“EL COSTAT CORRECTE DE LA HISTÒRIA”

“Sabem que estem al costat correcte de la història”, són paraules literals i recents de l’actual president de la Generalitat, senyor Quim Torra. Són paraules que traspuen una certa concepció de l’independentisme, inèdita fins a cert punt, que impliquen també l’enèsima puntada de peu a la tradició del catalanisme social inclusiu i respectuós de la pluralitat que alguns, entre els quals em compto, tant enyorem i seguim reivindicant.

Què vol dir “estem al costat correcte de la història”? Doncs que l’independentisme ha deixat de ser una determinada opció política per esdevenir quelcom més inquietant: una qüestió de justícia. De justícia històrica, per ser més exactes. És una causa sagrada, justa i immaculada pel senyor Torra, els CDR i la CUP. Sense màcula alguna. I si tot ha anat de la pitjor manera és perquè “l’enèmic” és pèrfid i dolentíssim i no descansa en la seva voluntat malèvola d’atacar a aquests autoproclamats intèrprets del costat correcte de l’esdevenir humà. La dirigent d’ERC Marta Rovira ho va expressar en uns termes encara més litúrgics: la pulsió independentista és, en realitat, l’expressió d’una lluita secular “del bé contra el mal”. Lamento dir, amable lector, que si vostè és un català que no s’identifica amb l’ideari independentista acaba de ser conceptualitzat en el costat del “mal” o bé en el trist paper de partidari del costat “incorrecte” de la història. Vostè i tres milions i mig de catalans i catalanes més.  

I així seguim, amb alguns permanentment obsessionats en conduir la societat amb fe cega i esperit messiànic cap al “costat correcte de la història”. Obviant qualsevol argumentació racional o crítica per no parlar ja del respecte a les normes de convivència que ens hem donat entre tots, a les majories qualificades per poder procedir a canvis estructurals exigibles a qualsevol democràcia o, senzillament, al dret a discrepar d’una estratègia política que cada cop sembla més suïcida i sense recorregut real. Elements, tots aquests, qualificats directament de contrarevolucionaris emprats pels que som definits ja com a “enemics del poble.” I és el mateix dispositiu excloent que utilitza el PP, Ciutadans i Vox, l’únic que cal és canviar la paraula “Catalunya” per “Espanya” a l’argumentació.

Ja prou de tanta difamació! Prou de tanta intolerància i d’aquest llenguatge predemocràtic quasi evangèlic! Som 7’5 milions de catalans i catalanes. Tots i totes som Catalunya. Nosaltres som “el mal” perquè no estem d’acord amb el senyor Torra i els CDR? No, nosaltres –vostè- també és el poble de Catalunya. Dins de Catalunya hi ha una gran diversitat política i ens cal reconèixer aquesta heterogeneïtat com un element enriquidor. Nosaltres som molt crítics amb l’actual majoria de Govern però som i serem sempre escrupolosament respectuosos. Mai se’ns acudirà insultar o identificar amb la maldat a aquells que no pensen com nosaltres.

Per això el PSC el primer que desitja és que la societat catalana no continuï dividida. La reconciliació entre catalans ha de ser el nostre primer objectiu. Cal reconèixer els problemes reals i solucionar-los, fent pedagogia perquè els problemes imaginaris no tenen solució. Conseqüentment els socialistes tornem a reiterar, des del respecte, que la nostra acció política té com a tasca fonamental cosir les ferides que s’han produït aquests darrers mesos, construir el pont del diàleg i reforçar la dimensió social de la política al servei de tots i totes. La unitat civil del poble de Catalunya és sagrada i el desig de convivència pacífica del nostre poble és ancestral.