Em va sorprendre, sincerament.
Em refereixo a una entrevista recent on José Maria Aznar recrimina a Rajoy que
l’espai de la dreta hagi quedat dividit entre el PP, Ciudadanos i Vox quan ell
el va deixar “unit” entorn de les sigles del Partit Popular. Que el senyor
Aznar reconegui que comparteix espai polític amb un partit d’extrema dreta com
Vox, que ho digui obertament i amb total normalitat, és com a mínim fascinant i
no deixa de ser paradoxal. És com si jo digués que el Partit dels Socialistes
comparteix espai ideològic amb el Partit del Treball de Corea del Nord.
Cal tenir present que Vox
defensa, entre altres “perles”, la supressió de les autonomies, l’eliminació de
la Llei de Memòria històrica, qüestiona la continuïtat d’Espanya a la Unió
Europea, exigeix la “supressió immediata dels organismes feministes”, i un
llarg etcètera.
Queden lluny els temps en què
el mateix Aznar es confessava admirador i lector de Manuel Azaña i reivindicava
una dreta “liberal” equivalent a la democràcia cristiana alemanya. Ara, més
aviat ell i el senyor Casado deuen llegir un híbrid entre José Antonio Primo de
Rivera i les memòries de Bernd Lucke, fundador del partit d’extrema dreta Alternative für Deutschland.
Quan tindrà aquest país, tal i
com es mereix, un partit realment de centre dreta que defensi els valors de la
democràcia cristiana des del respecte a la democràcia liberal sense tics ni
intents de justificació o comprensió de dictadures com la franquista? Mai, pel
que sembla. Almenys ningú no el reivindica.
I això que, per ser sincers,
aquesta mena de competició radical entre Casado, Rivera i Abascal (de Vox, i
anteriorment diputat del PP), tots coincidents en atacar l’actual Govern
progressista i feminista, i en acusar Pedro Sánchez de ser una mena de
reencarnació de Fumanchú, té la seva equivalència literal també en l’extrema
esquerra de casa nostra. I és que també em va deixar garratibat llegir fa uns
dies un tweet d’Arran, l’organització considerada com una mena de joventuts de
la CUP, commemorant el naixement de la República Democràtica Alemanya (la zona
d’Alemanya comunista sota l’ocupació soviètica durant la guerra freda) i lloant
les seves “victòries”. Confesso que són tants els memes i les supressions d’identitat
a les xarxes que vaig pensar era un perfil fals. Doncs no. Era, realment, el
perfil de les joventuts de la CUP. Els havíem escoltat dir meravelles de
“democràcies socials avançades” com la Cuba castrista o la Veneçuela de Maduro,
sí; però lloar les “victòries” d’un estat stalinista, i aplaudir-les amb
entusiasme em sembla massa...
Pensem-ho bé. Si tot era tan
meravellós a l’RDA per què van haver de construir un mur per evitar que els
seus habitants fugissin al Berlin occidental? Per què la dictadura no va durar
ni un any quan el mur va caure, els soviètics van abandonar el país i va ser
llavors quan es van celebrar unes eleccions lliures i democràtiques?
Si llegim les memòries de
Margarete Buber-Neumann, una jove antifeixista refugiada a la URSS als anys 30
a qui la policia política de Stalin va lliurar a la Gestapo de Hitler, ens
posaríem encara més les mans al cap davant d’aquestes afirmacions. La
descripció que Margarete fa de com l’oficial de la Gestapo i l’oficial de
l’NKVD es donen copets a l’esquena al pont del riu Bug mentre intercanvien
presoners encara posa la pell de gallina, ara, 80 anys després. I qui va
ordenar aquestes detencions? Walter Ulbricht i Wilhelm Pieck, els fundadors de
la tan lloada i admirada República Democràtica Alemanya.
Quan un llegeix aquestes
al·lucinants reflexions d’Aznar, Rivera, Abascal i Arran és quan més t’adones
de la necessitat de reivindicar la vigència dels valors del socialisme
democràtic, tan insultat tant per l’extrema dreta com per l’extrema esquerra. Al
nostre país i al conjunt d’Europa, la necessitat que l’espai socialista creixi
i sigui ferm, com sempre hem fet, en la defensa dels valors immortals de
democràcia en pluralitat, igualtat social, drets i llibertats per a tothom i
respecte a discrepar del que el tòtem que sigui estableixi com a cànon sagrat i
veritat revelada, és més necessària que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada