Llegeixo que un cop més a l’Ajuntament de Tarragona es
tornarà a debatre sobre la situació política a Catalunya. És lògic perquè vivim
temps convulsos i allò que és al carrer s’acaba traslladant a les institucions,
encara que no sempre passa. De manera que ja tornarem a tenir als grups de
l’oposició protestant i suposo que el govern municipal es defensarà també
protestant pel comportament dels grups que han dut a terme el fins ara anomenat
“procés”.
Si goso posar-m’hi és perquè les dones i homes del
Camp de Tarragona ens sentim també una mica o molt nostra la ciutat que dóna
nom a la regió i perquè hi tinc vincles afectius de molts tipus.
Doncs bé, amb tot el respecte als grups de l’oposició,
no sé si és moment de treure pit i insistir gaire en els mateixos termes
d’aquests dos anys. Crec que en aquesta setmana de la marxa enrere
independentista en què proliferen les frases d’auto-condemna, valdria la
pena reflexionar sobre cadascuna d’elles. I ho dic sense afany de polèmica, amb
tota cordialitat. Tardà ( ERC): “Si Catalunya no es independiente es porque no
hay una mayoria que la quiera” . Sergi Sabrià (ERC) “el país i el
Govern no estaven preparats“. El propi President Puigdemont al Diari belga Le
Soir “Hi ha altres solucions que no passen per la independència“. O les
lleugeres consideracions que hem conegut del secretari d’Hisenda Lluís Salvador
sobre el tema. No poden al·legar ignorància.
Dirigents dels seus partits ja havien advertit de la
impossibilitat de la ruta o del procés. Antonio Baños, portaveu de la CUP, la
mateixa nit de les eleccions va declarar sense embuts sobre el resultat de les
eleccions que anomenaren plebiscitàries: “No s’ha guanyat el plebiscit
així que no hi haurà independència unilateral “. O el senyor Artur Mas que en
moltes ocasions ja havia advertit (la darrera vegada en una entrevista el 20 de
novembre de l’any passat a UA-1 Ràdio) que “per construir un
estat propi l’independentisme encara haurà de convèncer més gent.”
És a dir, aquests reconeixements de falta de
condicions van en dues direccions: la primera insisteix que la culpa és
de l’Estat que no ha deixat que Catalunya assoleixi la independència. Però
l’interessant, des del meu punt de vista, és la segona autocrítica: no hi ha
prou catalans i catalanes que la vulguin. Caram!! I com és que van aprovar una
llei en contra de tots els informes de lletrats del Consell de Garanties
Estatutàries, tots ells organismes ben catalans i amb persones expertes de
primer nivell? I com és que aquesta llei diu que si a la consulta de l’1
d’octubre hi havia un vot més afirmatiu ja es podia proclamar la independència?
Per primera vegada es reconeix que s’ha governat ignorant la majoria i
imposant noves normes que no eren ni són volgudes per la majoria.
De manera que tenen tot el dret a plantejar al ple municipal
de l’Ajuntament de Tarragona tot allò que creguin convenient, només faltaria.
Però no creuen que és més convenient i necessari passar pàgina i dedicar-se a
reconstruir la convivència amb la majoria de la tarragonins i tarragonines? I
si ens volen incloure a aquelles i aquells que ens sentim d’alguna forma
tarragonins d’afecte, els ho agrairem.
Hem de refer tota la comunitat nacional de Catalunya,
les nostres institucions, les nostres lleis que es va començar a carregar el PP
amb l’Estatut el 2006. Allò va ser gros, però ara des de Catalunya s’ha
intentat imposar una nova legalitat que ja hem vist on ens ha portat.
Mirem quin present i quin futur volem per la nostra
gent. Ningú ha de renunciar a les seves idees i als seus somnis, són ben
legítims. Però, o en aquest país es torna a governar des de la legalitat i
sense imposicions, ni unilateralismes, o no ens sortirem. O tornem a instal·lar el respecte entre
nosaltres o serà impossible el catalanisme de progrés que ha tirat endavant
Catalunya quan, s’ha reconegut divers i cap de les seves branques s’ha volgut
imposar.
És tanta la feina que tenim, també al Camp de
Tarragona, que continuar instal·lats en l’acusació permanent i en la mirada
curta, no ens portarà enlloc. I, si m’ho permeteu, no fa per nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada