JOAN RUIZ: “QUASI 5.000 FAMÍLIES TARRAGONINES ES BENEFICIARIEN DEL NOU SUBSIDI DE 426 EUROS MENSUALS QUE PROPOSA EL GRUP SOCIALISTA”

“Prop de 5.000 famílies de la demarcació de Tarragona es veurien directament beneficiades per la creació del subsidi de 426 euros mensuals per als aturats que ja no tenen prestació i que tenen fills menors a càrrec que ha proposat el grup socialista al Congrés”, així ho ha anunciat el diputat socialista per Tarragona, Joan Ruiz, que ha desgranat les característiques i finalitats d’aquesta ajuda extraordinària.

Segons el diputat tarragoní, des de que el PP va guanyar les eleccions de 2011 la pobresa i les desigualtats a les comarques tarragonines, igual com a la resta del país, s’ha incrementat notablement tal i com demostren les mateixes dades oficials de l’Institut Nacional d’Estadística.

“En el conjunt de la província quasi 15.000 famílies tenen a tots els seus membres a l’atur i ja han esgotat les prestacions per desocupació. Els socialistes estem convençuts que a aquests ciutadans no els serveix de res el triomfalisme econòmic que exhibeix dia sí i dia també el senyor Rajoy i el PP si no que necessiten respostes ràpides i concretes a la seva falta d’ingressos econòmics real que els permeti viure amb un mínim de dignitat material.”

Precisament per pal·liar aquesta dramàtica situació que es viu a peu de carrer la proposta del grup socialista planteja que percebin aquest subsidi de nova creació els aturats que ja no reben cap prestació, les dones víctimes de la violència de gènere, les persones amb discapacitat que s’han quedat sense ajudes públiques i els aturats de llarga durada majors de 45 anys. A més, els beneficiaris del subsidi disposarien d’una ajuda addicional de 100 euros mensuals per cada fill menor a càrrec.

La proposta ja ha estat registrada i es debatrà en el ple del Congrés aquest proper mes de setembre. “Els diputats del PP tindran ara una magnífica oportunitat de demostrar amb fets aquest discurs triomfalista sobre la “recuperación econòmica” que es dediquen a vendre amb tant d’èmfasi. Si les coses van a les mil meravelles com ens diuen cada dia no hi ha cap motiu objectiu per rebutjar una proposta perfectament assumible i viable econòmicament que té com a única finalitat ajudar a aquells que pitjor hi estan passant per culpa de la crisi.”     

D’altra banda, el grup socialista registrarà també al Congrés una bateria de preguntes escrites al Govern a fi i efecte de conèixer l’estat de la qüestió en relació a la cobertura de les prestacions socials de les persones que estan a l’atur a la província de Tarragona. 

FRANCESC MORANCHO ELEGIT PER UNANIMITAT ALCALDABLE DEL PSC A MONT-ROIG DEL CAMP I MIAMI PLATJA

L’assemblea de l’agrupació socialista de Mont-roig del Camp i Miami Platja ha escollit per unanimitat Francesc Morancho com a alcaldable del PSC a les eleccions municipals de l’any vinent.

En les seves primeres declaracions un cop elegit com a cap de llista socialista, Francesc Morancho ha afirmat “sentir les mateixes ganes i il·lusió que la primera vegada que em vaig presentar. Durant aquests darrers tres anys de Govern municipal d’ERC, PP, etc. hem retrocedit 10 anys, ara hem de tornar a impulsar la bona feina que vam fer els socialistes durant el passat mandat municipal per recuperar pistonada com a municipi en tots els sentits.”   

Francesc Morancho ha afegit que “en aquests propers mesos fins a les eleccions hem d’estar a peu de carrer, escoltar a tothom i reunir-nos amb totes les entitats i associacions del poble per incorporar les seves inquietuds i anhels al nostre programa electoral.”

Entre les prioritats dels socialistes de cara al proper mandat municipal Francesc Morancho s’ha compromès a impulsar les ajudes municipals als joves i els serveis a les persones. “Cal reconnectar amb el projecte que vam iniciar el passat mandat: estar al costat d’aquells que més ho necessiten, apostar per l’educació i diversificar la nostra economia per evitar dependre només del sector serveis i del turisme.”

“Des de Miami platja i Mont-roig del Camp hem de reivindicar i exercir el nostre protagonisme en el conjunt de la Costa Daurada. Un protagonisme que ens correspon per la nostra població i el dinamisme de la nostra societat civil però que hem perdut en aquests darrers tres anys per culpa de la ineficàcia de l’actual equip de Govern”, ha afirmat el candidat socialista.

ANA LÓPEZ ELEGIDA ALCALDABLE DEL PSC A CAMBRILS PER UNANIMITAT

L’assemblea de l’agrupació socialista de Cambrils ha elegit l’actual regidora socialista Ana López com a alcaldable del PSC al municipi a les eleccions de l’any vinent. Ana López va ser elegida per unanimitat amb el vot de tots els militants socialistes cambrilencs que van assistir a l’assemblea.

Un cop elegida ja com a cap de llista socialista a les eleccions Ana López va fer una crida a la unitat i a “recuperar la il·lusió per Cambrils i l’impuls i la bona feina dels Governs de progrés després de tres anys de paràlisi i de retallades de l’actual equip de Govern de la dreta format per CiU-PP-PLIC.”

L’alcaldable socialista va afirmar que “el fracàs de l’actual Govern municipal, que se’ns va presentar com la formula per gestionar “millor”, és més que evident. No tan sols no han gestionat millor sinó que han comès greus errors com confiar regidories claus a persones que han protagonitzat escàndols de corrupció.”

“Ara és l’hora del canvi. Hem de ser capaços de recuperar l’orgull de ser cambrilencs i, sobretot, lluitar contra l’augment de l’atur i de les desigualtats que s’ha produït al nostre municipi en aquests darrers tres anys.”

Ana López també va subratllar la capitalitat de Cambrils dins de les comarques tarragonines. “Som la tercera ciutat del territori en nombre d’habitants i ens mereixem un nivell inversor per part del Govern de la Generalitat i del Govern de l’Estat proporcional a les necessitats reals dels cambrilencs i cambrilenques.”

“Cambrils històricament només ha avançat amb Governs progressistes liderats per socialistes. Ara, un cop més, ens presentem davant la ciutadania amb la voluntat d’assolir un Cambrils líder en benestar i progrés, que posi el servei a les persones com a prioritat absoluta i que doni un nou impuls a la nostra ciutat”, va concloure la candidata socialista.

BURLA AL POBLE DE CATALUNYA

“Què? Vosaltres estareu contents, no?”, això és el que em deia ahir mateix un militant de CiU en referència a l’escàndol derivat de la confessió de Jordi Pujol en reconèixer que durant dècades ha mantingut diners ocults a Andorra, un escàndol que ha sacsejat el país durant aquests darrers dies. Doncs no, no estic content, no ho estem els socialistes, ni crec que ho estigui cap ciutadà que estimi Catalunya i el prestigi de les seves institucions.

Com a socialista i persona de profundes conviccions d’esquerres i catalanistes sempre he discrepat del model nacionalista conservador que va impulsar Jordi Pujol com a president de la Generalitat. Això no obstant, no vol dir que no reconegués el seu paper en la reconstrucció de l’autogovern després de la negre nit del franquisme i que no valorés el seu comportament polític que creia, erròniament, congruent amb la seva dignitat personal.

No estic content, doncs, el que estic és indignat. Com és possible que Jordi Pujol ocultés que durant 34 anys va tenir el capital familiar en un paradís fiscal? Com és possible que en el seu comunicat de divendres digués que “no havia trobat el moment” de regularitzar aquesta evasió fiscal en tot aquest temps (en 34 anys no ha tingut cap moment?)? Com és possible que el president Mas digués en un primer moment que aquest escàndol, que afecta la dignitat de la mateixa institució de la Generalitat, era “un tema familiar”? Com és possible que ahir afirmés sentir “compassió” per Jordi Pujol? “Compassió”? Compassió mereixen les persones que estan a l’atur, que ja no reben cap prestació ni subsidi i que han de fer autèntics miracles per alimentar als seus fills. Els qui no passant gana, al contrari, tenint un nivell de vida molt elevat, evadeixen els seus diners a paradisos fiscals per no contribuir al benestar general no mereixen “compassió” mereixen el nostre rebuig i el nostre menyspreu. Així de clar.

El que ha passat és gravíssim, un autèntic terratrèmol encara pitjor que el cas Palau-Millet de presumpte finançament irregular de CiU. Jordi Pujol no és un ciutadà qualsevol, és una persona que va ocupar la presidència de la Generalitat durant 23 anys i que va crear un partit, CDC, com es diu popularment en castellà “a su imagen y semejanza”. Provoca ara vergonya aliena reproduir les múltiples apel·lacions als valors, la ètica i la regeneració moral que va fer Jordi Pujol mentre sabia que tenia el capital familiar en un paradís fiscal. L’escàndol que representa constatar ara que es tracta d’un evasor fiscal afecta de ple al seu partit (on tenia un lideratge moral inqüestionable) i, el que és pitjor, a la mateixa institució de la Generalitat, que compta amb predecessors de la vàlua moral i la integritat ètica d’un Francesc Macià o d’un Lluís Companys, que va arribar a ser assassinat per la seva condició de president de Catalunya. El mal al país, al seu prestigi i a la seva dignitat, és inqüestionable.      

És trist ara recordar la furibunda reacció dels dirigents de CiU i del mateix Artur Mas quan el president Maragall en seu parlamentària va fer la seva famosa referència al 3%. “Maragall ha de dimitir perquè la seva acusació afecta la mateixa dignitat del càrrec que representa”, deia aleshores Artur Mas. Pitjor encara es recordar les acusacions de ser “anti-catalans” que vam rebre els socialistes per part de l’entorn de CiU quan la justícia va investigar el cas Banca Catalana. El mateix Jordi Pujol va afirmar aleshores des del balcó del Palau de la Generalitat: “a partir d’ara serem nosaltres els que parlarem d’ètica i de moral”. Sí, doncs parlem ara d’ètica, de moral i de “patriotisme” si cal...

Així no podem continuar. Els mateixos tècnics d’hisenda han alertat que l’evasió fiscal anual a Catalunya -en el 85% a càrrec de les grans fortunes i de les grans corporacions empresarials- ascendeix a més de 15.000 milions d’euros. Com poden demanar “esforços” i “comprensió” per les retallades als treballadors que cobren menys de 1.000 euros mensuals i, al mateix temps, conviure amb aquest descomunal volum d’evasió fiscal? Quina cara se’ns queda a tots quan veiem que la policia imputa, presumptament, un capital en paradisos fiscals de 55 milions d’euros a un dels fills de Jordi Pujol quan la inversió total del Govern de CiU-ERC al Camp de Tarragona per enguany no arriba ni tan sols a 47 milions d’euros? Cal acabar amb la vergonya dels paradisos fiscals i ser implacables amb aquests delinqüents de guant blanc que posen les seves riqueses a l’estranger, sense perdre ni un cèntim d’euro, mentre aquí les classes populars carreguen amb el pes de la crisi i de les retallades. No, senyor Mas i senyors de CiU, no estem davant d’un “problema familiar”. El que ha fet Jordi Pujol es molt greu i es diu burla al poble de Catalunya.

Article de Salvador Ferré Budesca publicat al diari Més Tarragona 

LES TERRES DE L’EBRE TAMBÉ SÓN CATALUNYA

L’any 2010, ja en un context de crisi econòmica, el Govern catalanista i d’esquerres va invertir 118 milions d’euros a les comarques de les Terres de l’Ebre. Curiosament, unes setmanes després el grup parlamentari de CiU va carregar contra el Govern afirmant que aquest volum inversor era “insuficient” per a les necessitats dels ebrencs i de les ebrenques. Doncs bé, en els pressupostos de la Generalitat per enguany, aprovats per CiU i ERC, la inversió total del Govern a les quatre comarques ebrenques ascendeix a 18.495.284 euros... és a dir un 84% menys del que el 2010 es considerava “insuficient”.

Com és possible que el que era “insuficient” el 2010 ara, dividit per sis, sigui “satisfactori”? No se’ns explica, però si considerem les matemàtiques com una ciència exacte i no una declaració d’intencions veurem que en el mapa mental de Catalunya que té el Govern de CiU amb el suport d’ERC les Terres de l’Ebre deuen formar part d’un altre país, en cas contrari no s’entén aquest despropòsit. Per exemple, veiem que a la Ribera d’Ebre les inversions del Govern han davallat un 64%, al Montsià un 80%, al Baix Ebre un 84% i a la Terra Alta un al·lucinant (i subratllo això d’al·lucinant) 96%! Aquí hem passat de 34 milions d’euros d’inversió amb Govern de progrés a 1.300.000 euros amb Govern de CiU i ERC.

I tres quarts del mateix, pel que fa a la inversió per habitant. Mentre que a la mitjana del país hem passat de 375 euros per habitant amb Govern Montilla a 115 euros per habitant amb Govern Mas, a les Terres de l’Ebre aquest descens encara és més acusat passant de 484 euros per habitant el 2010 a uns raquítics 96 euros per ebrenc aquest 2014 (o sigui, 388 euros d’inversió per habitant menys amb CiU i ERC). Cal constatar que estem parlant del descens inversor més elevat de tot Catalunya (si exceptuem l’Alt Pirineu i la Vall d’Aran), més que el Camp de Tarragona i molt més que Girona, Lleida i no diguem l’àrea metropolitana de Barcelona.

Reconec que parlo des de la indignació i des de la impotència de veure com el debat sobre la consulta, que monopolitza tota l’actualitat mediàtica, tapa injustícies flagrants impulsades pels que afirmen cada dia que s’estimen el país com aquesta que clama al cel. Els socialistes estem convençuts de què les comarques ebrenques no mereixen aquest menyspreu permanent del Govern de CiU i dels seus socis parlamentaris (ahir el PP i avui ERC). Prou d’excuses que tan sols provoquen la vergonya aliena! Si som catalans ho som tant com els barcelonins, els gironins i la resta d’habitants del país i no ens podem permetre quedar abandonats a la nostra sort mentre els pressupostos de la Generalitat passen de llarg del territori un any sí i l’altre també. Per això proposem a la resta de forces polítiques que garantim, tots al Parlament, per l’Ebre el mateix volum inversor que tenen la resta de regions del país i que ens pertoca per la nostra població i el pes del nostre sector productiu. En el cas de CiU tan sols ha d’aplicar allò que afirmava amb tanta vehemència quan estava a l’oposició mentre que ERC només hauria de continuar la tasca que duia a terme quan actuava com un partit d’esquerres al Govern de progrés. El futur immediat de l’Ebre depèn de la resposta a aquesta disjuntiva. Continuar amagant el cap sota l’ala i desplaçar qualsevol resposta activa a “després del procés” és un cop mortal a les necessitats bàsiques d’aquestes comarques que també són Catalunya, malgrat que sovint els buròcrates barcelonins tancats als seus despatxos ho oblidin amb freqüència. 

Article de Francesc Miró publicat al Diari de Tarragona 

ANTONI BRULL ELEGIT ALCALDABLE DEL PSC A SALOU

L’assemblea de l’agrupació socialista de Salou ha elegit Antoni Brull com a alcaldable del PSC a les eleccions municipals de l’any vinent. Finalment, la candidatura d’Antoni Brull va obtenir un ampli suport dels militants socialistes de Salou amb un 64% de vots afirmatius. Un altre 18% van votar en blanc i el 18% restant van ser vots nuls.

En la seva primera intervenció, un cop proclamat ja alcaldable socialista per Salou, Brull es va comprometre a treballar sense descans per recuperar “un Govern de progrés a Salou que tingui en el servei a les persones, als salouencs, el seu objectiu número 1. Salou mereix més i tan sols els socialistes som capaços de garantir el canvi necessari després de tres anys d’inacció de la dreta al Govern municipal.”

L’alcaldable del PSC va emplaçar als afiliats i simpatitzants socialistes “a dur a terme un treball constant, sincer, de proximitat, mirant als ulls de la gent, per resoldre els greus problemes que tenen derivats de la crisi econòmica.”

En aquest sentit, Brull va avançar que el grup socialista impulsarà l’aprovació d’una ajuda municipal extraordinària per als salouencs que estiguin a l’atur, que tinguin fills petits a càrrec, i que ja no reben cap prestació o subsidi. “A Salou tenim 1.420 aturats censats. Darrera d’aquesta xifra hi ha molt de patiment, molta angoixa i molt de dolor. Els socialistes no deixarem a aquestes persones abandonades a la seva sort, amb nosaltres cap salouenc quedarà al marge d’unes condicions materials bàsiques que els permetin viure amb dignitat.”  

Finalment, l’alcaldable socialista també es va comprometre a defensar els interessos i la capitalitat de Salou dins de l’àmbit de la Costa Daurada i de les comarques tarragonines. “Hem de recuperar l’orgull de ser i de sentir-se salouenc. Salou no és un poble marcat per la història sinó per els seus veïns que van arribar de tots els indrets per construir aquest gran projecte, líder en benestar i progrés, que anomenem Salou”, va concloure el candidat del PSC.  

IMMA COSTA: “EL GOVERN TAN SOLS HA DESTINAT 22.800 EUROS A BEQUES FORMATIVES A L’ESTRANGER A LA PROVÍNCIA DE TARRAGONA”

El PSC ha denunciat aquest dimarts que la baixíssima inversió del Govern del PP en beques de formació, recerca i docència per a l’estranger hipoteca el futur de la província de Tarragona.

Així, segons ha desgranat la diputada provincial socialista Imma Costa, durant l’any 2013 a la província de Tarragona tan sols es van concedir 38 beques per a docència a l’estranger, per un valor total de 22.800 euros, i 43 beques  de mobilitat de personal per a formació a universitats estrangeres amb una inversió total de 25.800 euros.

“Estem parlant d’una quantitat misèrrima i d’un error gravíssim que posa en risc el futur de la nostra demarcació. La sortida de la crisi implica generar ocupació de qualitat i també canviar el nostre model productiu de forma que generi prosperitat de manera sostinguda. En aquesta línia és fonamental apostar de manera decidida per l’economia intensiva en coneixement i tecnologia. Com ho farem si el PP tan sols sap passar la tisora per beques, prestacions i projectes d’investigació i de foment del capital humà?”

En aquest sentit, Imma Costa ha recordat que països punters en investigació, recerca i desenvolupament (com Israel, Dinamarca o Corea del Sud) destinen una part important del seu P.I.B. a invertir en I+D+i. “En canvi, què ens trobem aquí amb el Govern del PP? Una inversió minúscula de poc més de 50.000 euros per docència i formació de personal investigador a universitats estrangeres per tota la província de Tarragona...”

Finalment, la diputada socialista ha recordat que les beques ERASMUS per a estudiants de les comarques tarragonines també es van reduir durant l’any 2013, per primer cop, a una quantitat inferior a 300.000 euros per tota la província. “Retallar en la formació dels nostres joves té, a la llarga, el mateix efecte devastador que retallar en drets socials o prestacions per a aquells que pitjor ho estan passant com a conseqüència de la crisi”, ha afirmat Imma Costa.    

EL PSC DENUNCIA UNA DAVALLADA DEL 86% DE LES INVERSIONS DE LA GENERALITAT AL BAIX CAMP

El president del PSC al Baix Camp i portaveu socialista a la Diputació de Tarragona, Josep Masdeu, ha denunciat aquest dilluns “la desinversió que la comarca del Baix Camp ha vingut patint amb el Govern de CiU, primer de la ma del PP i ara d’ERC.”

Segons ha subratllat el portaveu socialista, “estem parlant d’una retallada brutal de les inversions directes a la comarca de més 85% en menys de quatre anys. Una davallada sense precedents en democràcia...”

Així, s’ha passat d’un volum inversor de 17.873.229 euros amb Govern de progrés l’any 2010, a 6.203.457 euros amb Govern de CiU i suport del PP l’any 2012, i a tan sols 3.795.168 euros enguany amb Govern CiU i vot favorable d’ERC. Pel que fa a la inversió per habitant s’ha passat de 298 euros per cada ciutadà del Baix Camp el 2010 a tan sols 20 euros per habitant al 2014 (41 euros per persona menys que al Tarragonès).

“Els socialistes creiem que aquest descens de les inversions de la Generalitat a la comarca ens situa fora del mapa mental de Catalunya que tenen CiU i ERC i són una burla a tots els ciutadans del Baix Camp. Una comarca que supera els 200.000 habitants no pot tenir uns raquítics tres milions d’euros d’inversió quan, per exemple, les comarques de Lleida reben un volum inversor superior 106 milions d’euros en els mateixos pressupostos... És totalment injust i intolerable!”, ha emfatitzat Masdeu.  

El diputat provincial socialista ha afirmat que la realitat encara és més inacceptable si tenim en compte que el grup parlamentari de CiU qualificava com a “vergonya” les inversions del Govern de progrés al Baix Camp. “Provoca vergonya aliena recordar que el diputat de CiU al Parlament i actual alcalde de Reus, Carles Pellicer, qualificava com a “vergonya” unes inversions de 28 milions d’euros a la comarca el 2009 i ara vota al Parlament a favor d’uns pressupostos que contemplen un total inversor nou vegades inferior. Si aleshores deia que el Govern tenia “cara dura” com qualificaria ara les inversions de CiU a Reus i el Baix Camp i el seu propi comportament com a diputat de Govern al Parlament?”, ha ironitzat el portaveu socialista.

FOMENTAR L’OCUPACIÓ I RECUPERAR L’HUMANISME

Hi havia una vegada un racó d’Europa amb un Govern que tenia una inusual capacitat de sorprendre al món. Un país on en els darrers tres anys s’ha retallat 65.000 milions d’euros del pressupost destinat a sanitat i educació públiques i a serveis i drets socials. Amb les beques en caiguda lliure, augments d’impostos a la classes populars i l’atur i les desigualtats socials disparats com mai en democràcia. Un país on s’ha arribat a aplicar el copagament als malalts de càncer o d’hepatitis per al seu tractament... No sembla un balanç gaire exitós, no. Doncs bé, en aquest país el president i el partit de Govern es dediquen a combatre la realitat a base d’imaginació i soflames patriòtiques. Així, el president del Govern treu pit afirmant que “tenemos un Estado del bienestar como no tiene casi nadie en el mundo” (o sigui, no tan sols no anem malament sinó que estem millor que ningú). Lluny de lamentar res aquest home es dedica a presumir i treure pit, orgullós: “la sanidad es más universal que antes porque no hay copago o eso ya existia antes.” I si algú té algun dubte que apliqui la recepta màgica de l’autoestima patriòtica: “Esta una gran nación” i els ciutadans hem de sentir “el orgullo de ser españoles” (encara que les persones que estan a l’atur i tenen enormes dificultats per donar un mínim de benestar material als seus fills tinguin inquietuds menys prosaiques...)       

Es tracta de la Itàlia de Berlusconi i Beppe Grillo? És la França somiada per la senyora Le Pen? La Gran Bretanya dissenyada amb el bisturí de Margaret Thatcher? No, és l’Espanya de Mariano Rajoy i del Govern del PP.

La regla d’or de tanta desgràcia és la coneguda recepta de la “necesaria austeridad” per combatre la crisi. És a dir, s’ha de baixar els salaris dels treballadors i acomiadar a dues mans per ser competitius i reduir la “despesa” social (i fixeu-vos que parlen de “despesa”, no d’inversió social). Els socialistes creiem que això no és cert. Tots estem d’acord en què els països escandinaus estan al capdavant d’Europa en matèria de benestar social. Doncs bé, en aquests països els Governs socialdemòcrates lluny de retallar plantilles han augmentat les inversions en els serveis públics de l’Estat del benestar, una mesura exitosa que aquí provocaria el pànic dels senyors Rajoy i Montoro. Si augmentem el nombre de treballadors públics dels serveis assistencials (per exemple, l’atenció a les persones grans o als dependents) generarem llocs de treball, estalviarem costos econòmics a les famílies i dinamitzarem el consum intern (per exemple, a Suècia un de cada quatre cotitzants és treballador dels serveis públics de l’Estat).

Si l’austeritat no ve acompanyada de polítiques d’estímul a la creació de nous llocs de treball es converteix en el que és ara mateix a Europa: una eina que condemna a una part cada cop més gran de la població a l’atur i a l’exclusió social, a no tenir futur. Cal redreçar urgentment aquest “austericidi”...però això no ho faran mai els tecnòcrates.

Fa pocs dies vaig assistir a una trobada sobre el futur de les infraestructures a la nostra demarcació que es duia a terme en un emblemàtic palauet de la ciutat. Exactament al costat de l’entrada hi havia una persona asseguda al terra que sostenia un cartró on havia escrit “tengo hambre”. Vaig poder constatar que la immensa majoria de persones que entraven a aquesta trobada de les infraestructures desviava la mirada a l’hora d’entrar al recinte. La persona que demanava ajuda al terra no tan sols tenia gana sinó que havia perdut la seva dignitat humana, als ulls de molts dels que entraven ni tan sols existia, era invisible. S’ha parlat mols aquests darrers mesos de les característiques que han de tenir el que els mitjans de comunicació anomenen “els polítics”. Segons alguns és condició sine quan non parlar anglès, tenir formació tècnica qualificada o haver estudiat en universitats estrangeres. Jo crec, en canvi, que hi ha un requisit indispensable: tenir empatia envers els altres, sentir dolor i indignació en veure gent demanant per menjar o nens sense una alimentació nutricional bàsica garantida. Veure sempre la persona i no numerets d’un excel a la pantalla de l’ordinador. Tenir la sensibilitat de respondre al patiment aliè i tenir la decència de respectar el dolor de les persones que pitjor ho estan passant i no burlar-se d’elles dient que “tenim un Estat del benestar com no té ningú al món” quan es governa un país amb un 26% d’atur i un 23% de risc de pobresa. En definitiva, recuperar el contingut de les antigues humanitats tan denostades avui dia i víctimes de les retallades ofertes en sacrifici a l’altar de “la necesaria austeridad”.       

Article de Josep Masdeu publicat al diari Més Tarragona 

MARIA JESÚS SEQUERA: “EL PP VOL FER PAGAR ALS ATURATS PER LA SEVA INDEMNITZACIÓ EN SER ACOMIADATS”

La senadora socialista per Tarragona, Maria Jesús Sequera, ha alertat avui que “el PP torna a carregar contra els treballadors ja que ara, en cas d’acomiadament, al damunt hauran de pagar per la seva indemnització.”

Sequera ha qualificat aquesta decisió, que els treballadors paguin impostos per la seva indemnització en cas de ser acomiadats, com un “nou escàndol i manca de sensibilitat social absoluta ja que, al mateix temps el Govern del PP fa un autèntic regal fiscal amb la seva reforma a les rendes més altes i a les grans empreses i corporacions.”

“La veritat és que el PP se supera a ell mateix ja que les indemnitzacions per acomiadament no tributen, ni ho han fet mai, en tota la història de la democràcia espanyola. Ni tan sols al senyor Aznar se li va acudir això!”

Cal tenir present que a la demarcació de Tarragona més de 25.000 treballadors han estat acomiadats mitjançant un expedient de regulació d’ocupació des de l’inici de la crisi.

“Rajoy passarà a la història com el president del Govern que més mal ha fet als treballadors. No tan sols ha portat al país a la taxa d’atur més alta de la seva història sinó que, a més, ha retallat drets (deixant als treballadors en mans de les empreses que poden modificar condicions laborals i baixar sous a voluntat), ha abaratit l’acomiadament i ara vol crear un nou impost per gravar als aturats. La veritat és que provoquen vergonya aliena...”

Finalment, Maria Jesús Sequera ha constatat el “fracàs” de la reforma laboral del PP de 2012. “Ni ha contribuït a frenar la destrucció d’ocupació, ni ha frenat els acomiadaments, ha precaritzat les condicions laborals i ha devaluat els salaris i ha fet augmentar la pobresa. Un balanç realment devastador.”  

LES RETALLADES TENEN CONSEQÜÈNCIES...

En aquests moments a la regió sanitària del Camp de Tarragona hi ha 5.831 persones en llista d’espera per poder operar-se, és a dir, més de 1.000 persones més de les que hi havia el 2010 quan Artur Mas va ser elegit president de la Generalitat. Aquestes dades, del mateix Departament de Salut, resumeixen a la perfecció la gravíssima situació que viu la sanitat pública catalana.

El pressupost de salut per enguany és inferior als 1.000 euros per habitant, el que suposa rebobinar el rellotge 10 anys enrere (a les dades anteriors al 2005) i ens situa no només per sota de la mitjana europea, si no, fins i tot, per sota de la mitjana espanyola.

Crec que en matèria de salut ja hem travessat totes les línies vermelles. Les retallades de més 1.600 milions d’euros del pressupost que ha aplicat el Govern de CiU, primer amb la complicitat del PP i ara d’ERC, ens ha portat a una situació límit. No es pot continuar retallant el pressupost d’un dret i d’un servei, la sanitat pública, que afecta la vida de les persones, fins i tot literalment. Per això des del grup socialista hem fet múltiples propostes defensant aprovar amb urgència un pla de xoc de temps màxims garantits i aconseguir la reducció real de les llistes d’espera de les intervencions quirúrgiques, tant a Tarragona com al conjunt del país. Així mateix, aquest pla hauria de contemplar la contractació del personal sanitari necessari per dur-ho a terme. Unes propostes que malauradament s’han trobat sempre amb els rebuig de l’entente CiU-ERC al Parlament.

Però continuarem insistint perquè aquestes retallades es tradueixen en menys activitat quirúrgica als nostres hospitals, més llistes d’espera, retallades salarials per als treballadors (reduccions d’entre el 20 i el 30%), precarització del sector, etc. I vull destacar que si la qualitat assistencial no ha baixat més ha estat gràcies a l’esforç diari -i no sempre reconegut- del col·lectiu de professionals que atenen els hospitals i centres d’atenció primària. Tot el meu reconeixement i admiració al col·lectiu de metges i infermeres.

Malgrat aquest sacrifici permanent per part dels treballadors dels centres hospitalaris la disminució continuada del pressupost està perjudicant la qualitat de l’assistència. Amb menys professionals, pitjor pagats, amb molt estrès, sense cobrir baixes i amb condicions precàries, l’atenció als pacient se’n ressent. I quina és la resposta del Govern a aquesta realitat? Tancar llits i quiròfans i acomiadar o subcontractar al personal sanitari. Què pretenen? Animar a les persones que s’ho puguin permetre econòmicament a recórrer als centres privats? Doncs van camí d’aconseguir-ho. I els ciutadans que no es poden pagar una assegurança mèdica? I els aturats? I la pobresa infantil? I les famílies que es troben en paràmetres d’exclusió social? Ni el Govern, ni els seus socials parlamentaris, ens donen resposta.

Els socialistes no volem ser còmplices d’aquest irresponsabilitat tan evident. Nosaltres creiem que un país lliure és aquell on els seus ciutadans gaudeixen d’una sanitat pública universal i de qualitat, i no aquells països que ofereixen unes prestacions i serveis a la carta, en funció del poder adquisitiu dels seus usuaris. No podem malmetre l’excel·lent feina que es va dur a terme durant els anys de Govern de progrés, uns anys en què vam situar la sanitat pública catalana com una de les millors del conjunt d’Europa. No podem tampoc ocultar aquesta realitat dramàtica darrere de la bandera, com s’ha posat de moda, i xutar la pilota cap endavant emplaçant una possible solució a “després del procés”, com també ara es fa amb tot. Aquí i ara hi ha la possibilitat d’esmenar la situació si hi ha un mandat i una majoria del Parlament per impulsar aquest pla de xoc que explicava abans. En això, almenys, estem els socialistes.   

Article de Núria Segú publicat al Diari de Tarragona 

EL VOTO Y LA PIEDRA

El 22 de agosto de 1914, el día se levantó nublado. Cuando se desvaneció la niebla miles de soldados franceses cargaron frontalmente contra las líneas alemanas en Alsacia. La infantería, con llamativos uniformes rojos y gorras azul cielo, y la caballería sable en mano y con corazas relucientes como en una estampa de las guerras napoleónicas. Pero no estaban en 1814, sino en 1914, y delante tenían posiciones defendidas por ametralladoras capaces de disparar 500 balas por minuto y por cañones con bombas de fragmentación que estallaban en el aire y esparcían miles de fragmentos letales de metralla. En pocas horas habían muerto más de 20.000 jóvenes. Los generales de la época siguieron insistiendo en las cargas a la bayoneta contra posiciones fortificadas con el resultado de millones de muertos en cuatro años de carnicería.

Cien años después los que se cuentan por millones son los parados que son víctimas de la misma miopía y de la fe mesiánica en “la idea” que no se puede equivocar nunca. Y “la idea” hoy día es la santísima trinidad del capitalismo liberal: desregulación, privatizaciones y recortes sociales. Ya sabemos todos a dónde nos ha llevado este camino, a un aumento sin precedentes en democracia de la pobreza y de las desigualdades en nuestra sociedad. Sería razonable pensar que la alternativa socialdemócrata y socialista, la única que combina la libertad y la igualdad, tiene más vigencia que nunca. Sin embargo, la verdad es que para millones de personas –y las recientes elecciones europeas así lo constatan- no es así. En unos casos vemos el resurgimiento con fuerza de opciones xenófobas, cuando no directamente racistas, que atribuyen todos los males nacionales a los “venidos de fuera”, mientras que en otros casos plataformas articuladas en torno al líder mediático de turno prometen demagógicamente subidas de sueldo y de pensiones superiores al 20% que saben imposibles, burlándose así de la angustia y del dolor de las personas que están en el paro.

Tenemos que revitalizar nuestra esencia socialdemócrata, debemos de ser capaces de enderezar el control que la economía ejerce sobre la política y ser inflexibles en la defensa de un modelo de protección social que evite que ninguna persona quede abandonada a su suerte en manos de las exigencias de los “mercados”. Hay que evitar que la fiscalidad recaiga sólo en las rentas del trabajo y la economía productiva en vez de gravar la economía especulativa.

Tengo la convicción de que tenemos que recuperar como sociedad el sentido de la medida y garantizar la igualdad de oportunidades real. No puede ser que decenas de miles de familias tengan a todos sus miembros en el paro y no perciban ninguna prestación, ni subsidio, ni ayuda, mientras, en el otro lado de la galaxia social, los altos directivos de las empresas que cotizan en el IBEX-35 ganen más de 30 millones de euros anuales en retribuciones salariales. ¿Qué sentido tiene esto? La acción política era y es la única vía para transformar la sociedad. Rearmémonos ideológicamente, seamos nosotros mismos y volvamos a llenar las urnas con votos para cambiar Catalunya, España y Europa sin falsos atajos. Sólo así seremos capaces de garantizar el máximo bienestar social posible en el marco de la máxima libertad creativa y, sobre todo, acabaremos con estos niveles intolerables de pobreza y de paro que son una vergüenza colectiva para todos.       

Article de Josep Fèlix Ballesteros publicat a La Vanguardia