dimarts, 14 de febrer del 2017

TALLAR LA CORDA? NI ARA NI MAI!



El responsable d’una de les entitats del tercer sector que treballen a peu de carrer ajudant les persones i famílies que pateixen en carn pròpia el drama de la pobresa i de l’atur estructural (tots i cadascun dels quals es mereixen un monument a la plaça major de tots els pobles i ciutats) m’explicava fa poc, mitjançant una al·legoria, quines havien estat les conseqüències de la crisi econòmica que tant mal ha fet als treballadors i al conjunt de la ciutadania.

Em deia aquesta persona que imaginés un grup de muntanyistes (la societat) escalant per arribar al cim d’un pic especialment agrest. Tots els escaladors van assegurats per una corda que està clavada amb piquetes a la paret rocosa que forma la muntanya. La corda (les prestacions i drets socials de l’Estat del benestar desenvolupat pels Governs socialistes) és la garantia que assegura que ningú caigui al buit. Tots avancen junts, malgrat que amb ritmes diferents, cap al cim de la muntanya (el progrés social).

De sobte pateixen un terratrèmol (la crisi econòmica que esclata el 2008). Tot trontolla i els muntanyistes que estan al final de l’escalada (les persones amb les rendes més baixes) es desprenen i queden sostinguts, només, per la corda que impedeix que caiguin al precipiti de la pobresa. Què fer? Determinats cercles del poder econòmic i financer, i part de la dreta política, defensen que cal tallar la corda per evitar que tot el grup s’estimbi al fons del barranc.    

En aquest punt el meu interlocutor em va mirar directament als ulls i em va emfatitzar: “No deixeu mai que alguns irresponsables o egoistes tallin la corda. Això mai!”

Això mai! Tenia tota la raó. No només no s’ha de tallar la corda sinó que s’ha de reforçar per aconseguir que les persones que ara mateix se sostenen al buit puguin tornar a escalar la muntanya. El que també és necessari és que els insolidaris que pugen fins al cim, d’amagat, amb helicòpter sense fer cap esforç i sense ajudar ningú (els que tenen els seus milions amagats a paradisos fiscals) han de tornar a començar a escalar la muntanya des de la vall i contribuir a sufragar totes les despeses que fins ara s’han estalviat de pagar.

Com aconseguir-ho? Impulsant, com hem fet els socialistes al Congrés, una renda, un  ingrés mínim vital, de 426 euros mensuals per a totes les persones que s’hagin quedat sostingudes a l’aire. Pensem que només a les comarques tarragonines això ajudaria 15.000 famílies que tenen a tots els seus membres a l’atur i que ja no cobren cap subsidi ni prestació. En el conjunt del país aquesta xifra s’eleva fins a les 700.000 famílies, és a dir, quasi dos milions de persones de les quals dues terceres parts tenen fills petits a càrrec. Només recuperant els recursos que perdem per la descomunal evasió fiscal a càrrec de les rendes altes i d’algunes grans corporacions empresarials transnacionals això seria perfectament factible.

No parlo en cap cas, doncs, de fer volar coloms sinó de fixar objectius realitzables i aprovar-los d’immediat. Això afecta de ple també a la realitat, vergonyant, de la pobresa infantil. No pot ser que avui dia encara hagi nens i nenes que no tinguin assegurada una alimentació nutricional bàsica. No pot ser, és injust, és indigne d’una societat democràtica com la nostra. En aquest sentit cal, com defensem els socialistes, que el Congrés aprovi una prestació per fill a càrrec independentment de la situació laboral dels seus pares. Aquest és un objectiu irrenunciable per a nosaltres igual com ho és reforçar la corda dels drets socials.


I encara que això comporti que els escaladors que estan al capdavant de l’expedició triguin una mica més en arribar al cim doncs endavant. Tots hem d’arribar-hi sense deixar ningú a banda, ni una sola persona. En el moment d’assumir la responsabilitat de ser el primer secretari dels socialistes del Camp de Tarragona penso que el primer repte que tinc per endavant, l’objectiu número u que hem d’aconseguir, és que en aquestes comarques tothom entengui que no permetrem que la corda comuna que ens assegura a tots i a totes amb les prestacions socials que eviten que ningú caigui a la pobresa mai es talli. Ni ara ni mai.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada