6 MILIONS DE RAONS

Aquest mateix dijous s’han fet públiques les darreres dades oficials de l’atur. Un cop més les xifres són devastadores. Al conjunt de l’Estat el nombre d’aturats ja supera amb escreix el llindar màxim dels sis milions de ciutadans, el que representa una taxa d’atur del 27’1%, el màxim històric. A la Catalunya que té un Govern obsessionat amb la “transició nacional” (sense explicar en què consisteix aquesta autoproclamada “transició”) l’atur supera per primer cop les 900.000 persones, 65.300 més que ara fa un any amb la desgràcia de ser la CCAA on més ha pujat l’atur.

Aquí a les comarques tarragonines la situació no és millor. Així, l’atur ha crescut en quasi 17.000 persones durant el primer trimestre d’enguany. La taxa d’atur, doncs, se situa en el 29%, superior fins i tot a la mitjana nacional. Tarragona compta ara amb 121.700 aturats (23.500 més que ara fa un any).

Unes dades tan catastròfiques haurien de fer reflexionar a aquells que tenen la responsabilitat de governar (és a dir, CiU i PP) i fer-los canviar el rumb de les seves polítiques econòmiques, que tant estèrils s’estan demostrant.

Doncs que ningú esperi aquest gest mínim de sentit comú. Enrocats en el seu error d’atribuir totes les desgràcies als “altres” tant CiU com el PP continuen sense actuar front  la destrucció d’ocupació i, al mateix temps, castigant amb les seves decisions a aquells que pitjor ho estan passant com a conseqüència de la crisi. Unes decisions que, a cop de tisora i de retallada, no només no ens ajuden a sortir de la crisi sinó que provoquen l’efecte contrari: més crisi, més atur i menys ajudes públiques i prestacions socials.

Només posaré dos exemples. Primer, 1.200 aturats tarragonins majors de 55 anys es quedaran sense cap prestació per culpa de la reforma en el còmput per accedir al subsidi aprovat pel Govern del PP. O sigui que aquestes persones es queden sense ajudes públiques i amb unes possibilitats mínimes de trobar un lloc de treball donada la seva edat. Sense ajudes i sense esperances, sols davant de la crisi.

Segons exemple, la destral del PP també ha caigut sobre els joves. Els més de 600 joves tarragonins que encara rebien l’ajuda pública de 154 euros mensuals per poder pagar el lloguer d’un pis es queden sense aquests recursos. Sense ajudes, amb els preus dels estudis universitaris i de F.P. pels núvols i amb quasi un 60% de taxa d’atur juvenil.  

Tot això a cop de decret-llei, sense buscar el consens, ni l’acord amb els col·lectius d’afectats, ni tan sols informar amb rigor sobre quins efectes tenen aquestes retallades. Res d’això!   

Ens socialistes ens neguem a acceptar aquest estat de coses tan injust. Per això hem tornar a emplaçar al president Mas a què convoqui la cimera social a la que es va comprometre durant la campanya electoral i que va decidir suspendre unilateralment 48 hores abans de la seva celebració.

CiU i PP han d’entendre que aquest obsessió malaltissa per “la necesaria austeridad” a qualsevol preu (sobretot a qualsevol preu humà) tan sols ens porta cap a la catàstrofe social i a l’empobriment progressiu d’àmplies capes de la població. Els socialistes tornem a estendre la ma a la recerca de punts de consens que garanteixin un mínim de benestar per a tothom. Per a nosaltres això vol dir, per exemple, garantir una renta mínima que impedeixi que cap família quedi sola, abandonada a la seva sort, i abocada a l’empobriment i l’augment de les beques de menjador per evitar la desnutrició infantil. Aquestes són les línies bàsiques que separen la civilització de la barbàrie, encara que la barbàrie es justifiqui amb xifres macroeconòmiques i es qualifica de “tràgica però, ai sí, lamentablement necessària”.

En el conjunt de l’Estat hi ha més de sis milions de raons per canviar radicalment la política econòmica del Govern. Esperem que CiU i PP entenguin aquest missatge abans que la xifra de damnificats continuï augmentant. 

Article d'opinió de Núria Segú publicat al setmanari El Vallenc