dilluns, 22 d’abril de 2013

VERGONYA!




Diaris d’aquest mateix matí. Els consellers de CiU al Govern de la Generalitat fa dies que tenen un interessant debat intern sobre quan fer la consulta que tant els interessa, si el 2014, el 2015, el 2024... Ells mateixos es repliquen i es contrarepliquen en relació a la data, a la consulta i a l’acord amb l’Estat per dur-la a terme. Mentre, el PP tanca una setmana marcada per les indignants declaracions de la seva secretària general en les què aquesta afirmava que els votants del PP “se ajustan el cinturón pero pagan su hipoteca mientras otros, con excusas vagas, no hacen lo mismo”. He de reconèixer que aquesta burla intolerable al patiment de la gent, aquesta paradoxa tan repel·lent, em va evocar a les paraules del poeta quan deia “me gusta cuando callas porque estas como ausente”.

Mentre aquestes coses tan suggerents passen, al mateix temps es fa públic un informe del Síndic de Greuges de Catalunya que posa de relleu que 285.000 nens catalans, dels quals uns 30.000 de les comarques tarragonines, malviuen en una situació de vulnerabilitat. Les dades de l’informe són devastadores. A Catalunya, el país que té un president que es dedica a les metàfores marineres i a la literatura expressionista, hi ha nens que se’n van al llit sense sopar. Però mentre el senyor Mas va buscant Itaca sense gaire èxit la taxa de pobresa infantil s’ha disparat per damunt del 26% en els darrers dos anys. Què vol dir això? Que un de cada quatre nens catalans o bé no rep l’alimentació necessària i equilibrada per garantir el seu creixement harmònic, o bé no disposa del material escolar necessari, o bé no té la roba adequada per l’època de l’any, etc.  

Així, mentre CiU i ERC concentren tots els seus esforços a parlar de la consulta un dia sí i l’altre també i el senyor Rajoy es dedica a regalar samarretes de “la roja” al Papa de Roma, desenes de milers de nens viuen en famílies que han de sobreviure, perquè no hi ha una paraula més adequada, amb menys de 9.000 euros bruts per persona a l’any. Una xifra, per desgràcia que no ha fet res més que augmentar en aquests darrers dos anys a la mateixa societat que té una “èlit” de directius executius de les grans corporacions econòmiques que cotitzen a l’Ibex 35 que reben unes retribucions salarials anuals de 750.000 euros.

Hem de resignar-nos a acceptar o callar i ser còmplices d’aquesta situació tan injusta? Mai. Què hi ha de més injust que una situació com aquesta que condemna a una part dels infants a la pobresa per després reproduir aquest cercle d’exclusió social quan es tornin adults? Res. I com no podem ser còmplices d’aquesta injustícia hem de denunciar aquesta vergonya social i dir ben clarament que hi ha mesures pràctiques i reals per pal·liar aquesta situació.

La primera clau de volta són els pressupostos de la Generalitat per enguany. Aquests pressupostos han de garantir (sense excuses de cap mena, ni subterfugis) l’augment de les beques de menjador per garantir una alimentació bàsica i suficient per a tots els nens del país. Així mateix, també s’ha de garantir una renda mínima d’inserció per a què cap persona sense ingressos no caigui en la pobresa. Així ho hem proposat els socialistes, així ho defensarem i no ens mourem ni un mil·límetre d’aquesta convicció ètica.

Un país on hi ha nens que passen gana no és un país lliure. Només quan haguem aconseguit que tots els catalans disposin d’uns recursos mínims garantits per la Generalitat per assegurar-los unes condicions de vida dignes haurem fet real l’exhortació del president Macià en proclamar la República el 1931: “Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!”. Una dignitat que ara no passa per enlairar banderes, ni per fer discursos abrandats, sinó per fer que tots aquests nens se’n vagin al llit després de sopar. Tal i com tots nosaltres voldríem pels nostres fills. Ni més, ni menys.  

Article de Kenneth Martinez publicat al Diari de Tarragona 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada