En moments com aquests, em
venen a la memòria les paraules del president Macià de l’any 1931, poc després
d’instaurar-se la Generalitat com a Govern autònom de la República espanyola.
En una primera entrevista amb el periodista Josep Maria Planes, el president
Macià, en ser preguntat sobre el pitjor que podria passar-li a Catalunya va
respondre, fulminant: “el pitjor que ens podria passar és dividir el país per
la meitat.” Paraules assenyades del President i que ens caldria recordar
constantment...
Si féssim un repàs per la
nostra història, veuríem com els moments de victòria s’han esdevingut només
quan els catalans hem anat junts, com un sol poble, amb consensos molt amplis i
amb respecte a totes les opinions.
Així va ser el 1931, quan el
president Macià va pactar -des del realisme polític i el respecte a la
legalitat democràtica- amb els representants de la República espanyola (entre
els quals ministres catalans), la conversió d’una “República catalana” proclamada
des del balcó però als limbes de la irrealitat, per un Govern autònom i real de
la Generalitat de Catalunya. “Feixista”, “traïdor”, “botifler”, van ser alguns
dels insults que va rebre per part dels independentistes d’Estat Català.
Així va ser també el 1977 quan
el president Tarradellas va pactar amb el president del Govern espanyol el
restabliment de la Generalitat després de la negre nit del franquisme. També
aleshores, aquells que s’autoatribueixen la representació “del poble de
Catalunya”, el van qualificar de traïdor i d’agent encobert del franquisme.
Amb consens i lideratges
responsables hem avançat. Per contra, dividits, i més encara, dividits per la
meitat, sempre hem perdut. No oblidem avui les lliçons de la nostra història
abans de repetir errors amb conseqüències terribles que són del tot
previsibles.
Conciutadans tarragonins i
tarragonines, l’hora és greu i no precisament gloriosa. Estem atrapats en un
abisme al qual ens han portat aquells que han tractat un problema essencialment
polític com un tema merament judicial o d’ordre públic i també per aquells que
han ignorat que Catalunya no és el 47% dels votants, sinó que Catalunya som
tots i totes. Aquells que de manera insensata s’han apartat de la legalitat
democràtica inventant-se “transicions jurídiques garantides” o “reconeixements
internacionals assegurats” que només existien en la seva imaginació (error que
ni Francesc Macià ni Josep Tarradellas no van cometre mai!). El desastre
resultant és per a tots conegut...
“I ara, què?” El més senzill,
sens dubte, seria amargar-me darrere de les togues dels magistrats o bé anar a
tallar carreteres en funció de la meva simpatia per algun dels dos “blocs”
enfrontats (com hem pogut arribar a aquesta situació tan trista i lamentable?).
Això seria el més fàcil,
repeteixo. El més difícil avui, amb el clima d’hiperexaltació emocional que es
traspua a peu de carrer, és saludar amb un “bon dia!” i donar la mà a tothom,
escoltar les raons de l’altre i, també reconèixer que hi ha raons en el que diu
malgrat que discrepi radicalment del que nosaltres defensem. Així ho faig en el
meu dia a dia amb amics i familiars, i així demano que procurem fer-ho tots i
totes.
Això que sembla, i ho és,
d’estricte sentit comú, és fa difícil de practicar quan un veu com alguns
s’entesten en dividir el país entre “sediciosos” o “feixistes” en funció dels
seus prejudicis, insultant els catalans que no pensen com ells. Doncs no! Els
socialistes estem convençuts que la pràctica totalitat del nostre poble, pensi
el que pensi sobre la qüestió nacional, està format majoritàriament per bona
gent que vol el millor per als seus fills i que vol viure en pluralisme, pau i
llibertat, com hem sabut fer sempre.
I aquesta és l’opció que
defensem els socialistes: la de la concòrdia entre catalans i catalanes, amb
respecte per a tots des de la necessària reconciliació nacional que curi les
ferides que aquests darrers mesos tan terribles s’han generat.
I en aquest sentit em plau
enormement escoltar, enmig de tanta cridòria i tant de monòleg previsible, a
valent Miquel Iceta demanant un exercici de seny col·lectiu i d’enteniment que
eviti una definitiva fractura social a la societat catalana entorn de dos blocs
irreconciliables que es donen l’esquena mútuament. Com? Mitjançant un govern de
concentració de totes les forces polítiques per sortir de la gravíssima crisi
que estem patint des del respecte a la voluntat democràtica i la legalitat
vigent. Canviem, modifiquem, reformem el que sigui necessari però des del
reconeixement de la realitat i del pluralisme existent a la societat catalana,
i no amb crides a les ombres de la nit. Com va fer el president Macià, com va
fer el president Tarradellas i com demana i proposa ara Miquel Iceta.
I si aquest noble objectiu ens
comporta als socialistes que alguns ens insultin, suportarem les
desqualificacions amb la serenor que ens dona ser la veu de la reconciliació i
de la convivència. Perquè, si tots sabem que només des del diàleg, la
negociació i el pacte podrem sortir de l’abisme, a què esperem per fer-ho
realitat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada