LA “PÀTRIA” DE MARIA KOZAK

Maria Kozak era una dona que va morir amb prop de 100 anys a la localitat de Nové Zamky, a l’actual República d’Eslovàquia. Vaig tenir constància de la seva vivència quan vaig llegir les excel·lents cròniques de Blaine Harden, corresponsal del Washington Post durant la guerra dels Balcans.

Doncs bé, explicava el periodista americà que Maria Kozak mai havia sortit de la seva regió natal durant la seva quasi centenària vida. La ciutat més llunyana a la que va arribar va ser Bratislava (a un centenar escàs de quilòmetres del seu municipi natal). Tot i això, sense pràcticament haver-se mogut del seu poble, Maria Kozak va ser ciutadana de cinc Estats diferents durant la seva llarga vida. Va néixer sent súbdita de l’imperi austríac, després del tractat de Trianon va convertir-se en ciutadana de la República Txeca, just abans de la segona guerra mundial la seva ciutat va ser annexionada per Hongria, després del conflicte va tornar a formar part de Txecoslovàquia i ja en la seva ancianitat Maria va veure’s amb el document de ciutadana de la nova República independent d’Eslovàquia a les mans. 

Però Maria Kozak no es mostrava gens entusiasta per la independència. “L’únic canvi que vaig veure és que el cacic del poble de tota la vida, antic funcionari de l’administració txeca, penjava una bandera eslovaca gegant al balcó de casa seva i es vantava d’haver posat fi “a la mil·lenària explotació del sotmès poble eslovac” per part del txecs. Però segueix sent i fent el de sempre...”, assegurava.  

Quasi no entenia quan se la instava a definir amb quina identitat nacional s’identificava. “No em preocupen gaire les nacionalitats perquè he viscut massa temps amb elles”, explicava. El que realment l’inquietava era veure discutir als seus néts. I és que Maria tenia 12 néts, i alguns no tenien gens clar a quina nacionalitat pertanyien. “Des de fa un temps n’hi ha que no es parlen i això em dol. Em dol molt, tot i que suposo que tenen por de ser acusats de mal patriotes o de quedar com a traïdors a la causa.”

En canvi a la Maria no l’importava gens en absolut en quin Estat estava vivint. En tenia prou amb la certesa que tots els matins, quan sortia al mercat, es trobava a les mateixes bones persones que parlaven tres llengües diferents (eslovac, txec i hongarès) que ella entenia. “Jo no tinc problemes. L’únic que desitjo és que els meus néts deixin de barallar-se per culpa d’això. Sí, això és el que realment m’agradaria veure abans de morir.”

No sabem si Maria Kozak, una dona pagesa filla de les classes populars, va poder veure fet realitat el seu somni de ser testimoni de la reconciliació dels seus néts abans de morir. Però els socialistes si que volem inspirar-nos en el seu exemple moral per seguir treballant per la necessària reconciliació entre catalans, una causa noble digne realment de tots els nostres esforços. No ens interessa gens discutir sobre “qui té la culpa” del desgavell actual, però crec que tots coincidirem en assenyalar que Catalunya és avui una societat més dividida i més enfrontada que la realitat que teníem el 2012. I és molt trist, i és molt lamentable, però és tràgicament cert.

De tots és responsabilitat deixar enrere els errors comesos, de tots. El que implica, òbviament, no repetir-los (el que avui seria ja d’una insensatesa realment invencible). No, els socialistes volem tornar a posar el rumb del país en direcció al progrés de tots, i no perseverar en l’enfrontament. El PSC defensa, amb fermesa i amb més força que mai, la reconciliació i el progrés econòmic i social del nostre poble. La unitat de tots els catalans com a base de la redistribució de la riquesa, la creació de nous llocs de treball i la reducció de les desigualtats que han crescut a Catalunya mentre alguns continuaven discutint sobre el nombre de franques dels colors de la bandera de la pàtria.     

Volem una solució que serveixi per a tots! Des del respecte escrupolós a les conviccions de cadascú. I estem convençuts, com cada cop ho està més gent, que aquesta solució tan sols vindrà de la mà d’un procés de diàleg, negociació i pacte, des del respecte a la legalitat vigent (que inclou els mecanismes democràtics requerits per canviar-la), les institucions i totes les idees que es defensen en democràcia. Totes! Una solució, doncs, que com tots sabem exclou les aventures unilaterals i l’absència d’un diàleg sincer per poder sortir del pou on som ara.

Maria Kozak no sabia res de “plans secrets” que prometen escenaris miraculosos que tots sabem irreals, ni era cap especialista en agitar emocions i assenyalar i estigmatitzar als “traïdors”. No, Maria Kozak (a Eslovàquia, a Catalunya i pertot) tan sols desitja conviure en pau i llibertat, i saludar amb un “bon dia” a la bona gent que es troba al mercat ja sigui en català, castellà, àrab, romanès o qualsevol de les llengües que es parlen en una societat cívica perquè és plural i multicultural. I aquesta “pàtria” humana de la Maria és la que tots estem emplaçats a construir i reforçar. Nosaltres hi estem disposats.