divendres, 25 de juliol de 2014

FOMENTAR L’OCUPACIÓ I RECUPERAR L’HUMANISME



Hi havia una vegada un racó d’Europa amb un Govern que tenia una inusual capacitat de sorprendre al món. Un país on en els darrers tres anys s’ha retallat 65.000 milions d’euros del pressupost destinat a sanitat i educació públiques i a serveis i drets socials. Amb les beques en caiguda lliure, augments d’impostos a la classes populars i l’atur i les desigualtats socials disparats com mai en democràcia. Un país on s’ha arribat a aplicar el copagament als malalts de càncer o d’hepatitis per al seu tractament... No sembla un balanç gaire exitós, no. Doncs bé, en aquest país el president i el partit de Govern es dediquen a combatre la realitat a base d’imaginació i soflames patriòtiques. Així, el president del Govern treu pit afirmant que “tenemos un Estado del bienestar como no tiene casi nadie en el mundo” (o sigui, no tan sols no anem malament sinó que estem millor que ningú). Lluny de lamentar res aquest home es dedica a presumir i treure pit, orgullós: “la sanidad es más universal que antes porque no hay copago o eso ya existia antes.” I si algú té algun dubte que apliqui la recepta màgica de l’autoestima patriòtica: “Esta una gran nación” i els ciutadans hem de sentir “el orgullo de ser españoles” (encara que les persones que estan a l’atur i tenen enormes dificultats per donar un mínim de benestar material als seus fills tinguin inquietuds menys prosaiques...)       

Es tracta de la Itàlia de Berlusconi i Beppe Grillo? És la França somiada per la senyora Le Pen? La Gran Bretanya dissenyada amb el bisturí de Margaret Thatcher? No, és l’Espanya de Mariano Rajoy i del Govern del PP.

La regla d’or de tanta desgràcia és la coneguda recepta de la “necesaria austeridad” per combatre la crisi. És a dir, s’ha de baixar els salaris dels treballadors i acomiadar a dues mans per ser competitius i reduir la “despesa” social (i fixeu-vos que parlen de “despesa”, no d’inversió social). Els socialistes creiem que això no és cert. Tots estem d’acord en què els països escandinaus estan al capdavant d’Europa en matèria de benestar social. Doncs bé, en aquests països els Governs socialdemòcrates lluny de retallar plantilles han augmentat les inversions en els serveis públics de l’Estat del benestar, una mesura exitosa que aquí provocaria el pànic dels senyors Rajoy i Montoro. Si augmentem el nombre de treballadors públics dels serveis assistencials (per exemple, l’atenció a les persones grans o als dependents) generarem llocs de treball, estalviarem costos econòmics a les famílies i dinamitzarem el consum intern (per exemple, a Suècia un de cada quatre cotitzants és treballador dels serveis públics de l’Estat).

Si l’austeritat no ve acompanyada de polítiques d’estímul a la creació de nous llocs de treball es converteix en el que és ara mateix a Europa: una eina que condemna a una part cada cop més gran de la població a l’atur i a l’exclusió social, a no tenir futur. Cal redreçar urgentment aquest “austericidi”...però això no ho faran mai els tecnòcrates.


Fa pocs dies vaig assistir a una trobada sobre el futur de les infraestructures a la nostra demarcació que es duia a terme en un emblemàtic palauet de la ciutat. Exactament al costat de l’entrada hi havia una persona asseguda al terra que sostenia un cartró on havia escrit “tengo hambre”. Vaig poder constatar que la immensa majoria de persones que entraven a aquesta trobada de les infraestructures desviava la mirada a l’hora d’entrar al recinte. La persona que demanava ajuda al terra no tan sols tenia gana sinó que havia perdut la seva dignitat humana, als ulls de molts dels que entraven ni tan sols existia, era invisible. S’ha parlat mols aquests darrers mesos de les característiques que han de tenir el que els mitjans de comunicació anomenen “els polítics”. Segons alguns és condició sine quan non parlar anglès, tenir formació tècnica qualificada o haver estudiat en universitats estrangeres. Jo crec, en canvi, que hi ha un requisit indispensable: tenir empatia envers els altres, sentir dolor i indignació en veure gent demanant per menjar o nens sense una alimentació nutricional bàsica garantida. Veure sempre la persona i no numerets d’un excel a la pantalla de l’ordinador. Tenir la sensibilitat de respondre al patiment aliè i tenir la decència de respectar el dolor de les persones que pitjor ho estan passant i no burlar-se d’elles dient que “tenim un Estat del benestar com no té ningú al món” quan es governa un país amb un 26% d’atur i un 23% de risc de pobresa. En definitiva, recuperar el contingut de les antigues humanitats tan denostades avui dia i víctimes de les retallades ofertes en sacrifici a l’altar de “la necesaria austeridad”.       

Article de Josep Masdeu publicat al diari Més Tarragona 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada