DESIDIA POR EL DEPORTE Y FALTA DE RESPETO A LOS VILASECANOS

Que al equipo de gobierno no le interesa el deporte ya lo sabíamos, solo hace falta pasearse por los equipamientos deportivos para ver en el estado en que se encuentran. A modo de ejemplo se tuvo que caer una de las torres de luz del estadio municipal para que se procediera a cambiarlo, afortunadamente sin que nadie saliera herido; el velódromo es un patatal, las antiguas piscinas en abandono total, el pabellón de Vila-seca -hemos tenido que esperar a los Juegos del Mediterráneo para que corra a cargo de la Diputación para arreglarlo- se caía a cachos, ponen el skate parc en el polígono donde los menores deben ir acompañados y dónde está al alcance de los vandálicos, todo esto ya lo sabíamos.

Lo que sorprende ahora es que tampoco está al lado de los deportistas, solo hay que recordar que en el pleno municipal, cuando el PSC presentó la moción para hacer un reconocimiento público a nuestra ciclista Helena Casas Roigè y ponerle su nombre al estadio municipal donde está el velódromo. Pues bien, sorprendentemente el equipo de Gobierno se abstuvo y solo ahora debido a la presión social del pueblo que se ha volcado con ella, le hacen un reconocimiento público junto con Víctor Lapeña, entrenador del equipo de básquet femenino que ganó la plata en Rio y siguen haciendo historia. Reconocimiento en que solo han invitado a unos pocos pues se realizó en la sala polivalente del ayuntamiento con capacidad para no más de 100 personas muy apretadas, y sin ninguna publicidad.

¿Qué pasa con todos los vilasecanos/as que han mostrado su cariño y afecto a Helena? ¿Por qué no se hizo este justificadísimo acto de homenaje en un espacio más grande -que lo tenemos- o al aire libre para que todos participen? Son preguntas que viendo los equipamientos en el estado que están y la situación de nuestros deportistas desperdigados por toda la provincia se contestan por si solas.

PD: Por cierto señor Poblet, se me olvidaba, gracias por invitar a la oposición…

Tenemos que poner punto final a este estilo casi patrimonial de hacer las cosas. Vila-seca no es de nadie en concreto, es de todos y todas los vilasecanos i vilasecanas, al margen de dónde hayan nacido o de la opción que votan en las elecciones municipales. Tenemos entre todos el reto común de potenciar la participación en la toma de decisiones municipales, fomentar las iniciativas populares que nacen en la calle y no en determinados despachos del Ayuntamiento y mejorar la comunicación tanto interna como externa de la actividad pública de la obra de Gobierno.

Tanto Helena como Víctor nos muestran el camino: trabajo, constancia, determinación, voluntad de superar las propias expectativas… estos son los valores que han hecho grande a Vila-seca y no las acciones unilaterales de nadie. Este es el compromiso que asumimos los concejales del grupo socialista: ser la voz de la Vila-seca autentica, la real, la que se palpa a pie de calle, en la sala de plenos del Ayuntamiento.

EL PSC DE RODA DE BERÀ DEMANA AL CONGRÉS LA MILLORA DELS ACCESSOS A L’ARC DE BERÀ

El portaveu socialista a l’Ajuntament de Roda de Berà, Josep Antoni Benedicto, ha explicat aquest dijous que el grup socialista ha portat al Congrés dels Diputats la reivindicació de la millora dels accessos a l’Arc de Berà.

“Es dóna la circumstància que l’Arc de Berà és el monument romà més vist de Catalunya però també el menys visitat”, ha raonat el portaveu del PSC. “No hi ha un accés clar, ni una zona d’aparcament habilitada, ni res que ens convidi a aturar-nos per gaudir d’un monument únic en les seves característiques al conjunt del país.”

Segons el regidor socialista “des del grup municipal del PSC defensem la projecció del nostre patrimoni arquitectònic, històric i cultural com a un element essencial per dinamitzar Roda a tots els nivells. Pensem el que això suposaria, per exemple, pel que fa a guanyar visitants, dinamitzar el nostre comerç o ampliar el nombre de clients del nostre sector de restauració. Quan es té un actiu tant important com l’Arc de Berà és quasi un pecat tenir-lo desaprofitat, aïllat i inactiu enmig d’una carretera.”  

En el mateix sentit s’ha manifestat el diputat socialista per Tarragona, Joan Ruiz, que ha estat l’encarregat de presentar una pregunta per escrit al Govern demanant que s’habiliti aquesta zona d’accés al recinte del monument.

“Cal tenir present que l’Arc de Berà va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO ara fa 16 anys. És incomprensible, doncs, que continuï isolat en una rotonda enmig de la N-340. Els socialistes demanem al Ministeri de Foment que adeqüi tota la zona adjacent al monument per facilitar l’aparcament dels vehicles, l’accés a l’Arc de Berà i la posterior sortida i connexió amb la carretera. Volem que el Govern detalli les inversions amb un calendari d’execució dels treballs. Entenem que es tracta d’una obra menor que no té cap dificultat tècnica ni suposa cap gran esforç pressupostari, per tant, volem una resposta en breu que doni satisfacció a aquesta reivindicació unànime dels veïns de Roda de Berà”, ha conclòs Joan Ruiz.  

LA MARE DE TOTES LES DESGRÀCIES

“Sí, sí, tot el que ha dit està molt bé... però quan costa un cafè al bar del Parlament, eh”? Aquesta és la primera pregunta que em van fer l’altre dia en un fòrum d’un grup de joves a on havia anat a explicar la nostra tasca parlamentària. Tampoc resulta sorprenent. Si repassem la premsa veurem com notícies del tipus “lo que nos cuestan los diputados” o bé “los privilegios de los diputados: sueldos y prebendas” estan a l’ordre del dia.

Vagi per endavant que considero que totes les reflexions en aquest sentit són perfectament legítimes i que cal modificar, si s’escau, les retribucions i assignacions de tots aquells que tenim la responsabilitat de defensar els interessos ciutadans al Parlament, al Congrés, al Senat o qualsevol altre treballador de l’administració.

Ara bé, dit això, també afirmo que centrar el debat en saber si un cafè al Parlament costa un euro o un euro i vint cèntims ens impedeix fer-nos la pregunta (i emprendre el debat real) que com a societat hem de fer: què ha passat en aquests darrers anys per què el nostre Estat del Benestar, que tant ens havia costat de construir entre tots, hagi estat triturat per les exigències dels organismes financers i bancaris transnacionals?

Alguns diran que la culpa de tot és de què els diputats es netegen les dents cada dia i que potser reben un cèntim d’euro d’ajuda pública per comprar pasta dentífrica. Però jo crec que no, jo considero que el que simbòlicament podríem definir com la mare de totes les desgràcies és conseqüència directa d’un determinat model, el capitalisme de casino, que ha trencat l’equilibri existent entre capital i treball.

I quan parlo de capitalisme de casino no estic parlant del que podrien reconèixer els nostres pares o avis: el treball d’una persona que fruït del seu esforç, de la seva constància i tenacitat, crea un empresa que dóna feina i col·labora al benestar públic pagant els seus impostos, ni parlo de les antigues entitats bancàries comercials que donaven préstecs, per posar només un exemple, a un emprenedor per poder obrir el seu comerç. No, aquí i ara parlem de “gegants dels negocis”, els anomenats grans bancs d’inversió –com Lehman Brothers- que van demostrat ser uns gegants amb peus de sorra.

A què es dediquen aquests bancs? A finançar l’economia real que crea llocs de treball i contribueix a fomentar el desenvolupament del conjunt de la societat? Doncs tampoc. Es dediquen a inventar-se, mai millor dit, instruments financers que cotitzen a borsa i que es venen i revenen contínuament generant així immensos beneficis per als especuladors que es dediquen a jugar en aquesta mena de monopoly mundial que tant els agrada. L’exemple més paradigmàtic són les famoses obligacions de deute garantides (CDO per les seves inicials en anglès) que agrupaven paquets d’hipoteques que es concedien a persones que no podien tornar l’endeutament que havien assumit.

Quan el sistema va implosionar el 2008 milions de persones van veure’s atrapades per una crisi econòmica que no havien creat però a qui, hipòcritament, se’ls va fer responsables pels seus “excessos” a l’hora de demanar préstecs bancaris.         

Quan el poder real es desplaça al que dictamen les internacionals financeres la democràcia perd la seva essència i comença a semblar-se a un sistema tecnocràtic mitjançant el qual les persones es dediquen senzillament a determinar amb el seu vot quin o quins partits polítics hauran d’encarregar-se d’implementar el que decideixin els “mercats”, el banc central europeu o la reserva federal dels Estats Units...

Davant d’aquesta situació el socialisme democràtic té més vigència que mai. La sortida a la crisi econòmica actual passa per més política i més socialisme. Recuperem les nostres senyes d’identitat ideològica! No podem tornar-nos a permetre que grans empreses i corporacions internacionals augmentin la concentració de poder a les seves mans  de tal manera que debilitin la presa de decisions real que ha d’estar en mans de la democràcia.

Com a socialistes volem transformar la societat i protegir les persones de les injustícies més que evidents d’una lògica de mercat que ha perdut la seva essència humana. Mai més podem tornar-nos a permetre un Lehman Brothers o un setembre de 2007, mai! Hem de ser capaços de garantir totes les necessitats dels ciutadans al marge de la seva capacitat econòmica. Això implica sine quan non la cobertura pública en cas de malaltia, l’educació i la protecció social dels nostres avis i nens. Amb això no només desenvoluparem una major consciència comunitària entre les persones sinó que també es crearan nous llocs de treball. I sempre tenint com a objectiu irrenunciable l’assoliment de la plena ocupació, el gran somni del socialisme.

No crec que siguin propostes “desfasades”. Al contrari, tenen avui dia més sentit que mai. Si som capaces de fer-les realitat des de l’esquerra mai més un jove preguntarà pel preu d’un cafè al bar d’una seu parlamentària com la prova de la ineficàcia política davant la falta d’expectatives laborals o d’accés a un habitatge de la que ell, injustament, n’és víctima.          

EL PSC DEMANA AL CONGRÉS UNA SOLUCIÓ A LES CUES QUE ES FORMEN A LA ROTONDA D’ACCÉS A LA SORTIDA DEL MORELL DE L’A-27

El grup parlamentari socialista al Congrés ha demanat per escrit al Ministeri de Foment una solució als col·lapses que amb massa freqüència es formen per accedir a la rotonda de sortida del tram Tarragona-El Morell de l’autovia A-27.

Segons ha posat de relleu el portaveu socialista a l’Ajuntament del Morell, Albert Ortega, “des de l’entrada en funcionament d’aquest tram de l’autovia cada cop més es produeixen llargues cues als accessos de la rotonda que sovint arriben, fins i tot, a la mateixa autovia amb el risc que això comporta. Molts veïns del poble ens han alertat d’aquest problema que cada cop és més freqüent i per això hem decidit portar el tema al Congrés dels Diputats.”

En el mateix sentit s’ha manifestat el diputat socialista Joan Ruiz qui ha explicat que “la rotonda en qüestió és molt utilitzada per tots els treballadors que van al polígon nord i també per molts d’aquells que volen arribar de la manera més ràpida des de la ciutat de Tarragona a l’estació de l’AVE ja que així poden connectar amb la N-340 mitjançant el tram de la carretera T750 que connecta la rotonda en qüestió amb la nacional. Tot plegat provoca un ús possiblement molt superior a les previsions que es van contemplar a l’hora de construir aquest vial i per això necessitem que el Ministeri posi el fil a l’agulla i impulsi una solució a aquest problema que afecta la mobilitat diària de centenars de persones.”

El diputat del PSC ha lamentat que el Ministeri no respongui des de fa mesos als requeriments i preguntes formulades pels grup socialista. “Potser els responsables de Foment i el mateix Govern del PP estan en funcions i aturats en via morta però no els diputats socialistes. Ens vàrem comprometre durant la campanya a no perdre el temps i a portar tots els temes que afecten les comarques tarragonines a les Corts Generals sense dilacions per tenir solucions en el termini de temps més curt possible. Seguirem amb aquest empeny i demanem al Govern que respongui per escrit les nostres preguntes, tal com estableix la mateixa normativa de la Cambra.”  

En aquest sentit el grup socialista ha presentat una bateria de preguntes a l’executiu en les que es pregunta, per exemple, quan millorarà les connexions de transport públic amb l’estació central de l’AVE del Camp de Tarragona, quan millorarà el servei ferroviari a les comarques tarragonines, quan impulsarà la prolongació de l’autovia A7 a la demarcació (tant en sentit sud com en sentit nord) o quin és el calendari actual de les obres d’acabament de l’autovia A-27 fins a Montblanc. 

L’AUTÈNTICA MARCA DE TARRAGONA

El 28 de juny de 1811 Tarragona va viure la pàgina més negra de la seva mil·lenària història. Les tropes imperials franceses van prendre la ciutat per assalt, fet que va suposar el tret de sortida a una onada de vandalisme per part dels invasors que no van respectar ni tan sols la vida de la població civil. Les làmines i dibuixos que ens han arribat de testimonis presencials de la massacre encara ara resulten esfereïdores.

Darrere quedaven setmanes d’una resistència heroica que havia rebutjat totes les demandes de rendició de les tropes imperials. “Abans morir que rendir-nos”, aquesta era la divisa dels nostres avantpassats que van perdre la vida defensant les muralles de la ciutat. Per què ho van fer? Quina determinació i quina força els va empènyer al sacrifici quan el càlcul fred aconsellava la rendició o la fugida?

Sovint hi penso quan passo per davant del Pla de la Seu, darrer punt de la resistència èpica dels tarragonins i les tarragonines. Quina força de voluntat els va estimular a mantenir-se ferms en la defensa de la ciutat? També sovint em plantejo que haguéssim fet nosaltres en cas d’haver ocupat el seu lloc?

Per desgràcia, a la nostra societat postmoderna i òrfena de valors, l’ordenament ideològic que aconsella seguir el benestar material i egoista a qualsevol preu hagués fet onejar la bandera blanca de la rendició a la torre més alta de la catedral. Informes “objectius” i anàlisis elaborats per agències especialitzades haurien justificat la submissió de Tarragona -quan no aliar-nos amb els invasors i oferir-los tota mena de comoditats- perquè “no hi ha alternatives”, com hem escoltat amb tanta freqüència aquests darrers anys per justificar qualsevol cosa.

Però els tarragonins de 1811 no van optar per la capitulació perquè van entendre que el seu deure moral era defensar les seves famílies, la seva vida i la seva dignitat, que era el mateix que defensar Tarragona. No tenien màsters en política internacional però tenien un codi ètic que van complir amb la seguretat que sempre dóna estar fent el correcte. Entre allò pràctic i allò just van optar per ser fidels a les seves conviccions més íntimes.    

Sempre he dit que aquest pòsit moral és la principal riquesa de Tarragona: el compromís moral de la seva gent. He estat testimoni d’aquesta grandesa ètica quan he constatat com la solidaritat dels tarragonins teixia un fil invisible de bondat durant aquests anys duríssims de la crisi econòmica, quan he vist la societat mobilitzar-se per acollir als refugiats de la guerra de Síria, quan l’empeny del treball dur i de la constància ens han permès tirar endavant projectes vitals per a la ciutat que semblaven condemnats al fracàs.

Aquesta és l’autèntica marca de Tarragona, la seva essència, l’empremta humana que dóna forma a una manera de ser i de comportar-se davant de les dificultats que puguin sorgir. Ara, novament, les campanes de la catedral ens emplacen a ocupar un lloc a la muralla en defensa de la ciutat, en un context menys tràgic però no per això menys transcendent. L’enemic principal ara es diu pobresa i desigualtat. No serem una ciutat plenament lliure mentre un sol tarragoní quedi desemparat a la seva sort, sense tenir garantits els recursos necessaris per poder viure amb dignitat.  

Albirant ja un nou curs que serà decisiu per a Tarragona en molts àmbits, començant pels Jocs que ens tornaran a situar a l’epicentre del Mediterrani, sapiguem fer vius els valors i les conviccions dels nostres convilatans que fa 200 anys van mantenir-se ferms defensant tot allò que sempre hem estimat. Recuperem l’orgull de sentir-nos successors de tant d’heroisme i reafirmem les virtuts que ens han fet grans en el decurs de la història. Davant dels reptes del present: abans morir que rendir-nos! 

ROSA MARIA IBARRA: “ELS JOVES DE LES COMARQUES TARRAGONINES DESTINEN EL 80% DELS SEUS INGRESSOS A PAGAR EL LLOGUER D’UN HABITATGE I AIXÒ ÉS INSOSTENIBLE”

La diputada socialista per Tarragona Rosa Maria Ibarra ha qualificat avui com a “dramàtica” la situació que viuen els joves de la província de Tarragona, igual com els de la resta del país, quan volen emancipar-se de la casa dels pares i accedir a un habitatge de lloguer.

Segons ha detallat la diputada del PSC un recent estudi sindical assenyala que els joves menors de 30 anys, de mitjana, han de destinar l’equivalent al 47% dels seus ingressos salarials a comprar un habitatge i el 80% a poder pagar el lloguer d’un pis. “Qui es pot permetre fer-ho quan els sous que perceben els joves han davallat un 18% en els darrers 15 anys mentre que els preus dels habitatges s’han disparat un 73% en el mateix període?"

Rosa Maria Ibarra ha definit aquesta situació com a “injusta i insostenible. Cap societat té futur quan el preu dels habitatges puja quatre vegades més que els salaris dels joves. I això considerant només als joves que tenen, diguem-ne, la sort de tenir una feina remunerada estable, ja no parlem dels altíssims nivells d’atur juvenil que suposen una barrera infranquejable per a tots aquests joves per poder iniciar un projecte de vida autònom.”

Per donar resposta a aquesta situació el grup socialista ha demanat la compareixença de la consellera de Governació a la Comissió de Polítiques de Joventut del Parlament. “Volem que ens expliqui quines polítiques està duent a terme el Govern per pal·liar aquesta tessitura i garantir l’accés dels joves a un habitatge. El que és evident és que així no podem continuar...”

“Veiem també amb consternació que mentre els joves d’aquest país pateixen aquesta situació de S.O.S. social altres semblen dedicar totes les seves energies polítiques a debatre si cal o no una partida per a una eventual D.U.I. en els pressupostos de la Generalitat. Davant d’això els socialistes reiterem el nostre compromís de portar al Parlament els problemes reals dels catalans a fi i efecte de donar una resposta real i efectiva a curt termini a les dificultats que pateixen, en aquest cas, els joves d’aquest país, amb mesures i assignacions pressupostàries concretes.”

Entre aquestes mesures defensades pels socialistes destaca el finançament dels projectes d’emprenedoria, formació i emancipació dels joves a partir dels 18 anys (amb l’oferta d’un lloc de treball d’acord amb el que estableix el projecte European Youth Guarantee), crear una figura específica que estableixi un itinerari laboral per als joves d’edats compreses entre els 16 i els 34 anys i la recuperació de les ajudes adreçades als joves per poder accedir a un habitatge de lloguer (renda bàsica d’emancipació), entre d’altres iniciatives. 

DE LA “MÀFIA” I DE LA “CASTA”

Estem tan acostumats a escoltar segons quines afirmacions que la veritat és que no em va sorprendre. Em refereixo a unes recents declaracions de la portaveu d’una de les forces polítiques que els mitjans defineixen com a “emergent” o “nova”. La portaveu en qüestió en ser preguntada pels periodistes sobre l’acord assolit entre en Comú (és a dir, Podemos) i el PSC per governar conjuntament l’Ajuntament de Barcelona va afirmar categòricament que amb aquest acord l’alcaldessa Colau havia permès “que la màfia torni a l’Ajuntament per la porta del darrere.” Aquestes paraules no van rebre cap resposta recriminatòria ni tampoc es van rectificar com a un exabrupte fruït d’un moment d’exaltació verbal.

Tenint present que no es referia a cap persona concreta sinó al conjunt del PSC cal concloure que aquesta portaveu considera al Partit Socialista, en el seu conjunt, com a “màfia” o organització mafiosa. Són “màfia” els regidors socialistes, són “màfia” els seus centenars de milers de votants i deu ser “màfia” el conjunt de la societat catalana que durant els darrers 35 anys ha votat al PSC que en tot moment ha figurat entre les tres primeres forces polítiques més votades pels catalans (també ara). Són “màfia” els que van bastir la educació i la sanitat públiques, els que van impulsar la llei de dependència i els que han lluitat per desenvolupar els drets cívics i socials. Tot és “màfia” menys jo, sembla ser l’axioma d’alguns dels autoproclamats portaveus de la “nova” política.

El tema tampoc és nou. De fet, l’hostilitat i l’odi furibund al socialisme democràtic ha estat una constant del comunisme d’inspiració estalinista. Encara que llegir-ho ara sembli inversemblant (que ho és) quan Hitler arriba al poder la direcció del Partit Comunista Alemany va fer pública una declaració on s’assenyalava que “l’acabament de la il·lusió democràtica impulsarà la revolució proletària” i on s’afirmava que, fins i tot en aquell moment, el principal enemic no eren els nazis sinó els socialdemòcrates i el Partit Socialista que eren qualificats de “socialtraïdors” o “socialfeixistes.” És a dir, mentre els lluitadors obrers eren reclosos i assassinats als camps de concentració als dirigents del Partit Comunista els va faltar temps per celebrar la fi de la “casta” (“casta”? Sí, sí, “casta”, tampoc el concepte és nou) socialdemòcrata a les institucions i de la mateixa democràcia. I així després durant anys i anys quan els partits comunistes occidentals es burlaven de l’Estat del benestar desenvolupat pels socialistes contraposant-lo als presumptes “èxits” del que denominaven com a “socialisme real” (en realitat, dictadora total) dels països de l’Europa de l’Est. Com em va dir una vegada un amic romanès: “a tots aquests apologistes de la dictadura del proletariat i de la revolució els desitjo jo que haguessin estat operats, per exemple, d’apendicitis en un hospital públic de Bucarest durant la tirania de Ceausescu... ja veuries com no tindrien cap motiu per a la nostàlgia”, em va dir.

Vull respondre als intolerants i a aquells que es creuen en possessió de la Veritat Absoluta. Com a socialista vull bastir una societat respectuosa que empatitzi amb els arguments, raons i motivacions d’aquells que no comparteixen les meves conviccions ideològiques. Jo mai desqualificaré ni insultaré a aquells que opinen diferent. És més, no dubto de la bondat de les seves intencions i de la seva honestedat quan afirmen que volen el millor per al poble, malgrat que discrepi sobre les eines polítiques emprades per a fer-ho possible. Com diu el clàssic: no estic d’acord amb el que dius però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho. Com a socialista i com a demòcrata vull que el codi moral que regeixi la nostra societat sigui respectuós, obert i plural perquè la Veritat Absoluta (sí, amb majúscules) no existeix i el que si que existeix és una veritat subjectiva polièdrica. Vull una societat tarragonina i catalana on s’exclogui la desqualificació sistemàtica i el fanatisme ideològic intolerant. Una societat, en definitiva, on ningú pugui definir l’altre com a “màfia” senzillament perquè no pensa el mateix que ell.  

EL PSC DEMANA AL CONGRÉS LA MILLORA DELS ACCESSOS DE LA N-340 AMB AMPOSTA

El diputat al Congrés per Tarragona Joan Ruiz ha explicat avui que el grup socialista ha preguntat al ministeri de Foment quan té intenció d’executar els treballs de millora dels accessos de la carretera nacional 340 amb el municipi d’Amposta, a les terres de l’Ebre.

Joan Ruiz ha recordat que “estem parlant d’unes obres que s’haurien d’haver dut a terme fa dos anys i que semblen estar ajornades sine die. La reivindicació en aquest sentit és unànime a la ciutat, en especial, la millora de la zona que travessa el canal dret del riu Ebre i que es creua amb la carretera de Sant Jaume d’Enveja. No hi ha motius per dilatar més aquestes obres necessàries i per això hem decidit portar el tema al Congrés.”

En concret el grup socialista ha preguntat al ministeri de Foment si ja ha redactat el projecte constructiu i quin seria el calendari d’execució dels treballs. Segons ha detallat el diputat tarragoní la resposta del ministeri serà contestada per escrit.

Així mateix, Joan Ruiz també ha preguntat als responsables de Foment quin és el calendari previst dels treballs per habilitar una nova rotonda en el punt quilomètric 1.078 a l’alçada d’Amposta. Una rotonda, cal recordar-ho, que compta amb el rebuig del consistori de la capital del Montsià que considera que el que cal és dur a terme ja les obres de millora dels accessos de la carretera amb el nucli urbà.

Precisament en aquest sentit s’ha manifestat el portaveu socialista a l’Ajuntament d’Amposta Francesc Miró qui s’ha compromès “a portar allà on toqui tots els temes que afecten Amposta i la seva gent, ja sigui el Congrés, el Parlament de Catalunya o si s’escau a les institucions europees. Per això mateix hem demanat al nostre grup parlamentari que preguntés al ministeri directament a les Corts Generals ja que desconeixem encara les intencions reals de Foment en aquesta qüestió cabdal pels ampostins i ampostines.”

“Des del grup socialista sempre hem defensat que cal arranjar els accessos per carretera a Amposta per millorar les comunicacions dels ciutadans, garantir-ne la seguretat i fomentar la competitivitat del nostre teixit econòmic. Creiem també que aquests treballs no suposen, en cap cas, una despesa econòmica que pugui tirar enrere la voluntat del ministeri de Foment. És necessari, és de justícia i és imprescindible pels interessos objectius de la nostra ciutat iniciar ja els treballs sense noves dilacions. Aquesta és la nostra convicció i per això continuarem treballant en aquesta direcció”, ha reblat Francesc Miró.  

EL PSC HOMENATJA JAUME CUSTODI MILITANT HISTÒRIC DE LA CONCA DE BARBERÀ I DIPUTAT AL CONGRÉS EL 1982

El PSC ha organitzat un dinar d’homenatge a Jaume Custodi Torres militant històric de Santa Coloma de Queralt, a la comarca de la Conca de Barberà, i diputat per Tarragona al Congrés a les eleccions de 1982, amb motiu dels seus 40 anys de militància socialista.

A l’homenatge han participat familiars, amics i companys de Jaume Custodi entre els quals el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, i el primer secretari de la Federació del PSC del Camp de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, que ha estat l’encarregat de posar a la solapa de l’homenatjat la insígnia daurada del partit com a reconeixement simbòlic al seu compromís polític socialista.

A banda de diputat al Congrés, Jaume Custodi va ser també un dels cofundadors del sindicat Unió de Pagesos i va formar part de la marxa de la llibertat celebrada ara fa 40 anys que va obrir camí a l’arribada de les primeres eleccions democràtiques. En aquest sentit, cal remarcar que Jaume Custodi va ser un dels oradors del primer míting socialista legal organitzat a la província de Tarragona després de la mort del dictador que va tenir lloc el 10 de setembre de 1976 a l’auditori municipal de Tarragona amb la presència que prop de 5.000 persones.

L’acte d’homenatge ha estat molt emotiu i ha destacat la trajectòria política i humana de Jaume Custodi i dels qui, com ell, han lluitat per les llibertat i pel progrés social tant en democràcia com durant els anys negres del franquisme. 

EL PSC DEMANA AL CONGRÉS LA CREACIÓ D’UNA NOVA ENTRADA D’ACCÉS A L’AUTOPISTA AP-7 ENTRE RODA DE BERÀ I CREIXELL

El diputat del PSC al Congrés per Tarragona Joan Ruiz ha anunciat avui que el grup socialista ha demanat al Ministeri de Foment que estudiï la creació d’una nova entrada d’accés a l’autopista AP-7 entre els municipis de Roda de Berà i Creixell.

El diputat tarragoní ha assenyalat que el ple municipal de Roda va aprovar recentment per unanimitat una moció en aquest sentit “el que dóna la idea del gran consens ciutadà que hi ha en relació a la idoneïtat d’aquesta iniciativa.”

“En concret, hem preguntat al Ministeri si té intenció de respondre al requeriment de l’Ajuntament de Roda i si té la voluntat efectiva de dur a terme la construcció d’aquest nou punt d’accés a l’autopista. Els socialistes creiem que es tracta d’una reivindicació molt raonable que cal ser satisfeta i perfectament assumible si hi ha voluntat política de tirar-la endavant.”

Cal tenir present que la inexistència de cap accés directe obliga als veïns d’aquests municipis a haver de recórrer a utilitzar la N-340, una via ja molt congestionada, o bé desplaçar-se fins als punts d’accés de Torredembarra o Coma-ruga.

“Aquesta situació és plenament evident durant aquests mesos d’estiu quan l’arribada de turistes aguditza la congestió de la N-340 i provoca problemes de mobilitat a tota la zona costanera. Un accés directe resoldria en bona mesura aquesta problemàtica i implicaria també una millora de la capacitat d’atracció de l’activitat econòmica als municipis esmentats ja que facilitaria la implantació de noves empreses en millorar la logística dels municipis afectats.”

El primer que demana el PSC és que el Ministeri es comprometi a impulsar un estudi per a la creació d’aquest nou punt d’accés a l’autopista amb un termini de temps determinat i que respongui al consistori.

L’habilitació d’aquest nou punt d’entrada a l’AP-7 suposaria una millora també, no tan sols per a Roda de Berà i Creixell, sinó també per a municipis i nuclis propers com Bonastre, La Pobla de Montornès o l’àrea del Roc de Sant Gaietà.  

En un altre ordre de coses el grup socialista també demanarà al Congrés que el Ministeri doni a conèixer quin és el nou calendari per efectuar els treballs de la pasarel.la que creua la riera de la Bisbal a la zona de Sant Salvador, al municipi del Vendrell. En concret, es vol saber quines modificacions s’han afegit al projecte inicial i quin cost final tindrà les obres amb les modificacions incorporades.

I EL FOMENT DE LA TRANSPARÈNCIA I DEL PLURALISME?

Com, per desgràcia, era previsible les primeres passes del Govern dels perdedors a l’Ajuntament del Catllar han demostrat que més enllà de la retòrica de les paraules els fets objectius constaten que l’ambició i l’assoliment del poder a qualsevol preu han estat les causes reals que han determinat la presentació i execució de la moció de censura.

I quins són aquests fets? En primer lloc la utilització política de la revista municipal. Malament anem quan en la primera edició de la revista posterior a la moció de censura trobem una fotografia de l’actual equip de Govern en el lloc que anteriorment ocupaven els horaris dels autobusos. Nosaltres sempre havíem entès que la revista era una eina de comunicació al servei dels veïns dels Catllar per tal que poguessin tenir tota la informació referent a l’activitat que es generava al poble o bé que pogués ser útil per a la seva vida quotidiana. No ens hem mogut d’on érem i, per tant, demanem que la revista no es converteixi en un libel transmissor de propaganda política sinó que esdevingui aquesta eina d’informació útil per als veïns que dóna sentit a la seva publicació.

En segon terme, lamentem que els requeriments que hem fet des del grup municipal socialista no hagin obtingut cap resposta que no sigui el silenci més absolut. Ni tan sols s’han dignat a contestar-nos. I això que just després de la moció de censura vàrem demanar que se’ns habilitessin els mitjans materials i humans per poder desenvolupar la nostra acció política al servei de la ciutadania. No és cap caprici, és el que estableix la normativa vigent i el que està emparat per la llei. Doncs res. Ni tan sols una paraula de resposta hem merescut.

Finalment també hem constatat amb sorpresa que unilateralment s’hagi decidit anul·lar el ple municipal previst pel mes d’agost. Per què sigui improcedent? A priori no, però sí que ho és el fet que s’hagi decidit sense consultar amb els portaveus del diferents grups municipals tal i com estableix el reglament orgànic municipal de l’Ajuntament del Catllar.

En resum, les primeres accions (o més bé inaccions) de l’equip de Govern sorgit de la moció de censura apunten en la direcció dels pitjors tics de la vella política: fer i desfer a voluntat sense tenir present, ni tan sols respondre, als grups de l’oposició. El fet en sí mateix resulta encara més paradigmàtic si tenim present que el foment de la transparència i del pluralisme va ser un dels arguments adduïts pels perpetradors de la moció de censura per justificar la seva necessitat. On queda ara, doncs, aquest foment del pluralisme i de l’acció política que suma en favor del municipi?

No vull però quedar-me amb aquest trist balanç que augura un mandat orfe de realitzacions concretes. Sempre he defensat un Catllar en positiu que sumi en benefici de la majoria i no rectifico ara dels meus valors i compromisos morals. Per tant, reitero públicament la disposició absoluta del grup socialista a cercar punts d’acord i de trobada amb l’alcalde i la resta de regidors i regidores a fi i efecte d’impulsar tot allò que sigui útil per al progrés del Catllar. Ja sigui que estiguem parlant d’habilitar un semàfor o aprovar un nou servei municipal. Ara bé, això en cap cas arribarà per la via dels monòlegs o d’una actitud permanent de menyspreu a totes les opinions que no siguin les pròpies. És absurd, per exemple, ni tan sols respondre als reiterats requeriments formulats per un grup polític municipal. Com podem crear res de bo amb aquests comportaments prepotents?

Queden tres anys de mandat municipal i els interessos dels veïns i veïns del Catllar estan en joc, el nostre futur es decideix també ara. Cal ser ambiciós i treballar en positiu per assolir les reivindicacions dels catllarencs i catllarenques i això ens compromet tant als regidors de l’equip de Govern com als que ara estem a l’oposició. Amb humilitat, disposició al diàleg i des de la recerca de l’acord farem passes endavant. No fer-ho suposarà una pèrdua de temps. Aquesta almenys és la convicció del grup municipal socialista i d’aquest que us parla.

EL PSC DE PERAFORT DENUNCIA EPISODIS CONTINUATS DE MALES OLORS GENERALITZADES AL POBLE

El portaveu del PSC a Perafort i Puigdelfí, Daniel Esparza, ha denunciat aquest dimarts que “durant aquestes setmanes d’estiu s’han registrat episodis de males olors molt acusades al municipi. No es tracta d’episodis puntuals sinó de fets que s’han anat reproduint en el temps. En concret, durant tres o quatre dies de la setmana passada l’olor, realment pestilent, era insuportable i va obligar molts veïns a tancar les finestres malgrat la calor de l’estiu.”

El regidor socialista ha afirmat que com a conseqüència d’això molts veïns van trucar al telèfon d’emergències 112 i també es van posar en contacte amb el grup municipal socialista per denunciar aquesta situació i demanar informació sobre aquestes males olors.

“Davant d’aquesta realitat ja anunciem que portarem el tema al ple municipal per tal que l’Ajuntament faci les accions oportunes per evitar que aquests episodis es tornin a produir. Cal tenir present que estem a l’estiu, amb temperatures molt altes, i que aquesta olor pestilent molesta i obliga als veïns a tancar portes i finestres. Entenem que aquesta tessitura és incompatible amb els paràmetres de neteja i de salubritat públiques que es mereixen els veïns de Perafort i Constantí”, ha emfatitzat Esparza.  

El grup socialista afegeix que aquests episodis de pudors poden tenir el seu origen en el vessament de purines com a fertilitzants per a tasques agrícoles. “Malgrat això preferim que es facin els treballs tècnics necessaris per determinar realment l’origen d’aquestes males olors insuportables. El que per a nosaltres està claríssim és que aquests episodis de pudors han d’acabar perquè molts veïns de Perafort i Puigdelfí estan farts d’haver de conviure amb aquestes olors pestilents.”

En primer terme el grup municipal socialista presentarà una bateria de preguntes i propostes al ple municipal demanant a l’Ajuntament que actuï per eradicar aquests episodis de la vida quotidiana del poble. “Tot i això no descartem que si aquesta situació persevera demanem al grup parlamentari socialista que porti el tema a la Comissió de Medi Ambient i Sostenibilitat del Parlament de Catalunya. Arribarem allà on faci falta per acabar amb aquesta realitat del tot intolerable”, ha conclòs el portaveu del PSC.