M’ha sorprès aquests dies
d’estiu trobar-me a les xarxes un vídeo en què s’explica “la veritat” (altre
cop el concepte majestàtic que exclou qualsevol dubte o matís) sobre la Unió
Soviètica. Es tracta d’un documental que deu fer les delícies de la CUP i de
determinats sectors de Podemos. Sota el títol “la otra URSS (lo que no nos han
contado de la Unión Soviética”, el vídeo insisteix que, en realitat, la
història del comunisme soviètic és un relat d’èxits i de defensa dels valors
humans. Segons sembla, la gent que vivia a la URSS o als règims comunistes de
la Europa de l’est era enormement feliç. Gràfiques i índexs se succeeixen per
“demostrar” que el PIB rus va créixer amb el comunisme, que imperava la sanitat
i l’educació pública, que no hi havia atur, que l’Estat garantia tots els drets
socials, etc. Aquest presumpte estat de benaurança universal, encara que pugui
sorprendre, encara és defensat i recordat amb nostàlgia per alguns dirigents
polítics actuals. De fet el vídeo incorpora declaracions, per exemple, de Julio
Anguita defensant que “els russos van menjar per primer cop amb els
comunistes.” Imatges de multituds caminant en llargues columnes i somrient darrere
d’icones amb els retrats de Lenin i Stalin trufen tot el documental. Tot era
meravellós, doncs. L’inici ja és, en sí mateix, molt il·lustratiu. En un debat
televisiu, davant la denuncia de Pedro Sánchez que l’absència del pluralisme
democràtic i l’eradicació de les llibertats condueix al totalitarisme un Pablo
Iglesias (format políticament, precisament, a les joventuts comunistes) burleta
respon “la Unión Soviética! Uh!! Qué miedo! Uh...!!”
Confesso que mentre avançava el
documental creixia la meva curiositat per conèixer com es justificaria la
davallada total, el col·lapse, dels règims comunistes europeus enmig de
l’alegria popular unànime dels ciutadans d’aquests països que segons el vídeo
vivien en una mena de “paradís”. No vaig trigar gaire en saber-ho. La veu en
off ens il·lustra sobre que tot anava a les mil meravelles... fins que va
aparèixer Gorbachov i va introduir elements d’economia de mercat, llibertats
polítiques democràtiques i transparència informativa. I aquí van començar totes
les desgràcies.
Pot semblar (i ho és) molt
grotesc però el documental en qüestió, malgrat portar pocs mesos penjat a la
xarxes, suma quasi 300.000 visualitzacions i la majoria de comentaris, molts de
joves que no han experimentat en carn pròpia la realitat del “paradís” però sí
que han rebut de ple els efectes de la crisi econòmica actual, són elogiosos. Davant
els abusos ocasionats per un capitalisme de casino sense control públic aquests
cants de sirena que parlen amb nostàlgia dels “bons temps del comunisme” poden
semblar seductors per a alguns.
Doncs no. La reivindicació,
encara que sigui parcial, de règims dictatorials comunistes de partit únic que
encara es poden escoltar avui dia per part dels portaveus de l’esquerra
dogmàtica són tan inversemblants i absurds com la de determinats ideòlegs de la
dreta quan ens parlen de les bondats del lliure mercat descontrolat o que
dictadors com Franco o Pinochet “no van ser tan dolents” perquè van acabar amb
la democràcia sí, “però no amb la llibertat econòmica.”
La veritat del comunisme? Es
podria resumir amb dos fets. El primer és l’experiència directe d’una amiga
meva romanesa que va viure de petita a la dictadura comunista de Ceaucescu.
Doncs bé, quan escolta algun comentari elogiós del comunisme li canvia, fins i
tot, l’expressió de la cara. “A tots aquests que parlen de les benaurances del
“socialisme real” els desitjaria jo una operació d’apendicitis a l’hospital de
la meva ciutat natal quan era nena, ja veuries com desapareixeria ràpidament
qualsevol rastre de nostàlgia.”
El segon fet és un document
terrorífic del 1937. Un document realment esgarrifós on s’estableixen
categories numèriques de detencions i assassinats. Així, la direcció del Partit
Comunista comunicava a les autoritat regionals les quotes -totalment
arbitràries- de detencions i execucions de ciutadans que havien de dur a terme
a les seves jurisdiccions. Per exemple, a la república soviètica d’Azerbaitjan
es van fixar 1.500 execucions i 3.750 deportacions a Siberia (Per què? Amb
quins criteris? En base a què? A res en absolut. El terror per el terror al més
pur estil Calígula). Fa frepar encara les respostes d’alguns d’aquests
dirigents regionals: “hem superat la quota establerta, demanem permís per
continuar amb les detencions.” Potser si el senyor Pablo Iglesias hagués tingut
la desgràcia de viure a la Unió Soviètica els anys 30 no seria tan enginyós i
no tindria tantes ganes de fer brometes sobre una realitat terrible que mai més
s’ha de tornar a esdevenir.
No. No hi ha dreceres al
paradís, ni justificació alguna per règims perversos i malvats que han practicat
el terrorisme contra els seus mateixos ciutadans. Cal dir-ho molt clar també
des de l’esquerra i reivindicar que només el socialisme democràtic, que defensa
el pluralisme i la dignitat humana, és capaç de donar una resposta real, eficaç
i vàlida al model d’aquells que creuen que la vida de les persones és un valor
insignificant objecte de l’especulació dels mercats financers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada