dijous, 31 de juliol de 2014

BURLA AL POBLE DE CATALUNYA



“Què? Vosaltres estareu contents, no?”, això és el que em deia ahir mateix un militant de CiU en referència a l’escàndol derivat de la confessió de Jordi Pujol en reconèixer que durant dècades ha mantingut diners ocults a Andorra, un escàndol que ha sacsejat el país durant aquests darrers dies. Doncs no, no estic content, no ho estem els socialistes, ni crec que ho estigui cap ciutadà que estimi Catalunya i el prestigi de les seves institucions.

Com a socialista i persona de profundes conviccions d’esquerres i catalanistes sempre he discrepat del model nacionalista conservador que va impulsar Jordi Pujol com a president de la Generalitat. Això no obstant, no vol dir que no reconegués el seu paper en la reconstrucció de l’autogovern després de la negre nit del franquisme i que no valorés el seu comportament polític que creia, erròniament, congruent amb la seva dignitat personal.

No estic content, doncs, el que estic és indignat. Com és possible que Jordi Pujol ocultés que durant 34 anys va tenir el capital familiar en un paradís fiscal? Com és possible que en el seu comunicat de divendres digués que “no havia trobat el moment” de regularitzar aquesta evasió fiscal en tot aquest temps (en 34 anys no ha tingut cap moment?)? Com és possible que el president Mas digués en un primer moment que aquest escàndol, que afecta la dignitat de la mateixa institució de la Generalitat, era “un tema familiar”? Com és possible que ahir afirmés sentir “compassió” per Jordi Pujol? “Compassió”? Compassió mereixen les persones que estan a l’atur, que ja no reben cap prestació ni subsidi i que han de fer autèntics miracles per alimentar als seus fills. Els qui no passant gana, al contrari, tenint un nivell de vida molt elevat, evadeixen els seus diners a paradisos fiscals per no contribuir al benestar general no mereixen “compassió” mereixen el nostre rebuig i el nostre menyspreu. Així de clar.

El que ha passat és gravíssim, un autèntic terratrèmol encara pitjor que el cas Palau-Millet de presumpte finançament irregular de CiU. Jordi Pujol no és un ciutadà qualsevol, és una persona que va ocupar la presidència de la Generalitat durant 23 anys i que va crear un partit, CDC, com es diu popularment en castellà “a su imagen y semejanza”. Provoca ara vergonya aliena reproduir les múltiples apel·lacions als valors, la ètica i la regeneració moral que va fer Jordi Pujol mentre sabia que tenia el capital familiar en un paradís fiscal. L’escàndol que representa constatar ara que es tracta d’un evasor fiscal afecta de ple al seu partit (on tenia un lideratge moral inqüestionable) i, el que és pitjor, a la mateixa institució de la Generalitat, que compta amb predecessors de la vàlua moral i la integritat ètica d’un Francesc Macià o d’un Lluís Companys, que va arribar a ser assassinat per la seva condició de president de Catalunya. El mal al país, al seu prestigi i a la seva dignitat, és inqüestionable.      

És trist ara recordar la furibunda reacció dels dirigents de CiU i del mateix Artur Mas quan el president Maragall en seu parlamentària va fer la seva famosa referència al 3%. “Maragall ha de dimitir perquè la seva acusació afecta la mateixa dignitat del càrrec que representa”, deia aleshores Artur Mas. Pitjor encara es recordar les acusacions de ser “anti-catalans” que vam rebre els socialistes per part de l’entorn de CiU quan la justícia va investigar el cas Banca Catalana. El mateix Jordi Pujol va afirmar aleshores des del balcó del Palau de la Generalitat: “a partir d’ara serem nosaltres els que parlarem d’ètica i de moral”. Sí, doncs parlem ara d’ètica, de moral i de “patriotisme” si cal...


Així no podem continuar. Els mateixos tècnics d’hisenda han alertat que l’evasió fiscal anual a Catalunya -en el 85% a càrrec de les grans fortunes i de les grans corporacions empresarials- ascendeix a més de 15.000 milions d’euros. Com poden demanar “esforços” i “comprensió” per les retallades als treballadors que cobren menys de 1.000 euros mensuals i, al mateix temps, conviure amb aquest descomunal volum d’evasió fiscal? Quina cara se’ns queda a tots quan veiem que la policia imputa, presumptament, un capital en paradisos fiscals de 55 milions d’euros a un dels fills de Jordi Pujol quan la inversió total del Govern de CiU-ERC al Camp de Tarragona per enguany no arriba ni tan sols a 47 milions d’euros? Cal acabar amb la vergonya dels paradisos fiscals i ser implacables amb aquests delinqüents de guant blanc que posen les seves riqueses a l’estranger, sense perdre ni un cèntim d’euro, mentre aquí les classes populars carreguen amb el pes de la crisi i de les retallades. No, senyor Mas i senyors de CiU, no estem davant d’un “problema familiar”. El que ha fet Jordi Pujol es molt greu i es diu burla al poble de Catalunya.

Article de Salvador Ferré Budesca publicat al diari Més Tarragona 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada