EL PP Y LA TEORÍA DE “LA MAYORÍA SILENCIOSA”

Escuché hablar de la teoría de mayoría silenciosa por primera vez por boca de Mariano Rajoy después de la huelga general de 2012. Cuando los periodistas le preguntaron sobre la enorme movilización ciudadana en contra de sus políticas de brutales recortes sociales y sus incumplimientos electorales (sí, sí, eran los tiempos en los que todavía respondía a los periodistas sin esconderse detrás de pantallas de plasma) Rajoy respondió que su gobierno se debía a “la mayoría silenciosa” que no había salido a la calle y que por tanto, según su lógica, esta avalaba sus políticas y su laminación a golpe de recorte de nuestro Estado del bienestar.

A partir de ese momento la teoría de la mayoría silenciosa se ha convertido en una especie de mantra permanente de Rajoy que sirve para rechazar todo lo que no le gusta y debe constar enmarcado en oro en todos los argumentarios del PP. En que consiste dicha teoría? Muy fácil, en convertir la política en una especie de derivada esotérica dónde la fuerza no la dan los votos sino conceptos místicos o nebulosas “mayorías silenciosas” virtuales que sirven para poder justificar cualquier cosa.

¿Que dice usted, que los ciudadanos rechazan los recortes en educación, sanidad o dependencia? Imposible! Una “mayoría silenciosa” entiende lo que estamos haciendo. ¿Como? ¿Hay malestar con la corrupción que salpica al PP? La “mayoría silenciosa” afirma lo contrario. ¿Cataluña? ¿Qué pasa en Cataluña? Nada! Una enorme “mayoría silenciosa” está inmensamente feliz con el status quo actual, todo lo demás son cuentos y tal…

Una derivada particularmente ridícula de la teoría de la mayoría silenciosa consiste en sumar a todos aquellos que no participan en las movilizaciones sociales como un todo harmónico y, sorprendentemente, afirmar que quien no sale a la calle es porque está totalmente de acuerdo con la justicia de las actuaciones Rajoy. Vamos a desarrollar esta curiosa concepción desde un estricto sentido común (en la medida en que sentido común y PP no sean ya conceptos antagónicos). Como todos sabemos la sociedad francesa ha protagonizado recientemente la mayor movilización de su historia para mostrar su rechazo el terrorismo. Cuántas personas han participado en estas manifestaciones de protesta? Un máximo de 3 millones, según la misma prensa francesa. Cual es la población de Francia? Más de 66 millones de habitantes. Supone esto, según la teoría de la mayoría silenciosa, que más del 90% de los franceses no están en contra del terrorismo? Menuda lógica! Ridículo, verdad?

Alguien debería recordarle al PP que las matemáticas no son una cuestión de opiniones y que en un sistema democrático las mayorías reales se demuestran en las urnas. El PP se obstina en hablar en nombre de todos los catalanes cuando los resultados del PP en Cataluña deberían hacer pensar, y mucho, a los responsables de su campaña. Tomemos como referencia las dos últimas citas con las urnas, cuántos votos obtuvo el PP en las elecciones al Parlament de 2012? 470.000 sufragios. Cuantos ciudadanos tenían derecho al voto? Más de cinco millones y medio. ¿Y las elecciones europeas, las últimas que se han celebrado, cuántos votos obtuvo el PP en Cataluña? 246.000, es decir, menos del 10% del total de los votos emitidos. Es evidente que estos 300-400.000 votantes del PP reflejan el estado de opinión de un segmento de la sociedad catalana pero de aquí a decir que menos del 10% representan a la mayoría y despreciar al resto va un océano.

Pero que nadie espere un mínimo de reflexión o de análisis por parte de los dirigentes y estrategas del PP. Nuevamente dirán que pese a que los ciudadanos no les votan y que en cada elección menguan en votos en realidad “la mayoría silenciosa” está plenamente de acuerdo con la hoja de ruta de Rajoy y, por lo tanto, no hay que apartarse ni medio milímetro del camino trazado. A veces da la sensación de que es posible que incluso se lo crean.

Pero el tinglado teórico es tan sumamente absurdo que no puedo evitar evocar a Kafka: “cuando Gregorio Samsa se levantó por la mañana después de una noche agitada se encontró a si mismo convertido…” en una mayoría silenciosa.  

Article de Luis Rosendo publicat avui al diari Més Tarragona  

WIN-WIN?

Després de passar-se setmanes protagonitzant un vodevil polític particularment patètic Artur Mas i Oriol Junqueras han comparegut somrients aquest dimecres anunciant a bombo i plateret un “acord” per “desbloquejar el procés” que passa per convocar eleccions al Parlament el 27 de setembre d’enguany. Bé, en primer lloc sorprèn enormement la frivolitat i la incoherència amb la que es du a terme aquest autoproclamat “procés”. Ens dóna una idea exacte de com es porta el “procés” el fet que tant Mas com Junqueras van haver d’iniciar les seves intervencions demanant “perdó” a la ciutadania. En fi...

Si seguim el full de ruta fixat ara per CiU i per ERC Catalunya acabarà batent el record Guinness de convocatòries electorals. M’explico, el 2010 es van celebrar eleccions al Parlament, el 2012 Artur Mas va tornar a convocar als catalans a les urnes, ara ho fa pel setembre de 2015 i –si tenim en compte el que ell mateix ha anunciat- a continuació tornarà a convocar eleccions per 18 mesos després (maig de 2017?), que seran seguides per la convocatòria d’un referèndum. Buff! En menys de set anys quatre eleccions al Parlament i dos referèndums o “processos participatius”, o com es vulgui anomenar el succedani. Per afegir un punt de despropòsit a tant de desgavell i d’improvisació Artur Mas ha obert ara un “període d’interinitat” de més de vuit mesos! (fet inèdit i sense precedents al món). El més trist és que fins i tot al final de tot aquest “procés” podem continuar on som ara, és a dir, en una situació de bloqueig polític i institucional i amb unes conseqüències socials a peu de carrer realment dramàtiques. S’ha de dir, però, per a ser justos que no hauríem arribat a aquesta tessitura tan poc envejable sense la intransigència fanàtica del PP i l’obsessió, quasi neuròtica, de Mariano Rajoy a dir NO a tot el que no sigui l’eco de la seva pròpia veu.  

Hi ha un aspecte de “l’acord” de dimecres, però, que no s’ha destacat i que ens afecta directament a les comarques tarragonines. Em refereixo a la formació de govern “patriòtics”, derivats de la suma de CiU i d’ERC, als Ajuntaments després de les eleccions municipals. És l’edició catalana del pacte de Lizarra, aquell que comprometia al PNB i a Batasuna a sumar a tot arreu deixant al marge “als altres” (és a dir, a tots aquells que no pensaven el mateix) i que va acabar com el rosari de l’aurora. L’aplicació als nostres Ajuntaments d’aquest pacte “patriòtic” pot ser per recordar... Donaran suport els regidors d’ERC als regidors de CiU a Torredembarra després de tot el que ha passat aquest mandat? I a Reus? Governaran amb el senyor Pellicer que ha estat tres anys i mig abraçat al PP? I a Cambrils, on CiU encara governa amb el PP, es donaran la ma amb aquells que s’han passat la legislatura acusant de tots els mals al Govern de progrés anterior del qual ERC en formava part? Aquesta mutació meteòrica dels actuals pactes de “gestió” -entre CiU i PP- en pactes “patriòtics” -entre CiU i ERC- als Ajuntaments, amb els mateixos actors i en un temps record, pot esdevenir un exemple particularment sorprenent pels historiadors del demà però crec que ara ja no enganyaran a ningú. Al final, hi ha el punt de menyspreu afegit de ser un pacte cuinat i imposat des d’un despatx de Barcelona, d’esquenes a la realitat dels nostres pobles i ciutats.

El moment és difícil, no vull ocultar-ho. Davant de l’allau d’ofertes “patriòtiques” que s’auguren pel proper cicle electoral els socialistes ens presentem davant la ciutadania amb les conviccions que sempre hem defensat: prou retallades i prou corrupció! Molt de seny, de sentit comú i de voluntat de pacte per evitar fractures socials que poden trigar molt a cicatritzar. Estic convençuda que darrere els crits i les proclames estridents hi ha una majoria de ciutadans que volem estabilitat, justícia social i els drets i serveis que ens mereixem i que volem per als nostres fills. A ells em dirigeixo perquè ara, més que mai, el canvi real és possible.       

Article de Maria Jesús Sequera publicat al Diari de Tarragona

EL PSC DE TARRAGONA DEMANA LA DIMISSIÓ DEL CONSELLER DE SALUT I L’OBERTURA IMMEDIATA DEL SERVEI D’HEMODINÀMICA LES 24 HORES DEL DIA

La portaveu de l’agrupació socialista de Tarragona, Sandra Ramos, ha manifestat aquest dijous “el suport absolut del PSC de Tarragona a la concentració convocada per demà divendres davant la Delegació de la Generalitat en defensa d’una sanitat pública i de qualitat accessible per als ciutadans de Tarragona. Els socialistes hi serem presents perquè el que s’ha vingut esdevenint aquests darrers anys en matèria de salut a base de retallades per part del Govern de CiU és del tot injust i intolerable.”

Entre d’altres mesures, el PSC de Tarragona demana l’obertura immediata “des de ja mateix” del servei d’hemodinàmica de l’hospital Joan XXIII de Tarragona durant les 24 hores del dia, la dimissió del conseller de Salut Boi Ruiz, la reobertura del servei d’urgències dels Centres d’Atenció Primària als barris tarragonins també les 24 hores del dia, millorar el servei de transport sanitari i reobrir els serveis i habitacions tancades a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona “durant tots aquests anys de retallades del Govern de la dreta”.

Segons Sandra Ramos, “els tarragonins hem de dir prou a tant de menysteniment i de menyspreu perquè s’està atacant ja la nostra dignitat i els nostres drets bàsics com a ciutadans de Catalunya. Per què un Govern que es passa el dia parlant de “patriotisme” ha dividit per cinc les inversions públiques destinades a Tarragona mentre, al mateix temps, han augmentat les adreçades a Barcelona i la seva àrea metropolitana? És que els tarragonins som menys catalans que els barcelonins per al Govern CiU-ERC?”

En aquest sentit, la portaveu socialista ha destacat que des de que Artur Mas és president de la Generalitat “les inversions destinades a la ciutat de Tarragona han davallat des dels més de 51 milions de l’anterior Govern de progrés a una mitjana inversora d’entre 3 a 10 milions d’euros un funció de l’any. Com és possible? Per què Tarragona no ha obtingut ni tan sols la mateixa inversió que han obtingut altres ciutats catalanes d’un pes demogràfic similar al nostre?” 

“Està clar que per a CiU i per a ERC Tarragona no està al mapa mental que tenen de Catalunya. Els pressupostos de la Generalitat han passat sistemàticament de llarg de la ciutat. Així no podem continuar, per tant, els socialistes donarem ple suport a totes les mobilitzacions convocades per la societat civil tarragonina i a les reivindicacions de l’alcalde de la ciutat en defensa del que ens correspon pel dinamisme del nostre teixit social i de les necessitats essencials dels ciutadans de Tarragona”, ha conclòs la portaveu socialista.

JOAN RUIZ: “EL 92% DELS CONTRACTES DE TREBALL QUE SE SIGNEN A LA DEMARCACIÓ DE TARRAGONA SÓN TEMPORALS”

El diputat socialista al Congrés, Joan Ruiz, ha denunciat avui que “el mercat de treball que ha construït el Govern de Rajoy, gràcies a la reforma laboral que ha impulsat el PP, és un mercat amb contractes de treball amb data de caducitat i amb salaris molt baixos. El pitjor, però, és que cada mes 300.000 persones que estan a l’atur es queden sense cap mena de prestació.”

En aquest sentit, Joan Ruiz ha explicat que durant aquest passat 2014, i segons les mateixes dades oficials del ministeri de Treball, dels 244.000 contractes de treball que es van subscriure a la demarcació de Tarragona 222.000 van ser de caràcter temporal (per obra, servei, eventuals o interins) i tan sols 22.000 van ser indefinits.

“És a dir, el 92% de la nova ocupació és temporal, un percentatge que se situa en paràmetres record. Però és que, a més, hi ha molts contractes amb una durada d’unes poques setmanes. Per exemple, dels 11.530 contractes temporals que es van signar a les comarques tarragonines el passat mes de desembre més de 5.300 van ser d’una durada inferior a un mes. I després el Govern del PP ens “ven” aquesta “reducción del paro” com la gesta victoriosa més gran de tots els temps...”  

La duració mitjana dels contractes temporals rubricats el mes passat és de 54 dies, mentre que un de cada quatre contractes ha durat menys d’una setmana. Les retribucions salarials també són molt baixes. De fet, el poder adquisitiu dels treballadors ha retrocedit 30 anys, situant-se en els valors de principis del anys 90.  

“Ara bé, malgrat que majoritàriament es tracta de treball eventual i mal remunerat aquests nous contractes “redueixen” les llistes d’atur registrat el que permet al Govern del PP mantenir aquesta cínica campanya d’autobombo que consisteix en repetir per activa i per passiva que la crisi “ya es cosa del pasado.” Ja és cosa del passat? Segur? Qui pot viure amb contractes de tres dies o d’unes poques setmanes? Al conjunt del país ho ha 350.000 treballadors que tenen contractes inferiors a les 10 hores setmanals.”

El diputat tarragoní ha emplaçat als propagandistes del PP a què “surtin dels seus despatxos, trepitgin el carrer i mirin a la cara de la gent a veure si tenen l’estomac de dir que la crisi ja s’ha superat i que tot va a les mil meravelles. Si és així com diuen, com pot ser que 300.000 persones es quedin cada mes sense cap mena de prestació per desocupació?”, s’ha preguntat.

HEMODINÀMICA: TARRAGONA NO ES MEREIX AQUEST TRACTE

Des de fa uns dies la mort d’un ciutadà mentre era traslladat a Barcelona després de patir un infart ha trasbalsat la societat tarragonina. No és per a menys. Sembla ser que aquesta mateixa setmana el conseller de Salut “anunciarà”, segons informa la Delegació de Govern, que la unitat d’hemodinàmica –el servei que permet tractar els infarts i les angines de pit- de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona passarà a cobrir les 24 hores del dia (i no tan sols des de les 8 del matí fins a les 8 del vespre com passa fins ara). Se’ns diu, a més, que aquest “anunci” no té res a veure amb la tràgica mort d’aquest veí de Tarragona sinó que “ja estava programada”; ara bé, el cert és que coincideix en el temps i sembla obeir més a una reacció que a una planificació.

M’explicaré perquè en cap cas vull fer demagògia ni frivolitzar sobre qüestions que afecten la vida de les persones. Ja fa anys que Tarragona demana l’ampliació de l’horari de funcionament d’aquest servei d’hemodinàmica, anys! senyor conseller de Salut. I no només això, sinó que el grup socialista ha presentat diverses propostes al Parlament també des de fa anys per tal de que s’avalués el servei que es prestava i es valorés la seva ampliació horària tal i com preveuen els Plans estratègics en aquest àmbit. La darrera proposta exigia al Govern de la Generalitat –d’entre altres mesures- que garantís el funcionament d’aquest servei d’hemodinàmica de l’Hospital Joan XXIII les 24 hores del dia. Una proposta que va ser aprovada. Cal tenir en compte que aquest centre hospitalari no és tan sols un hospital de la ciutat sinó que és el centre de referència de tot el Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre, és a dir, més de 800.000 habitants.

No mereixen aquests 800.000 habitants tenir un Govern que vetlli per un servei bàsic de salut com aquest? Per què un Govern que parla tot el dia de “patriotisme” és incapaç ni tan sols de donar compliment a les resolucions del Parlament de Catalunya? Té tota la raó l’alcalde Ballesteros quan exigeix al Govern que posi en funcionament el servei les 24 hores del dia “d’una punyetera vegada” i tenen raó els usuaris i les entitats tarragonines que ho reclamen des de fa anys.

L’anterior Govern catalanista i d’esquerres dels presidents Maragall i Montilla sí que va fer els deures. Conscients que les malalties vinculades a l’aparell circulatori eren la primera causa de mort al nostre país es va aprovar i posar en marxa l’anomenat Codi Infart que va suposar reduir pràcticament a la meitat el temps de resposta del sistema sanitari amb l’objectiu de garantir un temps màxim de 120 minuts entre l’infart i l’angioplàstia necessària, si era el cas. És a dir, es van salvar vides. A Catalunya es va reduir en un 35% la mortalitat per infart de miocardi. El que és del tot incomprensible és que l’actual Govern de CiU, primer amb el suport del PP i ara d’ERC, hagi posat fre al desenvolupament d’aquest pla director de malalties de l’aparell circulatori que s’ha demostrat tan eficaç. Com és possible si tenim constància que a la nostra regió sanitària tenim camí per recórrer, per millorar el temps de resposta i també el nombre d’intervencions segons la població de referència? El que ha passat és molt greu, té raons més de fons, i demostra que hi ha dues maneres de governar.

Una, la de l’anterior Govern de progrés, que a partir de la planificació estratègica consensuada i avalada periòdicament, impulsava serveis i prestacions per millorar la qualitat de vida i l’altra la de l’actual Govern de CiU que només retalla indiscriminadament a dues mans i que és incapaç de parlar de res més que de la famosa llista conjunta fins al punt que ni ells mateixos saben on són. O és que algú mínimament sensat és pot creure que la qualitat de la sanitat pública no ha baixat després d’acumular retallades per una quantia total superior als 1.600 milions d’euros?

En el cas dels ciutadans de les comarques tarragonines rebem per via doble: rebem per les retallades i rebem per la nostra condició de tarragonins. Per què el Govern de CiU ha dividit per cinc les inversions a les comarques tarragonines? Per què pugen les inversions a Barcelona i la seva àrea metropolitana mentre que les destinades a Tarragona cauen fins a límits insòlits i sense precedents? Per què tenim la inversió per habitant més baixa de tot Catalunya?

Prou ja de tant de menyspreu! Prou de parlar tot el dia de Catalunya i no parlar ni intentar resoldre els problemes reals dels catalans. No som catalans els tarragonins? No mereixem els mateixos serveis i qualitat assistencial que la resta d’habitants del país? Benvingut a Tarragona conseller Boi Ruiz. La seva visita, però, arriba tard. Tarragona no es mereix aquest tracte...

Article de Núria Segú publicat al diari Més Tarragona 

XAVIER SABATÉ PREGUNTA PER LA SEGURETAT D’INSTAL.LACIONS CRÍTIQUES A CATALUNYA I PER QUÈ NO CONVOCA EL PRESIDENT A JUNTA DE SEGURETAT DE CATALUNYA

El diputat tarragoní Xavier Sabaté, juntament amb el diputat Ferran Pedret, ha formulat 15 preguntes al president de la Generalitat perquè “més catalans –i més tarragonins- tenim dret a saber de quina protecció disposem i com la nostra seguretat personal i col·lectiva està ben assegurada per les forces de seguretat que treballen a Catalunya."

Sabaté, a més, ha dit que “a les nostres comarques tenim més instal·lacions crítiques que a cap altre indret de Catalunya i em temo que la coordinació entre les forces de seguretat de l’Estat –policia, guàrdia civil i CNI- i el cos dels Mossos d’Esquadra no és l’adequada. Només cal recordar que fa quatre anys que no es convoca la Junta de Seguretat de Catalunya que és l’òrgan de coordinació de les polítiques de seguretat i de l’activitat dels cossos policíacs de l’Estat i de Catalunya”, segons l’article 164.4 de l’Estatut de Catalunya.

“Sorprèn – ha dit Sabaté- que ahir a Paris el senyor Mas reclamés competències en matèria antiterrorista per als mossos quan fa deixadesa de funcions i no desenvolupa les competències que ara li atorga la llei i no ha convocat ni una sola Junta de Seguretat de Catalunya des de que és president i ja fa més de quatre anys.”  

Per això el PSC ha entrat al registre del Parlament les següents preguntes al Govern de la Generalitat:

Preguntes:

1.- Quina coordinació s’ha establert amb el ministeri de l’Interior arran de l’atemptat de Paris de 8 de gener de 2015?

2.- A quin nivell polític s’ha establert la coordinació amb el ministeri de l’Interior arran de l’atemptat de Paris del 8 de gener de 2015?

3.- A quin nivell de comandaments policials s’ha establert la coordinació amb el ministeri de l’Interior arran de l’atemptat de Paris del 8 de gener de 2015?

4.- Quants punts s’han considerat crítics a Catalunya a fi de ser vigilats especialment arran de l’atemptat de Paris de 8 de gener de 2015?

5.- Quins punts segregats per demarcacions provincials s’han considerat crítics a Catalunya per tal de ser vigilats especialment arran de l’atemptat de Paris del 8 de gener de 2015?

6.- Quins cossos policials han efectuat la vigilància dels punts considerats crítics a Catalunya arran de l’atemptat de Paris del 8 de gener de 2015?

7.- Quants efectius dels Mossos d’Esquadra han col·laborat directament en la vigilància dels punts considerats crítics a Catalunya arran de l’atemptat de Paris del 8 de gener de 2015? A quines unitats pertanyen?

8.- Quants efectius dels Mossos d’Esquadra han col·laborat en tasques de suport a altres cossos de seguretat de l’Estat en la vigilància dels punts considerats crítics a Catalunya arran de l’atemptat de Paris del 8 de gener de 2015?

9.- Quina és la relació del Departament d’Interior amb el CNI?

10.- Amb quina freqüència es duu a terme la coordinació del Departament d’Interior amb el CNI?

11.- Quin és el nivell de protecció que el Departament d’Interior té previst per als oratoris i mesquites musulmanes de Catalunya, o per als centres culturals o formatius que s’adscriuen a aquesta confessió, en previsió de les potencials amenaces a la seva seguretat que, per raó de les motivacions esgrimides pels autors dels atemptats del 8 i 9 de gener de 2015 a França, i de l’emulació dels atemptats a llocs de culte musulmans perpetrats a França en reacció a aquestes, puguin produir-se?

12.- L’article 164.4 de l’Estatut de Catalunya diu que la Junta de Seguretat de Catalunya es configura com un òrgan paritari entre la Generalitat i l’Estat, està formada per 5 persones en representació del Govern central i 5 en representació de la Generalitat de Catalunya i la presideix el president de la Generalitat. En quina data es va celebrar la darrera Junta de Seguretat de Catalunya?

13.- Per què l’actual president de la Generalitat no ha convocat ni una sola reunió de la Junta de Seguretat de Catalunya que preveu l’Estatut de Catalunya vigent des de que és president ja fa més de quatre anys?

14.- Creu el conseller d’Interior que és necessària la Junta de Seguretat de Catalunya que preveu l’Estatut de Catalunya vigent?  

JE SUIS CHARLIE

El 10 d’abril de 1993 un escamot d’extremistes blancs va assassinar Chris Hani, un dels membres més carismàtics i populars de la direcció del Congrés Nacional Africà. Aquella nit Sud-àfrica estava al llindar de la guerra civil. En aquell moment tan dramàtic -en què es fregava autènticament el desastre- Nelson Mandela es va dirigir als seus conciutadans en directe per la televisió. Un periodista present va explicar posteriorment que just quan Mandela anava a iniciar el seu discurs el cap dels serveis secrets va xiuxiuejar a l’oïda de l’encara president Frederik De Klerk, present a la sala d’enregistrament, “si Mandela fa ara una crida a la venjança demà contarem els morts per milers.” No exagerava gens ni mica. Què va fer, però, Nelson Mandela? Lluny d’atiar els sentiments d’odi o de revenja va destacar que si bé un extremista blanc havia assassinat Chris Hani, tan estimat pel poble, també havien estat els veïns blancs de la víctima els que havien col·laborat amb la policia per identificar i localitzar als seus botxins. Tots, blancs i negres, eren germans i membres de la mateixa comunitat sud-africana.     

Aquesta setmana l’horrible crim perpetrat per tres covards terroristes contra periodistes i humoristes gràfics a Paris ha sacsejat no només França, sinó tota la comunitat internacional. Davant d’aquest brutal atemptat l’extrema dreta (i alguns portaveus de la dreta, teòricament, més moderada i civilitzada) no han trigat ni un moment a intentar atiar la xenofòbia remarcant la motivació religiosa dels assassins...obviant, al mateix temps, que el policia que acudia a defensar les víctimes i que es rematat quan jeu ferit a terra -de manera particularment cruel- pels botxins també professava la religió musulmana.

Intentar confondre o identificar una comunitat que té més de 1.200 milions de fidels amb petits grupuscles de fanàtics pertorbats seria quelcom tan absurd com afirmar que ja que fa unes setmanes un grup de brètols seguidors radicals de clubs esportius es van citar per pegar-se amb la tràgica conseqüència d’una persona morta això vol dir que tots els aficionats al futbol són assassins en potència, o que cal prohibir l’obertura de nous estadis esportius. No, el fanatisme, la intransigència i la intolerància no coneixen de religions, ideologies, clubs de futbol o raons ètiques ni morals. Un crim tan execrable com el de Paris no pot anar embolcallat en una religió, una bandera o una pàtria.     

Ara bé, un cop dit això de manera molt clara també tinc la convicció que hem de ser un sol poble sense compartiments estancs, ni fractures, que tan sols condueixen a la incomprensió i a la intolerància. També crec que és evident que les forces de seguretat han de reforçar la seguretat i els canals d’informació en relació a la formació i desenvolupament d’aquests grups radicals per evitar que dubtosos profetes de l’odi canalitzin la violència d’aquests ultres per justificar la seva intransigència fanàtica. La llibertat és compatible amb la seguretat. En aquest sentit, trobo del tot incomprensible que el president Mas encara no hagi convocat la Junta de Seguretat de Catalunya d’ençà la seva arribada a la presidència de la Generalitat ja fa més de quatre anys.

Igual com passa a la vida de les persones és en els moments difícils quan els pobles demostren el què valen realment, quina és l’essència dels seus valors i conviccions. Caure en l’odi religiós, la xenofòbia, i estigmatitzar tota una comunitat seria la victòria més gran que podríem donar als terroristes. Però no se’n sortiran perquè ara més que mai hem de donar vigència als valors de la societat oberta, plural, respectuosa amb les diferents cultures i confessions religioses que la formen, en règim de pau i llibertat. Unim-nos tots en la memòria i l’homenatge a les persones que han perdut la vida defensant la llibertat d’expressió, un dels drets més bàsics de la nostra democràcia. Aujourd’hui je suis Charlie, avui tots som Charlie. Em sento català i tarragoní, però aquests dies també sóc parisien.

Article de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona 

EL PSC EXIGEIX L’OBERTURA IMMEDIATA LES 24 HORES DEL DIA DEL SERVEI D’HEMODINÀMICA DE L’HOSPITAL JOAN XXIII

“Quan denunciem la davallada dels pressupostos de la Generalitat al Camp de Tarragona estem parlant de conseqüències tan dramàtiques com les que han indignat la societat tarragonina aquests darrers dies. El Govern de Mas i Junqueras té en l’oblit més absolut a les comarques tarragonines i no parlem d’elucubracions, parlem de números i de realitats”, així d’indignat s’ha mostrat el diputat socialista Xavier Sabaté aquest matí en roda de premsa.

El diputat tarragoní ha anunciat que el grup socialista “exigeix de forma immediata al Govern l’entrada en funcionament les 24 hores del dia del servei d’hemodinàmica de l’hospital Joan XXIII de Tarragona. Com és que encara no ho han fet? Que l’obrin ja! Els tarragonins volem saber si tenim els mateixos drets i la mateixa atenció sanitària que el senyor Mas té a Barcelona i el senyor Junqueras a Sant Vicenç dels Horts. Les ambulàncies arriben igual? Tenim les mateixes garanties de supervivència? No, no les tenim.”

Cal recordar que el servei d’hemodinàmica permet diagnosticar els infarts i les angines de pit i és determinant per garantir la supervivència d’un pacient i evitar conseqüències greus a l’hora de practicar una angioplàstia en el termini màxim de dues hores després dels primers símptomes d’infart.

“Volem el mateix temps de resposta perquè estem parlant de la vida de la gent. De fet, això ja ho havia aconseguit l’anterior Govern de progrés garantint la mateixa assistència tant al veí de Barcelona com al de la Vall d’Aran.”

En aquest sentit, Sabaté ha recordat que la prestigiosa revista Newsweek havia determinat el 2010 que el sistema públic de salut català i espanyol era el tercer millor del món, tan sols per darrere de Japó i de Suïssa. “Ara, després de retallades en el pressupost de Salut superiors als 1.600 milions d’euros això, per desgràcia, ja no és així.”

“Exigim al Departament que la investigació que afirma que s’obrirà sobre el què ha passat sigui més àmplia. Lamentablement no estem davant d’un cas anecdòtic. Volem saber quina és l’esperança de vida per regions sanitàries. No viuen el mateix el ciutadà de Pedralbes que el de Campclar i conforme continuen baixant les inversions en el nostre sistema públic de Salut les diferències es van eixamplant”, ha afirmat el diputat del PSC.

Xavier Sabaté també ha denunciat que el Govern tan sols sembla preocupar-se per les relacions entre CiU i ERC “mentre, al mateix temps, no s’indigna pel que està passant a les comarques tarragonines. Volem ser iguals, no més que els altres però tampoc ser ciutadans de segona, i tenir les mateixes oportunitats de viure”, ha conclòs el diputat tarragoní.   

LES SET CABRETES I CIU

Recorden el conte, no ? El llop no va parar fins que va enganyar les set cabretes primer enfarinant-se la pota i desprès menjant molts ous fins que va afinar la veu. I parlant d’ous, mira que en té la cosa.

Però no és cap frivolitat. Primer perquè això del nacionalisme sempre acaba igual, en l’exclusió dels qui no pensen com ells : “El repte que ara tenim per davant és que els de casa anem junts” deien el 3 de gener al seu compte oficial de twitter que desprès van haver de retirar.

I en segon lloc perquè els contes formen part del registre de la Memòria del món segons va declarar la UNESCO fa pocs anys. Així que agraïm als germans Grimm que dos-cents anys enrere ens recopilessin contes com el que ens ocupa que demostren com l’engany forma part de l’ADN de l’ésser humà.

CiU ens hauria d’aclarir amb urgència  tot això, no sigui que mestres com són en ocultar les coses. Ara han aconseguit ocultar el nom del seu partit, el pretenen enterrar definitivament sota una llista anomenada “ de país” i volen fer el mateix amb el nom d’ERC no sigui que els guanyi les eleccions-. Doncs que ens aclareixin qui són els de casa perquè , al menys mentre hi visquem i no ens fotin fora, sapiguem qui ens accepta i qui ho fa només a contracor i de mala gana. Així anirem previnguts davant les possibles punyalades o altres ginys que vulguin usar per exterminar-nos.

Tindran molta feina,  ja els aviso. Perquè som milions – la majoria – que no pensem com ells. El més probable és que ens diguin que exagerem i que ja ens accepten. En aquest cas, sàpiga vostè, lector o lectora, que només ens toleren i que sempre ha estat igual. Un servidor, fa trenta-un anys, en ser presentat personalment a la que llavors era aclamada amb “això és una dona”, el meu introductor convergent va dir-li: “és socialista però tenim bona relació”, a la qual cosa ella va respondre espontàniament: “de tant en tant se’n troba algun de bo de socialista”. Anys més tard, en ser proclamat Pasqual Maragall President de la Generalitat ella mateixa va dir: “és com si ens haguessin fet fora de casa” Veuen com això de la casa de tots que creuen que és seva ve de lluny?

Clar que el seu marit, President 23 anys ja ens va engegar a la merda de dos en dos als socialistes, cosa que suposo que també volia dir fora de casa perquè a casa no se’n té d’aquesta mena de producte. Però què s’han cregut? Jo no en vaig veure gairebé cap que es jugués el físic quan era el moment no fa tants anys; la majoria érem d’esquerres; treballadors de tots els rams, mestres i professors d’institut i de la Universitat que vàrem contribuir a redreçar la llengua i la cultura, la cançó, l’acollida a la gent vinguda de fora que ha estat el més important a través de partits i sindicats, tampoc no n’he vist gaire de gent d’aquesta que ara ens pretenen donar lliçons.

Posem per cas l’actual President de la Generalitat que ja tenia edat perquè el veiéssim en aquells indrets que ara volen fer desaparèixer de la memòria. On era? Repassin altres noms coneguts tant és a nivell nacional com local i el resultat és decepcionant per a ells. No hi eren. Ara tampoc no els trobem en gaires trinxeres del voluntariat social, cultural, acadèmic. I tampoc no hi seran quan acabi aquest període. Si Catalunya és independent d’Espanya o té una relació federal, és igual. La lluita per la millora de les condicions de vida dels catalans i catalanes és fora de la seva agenda. En canvi per a nosaltres és la prioritària, ja veuen si es difícil que coincidim.

Porten quatre anys marejant la perdiu sense cap resultat positiu per al país amb l’excusa que tots els mals venen de Madrid com abans d’Almansa. Viuen de la tensió per ocultar tot el que ja sabem. No, no han fet res en quatre anys però, ja que parlem de cases, que recordin la dita “ A la casa pairal, si no hi fas bé, no hi facis mal”. Al menys que no facin mal que n’estan fent i molt.

Ara, que també ocultin que no ens consideren de casa ja ho sabíem però va bé que tinguin la poca vergonya de no estar-se’n de dir-ho pels desmemoriats. El seu menyspreu pels diferents ve de lluny, més que el conte del llop.

Però ens trobaran preparats. “En som molts més dels que ells volen i diuen” cantàvem quan ells no hi eren i tant els necessitàvem.

Article de Xavier Sabaté publicat al diari Més Tarragona 

JOAN RUIZ: “ELS SOCIALISTES PROPOSEM ENGUANY AUGMENTAR EL SALARI MÍNIM EN 396 EUROS ANUALS”

El grup parlamentari socialista ha presentat una proposició no de llei al Congrés en la què es reclama un augment del salari mínim interprofessional d’un 5% per aquest 2015. Cal recordar que el Govern del PP ha decretat per enguany un increment raquític de tan sols tres euros mensuals del salari mínim.

Segons ha destacat el diputat del PSC per Tarragona Joan Ruiz, “la proposta socialista, perfectament aplicable si hi ha voluntat política per dur-la a terme, suposaria que els quasi 15.000 treballadors de la demarcació de Tarragona que perceben el salari mínim obtinguessin 396 euros anuals més, el que els ajudaria a recuperar el poder adquisitiu que han perdut amb la crisi i les retallades del PP.”

Joan Ruiz ha subratllat la “contradicció més que evident” que suposa el discurs triomfalista del PP en matèria econòmica i de sortida de la crisi quan, al mateix temps, es deixa el salari mínim poc menys que en stand-by o amb increments misèrrims. “Si és veritat que la crisi ja es cosa del passat, com afirma alegrement cada dia Mariano Rajoy, com és possible que el Govern del PP fixi el salari mínim en tan sols 648 euros mensuals?”

En aquest sentit, el diputat socialista ha contraposat l’acció de Govern de l’executiu socialista amb la inacció del Govern del PP també en aquesta qüestió. Així, entre el 2004 i el 2011, amb Govern de progrés, el salari mínim es va incrementar en 181 euros (quasi un 40% d’increment) mentre que en els quatre anys de Govern de Rajoy el S.M.I. només ha crescut en 7 euros (poc més d’un 1%). “El PP no té cap problema a l’hora de retallar drets i prestacions socials però sembla tenir fòbia a incrementar els salaris”, ha ironitzat el diputat tarragoní.

“La veritat és que els treballadors assalariats i els autònoms d’aquest país són un dels col·lectius més damnificats per aquest Govern del PP. Segons dades oficials de la mateixa oficina estadística de la Unió Europea els salaris dels contractes indefinits a Espanya han baixat un 10% de mitjana durant aquests anys de Govern del PP, mentre que les retribucions salarials dels contractes temporals han davallant un 20%. I això mentre s’impulsava una amnistia fiscal “a mida” per a les grans fortunes i les grans corporacions empresarials...”, ha conclòs Joan Ruiz.

SUÈCIA I CATALUNYA TAN DIFERENTS

A Catalunya vivim deu vegades més amuntegats que a Suècia ( 234 habitants per km quadrat per 24 ).  Allà van camí d’un 50 % d’energia renovable i aquí encara estem en menys d’un 5% i sense objectius perquè no disposem de Pla d’Energia a l’espera del que van anunciar fa dos anys CiU i ERC.  Però si volem arribar a l’objectiu del 20 % que marca la UE per al 2020 no hi arribem ni de lluny.

A Suècia la majoria professa el luteranisme que posa més l’èmfasi en la responsabilitat i a casa nostra el catolicisme que ho fa en el penediment.

I no sé si serà per això que també som tan distints en la forma de governar però aquests dies nadalencs ens han donat una lliçó que potser ens ha passat desapercebuda atrafegats com estem en les nostres coses: El govern socialdemòcrata sorgit de les eleccions de setembre, havia decidit avançar  les eleccions a finals de novembre  perquè Demòcrates de Suècia, partit populista i xenòfob s’havia aliat amb la resta de la dreta per impedir aprovar els pressupostos.

Això va ser rebut com un veritable drama per l’opinió pública en un país que no avança eleccions des de fa més de cinquanta anys . Els suecs saben de la paràlisi que suposa per a un país qualsevol convocatòria electoral i com sovintejar eleccions contribueix a aturar projectes públics i privats, afavorir inestabilitats institucionals, econòmiques i jurídiques.

De manera que tots els sectors socials van reclamar un acord entre el govern de centre-esquerra i l’oposició de dreta i que es deixés de banda Demòcrates de Suècia.

I ha estat així que la resta de partits han arribat a un acord a partir del qual es desconvoquen les eleccions i es pacten uns pressupostos fins al 2022, és a dir vuit anys durant els quals tothom sabrà a Suècia com planificar les activitats econòmiques, socials, mediambientals o laborals i legislatives; els inversors també sabran que no hi haurà incerteses ni inseguretats de cap tipus. I han acordat coordinar les polítiques sobre pensions, defensa i energia.

L’acord entre la coalició de govern de socialdemòcrates i Verds i l’aliança dels quatre partits de centre-dreta suposa que el primer minstre Stefan Lofven haurà de respectar el pressupost de l’oposició el pròxim any, encara que pot fer alguns canvis a la primavera, moment en el qual l’aliança de centre-dreta s’abstindrà de votar contra el pressupost del Govern.

S’ho imaginen aquí això ? El sr. Mas ha convocat dues eleccions en quatre anys, n’anuncia unes altres amb la qual cosa ja aniríem per tres eleccions en quatre anys i mig i diu que en divuit mesos ens tornarà a convocar a les urnes, és a dir, en sis anys, quatre eleccions. I el cap d’ERC diu que no passa res si no tenim pressupost fins al maig.

Més val que no els ho expliquem als suecs però em venen a la memòria els versos d’Espriu : Com m’agradaria allunyar-me nord enllà on diuen que la gent és neta i noble, culta , rica, lliure, desvetllada i feliç.

Article de Xavier Sabaté publicat al Diari de Tarragona 

EL GRUP SOCIALISTA PRESENTA DAVANT DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL UN RECURS EN CONTRA DE LA INDEMNITZACIÓ DE 1.350 MILIONS D’EUROS PER LA PLATAFORMA CASTOR

El Grup Socialista al Congrés dels Diputats ha presentat aquest migdia davant el Tribunal Constitucional un recurs d'inconstitucionalitat contra el Decret Llei del PP de mesures urgents en relació amb la indemnització a l'empresa ACS amb motiu de la suspensió de l'activitat de la plataforma de gas Castor, que des del setembre del 2013 havia provocat nombroses tremolors davant de les costes tarragonines del Montsià i també a Castelló. Cal recordar que el PP va aprovar per decret el pagament exprés de més de 1.350 milions d'euros a l'empresa propietària del magatzem.

El portaveu adjunt del Grup Socialista al Congrés i diputat del PSC per Tarragona, Francesc Vallès ha denunciat la "poca vergonya del Govern del PP, que ha estat capaç de pagar 1350M d'euros trinco-trinco sense ni tan sols mirar-se la factura i, a sobre, anunciar que ho pagarem tots els ciutadans en la factura del gas dels propers 30 anys".

Vallès ha recordat que aquest pagament exprés es fa en el mateix moment en què el PP ha apujat només dos euros les pensions i tres euros el salari mínim. "Hi ha un moment en què s'ha de dir prou", ha dit el diputat socialista, "perquè ja n'hi ha prou de prendre el pèl als ciutadans". "Aquest és un altre exemple del que passa quan els interessos econòmics passen per davant de les persones i dels territoris i ja n'estem farts", ha conclòs Vallès.

Francesc Vallès també ha criticat que, a més de pagar "amb una celeritat inaudita" la factura a l'empresa "sense ni tan sols comprovar si aquesta és la quantitat corresponent", la infraestructura "no es dissol definitivament, sinó que simplement s'hiberna, de manera que es pot posar en marxa més endavant". D'aquesta manera, "l'empresa tindrà la possibilitat de tornar a fer servir la plataforma i, a més, la hibernació costarà uns 100 milions d'euros cada any a tots els ciutadans", ha emfatitzat el diputat reusenc.