DOLORS CARRERAS, ELEGIDA ALCALDABLE DEL PSC A L’AJUNTAMENT DE CUNIT

Dolors Carreras ha estat elegida alcaldable del PSC a l’Ajuntament de Cunit a les eleccions municipals de l’any vinent. Dolors Carreras ha estat elegida amb el vot a favor del 92% dels assistents a l’assemblea de l’agrupació socialista de Cunit convocada a tal efecte.

La candidata socialista s’ha mostrat convençuda que “Cunit necessita un canvi després d’aquest mandat realment perdut per la ciutadania en què l’actual equip de Govern tan sols ha estat capaç d’implementar retallades de serveis socials, pujades d’impostos i acomiadaments de treballadors.”

“Cada cop és més evident a peu de carrer que cal un canvi, un canvi en positiu que tan sols la candidatura del PSC és capaç d’assegurar. Nosaltres representem saba nova però també experiència i, sobretot, la seguretat de què l’Ajuntament tornarà a pensar en tots els cunitencs i cunitenques, sense excepcions.”

Així, la nova alcaldable socialista ha destacat que el foment de les polítiques socials, la generació de nova ocupació i la recuperació d’uns serveis municipals d’excel·lència seran alguns dels eixos amb els que el PSC es presentarà a les eleccions.   

“Farem una candidatura guanyadora, pensada per guanyar i governar i recuperar aquests anys perduts en els què l’actual Govern s’ha instal·lat en la inacció i la paràlisi. Volem un Cunit de tots i de totes per convertir el nostre estimat poble en líder en qualitat de vida i benestar social al conjunt del litoral tarragoní”, ha subratllat la candidata del PSC.  

UN VENDRELL OPTIMISTA

Som a les portes d’un nou mandat municipal. És moment de fer una valoració de l’evolució social i econòmica recent del Vendrell, del seu potencial i oportunitats, i del risc que la política general afecti la cohesió social del municipi. El poeta, en una bella imatge costumista del Vendrell, deia fa dècades allò d’encabides en tartanes, a berenes van les dones, cap a mar, sotraquejant. Però ara, hem d’evitar caure pel pedregar del conflicte identitari i centrar-nos en el municipi.

El Vendrell és la tercera població de la província, una de les capitals de la vegueria del Penedès i ens trobem enmig de la conurbanització de la costa catalana més important. Fortament colpejat per la crisi econòmica, aquest 2018 ha suposat un punt d’inflexió; la situació financera de l’Ajuntament s’ha redreçat i l’atur ha baixat a nivells anteriors a la crisi. Gràcies a això, ara estem en disposició d’assumir les inversions pendents i actualitzar els serveis públics, i continuar mantenint la despesa en protecció social, que és de les més altes dels municipis de la nostra mida. Som doncs en una cruïlla històrica: tenim per davant el repte majúscul de construir una ciutat educadora, moderna i inclusiva.

El municipi té 36 km² i 37 mil habitants. Una població que ha crescut exponencialment des de les migracions dels anys 60 i 70, i els últims 20 anys procedents de l’àrea metropolitana de Barcelona i del Marroc. Actualment només un 23 % del veïnat ha nascut al Vendrell. Som un territori obert; una cruïlla entre les planes del Camp de Tarragona i Barcelona, i amb un accés a l’interior del país i de la Península. Camins naturals que aprofiten les principals vies de comunicació per tren i carretera. Una comarca que fins ara ha estat frontera; última parada dels rodalies de Barcelona i Tarragona, però que aspira ser l’enllaç entre aquestes dues grans àrees urbanes. 

El Vendrell ha crescut resseguint els successius traçats de les carreteres de Barcelona a Tarragona i la carretera de Calafell a Valls, amb la riera de la Bisbal i el traçat ferroviari que creen barreres físiques entre el nucli antic i les zones urbanitzades més recentment. Un creixement en sentit longitudinal i no en sentit mar/muntanya, el que explica el buit urbà amb els nuclis de la costa del Francàs, Coma-ruga i Sant Salvador. En conjunt, una trama urbana que requereix d’una important millora i de la promoció patrimonial per crear un entorn adaptat, verd i amable. Alhora, el repartiment de la població entre els diferents nuclis urbans genera dificultats de comunicació i dèficits en serveis que necessitem cohesionar territorialment amb un servei flexible de transport públic.  

El comerç i el turisme han estat els nostres dos sectors econòmics madurs, juntament amb un nucli industrial incipient als polígons de la comarca. Va ser, però, el sector de la construcció el que va dominar i propiciar el creixement demogràfic en les últimes dècades, un sector afectat directament per la bombolla immobiliària i la crisi de l’any 2008. El turisme va ser pioner al municipi des de finals del s. XIX, atret per les aigües termals de Coma-ruga. Més endavant, amb la urbanització Brisamar, el complex Tabaris, el port esportiu, i l’Auditori i el museu Pau Casals  es va donar un impuls clau al sector. De nou cal ampliar l’oferta, per allargar la temporada, aprofitant l’entorn paisatgístic, el clima i la riquesa cultural, amb una aposta decidida per les reserves ecològiques de les madrigueres i el Francàs.

Els propers anys, l’ambiciós projecte Feder –de 2.3 milions cofinançat amb la Unió Europea per crear un centre urbà a Coma-ruga i recuperar el Tabaris- és una oportunitat per dinamitzar el teixit social i econòmic de les platges. Volem així millorar la qualitat de vida del veïnat i fer un entorn més atractiu per als visitants.

El comerç tradicional d’abast local i comarcal està en transició; l’efecte del comerç en línia i la implantació de les grans superfícies que busquen la massa demogràfica del Baix Penedès ha generat nous hàbits de consum entre la població. En aquesta transició serà molt important l’ampliació de l’illa de vianants a la Ctra. del Dr. Robert i la dinamització comercial de tot el Vendrell, creant un entorn agradable per passejar-hi. L’atractiu de la restauració i la consolidació del comerç fora del centre (Crta. de Valls, Tancat, Barris marítims) ha d’ajudar a trobar la complementarietat amb les noves formes de venda de proximitat i de consum.

La indústria, i en especial el sector de la logística amb el Logis Penedès, té un gran potencial a la comarca, gràcies a la cruïlla de les principals autopistes i autovies del país, i les possibilitats futures del Corredor del Mediterrani. Una indústria sostenible perquè respon a les necessitats de distribució de les principals xarxes de comerç i als mercats nacionals i internacionals.

El Vendrell és una societat jove i dinàmica, amb un dels índexs d’envelliment més baixos del país, i amb un potent activisme cultural i associacionisme veïnal. Com a societat jove, l’oferta educativa i formativa és clau. Ara l’esforç l’hem de centrar en les etapes d’infantil i les post-obligatòries, i treballar en la qualitat i la inclusió educativa a fi que tots els alumnes, independentment de les seves capacitats, assoleixin l’èxit educatiu.

La història i el present del municipi ens mostra una societat complexa i diversa que pateix, encara, les conseqüències de la crisi econòmica. Una societat que s’ha d’entendre en la seva integritat i que, en aquesta cruïlla decisiva, el seu futur passa per treballar amb projectes que la cohesionin, que apoderin les parts i que acabin reforçant-ne el conjunt. Cap col·lectiu o part del municipi pot aïllar-se, desconfiar o buscar posicions dominants. L’Ajuntament ha de representar a tots els ciutadans del Vendrell, però més important és que tothom s’hi senti identificat amb ell. Hem d’afavorir la confiança en el conjunt, que passa per uns serveis públics tecnificats, moderns i eficients. Necessitem continuar prioritzant la despesa social i les polítiques d’ocupació per donar seguretat i confiança als ciutadans, i generar un sentiment optimista. Entre totes i tots construirem aquest Vendrell, tots en formem part i tots l’hem de gaudir i sentir-nos-en orgullosos.

DAVID GONZÀLEZ NOU PORTAVEU DEL GRUP MUNICIPAL DEL PSC DE SALOU

El regidor socialista David Gonzàlez és, des d’aquest mes, el nou portaveu del grup municipal del PSC a l’Ajuntament de Salou en substitució del fins ara portaveu Toni Brull.

L’acord es va notificar a la Junta de Portaveus del mes de setembre. En el plenari d’aquest proper 31 d’octubre aquest relleu ja serà plenament efectiu.

Toni Brull, fins ara portaveu, continuarà exercint la responsabilitat de regidor d’hisenda. El canvi es deu, en exclusiva, a la decisió del grup de donar més rellevància, visibilitat i protagonisme a David Gonzàlez, elegit recentment alcaldable del PSC a Salou a les eleccions municipals de l’any vinent.

En aquest sentit David Gonzàlez ha volgut agrair al fins ara portaveu, Toni Brull, la bona feina que ha fet durant aquests darrers anys al capdavant del grup municipal socialista en els que, malgrat la complexitat de la situació política, ha defensat amb fermesa i claredat els principis, valors i posicionaments socialistes a l’Ajuntament.

Així mateix, David Gonzàlez ha subratllat que “el PSC és la garantia del canvi a millor que han de suposar per a Salou aquests propers quatre anys en els que hem de fer el pas de gegant que mereixem com a ciutat líder del conjunt del Camp de Tarragona.”

“Volem un Salou social, de tots i de totes sense exclusions, on capiguem tots els salouencs i salouenques haguem nascut o no al municipi perquè tots ens estimem Salou i tots som ciutadans de primera. El que a nosaltres realment ens importa és donar una resposta eficaç al jubilat de Salou que no pot pagar el rebut de la llum perquè la pensió no li arriba, al jove del nostre poble que es veu obligat a marxar a l’estranger per poder guanyar-se la vida o a l’aturat que veu com passa el temps i no troba feina. Volem ser la seu veu a l’ajuntament i a l’alcaldia”, ha explicat.

En aquest sentit ha avançat alguns dels eixos que tindrà el programa socialista a les properes eleccions municipals entre els que ha destacat la posada en marxa d’un pla d’ocupació per eradicar l’atur, el foment de la transparència a l’Ajuntament, propostes per aprofitar el potencial turístic de Salou fora de la temporada alta o un pla específic adreçat als joves salouencs per evitar que hagin de marxar fora vila a guanyar-se la vida.

“Els socialistes som ambiciosos, però realistes. No fem volar coloms ni construïm castells de sorra a l’aire, al contrari, som transformadors però amb els peus ben assentats al terra. Volem canviar per millorar, sense aventures que acaben en desastre. Ara bé, estem convençuts que si fem les coses bé i sabem fixar prioritats i inversions els millors dies per Salou estan per venir...”, ha conclòs el nou portaveu dels socialistes salouencs.

“SENSE MORTS, LA INDEPENDÈNCIA TRIGARÀ MÉS”

Hi ha coses que s’escolten que et fan esfereir i aquest n’és un cas evident. En una entrevista televisiva, aquesta mateixa setmana, a Agustí Colomines -un dels impulsors de la Crida nacional que sacseja el senyor Puigdemont- afirma el següent: “en totes les independències del món hi ha hagut morts. Si decideixes que no en vols, com és el nostre cas, la independència trigarà més.” Una mica més endavant defensa que hi ha “molta gent disposada a sacrificar la seva vida” per la independència.

A veure, no comencem a flirtejar amb morts ni que sigui metafòricament. No hi ha cap “causa sagrada” que mereixi la mort de cap català. Aquestes declaracions, del tot reprovables, em recorden a les paraules també recents de l’exconsellera Ponsatí en les que afirmava que “si enlloc de 9 presos en tinguéssim 80, estaríem més a prop d’assolir el nostre objectiu.” Tampoc és cert. Quin objectiu és aquest que tan sols es pot fer realitat, segons sembla, si hi ha més presos?

És un moment difícil. La immensa majoria dels catalans i catalanes, independentistes o no, no volem violència ni cap conflicte civil a Catalunya. Ara bé, una part minoritària de l’independentisme davant la frustració que els provoca veure com la non-nata República que els seus dirigents els van prometre no es materialitza per enlloc poden jugar amb l’idea “d’anar més enllà.” Si alguna d’aquestes persones ocupa posicions de poder això podria ser realment perillós i provocar un nou desastre. I és el que tots, conjuntament, hauríem de tractar d’evitar.  

Argumentant, empatitzant, raonant i donant una oportunitat a la via del diàleg i el respecte que ha obert i que defensa el nou Govern de Pedro Sànchez, sense exclusions ni apriorismes. N’hi ha que defensen, des de l’independentisme però també a les files del PP, Ciutadans i Vox, que “quan pitjor, millor.” No és el cas dels socialistes. Nosaltres sempre hem advertit que quan pitjor, pitjor. I pitjor per a tots, per al conjunt de la ciutadania.

Ara tenim una oportunitat de fer una passa en la bona direcció amb l’aprovació dels pressupostos per a l’any vinent que ha presentat el Govern. Per fi, després d’anys de ser sistemàticament oblidats per Rajoy, aquests comptes inclouen un augment de més de 3.000 milions d’euros per a Catalunya. Com a socialista em sento enormement il·lusionada per uns pressupostos que incorporen la major pujada del salari mínim de la històrica recent, l’actualització de les pensions d’acord amb l’IPC real i la reversió de les retallades socials de PP i Ciutadans (per exemple, s’incrementen en un 40% les partides destinades a la llei de dependència). Com a feminista n’enorgulleix que els pressupostos fomentin la igualtat salarial i de tracte en el món del treball entre homes i dones.

Ja era hora que tinguéssim uns pressupostos pensants no en clau d’austeritat ni de precarietat laboral, sinó en donar satisfacció a les persones i les seves famílies, que es notin a peu de carrer!

Per cert, brutal la reacció del líder de Ciutadans, Albert Rivera, en ser preguntat sobre com pot rebutjar uns pressupostos socials que tenen en l’epicentre les persones. Resposta literal: “no me importan las personas. Solo me importa España.” De traca i mocador. Vindria a ser una cosa així com dir “m’importa un rave el que els passi als espanyols. Tan sols m’importa Espanya”. Aquesta competició entre PP i Ciutadans per disputar l’espai d’extrema dreta a Vox ens donarà tardes de glòria...

El que ha fet el Govern progressista i feminista del canvi és demostrar que hi ha una política econòmica real capaç de servir als interessos de la majoria. Així de clar. Són uns molt bons pressupostos per a la classes mitjanes i treballadores i per a Catalunya. Davant d’això, que faran els diputats del PDeCAT i ERC? Votar que no juntament amb PP i Ciutadans? Hi haurà un “front” del no als pressupostos socials entre PP, Ciutadans, PDeCAT i ERC? Si ho acaben fent, com els ho explicaran, per exemple, als més de 14.000 treballadors i treballadores de les comarques tarragonines que cobren el salari mínim i que es quedarien sense l’augment a 900 euros mensuals que defensa el Govern?

JOAN RUIZ: “L’INCREMENT D’UN 3% DE LES PENSIONS MÍNIMES BENEFICIARIA UNS 35.000 PENSIONISTES TARRAGONINS”

“L’increment d’un 3% de les pensions mínimes contemplat en els pressupostos de l’Estat per l’any vinent beneficiaria a uns 35.000 pensionistes de les comarques tarragonines, segons les nostres dades. Dins d’aquest col·lectiu cal destacar les persones que cobren una pensió de viduïtat, d’orfandat o bé d’incapacitat permanent. És a dir, es beneficiarien desenes de milers de jubilats tarragonins que cobren pensions mínimes o no contributives”, ha subratllat avui el diputat socialista per Tarragona Joan Ruiz.

Així mateix, l’actualització de les pensions d’acord amb l’IPC real beneficaria directament als 167.000 pensionistes que hi ha a la demarcació de Tarragona que actualment cobren, de mitjana, 911 euros mensuals.

Segons el diputat del PSC “és compromís del Govern socialista que els pensionistes no perdin poder adquisitiu. Les seves pensions han de ser actualitzades d’acord amb l’evolució real dels preus i del nivell de vida, i no ser congelades com irresponsablement va fer el PP amb la complicitat de Ciutadans. És una qüestió de justícia i de dignitat que aquestes persones que han treballat tota la vida contribuint al bé comú de la societat rebin ara el que, per llei, els correspon. Sense trampes, ni excuses per evitar-ho com va fer la dreta quan estava al Govern.”

En el mateix sentit Joan Ruiz ha qualificat com a “kafkià” que PP, Ciutadans i Vox considerin l’augment del salari mínim proposat pel Govern de Pedro Sànchez com “un luxe” que el país, suposadament, no es pot permetre.

“Ni luxe, ni romanços. No és cap luxe que es demani que un treballador d’aquest país cobri, com a mínim 900 euros repartits en 14 pagues l’any, perquè és el mínim del que ha de disposar un nucli familiar amb fills petits a càrrec per arribar a final de mes, fins i tot amb dificultats. Luxe era congelar el salari mínim i, alhora, aprovar una amnistia fiscal a mida de les rendes altes i dels grans evasors fiscals com van fer PP i Ciutadans durant els anys de Rajoy”, ha emfatitzat.

“Amb aquests pressupostos volem que les persones, a peu de carrer, després de molts anys de promeses incomplertes, notin a la pell que el Govern realment s’ocupa de les seves necessitats i dóna satisfacció a les seves demandes reals. Aquests són, realment, els pressupostos de les persones que molts estaven esperant. És hora, doncs, de deixar-se d’excuses i sumar conjuntament per garantir la seva aprovació i els seus efectes sobre la vida quotidiana de les classes populars, treballadors i mitjanes d’aquest país.”

14.000 TREBALLADORS TARRAGONINS ES BENEFICIARIEN DE L’INCREMENT DEL SALARI MÍNIM FINS ALS 900 EUROS MENSUALS

El diputat socialista al Congrés per Tarragona Joan Ruiz ha explicat aquest dijous que més de 14.000 treballadors de les comarques tarragonines es beneficiarien de l’increment del salari mínim interprofessional de fins a 900 euros mensuals que ha incorporat el Govern de Pedro Sànchez en la seva proposta de pressupostos generals de l’Estat per al 2019.

Cal recordar que el salari mínim interprofessional actual és de 735 euros al mes i que durant els molts anys de Govern de Mariano Rajoy va quedar congelat o bé va tenir increments raquítics molt per sota de l’augment general dels preus de consum.

Per tant, en cas d’aprovar-se els pressupostos estaríem davant del major increment anual del salari mínim de la nostra història recent molt per sobre, fins i tot, del darrer període de Govern socialista quan el salari mínim es va incrementar un 39% en set anys (2004-2011), passant de 460 euros el 2004 a 641 euros el 2011, és a dir, 181 euros més.

Segons ha destacat Joan Ruiz, “seria realment inversemblant que aquells que s’han passat anys carregant contra les retallades socials del PP i Ciutadans ara votessin en contra d’aquests pressupostos socials que tant necessiten les persones, precisament, juntament amb el PP i Ciutadans. Seria realment incomprensible i paradoxal. Autènticament kafkià...”, ha subratllat.

“Els socialistes sempre hem cregut que fins que la recuperació econòmica no arribi a les butxaques dels treballadors i de les classes populars no podrem dir que realment hem sortit de la crisi, com sí deien PP i Ciutadans. Aquests pressupostos demostren que si que es possible fer una altra política, amb justícia social, lluitant contra les desigualtats i eradicant la pobresa infantil i energètica. Són, realment, els pressupostos que necessitàvem perquè posen a les persones en el centre de l’acció política”, ha argumentat.

El diputat socialista també ha rebutjat les crítiques provinents del PP, Ciutadans i Vox que argumenten que aquests són una pressupostos “bolivarians”.

“Realment no saben que inventar-se per justificar que ells aprovaven pressupostos que incrementaven les desigualtats i fomentaven la precarietat laboral, amb treballs mal pagats i en precari. Per contra, els nostres són uns pressupostos d’estricte justícia fiscal amb un sistema progressiu: aporten més aquells que més tenen i no, com ha passat fins ara, les classes mitjanes, populars i treballadores. Ningú que es defineixi com a progressista pot votar en contra d’aquests pressupostos amb el PP i Ciutadans amb excuses que no tenen res a veure amb el contingut d’uns comptes que inclouen una inversió addicional a Catalunya de més de 3.000 milions d’euros”, ha argumentat.   

Finalment, el diputat tarragoní ha explicat que els pressupostos del Govern socialista increment les pensions mínimes un 3%, actualitzen les pensions d’acord amb l’IPC real, eleven un 40% les inversions en dependència i eliminen el copagament farmacèutic que va establir el PP, entre d’altres mesures.

ROSA MARIA IBARRA, ELEGIDA CANDIDATA A L’ALCALDIA DE VALLS PEL PSC

L’assemblea de l’agrupació socialista de Valls ha elegit Rosa Maria Ibarra com a alcaldable del PSC a les eleccions municipals de l’any vinent. L’actual regidora i diputada ha assolit el suport unànime dels assistents a l’assemblea que també ha comptat amb la participació tant de membres de la comissió executiva del PSC del Camp de Tarragona com de la JSC de les comarques tarragonines.

Durant la seva primera intervenció com a alcaldable del PSC Ibarra ha subratllat el seu compromís “d’impulsar un projecte transversal per Valls, que millori la ciutat i que li doni l’impuls que necessita en el conjunt de les comarques tarragonines.” 

“Volem una ciutat de tots i de totes. Sense exclusions. Per això sempre he treballat, i ho seguiré fent, per teixir una candidatura amb diferents perfils però amb el nexe en comú del seu amor per Valls i la nostra gent”, ha explicat.

Segons l’alcaldable socialista, “la candidatura del PSC és la única que lluitarà per fer real el mandat de les persones, de la satisfacció real de les necessitats dels vallencs i vallenques. És cert que les grans infraestructures i d’altres debats d’àmbit nacional tenen la seva influència però per a nosaltres tot el que es fa des de l’Ajuntament tan sols té sentit si està al servei dels vallencs i vallenques.”

Així mateix, Rosa Maria Ibarra ha reiterat que el projecte socialista per Valls “vol dir, com a condició sine qua non, la reducció de l’atur, la creació de nous llocs de treball i vetllar perquè aquest ocupació sigui de qualitat i ben remunerada. En la mateixa línia treballarem per desenvolupar els serveis i prestacions socials que depenen de l’Ajuntament. De fet, aquesta és l’autèntica marca de la casa del PSC.”

“Volem que Valls sigui la capital social del Camp de Tarragona. Què vol dir això? Que siguem la ciutat líder en benestar social i qualitat de vida que els vallencs i vallenques mereixem”, ha conclòs l’alcaldable del PSC.

PP, C’S, VOX... I LES JOVENTUTS D’EXTREMA ESQUERRA

Em va sorprendre, sincerament. Em refereixo a una entrevista recent on José Maria Aznar recrimina a Rajoy que l’espai de la dreta hagi quedat dividit entre el PP, Ciudadanos i Vox quan ell el va deixar “unit” entorn de les sigles del Partit Popular. Que el senyor Aznar reconegui que comparteix espai polític amb un partit d’extrema dreta com Vox, que ho digui obertament i amb total normalitat, és com a mínim fascinant i no deixa de ser paradoxal. És com si jo digués que el Partit dels Socialistes comparteix espai ideològic amb el Partit del Treball de Corea del Nord.

Cal tenir present que Vox defensa, entre altres “perles”, la supressió de les autonomies, l’eliminació de la Llei de Memòria històrica, qüestiona la continuïtat d’Espanya a la Unió Europea, exigeix la “supressió immediata dels organismes feministes”, i un llarg etcètera.

Queden lluny els temps en què el mateix Aznar es confessava admirador i lector de Manuel Azaña i reivindicava una dreta “liberal” equivalent a la democràcia cristiana alemanya. Ara, més aviat ell i el senyor Casado deuen llegir un híbrid entre José Antonio Primo de Rivera i les memòries de Bernd Lucke, fundador del partit d’extrema dreta Alternative für Deutschland.

Quan tindrà aquest país, tal i com es mereix, un partit realment de centre dreta que defensi els valors de la democràcia cristiana des del respecte a la democràcia liberal sense tics ni intents de justificació o comprensió de dictadures com la franquista? Mai, pel que sembla. Almenys ningú no el reivindica.

I això que, per ser sincers, aquesta mena de competició radical entre Casado, Rivera i Abascal (de Vox, i anteriorment diputat del PP), tots coincidents en atacar l’actual Govern progressista i feminista, i en acusar Pedro Sánchez de ser una mena de reencarnació de Fumanchú, té la seva equivalència literal també en l’extrema esquerra de casa nostra. I és que també em va deixar garratibat llegir fa uns dies un tweet d’Arran, l’organització considerada com una mena de joventuts de la CUP, commemorant el naixement de la República Democràtica Alemanya (la zona d’Alemanya comunista sota l’ocupació soviètica durant la guerra freda) i lloant les seves “victòries”. Confesso que són tants els memes i les supressions d’identitat a les xarxes que vaig pensar era un perfil fals. Doncs no. Era, realment, el perfil de les joventuts de la CUP. Els havíem escoltat dir meravelles de “democràcies socials avançades” com la Cuba castrista o la Veneçuela de Maduro, sí; però lloar les “victòries” d’un estat stalinista, i aplaudir-les amb entusiasme em sembla massa...

Pensem-ho bé. Si tot era tan meravellós a l’RDA per què van haver de construir un mur per evitar que els seus habitants fugissin al Berlin occidental? Per què la dictadura no va durar ni un any quan el mur va caure, els soviètics van abandonar el país i va ser llavors quan es van celebrar unes eleccions lliures i democràtiques?

Si llegim les memòries de Margarete Buber-Neumann, una jove antifeixista refugiada a la URSS als anys 30 a qui la policia política de Stalin va lliurar a la Gestapo de Hitler, ens posaríem encara més les mans al cap davant d’aquestes afirmacions. La descripció que Margarete fa de com l’oficial de la Gestapo i l’oficial de l’NKVD es donen copets a l’esquena al pont del riu Bug mentre intercanvien presoners encara posa la pell de gallina, ara, 80 anys després. I qui va ordenar aquestes detencions? Walter Ulbricht i Wilhelm Pieck, els fundadors de la tan lloada i admirada República Democràtica Alemanya.

Quan un llegeix aquestes al·lucinants reflexions d’Aznar, Rivera, Abascal i Arran és quan més t’adones de la necessitat de reivindicar la vigència dels valors del socialisme democràtic, tan insultat tant per l’extrema dreta com per l’extrema esquerra. Al nostre país i al conjunt d’Europa, la necessitat que l’espai socialista creixi i sigui ferm, com sempre hem fet, en la defensa dels valors immortals de democràcia en pluralitat, igualtat social, drets i llibertats per a tothom i respecte a discrepar del que el tòtem que sigui estableixi com a cànon sagrat i veritat revelada, és més necessària que mai.

“EL COSTAT CORRECTE DE LA HISTÒRIA”

“Sabem que estem al costat correcte de la història”, són paraules literals i recents de l’actual president de la Generalitat, senyor Quim Torra. Són paraules que traspuen una certa concepció de l’independentisme, inèdita fins a cert punt, que impliquen també l’enèsima puntada de peu a la tradició del catalanisme social inclusiu i respectuós de la pluralitat que alguns, entre els quals em compto, tant enyorem i seguim reivindicant.

Què vol dir “estem al costat correcte de la història”? Doncs que l’independentisme ha deixat de ser una determinada opció política per esdevenir quelcom més inquietant: una qüestió de justícia. De justícia històrica, per ser més exactes. És una causa sagrada, justa i immaculada pel senyor Torra, els CDR i la CUP. Sense màcula alguna. I si tot ha anat de la pitjor manera és perquè “l’enèmic” és pèrfid i dolentíssim i no descansa en la seva voluntat malèvola d’atacar a aquests autoproclamats intèrprets del costat correcte de l’esdevenir humà. La dirigent d’ERC Marta Rovira ho va expressar en uns termes encara més litúrgics: la pulsió independentista és, en realitat, l’expressió d’una lluita secular “del bé contra el mal”. Lamento dir, amable lector, que si vostè és un català que no s’identifica amb l’ideari independentista acaba de ser conceptualitzat en el costat del “mal” o bé en el trist paper de partidari del costat “incorrecte” de la història. Vostè i tres milions i mig de catalans i catalanes més.  

I així seguim, amb alguns permanentment obsessionats en conduir la societat amb fe cega i esperit messiànic cap al “costat correcte de la història”. Obviant qualsevol argumentació racional o crítica per no parlar ja del respecte a les normes de convivència que ens hem donat entre tots, a les majories qualificades per poder procedir a canvis estructurals exigibles a qualsevol democràcia o, senzillament, al dret a discrepar d’una estratègia política que cada cop sembla més suïcida i sense recorregut real. Elements, tots aquests, qualificats directament de contrarevolucionaris emprats pels que som definits ja com a “enemics del poble.” I és el mateix dispositiu excloent que utilitza el PP, Ciutadans i Vox, l’únic que cal és canviar la paraula “Catalunya” per “Espanya” a l’argumentació.

Ja prou de tanta difamació! Prou de tanta intolerància i d’aquest llenguatge predemocràtic quasi evangèlic! Som 7’5 milions de catalans i catalanes. Tots i totes som Catalunya. Nosaltres som “el mal” perquè no estem d’acord amb el senyor Torra i els CDR? No, nosaltres –vostè- també és el poble de Catalunya. Dins de Catalunya hi ha una gran diversitat política i ens cal reconèixer aquesta heterogeneïtat com un element enriquidor. Nosaltres som molt crítics amb l’actual majoria de Govern però som i serem sempre escrupolosament respectuosos. Mai se’ns acudirà insultar o identificar amb la maldat a aquells que no pensen com nosaltres.

Per això el PSC el primer que desitja és que la societat catalana no continuï dividida. La reconciliació entre catalans ha de ser el nostre primer objectiu. Cal reconèixer els problemes reals i solucionar-los, fent pedagogia perquè els problemes imaginaris no tenen solució. Conseqüentment els socialistes tornem a reiterar, des del respecte, que la nostra acció política té com a tasca fonamental cosir les ferides que s’han produït aquests darrers mesos, construir el pont del diàleg i reforçar la dimensió social de la política al servei de tots i totes. La unitat civil del poble de Catalunya és sagrada i el desig de convivència pacífica del nostre poble és ancestral.

JOAN RUIZ: “SERIA INCOMPRENSIBLE QUE ELS DIPUTATS D’ERC I PDECAT PER TARRAGONA VOTESSIN EN CONTRA DELS PRESSUPOSTOS”

El diputat socialista per Tarragona Joan Ruiz ha afirmat aquest dilluns que “seria absolutament incomprensible que els diputats d’ERC i del PDeCAT per Tarragona votessin en contra dels pressupostos del Govern pel 2019. Es tracta d’uns pressupostos molt beneficiosos pel conjunt de la ciutadania que, a més, inclouen un augment de les inversions destinades a Catalunya que ningú que afirmi estimar i defensar les nostres comarques pot rebutjar.”

En aquest sentit Joan Ruiz ha recordat que durant els anys de Govern de Rajoy tots els partits, tret del PP, van denunciar la davallada de les inversions de l’executiu a la demarcació de Tarragona. “També ERC i el PDeCAT. Seria, per tant, inconcebible que ara aquells que demanaven un augment de les inversions a casa nostra votessin en contra, amb el PP, d’uns pressupostos que incorporen precisament aquest augment demandat de partides destinades a Catalunya i Tarragona.”

El diputat del PSC ha explicat que amb el Govern del PP les inversions de l’Estat a la província de Tarragona van caure a límits històrics. Amb dades objectives a la mà la mitjana inversora a la demarcació de Tarragona, que amb Govern socialista era de 511 milions d’euros entre el 2008 i el 2011 –ja en un context de crisi econòmica i de reducció global de les inversions-, amb el Govern del PP es va reduir, de mitjana, a tan sols 324 milions d’euros anuals per Tarragona.

“Els diputats d’ERC i del PDeCAT han de decidir si donen suport a un pressupost que inclou un increment de les inversions de 3.200 milions d’euros per Catalunya (dels quals 2.200 milions de forma directa per la despesa que executa la Generalitat) o bé se sumen al front del rebuig a aquests comptes socials on els esperen PP i Ciutadans, amb qualsevol excusa aliena al contingut dels pressupostos”, ha argumentat Joan Ruiz.  

Segons el diputat socialista un eventual rebuig “estaria ja al llindar de la inversemblança si provingués d’aquells que es diuen d’esquerres. De debò es poden plantejar rebutjar uns pressupostos que incorporen la més gran pujada del salari mínim de la nostra història recent?”, s’ha preguntat retòricament.  

“Amb el Govern del canvi de Pedro Sánchez Tarragona ha tornat a situar-se al mapa de les inversions de l’Estat. Només cal recordar la revitalització d’obres tan importants com la continuació de l’A7, els treballs de l’A-27 en direcció a Montblanc o l’acte recent de compromís amb el Corredor del Mediterrani. Estem en una cruïlla per Tarragona: o bé ERC i PDeCAT se sumem a aquests pressupostos progressistes tan beneficiosos per les classes populars i treballadores o bé decideixen unir-se al bloc del rebuig a aquests comptes on ja se situa PP i Ciutadans. Així de clar. La resta són excuses”, ha conclòs.  

ELS PRIMERS 100 DIES DEL GOVERN DEL CANVI

Atrafegats com estem en mil i una qüestions, i sotmesos al “soroll” que intenta provocar la dreta (el tàndem PP-Ciutadans) encara fora de joc d’ençà la moció de censura que va fer tornar l’esperança a moltíssima gent, ha passat força desapercebuda una de les grans fites del Govern progressista i feminista del president Pedro Sánchez: la recuperació del dret universal a l’accés a la sanitat al nostre país.

És una mesura cabdal que suposarà millorar la vida de milers de persones, eliminar les desigualtats socials i rectificar el model que volia imposar el PP (i el PDeCAT i els seus socis a la Generalitat) de configurar una sanitat de doble velocitat: privada i d’alta qualificació, per a les rendes altes, pública i minvada per les retallades, per a les classes mitjanes i treballadores. I, fins i tot, deixant al marge persones per qüestions administratives o d’ingressos.

No! És novament un Govern socialista qui lidera la implantació de drets socials i garanteix l’accés als serveis públics per a tothom. Ho hem dit múltiples vegades: el sistema sanitari públic al nostre país és un tresor que hem de saber preservar. Per justícia i per dignitat no deixarem ningú fora d’aquest servei tan essencial perquè amb la vida de les persones no s’hi juga. Ras i curt.

No li ha tremolat el pols al president Sánchez a l’hora de rectificar les retallades en prestacions i drets socials que van impulsar Rajoy i el PP. De fet, en només 100 dies el Govern del canvi ja ha demostrat tenir la voluntat i la tenacitat per impulsar les reformes necessàries per modernitzar el país i millorar la nostra democràcia.

Davant d’això els nacionalistes, ja sigui a Barcelona o a Madrid, tan sols poden sacsejar banderes que funcionen com una cuirassa virtual per protegir-los de la falta d’idees. Ho veiem cada, ja sigui amb les metàfores literàries del senyor Torra i dels ideòlegs de la CUP o amb els discursos abrandats dels senyors Rivera i Casado, que cada dia semblen més germans ideològics siamesos. Però tots sabem que darrera del discurs virtuós hi ha el demagog orfe de projecte, de l’agitador que no té idees. I ja n’hem tingut prou d’agitar i atiar permanentment els estats d’ànims dividint i confrontant a la societat.

Els socialistes, en canvi, ens dirigim a tots i a totes. El nostre compromís és millorar les condicions de vida de les persones cada dia, amb valors i principis morals però des del sentit de la realitat, amb passió. Un projecte de modernització i de canvi al que cada dia s’hi suma més gent i que ja ocupa la centralitat política. Perquè la immensa majoria de la societat vol un Estat del benestar fort i potent i tots sabem que tots els avenços socials han vingut, venen i vindran de la ma d’un Govern socialista.

Lamentablement a Catalunya seguim en via morta, patint les conseqüències del procés independentista que irresponsablement va impulsar Artur Mas quan el 2012 va decidir posar “rumb de col·lisió”, segons va dir literalment. I a fe de Déu que ha tingut la “col·lisió” que buscava. Més i tot de la que volia, suposo. Els socialistes seguim defensant el que hem dit sempre: només hi ha una sortida a l’actual desastre polític i institucional i és diu diàleg, negociació i pacte. Pacte entre diferents.

Què vol dir això? Primer, que dividir Catalunya en dos blocs irreconciliables que es donen l’esquena mútuament és la garantia segura de la derrota de tots. De tots. Segon, que seguir atiant el discurs del “mandat democràtic del poble” a favor de la independència és un relat fals que condueix al fracàs. Som 7,5 milions de catalans, dels quals quasi 5,6 amb dret a vot. Dos milions correspon al 47% dels votants a les darreres eleccions del 21-D equivalent al 38% del cos electoral. És molta gent dos milions? Sens dubte. Ara bé això suposa un mandat democràtic “quasi unànime”, com deia ahir el senyor  Torra, a favor de la independència? Home! Només si reduïm Catalunya a un país de només dos milions d’habitants. O si considerem que “democràcia” és que dos milions s’imposin a tres milions i mig.

No, de veritat. El camí de la unilateralitat il·legal ja l’hem tastat amb els resultats desastrosos per tots coneguts. La mateixa Unió Europea ens fixa el camí per sortir del problema: solució a través del diàleg, sense violència, i en el marc de la Constitució i de l’Estatut que formen part de l’ordenament institucional europeu. És un camí suggerent on cabem tots. Recorrem-lo! El primer que necessitem és reconèixer Catalunya com un país plural i assolir al Parlament una majoria qualificada de dos terços que elabori una proposta que serveixi com a base de negociació. Els nostres fills es mereixen una oportunitat de futur. No es mereixen quedar atrapats en aquesta mena de bucle permanent on cada dia ens despertem amb notícies referents a grups i grupets que posen o treuen llaços de la via pública. I sobretot garantim el respecte i la convivència social i política a les institucions i als carrers. I quan faig una crida a garantir el respecte, desgraciadament, no m’he d’allunyar gaire de Tarragona.     

CARLES CASTILLO DEMANA A LA GENERALITAT QUE PRENGUI MESURES URGENTS PER REDUIR ELS DELICTES A LA REGIÓ POLICIAL DEL CAMP DE TARRAGONA

El diputat socialista per Tarragona, Carles Castillo, ha demanat avui a la Generalitat que prengui mesures urgents per reduir el nombre de delictes i faltes penals que es produeixen a la regió policial del Camp de Tarragona.

Cal recordar que l’any passat es van registrar prop de 44.000 fets delictius a la regió policial del Camp de Tarragona, dels quals més d’un 80% eren delictes contra el patrimoni i un 12% delictes contra les persones.  

Aquestes dades representen un repunt a l’alça d’un 2,68% en relació amb l’any precedent i trenquen una dinàmica positiva de reducció del nombre de delictes registrats durant els anys anteriors.   

Davant d’aquesta tessitura, el diputat tarragoní demana a l’actual Govern de la Generalitat que impulsi mesures a fi i efecte de corregir aquest increment del nombre de delictes i faltes penals a les comarques tarragonines.

“Volem conèixer a què atribueix el Govern aquest increment delictiu a les comarques de la regió policial del Camp de Tarragona i també perquè el nombre de delictes creix a casa nostra mentre decreix a altres regions del país. Per què hi ha aquestes diferències segons la Generalitat?”, s’ha preguntat el diputat del PSC.

Segons el diputat tarragoní, “qualsevol Govern que mereixi aquest nom té l’obligació de garantir els màxims paràmetres de seguretat a la ciutadania. Els socialistes creiem que cal una actuació ferma de la Generalitat per tal de restablir uns nivell de seguretat adequats a tot el territori i homogeni a totes les comarques, ja sigui tant a les grans ciutats com als petits nuclis rurals.”

Carles Castillo també ha emplaçat al Govern a elaborar un estudi sobre les causes d’aquest augment dels delictes que conclogui propostes concretes i practiques per reduir-los. Finalment el PSC reitera el seu suport a la convocatòria de noves places tant de Mossos d’Esquadra com dels bombers per reforçar aquests cossos essencials per a la seguretat dels ciutadans.