JANUSZ KORCZAK

Va poder escapar però no va voler. Al contrari, va decidir compartir el destí dels nens que estaven sota la seva protecció sabent que anava a la mort. Janusz Korczak no es considerava un superheroi. Ell era un pedagog que havia dedicat la seva vida als infants i que va ser capaç de crear i liderar un orfenat en l’infern del gueto jueu de la Varsòvia ocupada pels nazis. Per sobre de qualsevol altre consideració, era un home bo. Per això quan els alemanys van donar l’ordre de desallotjar l’orfenat i marxar a l’estació cap al camp d’extermini no va dubtar. Va obviar la proposta dels botxins de què abandonés als nens i se salvés i va acompanyar als petits cap al seu tràgic destí. Els testimonis dels supervivents que van presenciar l’escena descriuen a un Janusz Korczak encoratjant als nens quan es dirigien a l’estació, mentre portava a l’infant més petit a coll i els animava a cantar una cançó infantil. Un d’aquests supervivents va escriure posteriorment: “estic convençut què Janusz Korczak a la mateixa cambra de gas devia trobar la manera d’abraçar i acaronar als nens per evitar-los l’angoixa del trànsit a la mort.”    

No sé si va ser una evocació de la memòria o la brutal dissociació entre l’heroisme d’aquest home i el que estava llegint, però vaig recordar Janusz Korczak quan repassava les “propostes” del Fons Monetari Internacional per Espanya. Segons els inspectors del F.M.I. (més coneguts popularment com “els homes de negre”) el que cal ara al nostre país és baixar els salaris dels treballadors (un 10% de descens de mitjana) i tornar a apujar l’IVA. Segons el document subscrit per aquests tècnics del F.M.I. s’ha de cercar un equilibri entre el cost per acomiadament dels “molt protegits” (“molt protegits”? Amb un 27% d’atur qui pot estar “molt protegit”?) i els precaris i temporals.

Vaig llegir el document sencer però després vaig poder seguir un fragment de la compareixença pública d’aquests inspectors del Fons Monetari Internacional a les xarxes socials. Quan parlen de tornar a pujar l’IVA i de baixar els sous dels treballadors no els tremola ni un múscul de la cara. Saben aquests senyors que a la província de Tarragona el salari mig real dels treballadors se situa ja per sota dels mil euros nets mensuals? Saben aquests “humanistes” que a les comarques tarragonines ja tenim més de 13.000 famílies amb tots els seus membres a l’atur, tots, i que ja han esgotat la prestació per desocupació? Què els diem a aquestes persones, que la solució a la crisi passa per reduir encara més els seus sous i pujar-los els impostos? Comparteixo plenament la vostra indignació per aquesta realitat i animo a aquests “especialistes” del F.M.I. a què proposin mesures eficaces per lluitar contra l’evasió fiscal per part de les grans fortunes i de les grans corporacions transnacionals que cada any evadeixen del nostre país més de 44.000 milions d’euros. Els encoratjo també a què acabin amb la vergonya dels paradisos fiscals i que incloguin dins les seves “receptes” l’entrada en vigor ja de la taxa Tobin per gravar les transaccions financeres, de la què no volen ni a sentir a parlar.

No podem continuar així. Hem de ser capaços, cadascú en el seu àmbit de responsabilitat i a la seva vida quotidiana, de tenir el valor de fer allò que sabem que és just, com deia Gandhi. Reconec que vaig acabar la lectura del document de les “propostes” del F.M.I. amb un regust amarg per tant de menyspreu al patiment real de les persones. Tot i això, ahir em va sorprendre trobar una única anotació al final del document. No recordava haver-la escrit. Es tracta d’un nom que representa l’actitud i el comportament que hem d’assumir si volem sortir de veritat d’aquesta infernal dinàmica d’augment de l’atur i de les desigualtats a la nostra societat mentre un petita elit econòmica continua enriquint-se a dues mans. En un marge del document vaig escriure un nom que és també una proclama per a l’esperança: “Janusz Korczak.”

Article de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona