EL CANVI IMPRESCINDIBLE

Primera realitat que em deia ahir mateix un professional del servei d’emergències mèdiques. Una dona, mare de dos nens, cau desmaiada al mig d’un carrer cèntric d’una ciutat de les nostres comarques. En ser atesa pels metges de l’ambulància aquests constaten que és un desmai provocat per la falta d’aliments. La mare, separada i a l’atur, explica que cobra els 426 euros d’ajuda extraordinària però que prefereix que els seus fills mengin carn almenys dos dies a la setmana enlloc d’arròs cada dia i per això aquests dos dies es queda sense menjar.

Segona realitat. Els “experts” del Fons Monetari Internacional aconsellen una rebaixa general d’un 10% dels sous dels treballadors i “alerten” (sí, sí, “alerten”) sobre l’augment del salari mínim. Com tot sabem, en una societat com la nostra si un pare de família, per exemple, amb dos fills petits a càrrec cobra 645 euros mensuals pot nadar en l’abundància... Per desgràcia, els mateixos “experts” no diuen ni una paraula sobre l’augment de les diferències socials al nostre país, ni sobre la proletarització a marxes forçades de les classes populars, ni “alerten” de l’escàndol de l’evasió fiscal.

Són els mateixos “experts” del capitalisme del desastre que ens expliquen que totes aquestes mesures són dures però, ai sí! tràgicament necessàries si volem evitar “el pitjor.” Per fer-ho ens diran que cal procedir a desregulacions i privatitzacions massives i reduccions brutals de la despesa pública i de les inversions socials. Aquest darrer paquet ens arriba després en forma de les retallades que els Governs de CiU i PP apliquen amb tant d’entusiasme. Aquesta recepta màgica se’ns presenta com a única opció possible, com una mena de balsamo de fierabras modern, capaç d’evitar “mals majors” (convindria saber què pot ser pitjor que un 25% d’atur i una taxa de risc de pobresa superior al 30%).

Però no. El canvi avui dia no és tan sols necessari sinó imprescindible. Cal tornar a posar l’economia al servei de les persones, i no a l’inrevés, i aplicar una lògica humanista. Deia Erich Fromm que hi ha una lògica militar i una lògica humana, el mateix passa en l’àmbit de l’economia. Els “experts” tancats en centres d’estudi vinculats als mercats financers ens diran que les desigualtats socials són un incentiu pel desenvolupament econòmic però jo us demano que apliqueu el sentit comú. Per exemple, és raonable que en plena crisi econòmica el nombre de milionaris (persones amb un patrimoni superior al milió de dòlars) hagi crescut un 13% durant els dos darrers anys al nostre país malgrat l’augment desorbitat de la pobresa? Però quina lògica té això? 

Cal fixar un nou decàleg dels drets dels ciutadans actualment conculcats pel capitalisme de casino i per la crisi econòmica. Els socialistes estem convençuts que el mínim comú denominador passa per impulsar una renta bàsica de ciutadania (que garanteixi que cap ciutadà quedi orfe davant dels efectes de la crisi), per l’eradicació de la pobresa i de la desnutrició infantil a Catalunya i per la garantia que totes les famílies disposin d’un habitatge on poder viure amb dignitat. Podem fer-ho si així s’aprova al Parlament de Catalunya. Lamentablement, veiem com la dreta està més preocupada per qüestions de protocol que per assolir aquests mínims paràmetres de benestar pels catalans...

Vull acabar amb un missatge d’esperança. Llegia ahir a la nit la biografia de Neus Català, una filla dels Guiamets (un poble del Priorat) que va lluitar contra la dictadura i el feixisme, es va exiliar a França on va continuar lluitant contra els nazis que la van tancar al camp de concentració de Ravensbrück. Mai, mai, a la seva vida es va rendir, ni es va considerar derrotada. Igual com ella, però ara en un escenari menys dramàtic però no menys exigent, hem de tenir el valor de lluitar per allò que sabem que és just. I en aquest empeny contant de lluita contra les desigualtats i les injustícies socials tinguem sempre present que hi ha mares que prefereixen passar gana a què els seus fills no mengin carn. El seu sacrifici, la seva abnegació i el seu heroisme ens marquen el camí.

Article de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona