EL LÍDER

Dues instantànies. Primera, “he votat Trump perquè mai ha ostentat un càrrec públic.” El fet d’haver ostentat algun cop a la vida un càrrec públic culpabilitza. Segona, les declaracions del mateix Trump: “les persones que sempre han estat menyspreades i oblidades a partir d’ara seran escoltades.” És a dir, recel i rebuig cap al “sistema” polític i institucional i promesa de donar la veu a aquells que han quedat extramurs de l’èxit econòmic o del benestar social.

Deixem de banda la contradicció que suposa que una de les fortunes més grans del planeta, una persona que segons ella mateixa afirma té els mobles del seu àtic de luxe forrats d’or, vulgui esdevenir el líder dels que es consideren menystinguts. Un paradigma del “sistema” exercint de cabdill carismàtic anti-stablishment. De traca. Deixem de banda, repeteixo, això. “Seré la veu del ciutadà anònim del nostre poble”. Sens dubte és una afirmació que em sona.

L'he llegida a la biografia d’un agitador de cerveseria que a principis dels anys 20 del segle passat xisclava les seves paraules d’odi i promeses de redempció immeditada damunt les taules de locals d’oci mentre els parroquians apuraven una cervesa darrera l’altra. Fins i tot ments tan lúcides com el periodista pacifista Carl Ossietzky afirmaven aleshores que “la paròdia no pot caure tan baix com per agafar aquest energumen com a tema” (Ossietzky va morir en un camp de concentració). Altres, com l’advocat d’esquerres Hans Litten qualificaven l’agitador en qüestió com “un mico escapat d’un circ” (Litten es va suïcidar al camp de concentració de Dachau). Ningú va veure el perill que representava que un demagog populista foll d’odi com Adolf Hitler, parlant en nom del “ciutadà anònim” i expressant el seu odi cap als “partits del sistema” (en especial, odi als socialistes), aclaparés el poder absolut de la principal potència industrial europea.  

Ja sé que passats els fets és molt fàcil jutjar i assenyalar els errors del passat però no puc reprimir una certa sensació de dejà vu. En efecte, igual com als anys 30 hi ha els elements imprescindibles perquè es desencadeni la tempesta: una crisi econòmica brutal que ha ensorrat tot un sistema de valors (sobretot la seguretat que teníem que cada generació viuria millor i amb més oportunitats que la dels seus pares), el descrèdit del sistema polític i dels partits qualificats com a “tradicionals”, l'absència de diàleg i acord entre forces polítiques i territoris, un atur majúscul i un augment de la pobresa i de les desigualtats sense precedents en democràcia. Circumstàncies coincidents, també, en el nostre país. El mateix CIS anuncia que partits i polítics ja no són solució sinó problema, a més d'apuntar totes les situacions anteriors com a centre de les nostres preocupacions.

A partir d’aquí hi ha camí abonat per al sorgiments de tots tipus de Caudillos, Führers, Duces, Conductors, grans timonels, totpoderosos secretaris generals del partit o els líders carismàtics de torn d’extrema dreta i d’extrema esquerra. Novament vindran prometent solucions miraculoses i immediates als nostres problemes, atribuït totes les culpes i maldats divines i humanes als partits del “sistema” que seran presentats com a totalment “corruptes” del primer al últim militant, “amb un passat de cal viva”, “traïdors”, reencarnació de Belcebú i autèntics prínceps de les tenebres. Tot aquest populisme de nou encuny no pot evitar expressar un odi i un menyspreu no dissimulats cap a la socialdemocràcia i els valors que representa de democràcia, pluralisme, respecte de totes les opinions i defensa dels drets i prestacions socials de l’Estat del benestar (que són presentades, com el mateix Trump afirma, com a “antiqualles” que tan sols fomenten “la vagància” per part del “pare Estat” que “lamina l’emprenedoria i el talent”). Ni Milton Friedman havia anat tan lluny... Afegim a això un dosis de temor davant de “l’altre”, el que “ve de fora a robar-nos el nostre benestar i a furtar-nos els nostres llocs de treball.”

El líder (enviat per déu, per la providència o per les forces invisibles que escriuen la història, segons el cas), que ho veu tot, que vetlla pel benestar del “ciutadà anònim” i que mai s’equivoca, decidirà i ens conduirà cap a la terra promesa on plourà manà del cel. A EUA, Trump; però a Espanya i a Europa? No en va faig aquesta pregunta. Aquí concorren totes i cadascuna de les circumstàncies que propicien un altre Trump, espanyol, o europeu.

Quasi podem percebre el xiuxiueig: “quan escolto la paraula cultura (o socialisme) desenfundo el meu revòlver.”