"Hoy podemos decir que la crisis ya es cosa del
pasado y que estas Navidades van a ser las primeras de la recuperación."
Aquestes al·lucinants paraules -tenint en compte la realitat social que es viu
a peu de carrer- del president del Govern i líder del PP, Mariano Rajoy Brey,
en una recent trobada empresarial a Madrid van provocar la hilaritat de tots
els presents. Fins i tot es pot escoltar un rumor de fons un cop Rajoy acaba
aquesta enèsima exhibició de triomfalisme econòmic.
I no tan sols es va quedar aquí, a continuació Mariano
Rajoy va assegurar que "la recuperación ya se vive en las nóminas de
muchos españoles y en el interior de sus hogares". Per tant, si ens creiem
a Rajoy cal concloure que el 92% de ciutadans que en la darrera enquesta del
CIS d'aquest passat mes de novembre afirmaven que la seva situació econòmica és
igual de dolenta o pitjor que la de l'any passat són OVNIS enviat per
l'oposició per rebolcar-se en el "catastrofisme". O potser el dia de
l'enquesta Espanya va ser envaïda per un exèrcit de marcians que van ocultar la
veritat econòmica del país. O potser -deuen pensar- és millor prescindir
directament de la realitat i sacsejar un creixement del 0,1% de la producció
industrial com la gesta més gran i heroica de tots els temps.
Ja fa temps, ho reconec, que no puc ocultar la meva
fascinació pel personatge Rajoy. No hi ha dubte que els seus assessors de
comunicació li han assenyalat que es dediqui per activa i per passiva a
"vendre" aquest discurs de la miraculosa recuperació econòmica i ho
repeteixi constantment per convertir-ho en una veritat mediàtica a base de
reiteracions. Aquesta estratègia, però, ha arribat a límits d'esdevenir una
autèntica obscenitat ètica i política. Però com es pot dir alegrement que la crisi
"ya es cosa del pasado" quan el mateix Ministeri de Treball publica
dades altíssimes d'atur registrat? Com es possible que tingui la poca vergonya
d'afirmar que ja s'han acabat els problemes quan els mateixos indicadors
oficials del Govern assenyalen una caiguda del poder adquisitiu de les
famílies, llocs de treball precaris i mal remunerats i un augment galopant de
les desigualtats socials?
Centrem-nos en les comarques tarragonines, per exemple.
En aquests moments tenim 4.897 aturats registrats més que quan Mariano Rajoy va
ser investit president del Govern, quasi 4.000 tarragonins (la immensa majoria
dels quals són joves) han hagut de marxar-se a l'estranger per guanyar-se la
vida i el salari mitjà dels treballadors ha caigut quasi 100 euros mentre els
alts directius de les corporacions empresarials han augmentat, en plena crisis,
un 7% les seves retribucions. Realment es pot treure pit amb un panorama tan
desolador, senyors del PP?
Però és que quasi no cal ni argumentar. A veure, si és
veritat el que diuen Rajoy i el PP i la crisi ja és cosa del passat com és
possible que el mateix Govern continui retallant a dues mans en educació,
sanitat, dependència, beques escolars i universitàries, prestacions socials,
etc. En què quedem? La crisi s'ha acabat però les retallades continuen? Perquè
es retalla llavors? Pel plaer de fer-ho? Qui ens pot explicar aquest autèntic
desori?
Pensava en tot això mentre seguia la intervenció de Rajoy
davant dels empresaris... En un moment determinat Rajoy s'atura, calla, i sembla
reflexionar alguna cosa. Portat per una tendència innata a l'optimisme que mai
m'ha abandonat penso que el dirigent del PP ha recordat la cita de Lincoln quan
afirmava que a vegades es millor restar mut i semblar tonto que obrir la boca i
esvair els dubtes. Però no. No perquè en aquell precís instant Rajoy reprèn la seva visió triomfal sobre la
situació econòmica del país i afirma, literalment, això: "en estos
momentos puedo decir que somos un ejemplo de recuperación para el mundo."
Perplexitat insuperable davant d'aquesta
afirmació de pretensions universals i de vocació mil·lenarista. No només
"hemos salido de la crisis" sinó que el món fa cua davant la Moncloa
per retre homenatge a Rajoy. Per desgràcia el món, de moment, està més sorprès
pel cinisme polític del senyor Rajoy i per l'exhibició permanent d'un
narcisisme tan majúscul.
Article de Salvador Ferré Budesca publicat al diari Més Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada