divendres, 22 de febrer de 2013

“TODO ES FALSO, SALVO ALGUNA COSA”




“Todo es falso, salvo alguna cosa”, aquesta sorprenent i contradictòria resposta de Mariano Rajoy en ser preguntat sobre la presumpta trama corrupta de finançament il·legal del PP (en una roda de premsa conjunta amb Angela Merkel a Berlin) mereix un anàlisi en tota regla. Com pot ser que “todo” sigui fals si, al mateix temps, es reconeix l’existència de “alguna cosa”? Quina “cosa” és aquesta? Tampoc se’ns explica. Sembla que Rajoy vulgui complir amb la vella tradició de l’ancestral astúcia gallega: qui aguanta i calla, guanya.  

Però mentre ell va donant voltes i voltes, intentant esquivar les dificultats sense donar resposta a cap de les preguntes i interrogants que planteja la trama Gürtel-Bàrcenas, els problemes, no només pel PP sinó –el que és més greu- per la credibilitat de les institucions espanyoles en plena crisi econòmica-, creixen com l’espuma. Només cal repassar les editorials dels diaris alemanys el dia després de la seva enigmàtica afirmació: “La mayoría de los españoles no cree a Rajoy, ni a su partido”, “los millones de dinero negro en cuentas suizas han perseguido a Rajoy y al PP hasta Berlín”, etc. I és que com va dir molt bé Alfredo Pérez Rubalcaba: “señor Rajoy, usted no puede resolver la crisi política que tiene hoy España y que usted mismo ha creado.”

Ara fa 80 anys un filòleg alemany, Victor Kemplerer, va alertar del risc de manipulació de la realitat per la via de la distorsió del llenguatge. “La llengua pensa i crea per nosaltres i és una eina per a la transformació de la veritat. En mans de frívols i irresponsables esdevé una arma molt perillosa”, deia Kemplerer. Ell mateix va elaborar un estudi del llenguatge de la repressió que va haver de patir denunciant aquesta transformació de la realitat de la ma d’un règim que monopolitzava els mitjans de comunicació de l’època.

Crec que algú hauria d’escriure un estudi del llenguatge de Rajoy i del PP, des d’aquesta línies animo als estudiants de filologia de la URV. Si algú ho fa, segur que dedicarà un capítol sencer a l’afirmació que Rajoy va expressar ara fa uns dies en un setmanari públic: “he incumplido todas mis promesas electorales pero al menos he cumplido con mi deber.” Aquesta màxima categòrica, que mereix figurar en lletres d’or en qualsevol antologia dels despropòsits, és realment fascinant. Rajoy reconeix allò que hores d’ara ja sap qualsevol estudiant de primària, és a dir, que no ha complert ni per casualitat cap dels compromisos del seu programa electoral (no un fulletó qualsevol sinó el document on figuren les mesures que prendrà un cop al Govern i a partir de les quals demana la confiança dels electors) però atribueix les seves mentides al compliment del “deber.” Quin “deber” i amb qui? Amb alguna divinitat? Amb els mercats? Amb la senyora Merkel? L’afirmació destil·la un cert aire d’aquella antiga formula franquista que deia “el jefe solo es responsable ante Dios y ante la historia” (però mai davant dels ciutadans, ni de res tangible que li pugui exigir explicacions).  

Per tant, a partir d’ara tothom qui vulgui continuar votant al PP ja sap que, en realitat, estarà votant un full en blanc. I és que sempre hi haurà algun “deber” més o menys esotèric que passi per davant dels compromisos assumits amb els ciutadans d’acord amb les regles més elementals de la democràcia. Segons ens alerta el mateix Rajoy si algú vol impedir “que no cumpla con mi deber, que no se canse.” Ell, certament, no es cansa.        

Article d'opinió de Pere Domènech publicat al Diari de Tarragona 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada