ELS REGIDORS I REGIDORES DEL PSC DE LES COMARQUES TARRAGONINES DONEN PLE SUPORT AL MANIFEST DELS ALCALDES I ALCALDESSES SOCIALISTES DE CATALUNYA

Els regidors i regidores del PSC de les comarques de la demarcació de Tarragona donen ple suport al manifest dels alcaldes i alcaldesses socialistes de Catalunya fet públic ahir al Consell Municipal del partit que va tenir lloc a Santa Coloma de Gramanet.

Cal recordar que el PSC té actualment 262 regidors i regidores al conjunt de les deu comarques tarragonines que van ser elegits amb el vot lliure i democràtic de quasi 60.000 ciutadans a les eleccions municipals de 2015.

El manifest denuncia que, arran de la decisió del Govern de la Generalitat d’impulsar un referèndum il·legal, s’han produït pressions, insults i amenaces a regidors i alcaldes socialistes. Malgrat això -d’aquest clima polític i social estimulat des de diverses formacions i entitats- els i les socialistes no podem ni volem callar, ni molt menys amagar-nos.

En el mateix sentit, els regidors i membres dels Governs municipals lamenten que el Govern de la Generalitat hagi traspassat gran part dels preparatius als ajuntaments a fi i efecte de difuminar la seva responsabilitat i amagar les febleses polítiques i organitzatives de l’anunciada consulta així com per culpabilitzar hipòcritament aquells ajuntaments que han decidit complir la llei. Això, no obstant, no equival a donar cap mena de suport al Govern del PP a Madrid.

El manifest municipalista del PSC afirma que els socialistes estem amb el país i amb la democràcia i ens neguem a acceptar que hi hagi una única visió de Catalunya o d’Espanya. Al contrari, als nostres municipis veiem i coneixem directament la mateixa diversitat de posicionaments polítics i sentiments, plena de matisos. Som i seguirem sent una societat plural que no es deixa limitar entre els extrems del blanc o negre, del “amb mi” o “contra mi”.

És per això que des del PSC es reivindica per a tots els ciutadans i ciutadanes el dret a la plena llibertat d’expressió, sense cap mena d’intimidació, discriminació o d’amenaça, vingui d’on vingui.

En el mateix sentit, el manifest recorda que el bloc independentista intenta atribuir-se falsament la representació única de Catalunya, fer entrar en crisi totes les institucions possibles i fer callar tots els catalans i catalanes.

Davant d’aquesta tessitura, els alcaldes i regidors socialistes defensen una sortida a l’actual conflicte institucional basada en el diàleg, la negociació i el pacte perquè paga la pena lluitar dins de les institucions i de la democràcia per canviar les lleis, fer fora democràticament el PP del Govern d’Espanya i transformar-la en un Estat federal que reconegui la plurinacionalitat que faci possible trobar un encaix just i generós per a la nació catalana.

Un encaix que necessàriament, a parer dels socialistes, garanteixi solidàriament la fiscalitat, les inversions i els serveis que assegurin el progrés de Catalunya i el benestar i la justícia social per als seus habitants.  

EL PSC PREGUNTA AL GOVERN SOBRE EL CALENDARI D’OBRES DE L’ESTACIÓ INTERMODAL DE REUS

El diputat del PSC al Congrés per Tarragona Joan Ruiz ha explicat avui que el grup socialista ha entrat a registre una bateria de preguntes en què s’insta al Govern del PP a definir quin calendari d’obres està previst per posar en servei l’estació intermodal d’alta velocitat de Reus.

En concret el grup socialista vol saber quines són les gestions que han impulsat tant l’Ajuntament de Reus com la Generalitat de Catalunya davant del ministeri de Foment a fi i efecte de procedir a la construcció de l’estació intermodal. Així mateix es demana explícitament si hi ha algun compromís per part del ministeri davant d’ambdues administracions per impulsar les obres i, en cas afirmatiu, quin seria el calendari establert.

En relació a aquesta qüestió Joan Ruiz ha subratllat “la importància d’aquesta estació, que ha estat paralitzada sine die pel Govern del PP des de que Rajoy va arribar a la presidència, que suposaria un pas endavant de gegant pel conjunt de les comarques tarragonines. De fet guanyaríem en tot. Guanyaríem en mobilitat, en connexions, en temps d’espera, en competitivitat del nostre teixit productiu i també ens ajudaria a disposar d’una xarxa d’infraestructures adequada a les necessitats reals dels ciutadans de les nostres comarques.”   

“També cal destacar el que aquesta estació suposaria de projecció tant pel trànsit de passatgers com per la sortida de mercaderies tant de l’aeroport de Reus com del Port de Tarragona. L’executiu de Rajoy no pot continuar abdicant de les seves responsabilitats. Les comarques tarragonines no poden seguir absents de les seves inversions i prioritats”, ha remarcat.

En el mateix sentit s’ha manifestat el portaveu socialista a l’Ajuntament de Reus Andreu Martin que ha recordat que la reivindicació d’aquesta estació “és un clam unànime de Reus. Unànime, i no exagero ni es tracta d’un símil superlatiu. Demanem la màxima celeritat en l’execució de les obres i una immediata definició de les mateixes.”

Cal recordar que les obres estan aturades i que el ministeri de Foment ha fixat la seva materialització per més endavant, sense concretar dates, ni terminis, ni partides pressupostàries.

“Els socialistes estarem amatents a aquesta qüestió i seguirem impulsant iniciatives allà on calgui demanant al Govern la prestesa i eficiència necessàries que fins ara no ha demostrat”, ha conclòs el portaveu dels socialistes reusencs.     

L’AMOR DELS CAMBRILENCS PER LA LLIBERTAT ÉS ANCESTRAL

El toc de la campana de l’església torna a convocar-nos a tots i a totes en defensa de la ciutat i de tot el que significa a nivell moral i de cohesió interna. El salvatge atemptat que vàrem patir ens ha recordat a tots que Cambrils no és un topònim identificat en un mapa sinó que també implica una serenor cívica i una determinació invencible a l’hora de fer front i derrotar al terror.

De fet, l’amor dels cambrilencs i cambrilenques per la llibertat és ancestral. No és flor d’un dia sinó fruït d’un compromís fecund amb la tradició heroica del nostre poble. La mateixa història registra que la nostra ciutat prefereix la resistència a la claudicació, la lluita al deshonor. 

Al 1640 la resistència cambrilenca tan sols va poder ser sufocada amb la traïció i l’engany dels assetjadors. Les muralles de Cambrils van ser testimonis del sacrifici dels veïns de la vila que van lluitar fins més enllà de les seves possibilitats. Cap poder dictatorial ha pogut eradicar aquest esperit cambrilenc de passió per la llibertat i si no ho ha aconseguit cap exèrcit invasor no diguem uns covards terroristes que no mereixen res més que el menyspreu universal per la seva indignitat.

No assoliran els seus propòsits de sotmetre’ns al seu regne de terror. Desconeixen completament que Cambrils és sinònim de dignitat i de justícia. La manifestació cívica que va omplir de gom a gom els carrers de la vila per rebutjar la barbàrie dels assassins és la plasmació de la unitat cívica del nostre poble. No tenim por, però també estem determinats a derrotar democràticament a aquells que volen que l’odi entri en l’ADN de la nostra estimada ciutat.

Aquest esperit cambrilenc en defensa de la llibertat per damunt dels interessos egoistes s’ha tornat a manifestar aquests dies. Ho ha fet amb la valentia dels agents dels cossos de seguretat, amb el comerciant que ha tornat a aixecar la persiana del seu establiment, amb els veïns que s’oferien a donar sang, amb els taxistes que portaven de franc als turistes que estaven presents al lloc de l’atemptat.

Davant d’aquesta realitat no puc més que sentir-me orgullosa de la meva condició de cambrilenca, de filla d’una vila capaç de donar al món aquesta imatge de valentia cívica, digna successora de l’heroisme dels nostres avantpassats.   

No podran sotmetre Cambrils ni aquests energúmens ni cap poder terrorista. Tampoc s’obriran camí els predicadors de l’odi. Desconeixen que per a nosaltres el pluralisme no és equivalent de debilitat sinó que és una fortalesa que ens reforça en la nostra identitat de cambrilencs i cambrilenques. Lluny de  debilitar-nos, ens enforteix.    

Vull també parlar amb serenor i humilitat sobre presumptes responsabilitats que per a mi són responsabilitat exclusiva del assassins terroristes. Crec que faríem bé -al fil d’aquest esperit cambrilenc que reivindico- enlloc d’assenyalar amb el dit o decretar culpabilitats com fan alguns, ampliar els nostres compromisos morals, escoltar-nos amb més atenció uns i altres, aguditzar els nostres sentiments d’empatia i reiterar que som un sol poble unit entorn d’uns ideals comuns de benestar social i qualitat de vida.

Crec que, malgrat les qüestions que calgui millorar, la immensa majoria de cambrilencs i cambrilenques estem plens d’honestedat i de bondat, com s’ha demostrat altre cop aquestes darreres setmanes, i que ens reposarem d’aquest cop dur reiterant el nostre compromís de forjar un poble alegre i cohesionat on els apòstols de l’odi terrorista, i aquells que els alimenten i justifiquen, no tinguin cabuda. Cambrils és llibertat i aquesta veritat essencial no podrà mai ser sotmesa o anihilada, ni ara ni mai.

EL PSC PREGUNTA AL GOVERN SOBRE LA CONSTRUCCIÓ DEL BAIXADOR FERROVIARI A L’ÀREA DE BELLISENS DE REUS

El grup parlamentari socialista al Congrés dels Diputats ha entrat a registre una pregunta en què es demana a l’executiu de Rajoy tota la informació sobre les gestions que han dut a terme tant l’Ajuntament de Reus com el Govern de la Generalitat davant del ministeri de Foment per poder construir un baixador ferroviari a l’àrea de Bellisens de Reus, dins de la xarxa de rodalies per tren del Camp de Tarragona.

Segons ha posat de relleu el diputat del PSC per Tarragona, Joan Ruiz, “fa tres anys el grup socialista ja va entrar a registre una proposta de resolució demanant la construcció urgent d’aquest baixador, absolutament necessari per a la ciutadania reusenca. Doncs bé, davant les dilacions que s’han produït, també en aquesta qüestió, volem saber si la Generalitat ha enviat ja la redacció del projecte constructiu al ministeri de Foment i amb quina previsió es treballa per a la seva realització. Exigim al Govern que ens faciliti la resposta amb la màxima brevetat possible.”

En el mateix sentit s’ha manifestat el portaveu socialista a la capital del Baix Camp, Andreu Martin qui ha recordat que la posada en servei d’aquest baixador “és una reivindicació llargament reclamada per la ciutat que permetrà millorar la mobilitat dels més de 20.000 habitants d’aquest entorn de Reus. Tinguem present que en aquest nòdul estratègic es troba ubicada la facultat d’econòmiques i l’escola superior d’arquitectura de la Universitat Rovira i Virgili, l’hospital de Sant Joan, la Fira de Reus, el centre tecnològic de nutrició i salut i el Tecnoparc, per tant, parlem d’un eix realment estratègic i vital.”

“És incomprensible que haguem trigat tant en executar una obra necessària que, a més, no contempla cap despesa econòmica desmesurada. Vull destacar que no és un baixador que beneficiï únicament la ciutat de Reus sinó que actuarà beneficiosament pel conjunt de municipis propers, permetrà millorar la mobilitat diària de molts estudiants universitaris i esponjarà també la circulació a la T-11. És, objectivament, una actuació necessària i tornem a demanar la màxima celeritat en la seva execució.”

En darrer terme, Andreu Martin ha reiterat el compromís dels socialistes en aquesta qüestió que afecta la qualitat de vida de milers de ciutadania de Reus i del conjunt dels municipis del Camp de Tarragona. “Vàrem ser els primers en defensar i proposar la construcció del baixador i portar-ho al Congrés dels Diputats i tornem, tres anys després de fer-ho per primera vegada, a exigir la màxima celeritat en la construcció d’un equipament absolutament vital per configurar una xarxa de rodalies eficient que atengui les necessitats reals de la població”, ha reblat el portaveu socialista reusenc. 

DEMOCRÀCIA!

Als carrers de molts pobles i ciutats de Catalunya han aparegut pancartes amb aquesta paraula: democràcia, reforçada amb un signe d’exclamació (!). Estic convençuda que el 95% de les persones que les llegim ens sentim identificats amb el mot. Per la immensa majoria dels catalans i catalanes és tan òbvia la paraula,  que fins i tot xoca veure-la escrita.

És obvi que vivim en un Estat democràtic, en el qual els ciutadans i ciutadanes tenim drets i llibertats reconeguts i regulats en les lleis que ens donen seguretat jurídica. Un estat democràtic que té els mecanismes de participació pels quals els podem escollir els responsables polítics que han de governar el país. Els mecanismes de participació són clars, van ser consensuats per la ciutadania, durant la transició i tenen el seu màxim exponent en la Constitució, en l’Estatut, i en aquelles lleis, per exemple la de Règim Electoral, que permeten garantir que el resultat d’aquesta participació sigui acceptat com a vàlid pel conjunt del país.

Però les pancartes aparegudes sembla que reclamen democràcia. Com si qui les hagués penjat pensés que no n’hi ha.

 Qui ha penjat les pancartes són entitats que pretenen mobilitzar la ciutadania en vista a l’1-O.

Una data en la què alguns pretenen fer una mobilització (em nego a dir-ne referèndum), que sembla ser que ens portarà a l’èxtasi democràtic.

Però com s’hi pretén arribar a aquesta catarsi col·lectiva?. Quins són els mecanismes que aquells que se senten propietaris absoluts de la democràcia volen utilitzar per arribar-hi? Doncs queda explicat en la proposició de llei que s’ha entrat al Parlament que ha de donar cobertura al suposat referèndum. Una proposició de llei, que junt a la de transitorietat jurídica,   pretén ser la més importants de la història de Catalunya, almenys dels últims 300 anys, però que es vol aprovar per la porta del darrere, encara no se sap si per via parlamentària o per decret del Govern.

Dues proposicions de llei que creen institucions, que s’autoproclamen superiors a qualsevol altra del nostre ordenament, però que seran aprovades per un quòrum molt inferior al necessari per aprovar la Constitució o l’Estatut o qualsevol llei orgànica que regula matèries importants.

Aquesta és la democràcia amb exclamació que proposen?

En democràcia el procediment per arribar a un determinat resultat és fonamental. Perquè si el mitjà utilitzat per aconseguir l’ objectiu no és tingut per vàlid per tota la ciutadania, l’objectiu final no serà reconegut i això porta al fracàs. Al fracàs d’aquells qui volen arribar, sigui com sigui, al seu objectiu, però també, al fracàs col·lectiu de tot un poble, que se sent atrapat en una realitat que no avança.

Els i les socialistes creiem fermament en la necessitat de renovar el consens, que ens ha permès viure democràticament durant molt anys. Sabem que  la realitat dels Estats, dels països, dels pobles és canviant, i per tant, cal renovar l’acord per establir les normes de convivència , les “regles del joc”, perquè segueixin essent clares i segures per a tots i totes. Només amb consens, i  amb acord podrem tirar endavant i seguir construint la Catalunya del present i el futur. 

LA VERITAT SOBRE LA UNIÓ SOVIÈTICA?

M’ha sorprès aquests dies d’estiu trobar-me a les xarxes un vídeo en què s’explica “la veritat” (altre cop el concepte majestàtic que exclou qualsevol dubte o matís) sobre la Unió Soviètica. Es tracta d’un documental que deu fer les delícies de la CUP i de determinats sectors de Podemos. Sota el títol “la otra URSS (lo que no nos han contado de la Unión Soviética”, el vídeo insisteix que, en realitat, la història del comunisme soviètic és un relat d’èxits i de defensa dels valors humans. Segons sembla, la gent que vivia a la URSS o als règims comunistes de la Europa de l’est era enormement feliç. Gràfiques i índexs se succeeixen per “demostrar” que el PIB rus va créixer amb el comunisme, que imperava la sanitat i l’educació pública, que no hi havia atur, que l’Estat garantia tots els drets socials, etc. Aquest presumpte estat de benaurança universal, encara que pugui sorprendre, encara és defensat i recordat amb nostàlgia per alguns dirigents polítics actuals. De fet el vídeo incorpora declaracions, per exemple, de Julio Anguita defensant que “els russos van menjar per primer cop amb els comunistes.” Imatges de multituds caminant en llargues columnes i somrient darrere d’icones amb els retrats de Lenin i Stalin trufen tot el documental. Tot era meravellós, doncs. L’inici ja és, en sí mateix, molt il·lustratiu. En un debat televisiu, davant la denuncia de Pedro Sánchez que l’absència del pluralisme democràtic i l’eradicació de les llibertats condueix al totalitarisme un Pablo Iglesias (format políticament, precisament, a les joventuts comunistes) burleta respon “la Unión Soviética! Uh!! Qué miedo! Uh...!!”

Confesso que mentre avançava el documental creixia la meva curiositat per conèixer com es justificaria la davallada total, el col·lapse, dels règims comunistes europeus enmig de l’alegria popular unànime dels ciutadans d’aquests països que segons el vídeo vivien en una mena de “paradís”. No vaig trigar gaire en saber-ho. La veu en off ens il·lustra sobre que tot anava a les mil meravelles... fins que va aparèixer Gorbachov i va introduir elements d’economia de mercat, llibertats polítiques democràtiques i transparència informativa. I aquí van començar totes les desgràcies.

Pot semblar (i ho és) molt grotesc però el documental en qüestió, malgrat portar pocs mesos penjat a la xarxes, suma quasi 300.000 visualitzacions i la majoria de comentaris, molts de joves que no han experimentat en carn pròpia la realitat del “paradís” però sí que han rebut de ple els efectes de la crisi econòmica actual, són elogiosos. Davant els abusos ocasionats per un capitalisme de casino sense control públic aquests cants de sirena que parlen amb nostàlgia dels “bons temps del comunisme” poden semblar seductors per a alguns.

Doncs no. La reivindicació, encara que sigui parcial, de règims dictatorials comunistes de partit únic que encara es poden escoltar avui dia per part dels portaveus de l’esquerra dogmàtica són tan inversemblants i absurds com la de determinats ideòlegs de la dreta quan ens parlen de les bondats del lliure mercat descontrolat o que dictadors com Franco o Pinochet “no van ser tan dolents” perquè van acabar amb la democràcia sí, “però no amb la llibertat econòmica.”

La veritat del comunisme? Es podria resumir amb dos fets. El primer és l’experiència directe d’una amiga meva romanesa que va viure de petita a la dictadura comunista de Ceaucescu. Doncs bé, quan escolta algun comentari elogiós del comunisme li canvia, fins i tot, l’expressió de la cara. “A tots aquests que parlen de les benaurances del “socialisme real” els desitjaria jo una operació d’apendicitis a l’hospital de la meva ciutat natal quan era nena, ja veuries com desapareixeria ràpidament qualsevol rastre de nostàlgia.”

El segon fet és un document terrorífic del 1937. Un document realment esgarrifós on s’estableixen categories numèriques de detencions i assassinats. Així, la direcció del Partit Comunista comunicava a les autoritat regionals les quotes -totalment arbitràries- de detencions i execucions de ciutadans que havien de dur a terme a les seves jurisdiccions. Per exemple, a la república soviètica d’Azerbaitjan es van fixar 1.500 execucions i 3.750 deportacions a Siberia (Per què? Amb quins criteris? En base a què? A res en absolut. El terror per el terror al més pur estil Calígula). Fa frepar encara les respostes d’alguns d’aquests dirigents regionals: “hem superat la quota establerta, demanem permís per continuar amb les detencions.” Potser si el senyor Pablo Iglesias hagués tingut la desgràcia de viure a la Unió Soviètica els anys 30 no seria tan enginyós i no tindria tantes ganes de fer brometes sobre una realitat terrible que mai més s’ha de tornar a esdevenir.

No. No hi ha dreceres al paradís, ni justificació alguna per règims perversos i malvats que han practicat el terrorisme contra els seus mateixos ciutadans. Cal dir-ho molt clar també des de l’esquerra i reivindicar que només el socialisme democràtic, que defensa el pluralisme i la dignitat humana, és capaç de donar una resposta real, eficaç i vàlida al model d’aquells que creuen que la vida de les persones és un valor insignificant objecte de l’especulació dels mercats financers.    

36 HOMES I DONES JUSTOS

Diu la tradició talmúdica que la humanitat depèn a cada generació de 36 homes i dones justos. Sempre ha d’haver-hi 36 homes i dones justos perquè, en cas contrari, el món acabarà. No es coneixen entre ells ni reben reconeixements ni distincions però se’ls identifica per la seva bondat, humilitat i generositat. Són, diu el Talmud, una mena de llum permanent enmig de la foscor de la guerra i de la brutalitat.

Doncs bé, els recents i criminals atemptats de Barcelona i Cambrils han revelat la existència, no de 36, sinó de desenes de milers d’homes i dones justos que s’han mobilitzat i ofert la seva ajuda desinteressada fent front amb coratge al terror i a la depravació dels terroristes.

En nom de la família socialista de les comarques tarragonines vull manifestar la nostra admiració per tant d’heroisme. Per l’actitud heroica dels serveis d’emergència i personal sanitari, per la professionalitat demostrada pels agents de policia, per la celeritat amb la què milers i milers de persones s’han precipitat als hospitals a donar sang, pels taxistes que recollien de franc i allunyaven del perill als turistes, pels intèrprets que s’han ofert desinteressadament a col·laborar, pels que s’han manifestat i han cridat “no tinc por” constatant el fracàs de la barbàrie terrorista que buscava, precisament, la reacció contraria, atemorir-nos a tots. I així podríem seguir i seguir...   

La vostra actitud ens recorda que la valentia no es troba tan sols en els moments transcendents de la història i que no requereix un entrenament especial. L’heroisme és present avui aquí, en el cor de la immensa majoria de la ciutadania, esperant tan sols a que se l’invoqui, com va passar dijous passat als nostres carrers. Ens recorda també que, malgrat les equivocacions i errors, estem, com a societat, plens d’honestedat i bondat i que no hi ha repte que a partir d’aquestes premisses no siguem capaços d’afrontar i superar.      

No perdré el temps parlant dels assassins. Gent fanàtica i moralment depravada capaç de veure un nen i pressionar l’accelerador d’un vehicle per atropellar-lo i matar-lo. La maldat en estat pur. Identificar aquests miserables amb una religió, tota una comunitat o una ideologia és un insult a la intel·ligència. Malgrat que segur que hi haurà ara extremistes que voldran atiar l’odi a la nostra societat cal aclarir una veritat elemental: els assassins no representen cap comunitat religiosa. Cap religió aprova la massacre d’innocents. La brutalitat sense precedents dels criminals responsables dels atemptats de Barcelona i Cambrils, i la demagògia d’aquells que ara voldran alimentar els prejudicis religiosos, racials o ideològics, no pot cegar-nos i fer trontollar els nostres valors humanistes que són, precisament, els que els assassins odien i volen eradicar.

Els no dogmàtics, com nosaltres, tan sols odien l’odi. I mentre a la nostra societat albiri el vent de la llibertat continuarem negant-nos a unir les nostres veus amb els que vociferen i insulten per quedar-nos, honestament, amb els que ajuden i responen amb empatia al patiments aliè.

    

Vull també reconèixer i homenatjar la tasca de les forces i cossos de seguretat –de tots i cadascun d’ells-. La seva feina i professionalitat han contribuït a salvar vides d’homes, dones i nens innocents i seguirà fent-ho. Per desgràcia no podran esborrar la petjada del mal a tot el món i grups reduïts d’assassins, com aquest de covards, podran tenir la capacitat puntual de fer molt de mal però segur també que la tasca d’intel·ligència i investigació policials ens permetrà afrontar aquesta amenaça amb resolució i contundència. Estic convençut que avui totes les persones de bé se senten orgulloses i agraïdes per la tasca desenvolupada per les nostres forces de seguretat.  

En aquests moments de dolor comprometem-nos tots a defensar i fer vigents els valors de la llibertat, la dignitat, la justícia, la tolerància, la igualtat de drets per a tothom i el respecte per les diferents expressions religioses, ideològiques, ètniques, etc. No permeteu que l’odi faci niu als nostres cors. Aquesta és la diferència que ens distingeix també dels terroristes. La nostra victòria depèn de la determinació de fer el que sigui precís per defensar els nostres valors democràtics que triomfaran i prevaldran molt després que els miserables responsables d’atemptats tant monstruosos i covards com els que hem patit aquests dies hagin estat escombrats enmig de la reprovació universal que es mereixen per la seva maldat.    

Ens commou el dolor per la mort dels innocents víctimes d’aquest odi fanàtic irracional però també experimentem sentiments que ens permeten sentir-nos confortats. Perquè hem vist aquests dies a milers i milers d’homes i dones justos i la seva determinació ens confirma en la seguretat que els botxins no se’n sortiran amb la seva. No tenim por. Sentim orgull per la valentia i la bondat demostrada per tants milers i milers dels nostres conciutadans. Vosaltres esteu entre els 36 homes i dones justos dels que parlava el Talmud: sou la llum invencible que irradia bondat enmig de la brutalitat provocada per una banda de covards capaços d’una crueltat inimaginable.  

L’AUTÈNTICA FORÇA DE VILALLONGA

Des de fa uns dies sóc l’alcalde de Vilallonga del Camp. Són, doncs, dies d’una gran emoció però també d’una enorme determinació personal i col·lectiva. Una determinació que es deriva de saber-nos dipositaris del llegat moral de les generacions de veïns del poble que ens han precedit en la lluita per construir aquesta Vilallonga líder en benestar social i progrés que tots desitgem. Volem ara donar-hi continuïtat a través de la força del nostre exemple, la honestedat de la nostra acció política i la permanent disposició al diàleg des de la humilitat. Volem construir i eradicar les polèmiques estèrils, que ens impedeixin avançar. 

Sempre he pensat i defensat que Vilallonga és una realitat de present però, sobretot, és un poble de futur, amb uns enormes potencials per desenvolupar.  

Vilallonga pot millorar, pot anar a més, pot fer valer les seves possibilitats. N’estic convençut. Des de l’Ajuntament hem estat i som ambiciosos perquè hem treballat per millorar la gestió municipal optimitzant recursos, aprofitant sinèrgies, buscant aliats en altres pobles veïns. Som imaginatius perquè estem convençuts que si sabem integrar-nos en un mateix projecte hi ha prou intel·ligència i voluntat per assolir nous reptes en l'esport, en la cultura, en la gestió, en el turisme, etc.

Però, per molt que vulguem fer des de l’Ajuntament, en darrere instància és la determinació i l’esforç dels veïns del nostre poble el que sustenta el futur de Vilallonga. És l’esforç del treballador que s’aixeca aviat cada dia per garantir el benestar de la seva família, la dels pares i mares que eduquen i tenen cura dels seus fills, la del comerciant que aixeca la persiana oferint el millor dels seus productes als seus veïns. Això és el que ens fa avançar i aquestes són les actituds que decideixen el nostre futur com a poble. Aquesta és l’autèntica força de Vilallonga.

Sempre he pensat que la política és honestedat i que això implica dir la veritat –costi el que costi-, mirant els ulls directament a la ciutadania. Per això quan ha estat necessari s’ha hagut de pujar impostos i per això ara, que estem en la bona via per aconseguir sanejar els comptes municipals, podrem començar a estudiar mesures per baixar la pressió fiscal sobre els ciutadans. De fet, tenim tant per fer, per avançar... ho farem! Per exemple, promocionant i donant a conèixer el nostre patrimoni, identitat cultural i teixit comercial i econòmic fora vila.

Som un municipi que ha crescut molt aquests darrers anys. Ja sumem més de 2.200 habitants. Això ens ha suposat afrontar el repte de créixer harmònicament, combinant increment de població amb equipaments i serveis adients i actualitzats per garantir unes prestacions adequades. Ho hem fet, per exemple, amb l’escola que s’havia quedat petita, construint vuit aules noves, una nova instal·lació elèctrica, una nova consergeria i, actualment, ampliant el menjador.

Volem també millorar les nostres connexions viàries millorant el tram de la carretera que ens connecta amb la resta de pobles del nostre entorn així com habilitant carrils bici, pensant en la practica d’activitat esportiva i en els més joves. 

En definitiva, volem moure totes les possibilitats i capacitats que tenim perquè estem segurs que hi són al nostre poble, entre les que formen part del nostre llegat i les que ens han vingut de fora. Som un únic poble, amb cohesió i unit entorn d’uns objectius comuns de benestar social. Sabem també que en aquesta identitat plural -i rica en matisos- hi ha força, no debilitat. En aquest sentit estic convençut que els millors dies per Vilallonga estant per venir...

Aquest empeny col·lectiu tant ambiciós el volem impulsar des de l’Ajuntament però no podem fer-ho sols, com deia abans. De fet, nosaltres tan sols posem a disposició dels vilallonguins i vilallonguines les eines que ens permetin fer aquest pas endavant col·lectiu que ens permeti avançar a tots, tots junts. Estic convençut que amb el vostre treball, talent i il·lusió serem capaços de bastir una Vilallonga que esdevingui un mirall de llibertat, progrés i justícia social. Ningú posarà més empeny en aquest noble objectiu que aquest que us parla.

EL PSC PREGUNTA AL GOVERN SOBRE LES CAUSES DE L’EXPLOSIÓ A LA INSTAL.LACIÓ ELÈCTRICA DE L’ESTACIÓ DE TREN DE PUIGVERD

El grup socialista al Congrés dels Diputats ha entrat a registre amb caràcter d’urgència una bateria de preguntes adreçades al Govern en les que es demana tota la informació en relació a l’explosió que aquest mes d’agost s’ha registrat a la instal·lació elèctrica de l’estació de tren de Puigvert. L’explosió va obligar a tallar la circulació de trens entre les estacions de les Borges Blanques i Lleida.  

Segons ha concretat el diputat tarragoní, Joan Ruiz, “volem que el Govern expliqui quines han estat les causes d’aquesta explosió, quines mesures s’han pres o es prendran per evitar que accidents com aquest es puguin tornar a repetir i quina repercussió tindrà aquest incident en la regularitat del servei ferroviari en aquesta línia.”

Així mateix, el diputat socialista vol saber quines instal·lacions s’han vist afectades per aquest incident i en quin termini de temps es reposaran els equipaments que s’han vist malmesos per l’explosió i els seus efectes.  

“Un dels elements essencials que qualsevol Govern ha de poder garantir als ciutadans és la seguretat. I no només la seguretat pública sinó també els millors paràmetres possibles de seguretat a les xarxes, eixos de comunicacions, de transport i instal·lacions derivades. Per desgràcia constatem que fets com aquest que s’ha produït a Puigverd es produeixen amb massa freqüència, per no parlar de les interrupcions del servei o els retards horaris dels combois ferroviaris que han de patir els usuaris dels trens de rodalies”, ha emfatitzat Joan Ruiz.  

“Des del grup socialista seguim compromesos amb la nostra determinació de portar tots els temes territorials, que afectin als ciutadans a peu de carrer, al Congrés dels Diputats. Ho hem fet i seguirem fent-ho malgrat denunciar reiteradament que el Govern del PP dilata les respostes i triga excessivament a respondre a qüestions bàsiques que no exigeixen respostes que es demoren un any o més com ens trobem massa sovint”, ha conclòs el diputat socialista.   

LA “VERITAT” I TARRAGONA

Praga, anys 60 del segle passat, congrés d’intel·lectuals txecs organitzat pel Partit Comunista, al poder. El responsable d’ideologia del Partit (les majúscules són meves) acaba d’intervenir per demanar a escriptors i directors de cinema que escriguin la Veritat (les majúscules són seves). I què és la Veritat? Tot el que és “útil per a la classe treballadora” i, sobretot, per a la seva avantguarda organitzada, el totpoderós Partit Comunista. “Qualsevol crítica a la Unió Soviètica és un acte d’agressió imperialista”, els diu.

Quan acaba el seu discurs-llauna un jove guionista present a la sala s’aixeca per intervenir. El que diu esdevé tota una lliçó de dignitat, valentia cívica i de refutació al dogmatisme totalitari del portaveu de “la Veritat”. Comença citant la famosa màxima tradicionalment atribuïda, erròniament, a Voltaire: “no estic d’acord amb el que diu però defensaré fins a la mort el seu dret a dir-ho.” Després exposa la necessitat d’obrir la realitat política i social a la crítica, de qüestionar les grans certeses que sempre són l’avant-sala de la Dictadura i acaba afirmant la seva decisió de no sotmetre’s per més temps a cap tòtem sagrat en nom d’un futur lluminós immaculat, però mai materialitzat.

En acabar, silenci sepulcral a la sala. Durant la intervenció de l’escriptor el responsable d’ideologia del Partit s’agitava nerviosament al seu seient, segons coincideixen tots els testimonis. Quan el jove professor de l’acadèmia de cinema baixava de l’atri l’aparatxic del Partit el va increpar: “t’has equivocat!”. Una versió menys prosaica afirmava que en realitat va dir-li: “l’has cagat!” En tot cas, el resultat va ser el mateix, pèrdua de la feina i exili al cap de poc temps. I va estar de sort! Només uns anys abans hagués estat tancat ipso facto a la presó i durant els temps caníbals de l’stalinisme hagués estat executat d’un tret a la nuca per la policia política.  

Sempre he tingut present la coherència i el valor que va demostrar aquell dia Milan Kundera (el jove escriptor que es va enfrontar amb la Dictadura). Sempre he valorat el valor del dubte, la qualitat que més admiro en l’ésser humà que deia Antoni Rovira i Virgili. Sempre m’he sentit orgullós de la meva condició de tarragoní. Una condició que inclou un tarannà tolerant, respectuós, incrèdul amb el dogmes majestàtics –fins i tot, un punt satíric-, amant de la llibertat, que prioritza el matís i que rebutja els falsos maniqueismes que divideixen la realitat entre bons i dolents. La Tarragona insubmisa i immortal que prefereix la resistència heroica -com el 1811, com el 1936- enlloc del jou tirànic imposat per la violència.     

I és per això que com a alcalde de Tarragona he de tornar a alçar la veu convidant tothom a la reflexió ara que encara som a temps d’evitar caure en el pla inclinat cap a on ens condueixen els discursos tancats que divideixen la societat entre purs i fariseus. Els signes d’intolerància van in crescendo i són evidents per a qualsevol observador objectiu: desqualificacions, acusacions de traïció, guerra de banderes, rialles burletes dirigides al discrepant, etc.

No caiguem en l’error històric que suposaria dividir Tarragona en funció del sentiment d’identitat nacional i el grau d’intensitat d’aquest sentiment. En democràcia renunciar a la discrepància i a la pluralitat és renunciar a la llibertat. La repetició constant de consignes, siguin quines siguin, tant a les xarxes com a la nostra vida quotidiana no converteix en real el que és fictici, ni pot transformar als tarragonins en arquetips que surten del motlle d’una única opció ideològica o nacional. La desqualificació sistèmica mai pot ser una opció. Mai ningú pot auto atribuir-se la representació de la voluntat de tot el poble.

Nelson Mandela va tenir el coratge d’incorporar els símbols identitaris dels afrikaners (que l’havien condemnat a mort i posteriorment a presó perpetua) a la nova Constitució, himne nacional i bandera de la nova Sud-àfrica “de tots els colors de l’arc de Sant Martí”. Si l’entesa i l’acord han estat possibles en escenaris infinitament més conflictius i difícils que la nostra situació actual perquè no han de ser possibles ara?

Som una única societat amb uns objectius comuns i compatits de benestar i progrés social i econòmic, formada per tarragonins i tarragonines madurs cadascun dels quals té opinions i criteris polítics perfectament respectables. Mai hem de permetre que l’insult i l’estigmatització sistemàtica formin part del paisatge natural de la nostra estimada ciutat. El triomf de “la Veritat” que denunciava Kundera suposaria la fi de l’essència de Tarragona, i de tot el que significa de llibertat i justícia. Però evitar-ho no és tan sols responsabilitat de l’alcalde, que també, o de l’Ajuntament. Evitar-ho suposa el compromís dels tarragonins i tarragonines amb la nostra tradició humanista. Una tradició perfectament reflectida per l’historiador que, referint-se al setge de Tarragona per l’exèrcit imperial napoleònic, va escriure: “en uns moments en què el més natural per als tarragonins hagués estat pensar en ells mateixos, ells van decidir conscientment pensar en els altres.”   

LA CONVERSA AMB EN SERGI

Vaig conèixer el Sergi, diguem-li Sergi, en un fòrum de debat sobre mercat laboral i joves. Lúcid, brillant, preparat, el Sergi es va presentar com un jove arquitecte de 28 anys amb estudis de postgrau a Noruega. Amb un nivell d’anglès nivell nadiu i amb un currículum acadèmic notable.

Vaig tornar a veure el Sergi al supermercat un dia que estava fent la compra setmanal. Més concretament en un dels centres d’una gran cadena de supermercats on treballa de reposador. Vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell una estona quan em va reconèixer. Recordava el meu compromís polític amb el socialisme democràtic. No el compartia. Políticament el Sergi simpatitzava amb qualsevol opció que sonés a radical. A les darreres eleccions al Parlament va votar la CUP i a les eleccions legislatives a Podemos. “I no vaig votar al Partit Comunista de Corea del Nord perquè no vaig poder.” Somriu. És obvi que es tracta d’una metàfora política però crec entendre el que significa. La ruptura, la ruptura d’una generació de joves amb la legitimitat d’un sistema que els exclou malgrat haver fet tot el que estava al guió previst per aquest sistema per tal de “triomfar”. Ha estudiat el Sergi? Ho ha fet. Ha ampliat el seu nivell d'estudis? Obvi. S’ha sacrificat? Sí. S’ha qualificat per tenir opcions reals de trobar treball estable segons tots els paràmetres previs previstos? També. I amb quina realitat es troba? Amb feines precàries, inestables i de baix nivell adquisitiu. O bé l’atur. O bé haver de marxar a l’estranger per guanyar-se la vida.

Quan intento argumentar que les opcions radicals tan sols aconsegueixen perpetuar l’estatus que afirmen denunciar (la CUP ha acabat votant els pressupostos de Junts pel Sí, i Podemos ha dividit l’esquerra i ha permès que Mariano Rajoy continuï sent president del Govern votant contra la investidura d’un president socialista) i impedir, per tant, el canvi real; torna a somriure. Busca una imatge al mòbil i me l’ensenya. En ella es veu un ex-president del Govern sortint del que sembla un iot o embarcació d’estiueig. “No us crec”, diu, mentre continua somrient. Penso en aquell moment en la importància del que Jung anomenava arquetips. Una imatge primordial que capta l’atenció del subconscient i anul.la l’anàlisi racional. Un segle i mig de socialisme, de lluita pels drets dels treballadors, acaba de ser escombrada per la imatge d’un senyor sortint d’un vaixell.

Reconec que, per a mi, la conversa va resultar molt interessant. Crec que les sensacions del Sergi són comunes a bona part dels membres de la meva generació. Una generació condemnada, per primer cop en dècades, a viure en pitjors condicions materials i laborals que la generació dels seus pares.

Penso també que aquest és el repte actual del socialisme democràtic. No només a Catalunya i Espanya, sinó al conjunt del món, donar resposta al neguit dels joves davant del futur i defensar els seus drets i interessos. A diferència del Sergi jo sí crec que el socialisme i la socialdemocràcia tenen validesa. Possiblement, tenen més validesa que ara fa deu anys. Però també considero que hem de millorar les eines i instruments polítics per assolir allò en què sempre hem cregut: una societat socialment més justa, amb la igualtat d’oportunitats que permeti als Sergis guanyar-se la vida dignament, tal i com es mereixen. Una societat solidària i plural, sense falses dreceres que condueixen a règims dictatorials o autoritaris. Un model econòmic de dimensió humana, no regit tan sols per criteris de mercat, que embridi d’una vegada per totes l’especulació financera que tanta devastació ha provocat a peu de carrer. Això no ho farà ni el capitalisme liberal ni el comunisme dogmàtic, tan sols el socialisme fermament ancorat en els valors democràtics és capaç de donar resposta a aquest repte històric.

Ara bé, per fer-ho també crec que hem de predicar amb l’exemple de manera que, mai que més, cap Sergi pugui identificar el socialisme, i tot el que traspua de defensa de la dignitat humana, amb un senyor bronzejat sortint d’un vaixell d’alta eslora.  

JOAN RUIZ: “ADIF REPARARÀ ENGUANY TRES PONTS SITUATS A REUS PER UN IMPORT DE 174.420 EUROS”

El diputat del PSC al Congrés Joan Ruiz ha informat avui que ADIF repararà aquest 2017 tres ponts situats en el traçat ferroviari de la línia Lleida-Reus-Tarragona per un import total de 174.420 euros. Els ponts es troben situats als punts quilomètrics 89,2, 89,9 i 88,8.

Així es desprèn de la resposta oficial per escrit del Govern a les preguntes i requeriments del grup socialista en aquest sentit.

“En concret, les actuacions consisteixen en el sanejament dels paràmetres de formigó, neteja i passivament de les armadures malmeses per procedir a la recomposició de les seccions amb morter d’alta resistència, la recuperació general dels ponts i l’estabilització dels murs d’acompanyament, amb l’execució d’un contrafort a tota la longitud cimentat amb pilones en tot el terreny.”

En la mateixa línia el projecte contempla la regularització de les alçades dels estreps mitjançant morter amb l’objecte de reparar les pèrdues de material que hagi patit per l’erosió dels anys. Finalment s’executaran les obres de passeigs de serveis a ambdós costats dels ponts.

En relació a aquesta qüestió el portaveu socialista a l’Ajuntament de Reus Andreu Martin ha afirmat que “des de sempre els socialistes hem treballat per garantir als reusencs i als usuaris d’aquesta línia un servei més modern, més segur i més ràpid i per això vàrem demanar al nostre grup parlamentari a les Corts Generals que incidís sobre aquest tema que afecta la vida diària de centenars de reusencs i reusenques.”

En aquest sentit, el grup municipal socialista considera que la millora d’aquests ponts permetrà millorar la seguretat dels vehicles i dels vianants i afavorirà la mobilitat a la zona.

“Demanem ara a ADIF celeritat a les obres ja que es tracta d’un acció menor en temes de quantia econòmica i, per tant, perfectament realitzable en el menor termini de temps possible. Demanem també que es doni tota la informació necessària tant als veïns com als industrials de l’àrea afectada pels treballs. En tot cas estarem amatents a aquesta qüestió i demanarem al nostre grup parlamentari que vetlli per l’execució d’aquestes necessàries obres de millora.”

“És el treball constant i eficaç allà on toca, sense numerets ni escarafalls, el que dóna resultats fructífers al servei dels reusencs i reusenques”, ha emfatitzat el portaveu socialista.