diumenge, 24 de novembre del 2013

FIDELS AL POBLE DE CATALUNYA



El sis d’octubre de 1934, en una decisió impulsada i aplaudida pel nacionalisme radical, el Govern de la Generalitat va proclamar unilateralment la República Catalana dins la República Federal Espanyola i va trencar relacions amb el Govern central. El resultat el diuen els llibres d’història: l’autonomia suspesa i l’autogovern perdut com a conseqüència d’una acció estèril condemnada al fracàs des del seu principi. A algú li pot semblar agosarat però fa mesos que tinc una certa sensació de déjà vu (tot i què en un escenari molt menys tràgic) quan escolto al Govern de CiU i als seus socis d’ERC competir entre ells per veure qui defensa plantejaments més irreals: contemplar altres “legalitats a part de l’espanyola”, defensar declaracions unilaterals d’independència, plantejar una aturada general d’una setmana de l’economia catalana (això amb quasi un milió d’aturats i una taxa de pobresa del 22%!), fer un referèndum el 2014 “o sí o sí”, etc. L’esperit del 6 d’octubre, consistent en sacrificar el país en una jugada de pòquer amb gest gloriós inclòs però sense solta ni volta, sembla que continua present.

La setmana passada el Consell Nacional del PSC va aprovar una proposta que defensa el dret a decidir dels catalans a través d’una consulta legal i acordada amb les institucions de l’Estat. Una proposta, per cert, que va rebre el suport de prop del 90% dels consellers nacionals del partit i que, per tant, és àmpliament majoritària. Per dir quelcom de sentit comú tan elemental com defensar el dret a decidir dels catalans dins de la legalitat vigent, el bloc independentista de CiU, ERC i la CUP,  amb l’amplificador mediàtic sobretot dels mitjans públics que fa temps que estimulen tot aquest procés, ha intentat estigmatitzar al PSC i presentar-lo com a un partit “traïdor” a Catalunya que en un moment decisiu de la nostra història es posiciona al costat de l’immobilisme total de PP i Ciutadans.     

Res més absurd. Els socialistes ens estimem Catalunya i estem convençuts que el futur del nostre país ha d’estar en mans de la voluntat dels catalans i de les catalanes. Però precisament per això, perquè ens estimem Catalunya, no volem portar als catalans cap al xoc de trens o cap a un carreró sense sortida. Una via aquesta que tan sols acabarà en una nova frustració generalitzada quan es constati que és una via morta. Tindrà el gest romàntic d’una èpica “patriòtica” que sembla omnubilar a alguns, és cert, però finalment tan sols portarà a una derrota total dels interessos catalans, una mena de repetició errònia del Pla Ibarretxe que ja sabem tots com va acabar. Per contra, els socialistes defensem que hi ha un altre camí, davant de l’independentisme de CiU-ERC-CUP i del centralisme immobilista de PP i Ciutadans, nosaltres apostem de manera decidida per una Catalunya lliure i socialment justa en una Espanya federal amb un conjunt de competències tan ampli com l’Estat de Baviera dins de la República Federal Alemanya. Defensem un projecte inclusiu que sigui una garantia també per al model de benestar social que volem tots els catalans progressistes i que la dreta “patriota” de CiU i PP vol destruir amb l’excusa de la crisi. 

Estem en un moment capdal de la nostra història, és veritat. També ho estava Francesc Macià el 14 d’abril de 1931. Aquell dia Macià va proclamar la República Catalana de la Confederació de pobles ibèrics que tres dies després, fruït de la negociació i de l’acord amb el Govern provisional de la República Espanyola, va esdevenir el Govern de la Generalitat de Catalunya, el primer òrgan d’autogovern del país en segles. Hi va haver aleshores alguns que des del maximalisme nacionalista van acusar Macià de “traïdor” i “d’espanyolista”, però la història el recorda ara com un dels millors presidents de Catalunya. També el president Tarradelles va pactar amb el president Suárez les condicions del seu retorn i la restauració de l’Estatut d’autonomia, el que li va valer recriminacions i acusacions de traïció. Tant aleshores com ara s’ha d’elegir entre el gest emocional èpic però estèril o l’actuació sensata amb sentit de la responsabilitat tenint en compte l’escenari real i el millor per als catalans. Els socialistes ho tenim molt clar i el nostre compromís amb el país és total. Seria molt bo per Catalunya, en els propers mesos, que també ho tinguessin clar els senyors Mas i Junqueres.

Article de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada