Prats de Molló des del castell el 25 d’agost de 2014
En la conjuntura actual no podem més que anar a la
manifestació de Barcelona l’11 de setembre. Allà hi haurà catalanistes
conservadors, federalistes i independentistes però em sembla que enguany
tindrem el sentiment expressat o silenciat de fracàs. Així que haurem de
preguntar-nos què fem a continuació.
És imprescindible tornar la veu als catalans que ens va
silenciar el Constitucional l’any 2010. El PP ja ho va procurar a l’oposició i
ara també ho fa des del govern retallant el nostre autogovern i atacant i
dividint la nostra cultura i la llengua catalana. Però la consulta no es farà
perquè Mas i Junqueras no han volgut que es fes. O dit d’una altra manera, la
volien d’una manera que era impossible. Seria interessant saber si ells
mateixos acceptarien que a Tarragona féssim un referèndum per separar-nos de
Catalunya i a continuació ho fessin els de Lleida o també se’ls acudís als de
Barcelona o Girona. En la futura constitució catalana hi figurarà aquesta
possibilitat ?
Ja sé que és diferent però si volem que l’acompliment de
la llei sigui la norma a seguir perquè és l’única manera de conviure, haurem
d’acceptar que caldrà canviar la llei primer per poder construir un nou marc de
convivència. I tot és possible en democràcia, també que un territori pugui
separar-se d’un estat. Però mesurant les forces i els temps. Si no, es pot
caure en el ridícul que Josep Tarradellas deia que era l’únic que no podíem
fer.
Hi he pensat aquest estiu quan he anat a Prats de Molló.
Des d’allí el 1926 el President Macià va dur a terme una aventura impossible;
un any abans també va fracassar el complot del Garraf i el sis d’octubre del 34
el President Companys també va haver de treure el mocador blanc al balcó de la
Plaça de Sant Jaume. L’Estat Català havia durat deu hores.
N’estic fart de fracassos. Se’ns diu als catalans que
només celebrem derrotes però potser no tenim res més que celebrar perquè anem
ensopegant sempre a la mateixa pedra.
Aniré a la via catalana amb el meu sindicat perquè sempre
he defensat que el millor catalanisme – respecto els altres com espero que
respectin el meu- és el que defensa la nació només perquè és la millor forma de
servir les persones que hi viuen. És el catalanisme social que defensem des de
l’esquerra. Per això l’11 reivindicaré una nació que pensi i defensi la
igualtat d’oportunitats de tothom per accedir a un lloc de treball, dels joves
a emancipar-se, de les dones a no ser discriminades ni assassinades, dels
pobres, dels dependents, dels malalts, del medi ambient i del clima, de l’accés
a l’aigua i a l’energia. Una nació que funcioni econòmicament i que sigui
exemplar en les formes de democràcia.
Demanaré que puguem votar lliurement quan més aviat
millor per establir unes noves bases de relació – també la possibilitat de la
separació perquè sóc demòcrata – amb la resta d’Espanya. Em permetran els amics
independentistes que els digui que això és una fal·làcia en el món cada cop més
inter-dependent que ens ha tocat viure i que solucionar els problemes globals
que sense anar més lluny estem vivint aquest estiu – terrorisme, conflictes
bèl·lics, sequeres, accés a l’energia, relacions amb Europa i amb les seves
institucions, i un llarg etcètera - ,
només es pot fer amb aliances que ara no són possibles o, encara pitjor,
ens venen a dir als morros des de Berlin, Washington o París que són
impossibles.
Qui vulgui una independència política tan difícil com
d’utilitat qüestionable al segle XXI té tot el dret i si un dia s’aconsegueix
ens trobarà al peu del canó. Mentrestant, prefereixo lluitar aferrissadament
pel respecte a les nostres institucions, a la nostra llengua i als nostres
recursos materials i immaterials. I per recuperar l’orgull i la dignitat dels
catalans, que prou disminuïts els tenim darrerament i no només per culpa dels
de fora – pregunteu si no a un ex-President que tan mal ens ha fet a tots
plegats es veu que des de fa trenta anys-.
Però lluitar sobretot pels homes i dones que viuen a la
nació catalana. Perquè sense aquest objectiu d’un catalanisme social i humà no
té senti parlar de Catalunya.
Article de Xavier Sabaté publicat al Diari de Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada