Ja em perdonaran el sacrilegi
però avui no vull parlar del referèndum. Ni del referèndum ni del reguitzell de
declaracions i contradeclaracions exaltades que ens esperen a tots els soferts
ciutadans d’aquí a l’1 d’octubre. No vull fer-ho tret d’animar tothom a
sobreviure com bonament pugui al creuament d’acusacions, insults,
desqualificacions i exabruptes entre el Govern de la Generalitat i el seu soci
parlamentari, d’una banda, i el Govern espanyol i el seu “entourage” polític-mediàtic,
de l’altre, que tenim per endavant en els propers mesos. Per sort el nivell de
pseudo-histèria dialèctica a què han arribat alguns no s’ha traduït a peu de
carrer, on els catalans (tots i cadascun d’ells, pensin el que pensin i tinguin
la identificació nacional que tinguin) estan demostrant una major sensatesa que
alguns dels seus autoproclamats dirigents.
No vull parlar, doncs, del
“monotema”. Com a diputat socialista vull centrar-me en una qüestió que, si
fóssim efectivament un país “normal”, requeria més dels nostres esforços i
actuacions institucionals: em refereixo a l’alimentació dels nens i nenes.
Un litre de llet a la setmana.
Aquesta és la quantitat mínima de llet que un infant ha d’ingerir per tenir un
desenvolupament adequat. Segons els nutricionistes la llet és una de les
principals fonts de calci, el mineral més abundant del cos humà, bàsic en la
formació per exemple de les dents i dels óssos.
Tenen tots els nens i nenes
catalans aquest consum mínim de llet setmanal garantit? Ni remotament. Fa tan
sols uns dies el Banc d’Aliments de Catalunya ha alertat que un de cada quatre
nens al nostre país no pot accedir regularment a aquest consum bàsic. Un de
cada quatre. No surten diàriament als mitjans de comunicació, no centren el
debat polític, són “invisibles” a efectes d’opinió pública. Però existeixen,
tenen un existència tan respectable com la de qualsevol altre però pateixen una
precarietat alimentària que els condicionarà durant tota la vida.
Vull ressaltar que estem parlant
de vida, literalment. El mateix Banc d’Aliments denuncia que en grans ciutats
com Barcelona els econòmicament més desafavorits tenen una esperança de vida,
de mitjana, 10 anys inferior en comparació amb els habitants dels barris amb un
nivell de renta per càpita superior.
I parlem d’alimentació però
podríem dir el mateix, per exemple, en matèria de pobresa energètica. Les
mateixes dades oficials de la Generalitat assenyalen que prop del 9% dels
catalans no poden mantenir els seus habitatges a temperatures adequades o que
un altre 7% pateix endarreriments en el pagament de les factures dels
subministraments bàsics. Potser el fet que els preus de l’aigua hagin crescut
un 66% en els darrers set anys explica aquesta situació límit per a moltes
famílies. En fi...
Els socialistes hem demanat
reiteradament al Parlament un gran acord nacional entre totes les forces
polítiques, un gran pacte efectivament de país, per eradicar la pobresa
infantil de la nostra societat. Volem garantir que totes les famílies tinguin
els ingressos mínims necessaris per cobrir les seves necessitats bàsiques.
Desgraciadament, no ens n’hem sortit. El debat identitat ha esdevingut, ja
sigui en un sentit favorable a la independència o en la vessant contrària, una
gran excusa per ajornar decisions que no poden esperar. “Després de la
independència”, diuen alguns, “garantim primer la unitat d’Espanya”, responen
els altres. No senyors meus. Assegurar que tots i cadascun dels nens i nenes
d’aquest país consumeixen la llet necessària per garantir el seu
desenvolupament és una causa sagrada que ens hauria d’unir a tots deixant de
banda el nombre de franges dels colors de la bandera. Fins que no ho entenguem
així no serem plenament un país lliure sigui quina sigui la bandera que onegi a
la Plaça de Sant Jaume. No serem una societat lliure. Ni justa. Ni serem la
societat que “respon al plor d’un infant” per la que van lluitar els nostres
millors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada