dijous, 27 de juny de 2013

COMPTE AMB ELS IDUS!



A la època romana alguns dies concrets del calendari tenien nom propi doncs eren jornades en les que s’auguraven bones noticies. Els idus, per exemple, eren els dies tretze de cada mes, excepte els de març, maig, juliol i octubre que es celebraven el dia quinze. De entre tots destacava, especialment, el conegut com “idus de març” que feia referència al dia 15 del mes Martius, dedicat a Mart divinitat de la guerra. Altres dates amb denominació pròpia del calendari romà eren les calendes (el primer dia de cada mes) o les nones (el cinquè dia de cada mes, amb alguna excepció que ho feia coincidir amb el setè dia).

Shakespeare, a la seva obra Juli Cèsar, va fer famosa la frase “cuida’t dels idus de març!”, un advertiment que segons Plutarc va rebre l’emperador romà Juli Cèsar  per part d’un vident poc abans de ser assassinat. Aquest emperador, investit amb el títol de “perpetu i pontifex maximus” no podia creure que algú escollís aquell idus de març de l’any 44 a.C. (dia 15 del mes martius) per trair-lo. Aquell dia, Juli Cèsar es va apropar al vident i fent riota dels mals auguris li va dir “els idus de març ja han arribat” a la qual cosa el vident li va respondre “sí, però encara no han acabat”. Poc desprès, Juli Cèsar moria apunyalat víctima d’una conspiració protagonitzada per un grup de senadors que havent-li permès ser dictador l’acusaven de voler ser rei i acabar amb la República de Roma. Sota l’estàtua de Pompeu, Marc Juni Brutus va ser l’executor material del magnicidi que deixà per la història la frase “tu també, Brutus, fill meu?”. Des de llavors, la referència als idus ha incorporat un doble sentit que és el de tenir compte o cuidar-se dels mals presagis.

Les enquestes que fa el CEO no és que siguin, precisament, un paradigma de fiabilitat, rectitud i encerts, però alguna cosa indiquen. El darrer pronòstic, l’hem conegut la setmana passada, vaticina una hipotètica victòria d’ERC en unes eleccions catalanes que passaria dels 21 diputats actuals a gairebé 40. Per altra banda, CIU patiria una davallada al passar de 50 a un màxim de 37. La resta de partits presents al Parlament experimenten petites variacions que els fan pujar o baixar lleugerament.

Des de la sortida d’Oriol Pujol de la primera línia de la política el passat 19 de març (els idus) la deriva cap a les roques de la nau del govern de CIU és imparable. Un govern feble, aïllat de la realitat, agònic, contradictori segons el moment, que ni tan sols ha estat capaç d’elaborar uns pressupostos i, a més, presoner de l’ambigüitat calculada d’un Junqueras, al capdavant d’ERC, que experimenta amb el cinisme de donar suport i a l’hora ser oposició del propi Govern, una estratègia demagògica i oportunista que, de moment, segons el CEO li dóna una rendibilitat màxima.

Oriol Pujol era el pal de paller que garantia la consistència real i simbòlica de CDC i dels seus postulats sobiranistes davant els seus votants. Francesc Homs, el seu successor, malgrat utilitzar els mateixos marcs lingüístics i una dialèctica més provocadora i desafiant, no té la solvència ni mereix la mateixa confiança que el fill del “jefe”.

Però aquesta situació de manca de lideratge és, precisament, la millor conjuntura possible per un Artur Mas que patia l’estrès de la pressió de sentir l’alè del dofí de Pujol pare al seu clatell.  Enteses així les coses, l’horitzó polític personal de Mas s’ha simplificat de manera important. Avui, més que ahir, Mas està convençut que quan més tard siguin les noves eleccions millor. En aquest sentit, agafa consistència el seu hipotètic plantejament de fer-les coincidir amb les municipals i tornar-se a presentar, argumentant que no ha aconseguit el sobiranisme i és l’únic amb possibilitats de tornar-ho a intentar. A més, també seria una estratègia útil per guanyar temps i esperar a veure si els casos de corrupció (cas Palau, cas ITV, etc) escampen i l’economia millora.

Seria també desitjable, que a la vista del resultats del CEO, Mas prengués consciència d’un dels drames més grans de Catalunya: la sobrevaloració i sobreexposició mediàtica que rep ERC per part dels mitjans públics oficials de la Corporació Catalana. Per aquest motiu i no per cap altre, ERC no permetrà mai una reducció de TV3. No es pot permetre prescindir de l’eina més útil i indispensable per mantenir i engrandir la divisió i fractura del nostre país entre bons i dolents, és a dir, entre independentistes i els que no ho són. Està clar, que la perversitat d’aquesta estratègia de fractura i de plantejaments radicals i maximalistes afavoreix molt més les expectatives de vot d’ERC que de CDC.

A la vista de la situació, la meva opinió és que la nau que ens havia de portar a Ítaca està obligada a corregir el rumb i buscar un port de refugi on intentar reparar les nombroses vies d’aigua que se li han fet per tot arreu. Està clar que Mas s’assembla poc amb Ulisses. Ell no és un guerrer antic ni és fill de cap déu invulnerable, ni comparteix el mite romàntic que Kazatzakis va construir d’un navegant que sobreviu a naufragis, monstres i cants de sirenes.


Per si de cas, compte amb els idus, siguin els de març o els de qualsevol altre mes de l’any.

Article d'opinió de Josep Maria Bonet publicat al setmanari Noticiestgn 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada