ESCOLTAR I PARLAR

Dos verbs importants. Importants per arribar a consensos, per desenvolupar projectes,  per viure en comunitat.

Dos verbs molt importants que els últims anys sembla que alguns han desterrat del seu vocabulari, de la vida quotidiana. I qui ja no escolta i no parla (i l’ordre és important) no entén, no empatitza, no proposa, només imposa.

Malauradament això és el que està passant en els últims temps a Catalunya, però també a Espanya. No podem deixar de pensar que la incapacitat d’escoltar i parlar del govern del PP ens ha portat a una situació insostenible. Aquells que havien de vetllar per un projecte comú, han estat els causants de la ruptura, qui sap si definitiva, d’aquest projecte. Podríem dir que han estat maldestres, que no n’han sabut més, però molts creiem que ho han fet voluntàriament, amb una visió més partidista i electoralista que amb la necessària visió d’Estat que qui governa ha de tenir.

No s’ha escoltat, no s’ha parlat. I ara es volen afrontar les conseqüències d’aquesta desídia, d’aquest mal fer, amb la llei i les forces de seguretat. De debò pensa Mariano Rajoy i el seu govern que aquesta serà la sortida a la situació que viu Catalunya?? Definitivament no escolta!!

Per l’altra banda, qui se sent ferit per aquesta manera de fer del Gobierno (potser caldria que algú els expliqués que no és el mateix el govern del PP que l’Estat), tampoc pot treure pit amb les seves accions. Els partits que donen suport al Govern català al Parlament, es van ventilar amb dos dies l’Estatut d’Autonomia, la Constitució i lleis importantíssimes, com la del règim electoral.... No vam trobar altra manera de fer-ho deia el President en una entrevista el passat diumenge. Què trist tot plegat.

El Govern català i els partits que li donen recolzament tampoc escolten. No van escoltar l’oposició, ni els informes del Consell de Garanties Estatutàries, ni els informes dels lletrats del Parlament, ni els pronunciaments de la Comissió de Venècia. Res, les orelles ben tapades.

I mentre uns i altres, tots plegats amb responsabilitats en la situació que vivim, fan oïdes sordes al que cadascú d’ells diu, o al què diem d’altres que volem una solució, la situació es va fent cada vegada més greu. Cada nova onada de policia que arriba a Catalunya, cada nova imputació, provoca més desesperació i fins i tot ràbia a molts catalans i catalanes que ens sentim frustrats per aquesta situació.

 L’Estat actua; actua davant l’incompliment de la llei, potser no pot fer altra cosa, perquè la llei és la que ens garanteix a tots i totes els drets i llibertats. Però sí que podria fer alguna cosa més. I fer alguna cosa més suposa l’esforç, per part del Govern de l’Estat,  primer d’escoltar, d’escoltar el Govern de Catalunya, però sobretot d’escoltar els centenars de milers de persones que d’una manera o d’una altra han arribat a la convicció que l’única sortida possible a tot plegat és la independència.

Uns i altres han d’alliberar-se dels impediments que els tapen les orelles, han d’escoltar el que cada un d’ells diu, han de parlar. S’ha de trobar una sortida dialogada al conflicte que tenim, perquè si no ho fan de manera immediata, el soroll de la ràbia, de la confrontació, de la divisió de la ciutadania no deixarà sentir res més durant molt de temps.