Moment solemne dels Jocs
Olímpics de Londres de 2012. Partit de futbol femení entre les seleccions de
Colòmbia i Corea del Nord. Just abans de començar el partit s’enlairen les respectives
banderes nacionals. Sona l’himne de Corea del Nord i en aquest moment s’enlaira
de bandera de Corea... del Sud. Poca broma ja que es tracta de dos països que
mantenien una relació molt tensa i la reacció de les jugadores del Corea dels
Nord les podria haver posat en un problema quan haguessin tornat a casa.
Any també 2012, lliurament de
la medalla d’or a una atleta del Kazajistan als mundials celebrats a Kuwait.
Comença a sonar l’himne del Kazajistan. Segur? Doncs no, el que es reprodueix
és la música de la pel·lícula Borat on, precisament, es defineix el Kazajistan
com un país subdesenvolupat. Pífia monumental.
Més exemples, el ciclista
Alberto Contador guanya el Tour de França el 2009. Els camps elisis estan plens
de persones que segueixen la cerimònia de lliurament de premis. L’organització
demana silenci per megafonia per escoltar amb respecte la interpretació de
l’himne de... Dinamarca (enlloc de l’espanyol). Contador somriu...
I així podríem seguir amb
dotzenes i dotzenes d’exemples més (la mateixa Copa Davies de 2003, sense anar
més lluny). Tan sols cal anar a les xarxes i trobarem nombroses casos similars
o pitjors. Ara bé, caldria per això concloure que els Jocs Olímpics de Londres
van ser “un desastre”, que la Copa Davies de 2003 va esdevenir “la riota del
món” o que el Tour de França de 2009 era “un despropòsit”. No. En tot cas,
ningú ho va interpretar així.
Però, cal dir-ho, no ha passat
el mateix en el cas de Tarragona. Els criteris han canviat. Aquí el fet que,
entre centenars de competicions i lliuraments de medalles, un dia no sonés un
himne i un altre la persona encarregada de lliurar una medalla no escoltés el
seu nom ha servit a alguns per presentar els Jocs de Tarragona com el desgavell
més gran de la història del cosmos o per fer-ne burla i escarni,
directament.
Que quedi clar que no parlo de
cap teoria conspirativa (mai he cregut en els contes de fades) i menys que
qüestiono la feia duta a terme pels periodistes i mitjans de comunicació que
han cobert els Jocs i que realitzat un treball impecable (i subratllo
especialment la feina brillant dels periodistes i mitjans de les comarques
tarragonines, mil gràcies a tots). No, no. Tan sols dic que sorprèn que fets
anecdòtics que en competicions esportives internacionals amb un finançament
infinitament superior al del Jocs de Tarragona hagin estat considerats quasi
com una anècdota divertida aquí hagin estat elevats a la categoria d’efemèride
per part d’aquells que, emulant l’Oracle de Delfos, ja asseguraven que els Jocs
de Tarragona serien “un desastre” des del dia que vàrem presentar per primer
cop la candidatura. El pitjor que tenim a Tarragona, sempre ho he dit, és que
hi ha alguns que consideren que la seva missió a la vida és estigmatitzar tot
el que es s’organitza i es fa a la ciutat i posar tots els pals a les rodes que
puguin, un fet inaudit a altres llocs. En fi...
Deixeu-me que em quedi amb el
millor i faci una lectura positiva d’uns Jocs que ens deixen un gran llegat en
instal·lacions esportives i projecció per atreure importants segments de
turisme esportiu, un dels elements que teníem pendents. I sobretot un llegat
humà: el dels milers de voluntaris i voluntàries que han dedicat el seu esforç
a fer-los possible i que són el patrimoni humanista de les nostres comarques.
Un autèntic tresor que hem de saber preservar. I quan dic voluntaris parlo
també dels centenars d’homes i dones dels serveis logístics, d’emergències, de
seguretat, etc. I aquí vull tenir unes paraules, merescudes, de reconeixement
pels voluntaris i voluntàries de protecció civil que han fet més de 800 hores
en aquests 10 dies de competicions. Moltes gràcies a tots i a totes pel vostre
compromís.
Gràcies també a tots aquells
que heu fet possible que aquest somni dels Jocs de Tarragona hagi arribat a bon
port. L’esport i la cultura constitueixen l’autèntic ADN de la convivència, el
respecte a la pluralitat i la concòrdia entre comunitats. I molt d’això ens fa
falta al nostre país. Ara i en el futur immediat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada