divendres, 28 de juny de 2013

TENSANT LA CORDA



Ara fa uns dies una mestra d’una escola d’una ciutat de les nostres comarques m’explicava la realitat de nens que arriben a les aules sense haver esmorzat i, molts dies, sense haver sopat el dia anterior. Amb els pares a l’atur i sense cobrar cap prestació o amb subvencions mínimes l’únic àpat garantit al dia per aquests nens és el que mengen a l’escola a l’hora de dinar. Aquesta mateixa persona m’explicava el cas concret d’uns pares que li deien que havien reduït la seva compra d’aliments a un únic producte, arròs, i que tots els àpats familiars consistien tan sols en un plat d’arròs. La mateixa professora m’alertava de les conseqüències que en la vida d’un nen de cinc any pot tenir passar-se mesos i mesos menjant tan sols un plat d’arròs.      

A la Catalunya dels Consells Assessors de les transicions, de les rebaixes dels impostos que graven el joc i els casinos i de les amnisties fiscals a mida per beneficiar als evasors de capitals tipus Bárcenas hi ha nens que passen gana i que tindran problemes de salut en el futur si no se’ls garanteix una alimentació nutricional mínima. No passa a Biafra, ni a Etiòpia, sinó al costat de casa, a deu minuts caminant d’on dormen els nostres fills.    

Sempre em va impressionar la resposta que donava Salvador Allende quan se’l preguntava què el va fer decidir a entrar en política. Deia el president màrtir que el seu compromís va néixer quan exercia de metge pediatra i constatava els problemes que la malnutrició infantil tindria en el desenvolupament futur dels infants (aleshores va decidir que la primera mesura que aprovaria si arribava a la presidència del seu país seria distribuir gratuïtament un litre de llet diari als nens, una decisió que va ser condemnada com una mostra intolerable “d’extremisme” per la dreta de l’època, aleshores com ara més preocupada “por la lógica de lo que se puede pagar” que no pas per l’alimentació dels nens). El que no em podia ni imaginar, quan ho vaig llegir per primer cop, és que el compromís polític a Catalunya passaria algun dia per la mateixa resposta.     

Aquest dia ha arribat. Ja em perdonaran la digressió però crec que hi casos, com els que exposava a l’inici de l’article, que il·lustren a la perfecció la realitat tràgica que es viu de portes en dins de moltes cases i que perjudica als més vulnerables, els nens, que no deuen tenir cap culpa dic jo en el sorgiment i explosió d’una crisi econòmica, molt marcada per la ideologia neoliberal, que ells no han provocat. Un 24% dels infants catalans, segons dades del mateix Govern, viuen en famílies amb ingressos que els situen per sota del llindar de la pobresa però en algun despatx de la Generalitat de Barcelona algun buròcrata ha decidit retallar també en beques de menjador (tot sigui per assolir l’objectiu de reducció del dèficit).

Així, el deute del Govern Mas en beques de menjador i de transport escolar amb les escoles, Consells Comarcals, ajuntaments i, en una mena de paradoxa cruel i de burla a la intel·ligència dels ciutadans, amb les mateixes famílies afectades per la crisi supera els quatre milions d’euros al Camp de Tarragona (quasi dos milions d’euros a la comarca del Tarragonès). Al conjunt del país aquest deute supera els 35 milions d’euros.

Aquesta mestra a la que feia referència em deia que qui té gana, té gana ARA. No pot esperar el resultat de “xocs de trens”, ni solucions màgiques en l’esdevenidor. Necessita una resposta real als seus problemes ARA. No és un tema de política, sinó d’humanitat. Ningú amb un mínim de sentit comú pot entendre com en uns moments en què la crisi econòmica sacseja amb duresa a tantes i tantes famílies el nombre de beques de menjador es redueixi i els impagaments de la Generalitat augmentin.

Els socialistes estem disposats a redreçar aquesta situació tan indecent. Per això tornem a emplaçar al Govern i a tots els grups parlamentaris a assolir un acord de país que garanteixi tres qüestions bàsiques. Primer, que tots els nens mengin i tinguin garantits tres àpats al dia. Segon, el pagament del deute de la Generalitat en concepte de beques de menjador i que no es perdi ni una prestació més. Tercer, l’establiment d’una targeta de compra per tal que les famílies puguin adquirir un paquet d’aliments bàsics que garanteixin una vida amb unes mínimes condicions de dignitat, tal com es mereixen.


Senyor Mas, si com a país som incapaços d’assolir un acord de mínims tan elemental no té sentit seguir marejant de perdiu amb les “estructures d’Estat” que han de solucionar tots els problemes, ni culpar de tots els nostres mals a “Madrit”. Parlar tot el dia de la llibertat de Catalunya i retallar en beques de menjador és un insult i un menyspreu als catalans, especialment a aquells que, per culpa de la crisi i de les retallades, tan sols mengen un plat d’arròs al dia. La llibertat sense igualtat i sense solidaritat és menys llibertat, tant sols és demagògia i populisme.  

Article d'opinió de Josep Masdeu publicat al Diari de Tarragona 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada