EL VERTIGEN

En el seu insuperable assaig “la psicologia de les masses” el brillant sociòleg francès Gustave Le Bon establia que en la construcció narrativa de qualsevol manifestació nacionalista es distingeixen tres fases estretament lligades. En primer lloc, una mítica edat d’or que va acabar abruptament per la intervenció d’un element extern (l’enemic). Segon, un present en decadència de la pàtria subjugada que està a punt de ser eradicada (sentiment agònic). Tercer, un moment de glòria i d’inspiració col·lectiva a partir del qual s’albira un futur utòpic i paradisíac (fase pseudo-miraculosa).

Aquest esquema, perfectament identificable en el relat del nacionalisme espanyol i de la majoria d’expressions similars europees, és clarament present en l’actual discurs independentista. Vindria a ser una cosa similar a això: Tot anava de faula a Catalunya fins a la tràgica data de 1714 en què vàrem ser “envaïts pels espanyols” (fase 1). Des d’aleshores vivim “oprimits” per un Estat que busca obsessivament la nostra anihilació com a poble (fase 2). Per sort, a l’últim minut, serem salvats pel referèndum a partir del qual construirem un nou Estat virginal on tothom tindrà postres per sopar i on regnarà la felicitat antropològica –perfectament reflectida per la campanya “el país que volem” de l’ANC- (fase 3).

Des de fa uns dies s’ha afegit un nou mantra a aquesta fe col·lectiva immaculada: el dia 1 d’octubre votarem “o sí o sí” en un referèndum vinculant i legal, tot i que hores d’ara no hi hagi cap garantia que sigui ni una cosa ni l’altra. Més aviat hi ha la garantia de tot el contrari, tal i com està plantejat. Però, via fora! perquè insinuar la més mínima crítica, objecció o dubte raonable als aforismes que han sacralitzat el PDECAT i la CUP et situa automàticament en el camp del “feixisme” o ser directament titllat d’anti-democràta.

És una disjuntiva, doncs, típicament maniquea: o blanc o negre, o amb els “demòcrates” o amb els que “neguen la democràcia”, o “patriotes o “unionistes”. Ni matisos, ni comprensió de les raons de l’altre, ni punts de trobada. O amb nosaltres o amb “l’enemic de la democràcia”. Els sectors més radicals de l’independentisme (afortunadament molt minoritaris) van més enllà i ja assenyalen amb el dit als anomenats “enemics del poble” i demanen “tractar-los com a tals”, al més pur estil stalinista.

Per fortuna, els que fem política a peu de carrer sabem que la realitat que es viu als carrers i places de Catalunya és molt diferent a la que es vol dibuixar des de determinat discursos abrandats. Sabem que els diferents sentiments d’identitat nacional conviuen perfectament, com conviuen la llengua catalana i la llengua castellana a la vida diària. Sabem que hi ha catalanistes que no són independentistes i que hi ha demòcrates que entenen que forçar un referèndum unilateral que no té, tal com està plantejat, la més mínima oportunitat de tirar endavant és un sense sentit. Un sense sentit que pot engrescar molta gent -i vull aquí manifestar el meu respecte per als seus sentiments i il·lusions- però un sense sentit que els responsables polítics que aquests dies van fent juraments solemnes saben infructífer. I l’esforç infructífer condueix a la frustració. I la frustració a la melancolia.       

Vull finalment fer una crida a l’Espanya progressista. No certament a l’Espanya que diu representar el PP i el nacionalisme centralista sinó a l’Espanya de Machado, de García Lorca, de Miguel Hernández. L’Espanya dels intel·lectuals castellans que signaven en defensa de la llengua catalana durant els tristos anys de la Dictadura. El discurs independentista ha reduït el concepte d’Espanya a una mena d’imatge kitsch meitat Mariano Rajoy meitat guàrdia civil amb tricorni sortit d’una pel·lícula de Buñuel. No ho permeteu. Alceu la vostra veu. Rebutgem conjuntament el reduccionisme nacionalista, sigui quin sigui, i lluitem per vertebrar una societat oberta, cívica, tolerant i respectuosa on cadascú pugui viure la seva catalanitat o espanyolitat en funció de les seves conviccions dins d’un marc federal i plural. Encara som a temps de fer-ho. Si no fem res després serà massa tard per a lamentar-ho. Que el vertigen que molts senten aquests dies es tradueixi en una actitud de defensa cívica del nostre marc de convivència que eviti una confrontació institucional on tots, com a societat, prendrem mal.