GARANTIR L’ACCÉS REAL A UN HABITATGE

Fa tant temps que parlem del dret a l’habitatge, que de vegades ens sembla que és un tema que ha perdut actualitat. Però no és així. Res més lluny de la realitat. A Catalunya, i a les comarques de Tarragona, hi ha moltes famílies que encara avui perden el seu habitatge per no poder fer front al pagament de les quotes hipotecàries o bé a la renda de lloguer. L’informe anual del TSJC així ho posa de manifest. 

Però al problema de les famílies que perden l’habitatge, i que necessiten reallotjar-se s’afegeix al d’aquelles persones que han d’accedir a un habitatge per primera vegada. Especialment sagnant és el problema del col·lectiu jove. Segons dades del Observatorio de la Emancipación, un 80% dels joves no poden emancipar-se. Aquesta dada és aclaparadora.

La precarietat en la feina de molts joves, o aquelles famílies que han vist com les seves condicions familiars ha canviat, i han de canviar d’habitatge, fa que la necessitat de vivenda i sobretot de vivenda assequible no minvi, sinó que augmenti amb el temps.

Davant d’això, ens trobem amb una realitat complexa en el mercat immobiliari. Per un costat, bona part de la ciutadania té problemes per accedir a la propietat. Més ben dit, l’endeutament que comporta l’accés a la propietat els hi és inassumible.

Per l’altra, es fa evident que falta habitatge de lloguer, i sobretot de lloguer assequible. Els preus del lloguer en determinades zones, s’han disparat. En els últims mesos moltes veus s’han alçat demanant accions decidides per frenar aquest increment desorbitat, per evitar l’exclusió residencial de moltes persones, i la gentrificació que es produeix en alguns barris de les grans ciutats.

Però això no només passa a les grans ciutats, sense anar gaire lluny en la Jornada sobre Turisme sostenible i els pobles del Priorat, que es va celebrar fa poc, es posava sobre la taula la incidència del turisme sobre l’oferta d’habitatge en aquesta comarca.

Per tant, es fa evident que hem d’incidir per garantir el dret de l’habitatge, com a dret individual. Però també hem de treballar en el dret col·lectiu de tenir ciutats i pobles diversos, on puguin conviure activitats econòmiques que creen riquesa, com el turisme, amb el desenvolupament del projecte de vida de les dones i els homes que volen establir-s’hi. La diversitat i la complexitat aporta riquesa, no només econòmica, sinó també social i cultural.

Davant d’aquesta situació  es presenten mesures, per part del Govern de la Generalitat, com la proposada de la creació d’un índex de referència de preus de lloguer, que serviria perquè el possible llogater pogués saber si la renda que se li demana per un habitatge, està dins dels paràmetres habituals en la zona on està situat o no. Estar o no dins d’aquests paràmetres pot, a banda, de ser orientatiu pel futur llogater, comportar conseqüències fiscals per al propietari.

Encara no hi ha una regulació d’aquests índex, però la seva implementació ens genera dubtes, sobre el mètode de càlcul d’aquests paràmetres, sobre la repercussió fiscal en els propietaris, sobre si realment seran dissuasoris de possibles lloguers abusius...

El problema real existeix, és molt greu, i s’hi ha d’actuar. S’han de plantejar accions directes, fins i tot podem valorar positivament l’índex plantejat, depenent de la seva regulació final. En qualsevol cas, la Generalitat té responsabilitat. Ha  d’incidir en el mercat de lloguer, especialment posant-hi més  habitatge, i a preu assequible. S’ha de crear un parc públic d’habitatges suficient per les necessitats ciutadanes. S’ha d’obtenir amb major mesura la cessió d’ habitatges dels que estan registrats a nom d’entitats financeres a disposició de la Generalitat, actualment només n’hi ha cedits 3.600 d’un total de 45.000.

Hi ha molta feina a fer. I per fer aquesta feina s’hi ha de destinar més recursos, al final la voluntat política es mesura en els recursos que s’hi destinen.

I també s’han d’aportar més recursos als Ajuntaments, que dia a dia fan front a les necessitats d’habitatge dels seus veïns i veïnes, moltes vegades lligades amb altres necessitats, de  subministraments, d’aliments... la seva feina constant, mereix reconeixement, però sobretot mereix el recolzament i els recursos necessaris del Govern de la Generalitat, que massa sovint busca els titulars mentre mira cap a una altra banda.