Durant anys es vantaven de ser
“el primer partit d’Espanya.” La direcció nacional i els seus portaveus i
altaveus mediàtics asseguraven per activa i per passiva que el PP tenia 865.000
militants i, els més entusiastes, garantien que “ben aviat” assoliria la xifra
record d’un milió d’afiliats.
Això convertia al Partit Popular,
de llarg, en el segon partit en tenir un major nombre de militants de tot
Europa (tan sols per darrera de la CDU de la poderosa Angela Merkel) i, per
descomptat, en el primer de tot Espanya. Per fer-nos una idea dels números que
sacsejava el PP cal recordar que el PSOE, el segon partit en afiliació, té
187.815 militants, Podemos afirma tenir uns 100.000 inscrits i Ciutadans uns
30.000 al conjunt del país. Així, doncs, segons el PP el seu partit té més
militants que la resta de partits nacionals i d’àmbit territorial junts. Tota
una fita i una gesta...
...O una falsedat i una
enganyifa. I és que ara, un cop arribat el moment de la veritat de les
primàries per elegir al nou president del partit un total de 58.305 militants
del PP han participat a les votacions. Com? Només 58.000 afiliats quan
s’assegurava que n’hi havia 865.000?
També per fer-nos una idea de
la desproporció que això representa, recordem que a les primàries del PSOE van
votar 150.000 militants socialistes, un 80% del total de inscrits al partit. En
canvi, el nombre d’afiliats del PP que han volgut votar al seu nou president no
arriba ni al 10% dels militants que el Partit Popular assegurar tenir. Ni un de
cada deu han votat. De pena.
O per dir-ho d’una altra
manera: el nombre total de militants del PP que han decidit acudir a les urnes
a votar al seu nou president és inferior, per exemple, als vots que va obtenir
Susana Diaz a les primàries del PSOE. I molt inferior als 74.085 vots que va
obtenir Pedro Sanchez. Brutal.
On són, doncs, els famosos
865.000 militants del PP?
Davant d’una paradoxa tan
incomprensible, que mereixeria sens dubte protagonitzar una novel·la de misteri
i intriga, tan sols se m’acudeixen dues possibles explicacions. La primera, que
el PP, que assegura ser un partit central i de Govern, té una massa social que
a l’hora d’elegir al nou president del partit decideix quedar-se a casa o anar
a la platja i “passar” d’anar a votar. Fet, ja de per si lamentable que
demostra una deixadesa i una falta de compromís polític fascinant. O és que
consideren que elegir al seu màxim líder nacional és una nimietat?
O bé, hipòtesi més plausible,
durant anys han inflat les dades i han presumit d’un suport social que no
tenien. Ni tenen. I no d’un o dos militants, sinó de centenars de milers que
ara no apareixen per enlloc. És a dir, que han fet el que avui en dia es coneix
com a “post-veritat” i que tota la vida s’ha definit com a “mentida.”
Com el discurs de “España va
bien” quan s’alimentava la bombolla immobiliària que després provocaria tantes
desgràcies, o el més contemporani de la “milagrosa recuperación econòmica” que
a peu de carrer era senzillament inexistent, o el mantra conegut dels “casos
aislados” per referir-se als nombrosíssims casos de corrupció que implicaven al
PP... I tants i tants invents de l’aparell de propaganda i autobombo del Partit
Popular que durant anys i anys ha bombardejat al comú dels mortals amb
“realitats” forjades a cop de reiteració i saturació.
I després n’hi ha que encara
qüestionen la necessitat del canvi, de la regeneració democràtica i de
l’entrada d’aire fresc que ha protagonitzat el president Pedro Sanchez...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada