SENYOR RAJOY, TINC UNA PREGUNTA PER A VOSTÈ

Aquest 16 de maig les dones hem tornat a sortir al carrer a manifestar-nos per reivindicar al Govern del PP que compleixi amb els compromisos que el mateix executiu de Rajoy va assumir per lluitar contra la violència masclista.

Desgraciadament no ho ha fet. I no cal retrocedir gaire en el temps. En aquests pressupostos que el PP acaba de presentar al Congrés falten 120 dels 200 milions d’euros compromesos en el marc del pacte d’Estat contra la violència de gènere. Senzillament no hi són. Han desaparegut. Els diputats de Ciutadans votaran també a favor d’aquests pressupostos malgrat aquest incompliment flagrant? Estaria bé saber-ho...

Seria bo perquè les socialistes considerem aquesta absència de recursos com un nou engany del Govern de Rajoy que esdevé una burla i una estafa a totes les dones d’aquest país. No n’ha prou en posar-se un llaç morat i fer declaracions grandiloqüents davant d’un micròfon, senyors de la dreta. Calen compromisos clars i reals! Ras i curt: cal dotar amb els recursos adients totes les partides destinades a lluitar contra la violència masclista, i no retallar-los com han fet fins ara.

Tingueu present que aquests 120 milions que ara se’ns neguen tan sols representen el 0.04% del pressupost del que disposa el Govern. El 0.04%... de debò no poden aportar ni una quantia tan minsa? És que és realment indignant!

A més, cal recordar que aquesta brutal retallada que ens imposa el PP els contemplen uns pressupostos que se’ns presenten com els de la “recuperació econòmica” i que inclouen “augments molt remarcables d’inversions en obra pública.” De traca.  

Si anem al detall de les inversions, partida per partida, veurem que tan sols es destinen 4,5 milions als jutjats de violència contra les dones, 4,2 milions a assistències jurídiques a les víctimes i només 2 milions per ajudes i assistència a les dones víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual. Són quantitats insignificants si tenim en compte, per exemple, que un quilòmetre d’AVE suposa un cost mínim d’uns 20 milions d’euros. Què representa aquesta nova presa de pèl del PP i dels seus còmplices de Ciutadans?

I tres quarts del mateix pel que fa a la Comissió de Dret Penal encarregada de revisar els delictes sexuals. Es constitueix aquesta comissió i amb què ens trobem a la primera de canvi? Doncs que de 20 membres hi ha 20 homes i, exactament, cap dona. Ni una. Un nou despropòsit... Per això, com a dona i com a militant del PSC, m’enorgulleix que hagi estat el grup socialista al Congrés el primer en presentar una iniciativa a fi i efecte de garantir la presència equilibrada d’homes i dones a la Comissió de Codificació de Justícia encarrega de revisar els delictes d’agressió sexual. És que és de calaix! Com podem avançar cap a la paritat real quan no hi ha dones en aquesta comissió absolutament essencial? I què diu ara el ministre de Justícia? Que el PP es mostra disposat a prendre en consideració la presència de dones “amb caràcter temporal.”

No, no, senyors meus, aquí no hi ha temporalitat que valgui. Les socialistes exigim que es compleixi la llei d’igualtat. Ja n’hi ha prou de tanta doble moral! Volem la paritat a la comissió i volem que el tàndem PP-Ciutadans incorpori els 120 milions d’euros que “han caigut” d’aquests pressupostos “expansius” que es presenten amb aquest balanç tan enlluernador, a cop de bombo i fanfàrria.

Senyor Rajoy, tinc una pregunta per a vostè: Creu de debò, sincerament, que la lluita contra la violència masclista ha de ser una prioritat del Govern que vostè presideix? Sí? Doncs deixi de prendre’ns el pèl i faci el que sap que ha de fer d’acord amb la responsabilitat que li pertoca i els compromisos que ha assumit solemnement.

Senyor Rajoy més de 900 dones han estat assassinades els darrers anys al nostre país. No el commou aquesta realitat tan esfereïdora? En nom, no només de les socialistes sinó de totes les dones, li demano que compleixi la seva promesa de mínims i així lluitarem amb més eficàcia contra les violències masclistes i tots, col·lectivament, guanyarem com a societat. En cas contrari tornarem a sortir al carrer, totes les vegades que faci falta, per recordar-li que, quan parlem de la vida d’una dona, no hi ha retallada que valgui.