dimecres, 10 de setembre de 2014

NO, NO SOM UN PAÍS NORMAL



“Sí, sí, però què en pensa que Carme Chacón assisteixi a la concentració de Societat Civil Catalana?”, i així durant minuts i minuts... Em refereixo a les preguntes que els periodistes formulaven al primer secretari del PSC, Miquel Iceta, en una recent visita que aquest va fer a la Selva del Camp. Qualsevol intent d’Iceta de parlar de l’augment de les desigualtats al nostre país, de la manca d’inversions del Govern de CiU a Tarragona o del més que alarmant augment de la pobresa al nostre país com a conseqüència de la crisi i de les polítiques del PP eren tallades d’arrel pels periodistes que tan sols mostraven interès per les manifestacions del 11-S, la consulta del 9-N i la independència de Catalunya. Fora del debat, diguem-ne “nacional”, res de res.

Ja fa temps que tinc una certa sensació d’irrealitat en relació amb aquesta autèntica obsessió per delimitar el debat polític i social al que alguns sociòlegs defineixen ja com “el monotema”. Crec que els historiadors del futur tindran greus dificultats per entendre com la complexitat de la societat i la gravíssima situació social generada per la crisi estan absents de l’interès d’aquells que tenen la responsabilitat de donar-hi respostes que queden circumscrites a la falsa dicotomia entre independència o “unidad de España”.

Hi ha cops, però, que la realitat, que és tossuda, surt a la llum i ens mostra la gravíssima situació d’extrema vulnerabilitat que viuen moltes persones mentre alguns es dediquen tot el dia a parlar en exclusiva dels colors de la bandera. Per exemple, commou i posa els pèls de punta el vídeo que han elaborat els residents de la residència de Sant Salvador de Tarragona que protesten per les retallades de les ajudes de la Generalitat i per l’augment del copagament dels serveis socials, unes retallades i uns augments que els condemnen a quedar-se tancats a la residència. Aconsello que veieu el vídeo, que es troba a youtube, perquè evidencia a la perfecció allò que les xifres estadístiques no podran transmetre mai: la davallada de la sensibilitat envers als més vulnerables i la manca absoluta de qualsevol proporcionalitat en la gestió de la crisi econòmica. Com, si no, es pot carregar la factura de la crisi sobre els discapacitats?

No és aquesta la determinació, ni la convicció dels socialistes. Nosaltres defensem la unitat civil del poble de Catalunya i la seguretat de què tots els ciutadans, sigui quin sigui el seu sentiment de pertinença nacional, tinguin garantides unes condicions de vida material adequades a la seva dignitat com a persones. Ningú pot quedar abandonat a la seva sort, o més aviat, dissort per una crisi econòmica provocada pel capitalisme especulatiu que els ciutadans no han generat. És més, els socialistes ja fa temps que denunciem l’indignant augment de la pobresa com a conseqüència de les polítiques de retallades i austericidi de CiU i PP. Aquí i ara una quarta part de la població de Catalunya es troba en situació de risc de pobresa (un de cada quatre catalans!). Mentre PP i CiU simulen que es barallen pels colors de la bandera han propiciat la realitat, sense precedents, que una part dels treballadors amb els salaris més baixos (el 12% del col·lectiu laboral) estiguin en paràmetres de pobresa relativa (són pobres tot i treballar!). I mentre donen lliçons de patriotisme uns i altres es posen d’acord per impulsar una reforma laboral que és una agressió contra els treballadors i potenciar una política fiscal que afavoreix les rendes del capital en detriment de les rendes del treball.


Hi ha una afirmació, però, que diuen els “patriotes” d’un signe i de l’altra que comparteixo plenament: Aquest no és un país normal. No és normal que només parlem del debat nacional mentre hi ha discapacitats que han de viure amb 130 euros al mes. No és normal que el 42% dels aturats visquin en famílies on tots els seus membres estan, igualment com ells, a l’atur. No és normal que la disminució dels sous dels treballadors i l’augment de l’atur hagi provocat, juntament amb l’augment –en plena crisi- de les retribucions dels directius empresarials i del personal dirigent del sector financer, que les rendes de la població amb més ingressos sigui sis vegades superior a les rendes del 20% amb menys ingressos. I no és normal que els partits que s’autodefineixen com a “patriotes” no diguin ni mitja paraula de tot això. No, normal no és.

Article de Josep Masdeu publicat al diari Més Tarragona  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada