“I el 21 que voti Rita!”, aquesta afirmació rotunda
que es pot llegir en un article recent d’un dirigent de la CUP exemplifica
millor que qualsevol anàlisi acadèmic el canvi de relat meteòric que, de manera
sorprenent, van imposant els partits independentistes un cop ens acostem a la
cita amb les urnes del 21 de desembre. De “defensar la República al carrer” a
participar en uns comicis que titllen de “colonials” en un temps record i sense
temps per processar i digerir aquest gir copernicà. Han passat del desdeny (“i
el 21 que voti Rita”) a participar a les eleccions i demanar el vot de la
ciutadania (“Rita vota’ns!!”, venen a dir) en qüestió de dies. Brutal.
Recapitulem una mica perquè realment s’ho val. El
26 d’octubre Carles Puigdemont va estar a punt de convocar aquestes eleccions
on ara tots els partits independentistes corren a presentar-se. Malgrat això,
finalment no ho va fer perquè quan va anunciar la seva disposició a convocar
eleccions els mateixos que ara preparen llistes electorals van sortir en tromba
amb una allau d’insults (“Judes”), desqualificacions (“155 monedes de plata”),
burles (posant el cap del senyor Puigdemont de l’inrevés als perfils de Twitter),
acusant-lo directament de “traïdor” i amenaçant-lo amb dimissions (alcaldes
diputats, acords de Govern). Tot plegat va provocar que a Carles Puigdemont li
tremolessin les cames i tirés enrere. Ell va tirar enrere però entre tots van
tirar el país pel precipici. Un precipici en forma de DUI insensata i irreal el
dia 27 que, com també anem descobrint aquests dies, no es van creure ni els
mateixos que la van votar.
I tot per a què? Per provocar un desastre sense
precedents a la història de Catalunya? Per generar pèrdues i problemes a
l’economia catalana que és la que dóna feina als catalans i catalanes que estan
llegint aquestes línies? Per tensionar la convivència a Catalunya i dividir la
societat? Per portar fins al final una via unilateral i il·legal que ara es comença
a reconèixer subtilment com un error que no porta enlloc?
Correm el risc real que determinats
irresponsables polítics continuïn prometent a la ciutadania la independència
unilateral low-cost com un objectiu possible (molt atents a les promeses que
faran aquesta campanya electoral) i que “tenim a tocar”, potser fascinats per
la virtut màgica d’aquesta paraula per part de la gent que s’ha cregut que la
independència era la solució esotèrica a tots els problemes reals i mundans.
Així, continuaran sacsejant la mentida de la virtualitat de la DUI de mes en
mes, any rere any, sempre permanentment “ajornada” però també sempre imminent,
sempre a punt d’esclatar, com una fita mitològica que es dibuixa permanentment
a l’horitzó. No faltaran gurus que vagin demanant fe cega en el mite immaculat i
acusin als altres –sempre els altres- d’impedir que esdevingui realitat.
Prou ja d’enganys, d’astúcies i de jugar amb els
sentiments de la gent. Els socialistes defensem que és l’hora de la
reconstrucció. De refer, de reconstruir tot el que s’ha trencat en aquests anys
de “processis-me”, de treballar per redreçar la nostra economia, de tornar a impulsar
polítiques socials des de la Generalitat. Volem liderar un nou acord majoritari
a Catalunya, un acord que no comportarà seguir com fins ara ni tampoc llançar
el país per la finestra. Des de la centralitat, la moderació i el respecte a
les veus alienes. Volem un país on tothom se senti lliure i on els carrers no
siguin patrimoni de cap grup sinó un espai de convivència de tots els catalans
i catalanes, pensin el que pensin i sigui la que sigui (o no) la bandera que
tenen penjada al balcó.
Respectem la gent que creu que tallant
carreteres, bloquejant vies ferroviàries o agitant el carrer es pots construir
el futur de Catalunya però defensem just el contrari, que cal treballar de
valent per tornar a aixecar el país, dia a dia cadascú des de la seva
responsabilitat, i recuperar el lideratge econòmic, social, cultural i
emprenedor que ens ha fet grans. Hem de recuperar l’equilibri i resoldre la
trencadissa evitant frustracions col·lectives i personals. Sí, ara toca
reconstruir, toca solucions, i toca un Govern al servei de tots els ciutadans
de Catalunya presidit per Miquel Iceta. Ara és l’hora, efectivament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada