LA “VERITAT” I TARRAGONA

Praga, anys 60 del segle passat, congrés d’intel·lectuals txecs organitzat pel Partit Comunista, al poder. El responsable d’ideologia del Partit (les majúscules són meves) acaba d’intervenir per demanar a escriptors i directors de cinema que escriguin la Veritat (les majúscules són seves). I què és la Veritat? Tot el que és “útil per a la classe treballadora” i, sobretot, per a la seva avantguarda organitzada, el totpoderós Partit Comunista. “Qualsevol crítica a la Unió Soviètica és un acte d’agressió imperialista”, els diu.

Quan acaba el seu discurs-llauna un jove guionista present a la sala s’aixeca per intervenir. El que diu esdevé tota una lliçó de dignitat, valentia cívica i de refutació al dogmatisme totalitari del portaveu de “la Veritat”. Comença citant la famosa màxima tradicionalment atribuïda, erròniament, a Voltaire: “no estic d’acord amb el que diu però defensaré fins a la mort el seu dret a dir-ho.” Després exposa la necessitat d’obrir la realitat política i social a la crítica, de qüestionar les grans certeses que sempre són l’avant-sala de la Dictadura i acaba afirmant la seva decisió de no sotmetre’s per més temps a cap tòtem sagrat en nom d’un futur lluminós immaculat, però mai materialitzat.

En acabar, silenci sepulcral a la sala. Durant la intervenció de l’escriptor el responsable d’ideologia del Partit s’agitava nerviosament al seu seient, segons coincideixen tots els testimonis. Quan el jove professor de l’acadèmia de cinema baixava de l’atri l’aparatxic del Partit el va increpar: “t’has equivocat!”. Una versió menys prosaica afirmava que en realitat va dir-li: “l’has cagat!” En tot cas, el resultat va ser el mateix, pèrdua de la feina i exili al cap de poc temps. I va estar de sort! Només uns anys abans hagués estat tancat ipso facto a la presó i durant els temps caníbals de l’stalinisme hagués estat executat d’un tret a la nuca per la policia política.  

Sempre he tingut present la coherència i el valor que va demostrar aquell dia Milan Kundera (el jove escriptor que es va enfrontar amb la Dictadura). Sempre he valorat el valor del dubte, la qualitat que més admiro en l’ésser humà que deia Antoni Rovira i Virgili. Sempre m’he sentit orgullós de la meva condició de tarragoní. Una condició que inclou un tarannà tolerant, respectuós, incrèdul amb el dogmes majestàtics –fins i tot, un punt satíric-, amant de la llibertat, que prioritza el matís i que rebutja els falsos maniqueismes que divideixen la realitat entre bons i dolents. La Tarragona insubmisa i immortal que prefereix la resistència heroica -com el 1811, com el 1936- enlloc del jou tirànic imposat per la violència.     

I és per això que com a alcalde de Tarragona he de tornar a alçar la veu convidant tothom a la reflexió ara que encara som a temps d’evitar caure en el pla inclinat cap a on ens condueixen els discursos tancats que divideixen la societat entre purs i fariseus. Els signes d’intolerància van in crescendo i són evidents per a qualsevol observador objectiu: desqualificacions, acusacions de traïció, guerra de banderes, rialles burletes dirigides al discrepant, etc.

No caiguem en l’error històric que suposaria dividir Tarragona en funció del sentiment d’identitat nacional i el grau d’intensitat d’aquest sentiment. En democràcia renunciar a la discrepància i a la pluralitat és renunciar a la llibertat. La repetició constant de consignes, siguin quines siguin, tant a les xarxes com a la nostra vida quotidiana no converteix en real el que és fictici, ni pot transformar als tarragonins en arquetips que surten del motlle d’una única opció ideològica o nacional. La desqualificació sistèmica mai pot ser una opció. Mai ningú pot auto atribuir-se la representació de la voluntat de tot el poble.

Nelson Mandela va tenir el coratge d’incorporar els símbols identitaris dels afrikaners (que l’havien condemnat a mort i posteriorment a presó perpetua) a la nova Constitució, himne nacional i bandera de la nova Sud-àfrica “de tots els colors de l’arc de Sant Martí”. Si l’entesa i l’acord han estat possibles en escenaris infinitament més conflictius i difícils que la nostra situació actual perquè no han de ser possibles ara?

Som una única societat amb uns objectius comuns i compatits de benestar i progrés social i econòmic, formada per tarragonins i tarragonines madurs cadascun dels quals té opinions i criteris polítics perfectament respectables. Mai hem de permetre que l’insult i l’estigmatització sistemàtica formin part del paisatge natural de la nostra estimada ciutat. El triomf de “la Veritat” que denunciava Kundera suposaria la fi de l’essència de Tarragona, i de tot el que significa de llibertat i justícia. Però evitar-ho no és tan sols responsabilitat de l’alcalde, que també, o de l’Ajuntament. Evitar-ho suposa el compromís dels tarragonins i tarragonines amb la nostra tradició humanista. Una tradició perfectament reflectida per l’historiador que, referint-se al setge de Tarragona per l’exèrcit imperial napoleònic, va escriure: “en uns moments en què el més natural per als tarragonins hagués estat pensar en ells mateixos, ells van decidir conscientment pensar en els altres.”