despeses que fins ara
s’han estalviat de pagar.
Com aconseguir-ho? Impulsant, com hem fet els
socialistes al Congrés, una renda, un
ingrés mínim vital, de 426 euros mensuals per a totes les persones que
s’hagin quedat sostingudes a l’aire. Pensem que només a les comarques
tarragonines això ajudaria 15.000 famílies que tenen a tots els seus membres a
l’atur i que ja no cobren cap subsidi ni prestació. En el conjunt del país aquesta
xifra s’eleva fins a les 700.000 famílies, és a dir, quasi dos milions de
persones de les quals dues terceres parts tenen fills petits a càrrec. Només
recuperant els recursos que perdem per la descomunal evasió fiscal a càrrec de
les rendes altes i d’algunes grans corporacions empresarials transnacionals
això seria perfectament factible.
No parlo en cap cas, doncs, de fer volar coloms
sinó de fixar objectius realitzables i aprovar-los d’immediat. Això afecta de
ple també a la realitat, vergonyant, de la pobresa infantil. No pot ser que
avui dia encara hagi nens i nenes que no tinguin assegurada una alimentació
nutricional bàsica. No pot ser, és injust, és indigne d’una societat
democràtica com la nostra. En aquest sentit cal, com defensem els socialistes,
que el Congrés aprovi una prestació per fill a càrrec independentment de la
situació laboral dels seus pares. Aquest és un objectiu irrenunciable per a
nosaltres igual com ho és reforçar la corda dels drets socials.
I encara que això comporti que els escaladors que
estan al capdavant de l’expedició triguin una mica més en arribar al cim doncs
endavant. Tots hem d’arribar-hi sense deixar ningú a banda, ni una sola
persona. En el moment d’assumir la responsabilitat de ser el primer secretari
dels socialistes del Camp de Tarragona penso que el primer repte que tinc per
endavant, l’objectiu número u que hem d’aconseguir, és que en aquestes comarques
tothom entengui que no permetrem que la corda comuna que ens assegura a tots i
a totes amb les prestacions socials que eviten que ningú caigui a la pobresa
mai es talli. Ni ara ni mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada