dimecres, 3 de setembre de 2014

CATALUNYA ATRAPADA: NOMÉS TENIM LA NOSTRA PRÒPIA FORÇA





Som a les acaballes d'un estiu ple de notícies de gran transcendència al món – i Catalunya és al món: Irak, Iran, Ucraïna, Israel, Líbia, les converses Merkel-Rajoy, el Consell Europeu. Han estat unes setmanes amb notícies preocupants que marcaran – paraules de Merkel sobre Catalunya incloses - el present i el futur del nostre país. Els nostres mitjans públics i els polítics que marquen l'agenda informativa n'han parlat ben poquet. Impossible recordar cap comentari de Mas o de Junqueras, que s’han centrat exclusivament en el monotema del 9N precedit de l'11S.

També s’ha fet un esment bastant discret d’alguns episodis que han succeït al nostre país i que estan marcant l’ànim – o el desànim – dels catalans: la frustrada entrevista Rajoy-Mas i la inesperada confessió de Jordi Pujol. Escrivia The Economist que "l'home que va construir l'orgull nacional català, ara l'està minant". Però hi ha un gran desconsol i estupefacció entre els addictes i una preocupació entre els qui sense ser-ne mai devots, sempre hem considerat que qualsevol entrebanc en un dels tres pilars del catalanisme – conservador, federalista o independentista -  repercuteix en el conjunt. Així que no ens trobaran entre els qui volen fer ara llenya del daltabaix que suposa per a CDC la mal anomenada confessió del seu fundador. Tot el país en resulta perjudicat com també el procés que milions de catalans hem engegat per definir de nou – o trencar - les nostres relacions amb la resta d’Espanya.

Mentrestant, la situació de la immensa majoria dels set milions i mig d’homes i dones que vivim en aquest país no ha fet més que empitjorar o temem que ho pot fer en el futur. A no ser que hi hagi un replantejament a fons, una reconsideració d’allò que fem i del que hauríem de canviar.

Perquè amb tot plegat, Catalunya es troba sense les actuacions que ens calen des de fa ja gairebé quatre anys en què Artur Mas va escollir el PP com a soci durant dos anys de polítiques austericides i la resta amb ERC obsessionats amb un únic tema que és el mantra que ens ha de salvar de tots els mals: la independència, a la qual ningú no sap com s’hi pot arribar, quan ni tan sols la consulta hem estat capaços d’acordar perquè sigui reconeguda a la resta de l’estat i internacionalment.

Ens trobem doncs, sense solucions, sense recursos i sense els aliats que un país petit i com el nostre necessita tant internament com en el context de l’Estat i internacional. I després d’aquest estiu ens temem que també tenim un poble desencisat, desmotivat i perplex que encara ho pot estar més si el 9N no hi ha consulta. Seria letal que allò que acabés predominant fos també la humiliació que no hauríem  de consentir de cap de les maneres.
Perquè tenim al davant reptes colossals i no podem baixar els braços i tenir les falçs sense esmolar. Així que cal una etapa nova.

Comencem per reconèixer, potser, que allò que ens uneix és un intangible molt més gran que tot el que cap en unes quantes hectàrees de territori. Consulta sí, perquè cal passar per les urnes allò que va ser despullat de la força que les urnes donen. S'ha de celebrar, però de manera que sigui reconeguda a Espanya i al món i això només és possible si és legal.
Cal un nou catalanisme i una nova Catalunya. Cal re-aprendre la nostra responsabilitat en les actuacions diàries i rearmar-nos amb valors. Per això sortirem al carrer i ens trobarem en commemoracions, celebracions i reivindicacions socials i nacionals perquè són les nostres arrels: catalanistes i socialistes per les mateixes raons. Reivindicarem la nació socialment respectada, sí, però també justa. 

Sigui on sigui -a la V de la Diada o als actes institucionals – milers de socialistes sortirem al carrer per construir (en l'ara mateix, en aquell precís instant en què alcem cada pancarta) la millor Catalunya possible, la més exigent amb si mateixa, la més agraïda i també la més implacable amb la mentida i el joc brut. I això vol dir la millor nació per als seus homes i dones. Perquè el catalanisme que defensem és el que lluita pels catalans i les catalanes, no per una nació en abstracte. Per eradicar la pobresa i l’atur, assegurar l’ajut a les dependències, per les condicions laborals, lluitar contra el canvi climàtic i el nostre entorn, per la igualtat d’oportunitats de tothom, per una economia al servei de la gent i no d’uns quants. I per noves formes de fer política transparent i participativa.

Cal una etapa nova i una nova Catalunya. Al PSC fa temps que ens mirem el monstre de cara i, massa vegades, reconeixem gestos familiars en els seus moviments. Per això aquest 11S tornarem a sortir al carrer i ens mirarem al mirall de les cares de la gent sabent que la gent també som nosaltres. Per observar i actuar després d'entendre què se'ns diu, pair els despropòsits i pensar què cal canviar, però també què cal mantenir a tota costa. 

Volem una Catalunya nova i només tenim la nostra pròpia força. Però serà imparable si anem units. Trobem-nos, doncs, i demanem-nos el màxim.

Article d'opinió de Xavier Sabaté i Diana Salvadó publicat al diari Més Tarragona 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada