divendres, 26 de setembre de 2014

"INSURRECCIÓ? QUINA INSURRECCIÓ?"



El primer d'agost de 1944 la població de Varsòvia es va aixecar en armes contra l'ocupació nazi en una de les gestes per la llibertat més heroiques (i més injustament oblidades) de la història. En aquells moments l'exèrcit soviètic es trobava a poques desenes de quilometres de la ciutat. Malgrat això, l'avanç de l'exèrcit roig es va aturar en sec i durant més de tres mesos els russos es van dedicar a observar com els alemanys destruïen la ciutat casa per casa i mataven als seus habitants. Quan els ambaixadors de Gran Bretanya i dels Estats Units van emplaçar al dictador Stalin per tal que ajudés als ciutadans insurrectes de Varsòvia aquest els va respondre: "Insurrecció? Quina insurrecció?"

Afirmava Kant que de totes les posicions intel·lectuals la més absurda és la negació de la realitat. Hores d'ara, ningú (tret dels dirigents del PP) nega, en relació a Catalunya, la realitat d'una crisi d'Estat de primera magnitud. Sempre he pensat que els estrategues més realistes del PP deuen maleir el dia que van emprendre aquella insensata campanya de recollida de signatures contra l'Estatut de Catalunya i tots els excessos verbals (per dir-ho suaument) i campanyes de comunicació derivades de la mateixa. Mai se'n penediran prou d’haver-ho fet. Només cal recordar (encara que hi hagi molts que avui ho vulguin oblidar) que l’Estatut de 2006 va ser aprovat en referèndum pel poble de Catalunya amb el 75% dels vots a favor, tot i que tant els independentistes com el PP van fer campanya pel “no”. Avui dia l’escenari ha canviat i és en bona mesura, gràcies a la intransigència del PP, del nacionalisme espanyol més ranci i de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut que el sobiranisme ha crescut aquests darrers anys.

Ara bé, si és incomprensible l'immobilisme irracional del PP també posa els pèls de punta escoltar certes declaracions de determinats responsables polítics catalans que alegrement emplacen a la desobediència civil, a saltar-se les lleis, es comparen amb Martin Luther King i venen a insinuar que els catalans estem en les mateixes condicions que els negres de l’Alabama segregada dels anys 50 als Estats Units. Atiar la població cap a un escenari de màxims impossible de satisfer és d’una irresponsabilitat indigna d’un Govern. 

Deia Josep Pla que els catalans tenim una certa tendència emocional a rendir culte a les desfetes amb gest heroic i èpic inclòs, però, finalment, impotents. És possible, sí, però jo prefereixo reivindicar en aquests moments històrics la tradició pactista catalana. Vull reivindicar les actituds responsables del president Macià el 1931 i del president Tarradellas el 1977. La pressió que van haver de suportar devia ser molt gran perquè també aleshores hi havia qui defensava anar al conflicte directe amb les institucions de l’Estat però ambdós presidents de la Generalitat no ha van fer. Al contrari, van seure, van negociar i fruït de l’acord tant el 1931 com el 1977 vàrem recuperar l’autogovern. Potser alguns dirigents independentistes consideren traïdors als presidents Macià i Tarradellas però a mi m’agradaria que avui dia hi hagués un Francesc Macià al capdavant del Govern de Catalunya i un Manuel Azaña a la presidència del Govern espanyol.


Què vull dir amb això? Que no hi ha cap problema humà que es resolgui dient “no” a tot, senyor Rajoy. I que tampoc han construït la història de Catalunya i el seu progrés les declaracions unilaterals i els gestos grandiloqüents, senyor Mas. Tampoc és cert que estiguem condemnats al conflicte permanent. Encara estem a temps de construir ponts, en especial, el pont del diàleg i de la negociació perquè també hi ha una Espanya progressista amiga de Catalunya, una Espanya que vota a favor del nostre Estatut a les Corts Generals. Estic convençut que entre aquells que s’oculten darrera de la legalitat per negar la realitat (insurrecció? Quina insurrecció?) i els que volen sortir de la casa encara que sigui saltant per la finestra hi ha un ampli camí per recórrer i una majoria de catalans i espanyols que hi donarien suport. El federalisme no és la tercera via com s'ha dit (sinó mirem el que ha passat a Escòcia i el que probablement passarà), més aviat és l’única via capaç de resoldre un problema real que, entre la secessió i l’immobilisme, s’ha eixamplat fins a límits intolerables. Ara és l’hora, sí, però de la política amb majúscules i del sentit de la responsabilitat que van demostrar Macià i Tarradellas. Un xoc de trens frontal entre el Govern de Catalunya i el Govern d’Espanya tindria unes conseqüències devastadores per a tots immersos com estem encara enmig d’una crisi econòmica internacional. Encara estem a temps d’evitar-ho i de fer possible la Catalunya líder en benestar social i progrés que somiaven Lluís Companys i Joan Reventós.  

Article de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada