A LES GALÀPAGOS?

La setmana passada un grup de diputats de Junts pel Sí i de la CUP van fer públic el contingut de la denominada llei del referèndum que aspira a donar cobertura legal a la consulta auto-convocada pels mateixos grups pel proper 1 d’octubre sobre la independència. Ens trobem davant d’una decisió unilateral imposada de facto per un grups polítics que ens situa davant d’un escenari inèdit, sense precedents, a l’Europa democràtica.

Anem a pams i rellegim, amb esperit crític i sentit comú, el contingut d’aquesta esmentada llei. S’afirma en el text que els impulsors de la mateixa s’atorguen la condició de representar “la veu del poble de Catalunya” –oblidant que el 52,2% dels catalans i catalanes que van votar a les eleccions on l’independentisme va obtenir el seu màxim històric van fer-ho per opcions que rebutgen explícitament la via unilateral cap a la secessió (no són “poble” ells, senyors de Junts pel Sí i de la CUP?)-. Seguim. Se’ns diu que el resultat serà “vinculant” i, al mateix temps, es fan apel·lacions al dret a l’autodeterminació reconegut per l’ONU i al Tribunal Internacional de Justícia de la Haya. Aquest punt mereix una atenció especial. El dret a l’autodeterminació de l’ONU? Com el mateix consell de garanties estatutàries ha recordat al Govern això fa referència a casos colonials. Colonials. Colonials, no a un Estat democràtic reconegut per la comunitat internacional, començant per la mateixa ONU. O és que Catalunya està en la mateixa situació que el Timor Oriental o el Sàhara Occidental?

Però un cop s’ha fet el salt al buit l’única sortida és cap endavant i per això “en nom de la democràcia” se’ns diu que si el resultat és favorable al sí això “democràticament” habilita als partidaris de la secessió unilateral a implementar-la en 48 hores. Sense establir un mínim de participació necessari, sense garanties jurídiques, ni democràtiques, afirmant alegrement que aquesta llei prevaldrà sobre tota la resta atenent al moment “excepcional” que estem vivint. És a dir, per reformar l’Estatut, crear una comarca o canviar la llei electoral a Catalunya cal una majoria qualificada de dos terços del Parlament però per impulsar aquesta llei i dur a terme les pretensions de Junts pel Sí i de la CUP tan sols cal un vot més al Parlament i al “referèndum”, encara que la participació fos inferior a un terç de l’electorat. I tota aquesta arbitrarietat en nom de la democràcia i de la voluntat del poble...

La increïble frivolitat de determinats líders independentistes no resta responsabilitat al Govern del PP en la situació límit a què estem arribant. El decebedor quietisme en què viu instal·lat l’executiu de Rajoy, les inversemblants referències a l’exèrcit com a garant de la unitat de l’Estat, la inacció que tenen com a bandera, la desídia amb què rebutgen qualsevol proposta de diàleg...aquesta irresponsabilitat flagrant és, en part, la que ens ha portat fins aquí. Ells sabran amb quina legitimitat i si algun dia s’atreviran a plantejar una proposta real de solució que no es limiti a apel·lar a la justícia i a tractar aquesta qüestió, realment d’Estat, com un simple tema d’ordre públic.

Els socialistes reiterem, un cop més, la nostra aposta per la cohesió cívica del poble de Catalunya i de rebuig als maximalismes que ens intenten fer elegir entre una falsa dialèctica de blanc o negre. Una dialèctica nacionalista que menysté l’escala de colors cromàtics entremitjos on se situa la gran majoria de catalans i catalanes. Reiterem també la nostra disposició permanent al diàleg, un diàleg sincer que no incorpori exigències unilaterals, i la nostra convicció que tan sols des de la negociació i el pacte, com sempre ha passat a la història de Catalunya, sortirem d’aquest atzucac que té i es mereix una solució política. I des del respecte i el reconeixement a la pluralitat que existeix a la societat catalana i també a l’espanyola.

Aquesta mena de fugida cap endavant que hem vist aquests dies, i les categoritzacions globals i unívoques que comporta, m’ha recordat la polèmica que van protagonitzar Sartre i Camus a mitjans del segle passat. Camus, humanista existencialista, criticava la pobresa que es vivia a les societats occidentals de la postguerra però també la violència totalitària dels règims comunistes de l’Europa de l’Est. Això va comportar-li escarnis, insults i desqualificacions a dojo, inclosos els del seu amic Sartre que l’acusava de no definir-se i de ser un “agent de l’imperialisme” per no defensar la Unió Soviètica. Sartre, categòric, acabava la seva carta oberta dient: “només veig una solució per a vostè: anar-se a les Galàpagos.”

Sol, abandonat... a les Galàpagos. La història, però, explica que finalment el mateix Partit Comunista francès va condemnar, tard això sí, l’stalinisme que Camus rebutjava. Camus no va acabar a les Galàpagos sinó reconegut per tots com un far de coherència, justícia i llibertat en una època de “grans certeses” que exigien adhesions incondicionals. I les adhesions incondicionals, recordava l’enyorat humanista francès, sempre són l’avantsala de l’arbitrarietat i de l’atropellament de la democràcia.          

EL PSC DEFENSA EL DIÀLEG I L’ACORD PER L’ENCAIX DE CATALUNYA I ESPANYA

L’assemblea de l’agrupació del PSC a Tarragona ha aprovat una resolució on s’aposta fermament per una reforma constitucional, que reconegui el caràcter plurinacional de l’Estat i avanci cap a un model federal.

“Per als i les socialistes de Tarragona la solució de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya passa necessàriament per reconèixer de forma clara l’Estat federal espanyol així com el caràcter plurinacional d’Espanya”, segons ha fet saber la portaveu de l’executiva Sandra Ramos.

Ramos també ha destacat que “el grup municipal del PSC a l’Ajuntament de Tarragona ha presentat una moció de rebuig del calendari independentista, i l’agrupació els hi demostra tot el seu suport.”

Els i les socialistes tarragonins creuen que el referèndum que vol convocar la Generalitat no té les garanties democràtiques suficients per a poder-se dur a terme i per això el rebutgen. “El Govern de Catalunya vol celebrar un referèndum emparant-se en la legalitat internacional de les Nacions Unides i ells saben que el dret a l’autodeterminació només s’ha emprat en casos colonials, ocupats militarment o explotats. Cap d’aquests casos es poden aplicar a la situació catalana”, ha sentenciat Ramos.

Per últim la portaveu de l’agrupació socialista ha tornat a demanar “cercar un acord, dins de la legalitat existent, que sigui votat per la ciutadania, que és el que reclama la gran majoria de catalans i catalanes.”

“I QUÈ PENSEU FER AMB L’EDIFICI DE GOVERNACIÓ?”

A les memòries de qui va ser comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat durant la República, Frederic Escofet, hi ha un episodi que sempre m’ha semblat extraordinàriament revelador. Explica Escofet que a les hores prèvies a la insurrecció de la Generalitat el 6 d’octubre de 1934 (que va acabar amb el fracàs més absolut) el conseller de Governació Dencàs –d’Estat Català- va trucar al president Companys i va anunciar-li: “President! Hem ocupat l’edifici dels serveis generals de Governació i hem hissat la bandera estelada!”. Segons Escofet la reacció de Lluís Companys va ser fulminant: “I què penseu fer amb l’edifici de Governació?” –silenci a l’altra banda de la línia- “Trèieu la bandera i torneu a hissar la bandera republicana (la bandera espanyola oficial durant la segona República).”

L’exemple m’ha semblat paradigmàtic de la situació que estem vivint aquests dies. Els partits polítics que donen suport a l’actual Govern de la Generalitat han decidit, si s’hem permet la metàfora històrica, tornar a ocupar l’edifici de Governació amb l’anunci d’un “referèndum vinculant” unilateral sobre la secessió per l’1 d’octubre d’enguany. El pretès referèndum ve embolcallat per una llei que apel·la al “legítim dret a l’autodeterminació dels pobles reconegut per l’ONU”...en casos colonials. S’emplaça també al tribunal de justícia internacional de la Haia, el mateix, per exemple, que ha jutjat els genocidis comesos a la guerra dels Balcans. S’obvia que, tot i haver moltes imperfeccions i aspectes essencials per millorar i corregir, Espanya és un país democràtic reconegut com a tal per la comunitat internacional, començant per les mateixes Nacions Unides a qui emplaça aquesta pretesa llei sobre el referèndum.

La tensió política i institucional, doncs, és màxima, i sense precedents en democràcia. Diàriament hem de conviure amb un reguitzell i creuament d’acusacions certament insòlites i dantesques: “anti-demòcrates”, “feixistes”, “bolivarians”, “totalitaris”, etc. I no pas per part de determinats opinadors exaltats sinó d’aquells que tenen la responsabilitat d’oferir solucions reals a un problema polític real.   

Davant d’aquesta situació crec que és legítim i vigent preguntar a la Generalitat, (seguint amb el llenguatge metafòric): Què penseu fer ara amb l’edifici de Governació? 

També és raonable preguntar al Govern de l’Estat: Què penseu fer a banda de denunciar que l’ocupació de l’edifici de Governació és il·legal?    

No és moment de gesticulacions estèrils ni de gestos abrandats, sinó de la política amb altura de mires i sentit de la responsabilitat. Des del diàleg, la voluntat d’acord i la disposició a negociar, com sempre ha passat a la història de Catalunya. No hi ha dreceres fora de la legalitat, ni status quo immutables que vinguin determinats des de l’origen dels temps. Lluny dels maximalismes dogmàtics estic convençut que trobarem entre tots una solució política satisfactòria per a la immensa majoria de ciutadans d’aquest país. Amb sentit de la mesura i des del respecte a la realitat, també internacional.   

Finalment, com a alcalde de Tarragona vull fer una crida a la unitat cívica dels tarragonins i tarragonines. Respecto escrupolosament els vostres sentiments i anhels, tots i cadascun d’ells, tingueu la bandera que tingueu –o no- penjada al balcó de casa. En aquests propers mesos sapigueu ser dignes successors d’una tradició heroica d’amor per la llibertat, no proclamada de paraula sinó  encarnada amb el sacrifici que van demostrar els nostres avantpassats, per exemple, el 1811. Una llibertat que no pot ser trepitjada i escarnida dividint la societat en dos blocs antagònics. Una llibertat que no pot ser mutilada perquè com recordava el poeta: la llibertat o és per a tots o no serà per ningú.      

REFERÉNDUM, DEMOCRACIA Y GARANTÍAS

Creo que podemos estar sensatamente de acuerdo, refiriéndonos al anuncio del referéndum por la independencia de Catalunya, en la idea de que aquello que nos parece bueno  y correcto para nosotros nos ha de parecer también bueno y correcto para los demás. Y por lo tanto, las condiciones democráticas que creamos adecuadas para un referéndum aquí, serían las mismas que exigiríamos –razonablemente- a cualquier otro referéndum. Y que si lo que se quiere hacer aquí se hiciera en Turquía, en Marruecos, en Venezuela o en Ecuador, por ejemplo, lo aceptaríamos como democrático  y legítimo. Creo que el propuesto es un criterio de valoración bastante ecuánime.

Después de varios años escuchando como nos llaman antidemócratas a los que considerábamos inadecuado un referéndum para dar salida a los problemas de relación y encaje entre Catalunya y el Estado español; y de explicarnos que no se trataba de independencia, ni de identidad nacional, sino de democracia.., resulta que ahora, por milagrosa transubstanciación, lo democrático es lo contrario de lo que siempre habíamos sostenido y de lo que exigiríamos en cualquier situación equiparable. Parece que la excepcionalidad justifica lo que sea porque somos nosotros y “porque yo lo valgo”.

Veamos algunos ejemplos. El primero es la equiparación reduccionista de democracia con plebiscito, algo que horroriza en la mayoría de espacios de debate intelectual y científico, y que  ha enraizado peligrosamente en nuestra cultura política. Tiene que ver con la idea de que el mandato de los electores está por encima de las leyes, con el “yo hago lo que me piden mis votantes y por eso estoy por encima de cualquier norma, pues lo contrario no sería democrático”. Afirmaciones así, en boca de líderes extremistas nos harían temblar: por suerte Donald Trump sigue sometido a las leyes y no puede hacer lo que le da la gana por muy legitimado que se sienta por las urnas, y Marine Le Pen, de haber resultado vencedora, se vería sometida a un marco jurídico que impediría hacer alguna de las barbaridades que su discurso insinúa. Ya decía Tocqueville que la democracia se caracteriza más por las garantías a las minorías que por la fuerza de las mayorías.

En segundo lugar nos encontramos con una ley hecha para el caso concreto, cuando todas las recomendaciones internacionales que garantizan la democracia y legitimidad de los procesos de referéndum exigen que esta se haya elaborado con suficiente antelación y para regular una generalidad indeterminada de posibles supuestos. Una ley que permanece oculta, y que se presenta en un acto político organizado por los partidarios del Si, y que ignorando o despreciando la necesaria neutralidad de la misma, la reciben coreando “in-inde-independencià”; y dirigiendo el coro,  -y presentadas protocolariamente como tales- están las máximas autoridades que deben garantizar las garantías del referéndum. Una ley cuyo debate parlamentario se escamoteará, pues se ha cambiado el Reglamento del Parlament, para poder aprobarla en lectura única y sin debate, con un trámite de urgencia.  Una ley que, ignorando toda jerarquía normativa, se proclama superior y por encima de cualquier otra norma existente. Y una ley que no da respuestas reales y efectivas a la posibilidad de poder celebrar en referéndum “como siempre” con censo, autoridad electoral, neutralidad institucional, equilibrio de medios, …

En tercer lugar, que pasa si explicamos todo esto en un contexto en que se aprueba una norma que invita a retirar ayudas a medios de comunicación que no acepten a publicar publicidad institucional de un “referéndum” tan poco garantista; o que en base a esta norma presentada fuera del Parlamento, cualquier ciudadano puede ser obligado a estar en una mesa electoral de un proceso que los propios juristas del Consejo de Garantías Estatutarias (el Tribunal Constitucional catalán) y los servicios jurídicos del Parlament consideran no ajustado a Derecho y con graves lagunas jurídico-democráticas. Pues pasa que cualquier demócrata, con una mirada mínimamente objetiva, sea cual sea su opinión sobre la independencia, debería escandalizarse.

Un elemento nuevo, hasta ahora solo insinuado, ha emergido recientemente. Si el artículo 1 del Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos reconoce el derecho de los pueblos a la libre determinación, se dice que la legalidad internacional nos ampara, y eso es suficiente para hacer un referéndum independentista. Pero la realidad es que este artículo señala que se ejercita de acuerdo con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas, y que solo se ha ejercitado en su versión secesionista con los pueblos coloniales y excepcionalmente con los equiparables, como los ocupados militarmente o los sometidos a apartheid; que el ejercicio a la libre determinación en pueblos constituidos en Estado opera como principio democrático y no como derecho a la secesión. Pero en todo caso, se puede acudir al Comité de Derechos Humanos reclamando el ejercicio de este derecho, y nos dirá como viene diciendo desde el caso de los indígenas del Lago Lubicon contra Canadá, que no es ejercible por pueblos ya constituidos en Estados democráticos, y que en estos tienen que buscarse los procedimientos internos democráticos para cambiar su condición. Pero lo que es más básico aún:  las normas internacionales se integran en los ordenamientos jurídicos de los Estados; no pueden alegarse para saltarse las normas internas, pues en caso de contradicción, el juez nacional deberá decidir si existe dicha contradicción y hacer primar la norma internacional; o bien , agotados los recursos jurídicos internos –sin que ninguna instancia judicial avale nuestra interpretación-, podrá buscarse el amparo de las instancias internacionales adecuadas. Pero, nada más lejos que buscar la legitimación alegando directamente una interpretación concreta de una norma internacional para incumplir con el ordenamiento interno, ni aquí ni en ningún lugar del mundo.

Lo más grave de esta inversión de términos, de lógica y de principios jurídicos, y de ser llamados anti-demócratas los que explicamos las cosas razonables, es que cada vez está más claro lo que sospechábamos: que todos los esfuerzos (como diría Unamuno, con razón, sin razón o contra ella), están orientados exclusivamente a conseguir la independencia –con o sin mayoría-, y no para que los catalanes nos expresemos libremente. Y que al final de todo el proceso, un referéndum organizado sin garantías democráticas, y al que no se siente convocada gran parte de la población-, sea el argumento para una proclamación unilateral de independencia, que solo quiere una parte no mayoritaria -a pesar de todos los esfuerzos- de la población.

Cosas así de claras, los conceptos de democracia “de siempre”, con los que se han derrotado las dictaduras y se han construido todas las actuales democracias, se explican en la web impulsada por Miquel Iceta www.garantia.cat, un intento de resituar en un lenguaje por todos comprensible el debate político, superando la estéril etapa del procesismo. Cuidado: en TV3 y 3/24 se refieren a ella, repetitivamente y sin corrección alguna, como “garantía.com”, sin duda un simple error profesional que no nos permite dudar ni de la neutralidad, ni de la pluralidad de nuestra televisión pública. Pero en democracia, no todo vale. Y ningún fin, por legítimo y noble que nos parezca, justifica los medios.

EL GOVERN DEL PP CONSIDERA QUE LA PUNTUALITAT DEL SERVEI DE RODALIES A LA R-15 “HA MILLORAT DE FORMA MOLT IMPORTANT”

“Estupefactes. Així ens hem quedat en llegir la resposta oficial del Govern del PP a la pregunta del grup socialista sobre quin és el pla d’inversions que pensa executar ADIF per millorar la puntualitat horària dels trens de la línia ferroviària R-15 que connecta les comarques de l’interior de la província de la nostra demarcació amb Reus i Tarragona per després arribar a Barcelona. Doncs bé,  segons el Govern la puntualitat a la línia “ha millorat de forma molt important”. Textual”, així s’ha manifestat el diputat del PSC per Tarragona Joan Ruiz a l’hora de valorar la resposta de l’executiu de Rajoy a les demandes d’una millora del servei en aquesta línia ferroviària de rodalies que dóna servei a les comarques tarragonines.

En concret, la resposta escrita del Govern al requeriment del grup socialista afirma que el passat mes de novembre es van regularitzar els horaris d’acord amb la realitat del servei i que la puntualitat a la línia R-15 ha millorat de forma molt important.

Cal recordar que, precisament, la millora dels horaris i del servei d’aquesta línia de rodalies és una reivindicació unànime dels usuaris tarragonins i ebrencs de la mateixa “que segur es quedarien bocabadats en ser coneixedors que el Govern assegura que la puntualitat ha millorat de forma molt important.” Les mateixes entitats socials reivindicatives del territori assenyalen que amb els nous horaris a la R-15 i la R-16 s’acumula una mitjana de retards superior a la mitjana del país.

Així mateix, la resposta del Govern parla d’un pla d’acció de millora de la infraestructura que inclou el tram Reus-Faió la Pobla de Massaluca que ha de comportar la supressió de les limitacions de velocitat per descarrilaments produïts en el tram Reus-Faió, la millora de la via entre els trams quilomètrics 519 i 525, la rehabilitació del túnel del carbó Reus-Faió i la rehabilitació parcial de la via en aquest mateix tram.

Tot i això no s’assenyala cap inversió econòmica concreta, ni cap termini, ni la calendarització dels treballs necessaris per dur-ho a terme. Cal recordar, en aquest sentit, que la Generalitat va afirmar tenir el compromís del Govern de l’Estat per invertir 13 milions d’euros aquest 2017 per millorar aquest servei de rodalies.   

“Estic segur que tots els ciutadans de les comarques tarragonines estarem d’acord a l’hora de dir que no ens mereixem l’insult afegit que el Govern ens digui que el servei de rodalies ferroviari ha millorat de forma molt important. Al contrari, aquests temps d’espera excessius i els retards constants, que es continuen produint, són inacceptables i impropis d’una societat moderna com la nostra. És responsabilitat del Govern actuar de manera immediata per corregir aquesta disfunció que perjudica milers de ciutadans cada dia. Aquesta, almenys, és la actuació urgent i imperiosa que seguirem defensant, i demanant a les Corts Generals, els socialistes”, ha resumit el diputat tarragoní. 

1.489 EUROS? QUE ALGÚ ENS EXPLIQUI COM EMANCIPAR-NOS!

Tenim un problema. I no només els joves, que també, tenim un problema com a societat. Una recent notícia assenyalava que, aquí i ara, un jove necessita uns ingressos mínims de 1.489 euros mensuals per poder independitzar-se de la casa dels seus pares i iniciar un projecte de vida autònom. A qualsevol país aquesta informació esdevindria un escàndol.

1.489 euros al mes? Quants joves menors de 30 anys tenen aquests ingressos salarials? Molt pocs, o més ben dit, poquíssims segons les mateixes dades oficials del Govern del PP que indiquen que els joves en aquest país percebem, de mitjana, 11.568 euros anuals. És a dir, la immensa majoria dels joves cobren menys de 1.000 euros al mes. I això els que tenim la sort de treballar...

De fet, ens trobem amb la paradoxa que tenim la generació més ben formada de la història. La que té un major nivell de registres de joves amb estudis universitaris superiors, amb màsters i cursos de post-grau, ben qualificats i amb coneixement d’idiomes estrangers. Els joves hem complert amb allò que la societat ens ha dit que havíem de fer. I què se’ns ofereix quan anem a buscar feina? Remuneracions molt inferiors a la dels joves europeus i un autèntic reguitzell de realitats en precari, sovint com a falsos autònoms o amb contractes amb pràctiques que mai tenen continuïtat. A això cal sumar-hi el creixement exponencial dels preus de les matrícules i taxes universitàries i de formació professional que hem patit aquests darrers i un atur juvenil que ronda el 50%.

Si això no és un S.O.S. en tota regla que algú m’expliqui què és. Quin futur li espera al conjunt de la societat amb tota una generació de joves condemnada a la falta d’oportunitats que si que va tenir la generació dels seus pares? Què se’ns ofereix? La maleta per marxar a l’estranger a guanyar-nos la vida o haver d’anar trampejant, de precari en precari, com bonament puguem?

No només no hem avançat sinó que al damunt hem anat cap al darrere, com els crancs. El PP el primer que va fer quan va arribar al Govern va ser eliminar les ajudes de la renda bàsica d’emancipació que havia impulsat l’executiu socialista que ens permetien als joves pagar, de mitjana, el 42% del preu de lloguer dels nostres habitatges. La insensibilitat de Rajoy i dels seus ministres en relació al drama que patim els joves realment no té límits. El segon que van fer va ser impulsar una reforma laboral que ens ha condemnat a la davallada de les nostres condicions de treball i a patir un augment de l’explotació laboral. En fi...

Donem, per tant, ple suport a les propostes que vol implementar amb caràcter d’urgència el grup socialista al Congrés de suport als joves per evitar que continuem sent víctimes d’aquest escarni social i polític. Cal derogar, però ja mateix, la reforma laboral, impulsar el pla de retorn dels joves que han hagut de marxar a l’estranger que ha defensat Pedro Sánchez, recuperar les ajudes a l’emancipació i les beques de formació i per estudis, a part de fomentar d’una vegada per totes, el coneixement, la qualitat i la investigació com un dels vectors imprescindibles per garantir el nostre futur al mercat global.

Sent tot això necessari i urgent, no és però suficient. Ens trobem davant d’una autèntica ruptura del discurs que se’ns deia de petits: estudieu, formeu-vos i esforceu-vos, i tindreu una feina i podreu guanyar-vos la vida. Això, desgraciadament, ja no és així com saben tots els joves que estan llegint aquestes línies. A tots aquells que creguin que això no va amb ells els recordo les paraules de Disraeli quan afirmava que hi ha coses que si no es fan per convicció s’ha de fer per interès. Pensin una mica. Si condemnen la joventut a no tenir expectatives de futur el sorgiment i creixement de tota mena de formacions tant de l’extrema esquerra com de l’extrema dreta populista serà especialment pròsper. Impedim-ho ara que encara som a temps d’evitar-ho. Demà serà massa tard.   

VISCA CATALUNYA...PERÒ EL MOIANÈS MÉS!

L’abril de 2015 el ple del Parlament va aprovar el projecte de llei per a la creació d’una nova comarca a Catalunya, el Moianès. Una aprovació que va requerir una majoria qualificada de dos terços dels diputats membres de la Cambra. Una aprovació que arribava després de més de cinc anys de negociacions entre els impulsors de la iniciativa i les administracions competents, en aquest cas la Generalitat, i d’acord amb l’ordenament legal i amb els informes preceptius necessaris, tant jurídics com administratius, aprovats a tal efecte.  

Què vull dir amb això? Que per crear una comarca cal una majoria de dos terços del Parlament (igual com, per exemple, per canviar o nomenar al Síndic de Greuges) i un procés d’anys de negociació amb sessions de debat al Parlament i amb processos d’informació pública d’acord amb la legalitat vigent.

Per constituir una nova comarca sí...però per a alguns d’aquells que aquests dies criden “democràcia!” a la plaça pública per crear un nou Estat tan sols cal una majoria simple al Parlament (amb el suport de partits que no representen el vot ni del 50% dels catalans) i per aprovar la “desconnexió” tan sols cal un punt de l’ordre del dia sobrevingut en una sessió extraordinària del Parlament al mes d’agost. I perquè no es pot convocar a la nit perquè de poder-ho fer, possiblement, es faria. I canviant la normativa del Parlament ipso facto per evitar debats i aprovar-ho per la “via ràpida”. Sense informació ni als grups de l’oposició ni al poble de Catalunya. I tot plegat en nom de la democràcia i de “la voluntat del poble”. Tremend.

Tot embolcallat, això sí, en un discurs èpic que atia els sentiments a actuar al marge de la raó o del més mínim sentit comú, apel·lant a una comunitat internacional que ja ha dit per activa i per passiva que no acceptarà com a vàlid res il·legal i considerant l’Estat espanyol com una mena de república bananera al servei de la United Fruit Company. I, sobretot, afirmant alegrement que qualsevol dubte raonable o el més mínim indici de crítica a les pretensions de Junts pel Sí i de la CUP et converteix automàticament en “antidemòcrata” i a militar en el camp del “feixisme”. Esgarrifós.

Però la irresponsabilitat increïble de determinats líders polítics independentistes no eximeix de culpa al Govern del PP i al seu aparell polític i corifeus mediàtics. En efecte, sense la inversemblant incapacitat de l’executiu de Rajoy per no negociar, i la seva obsessió a dir “no” a tot, no hauríem arribat a aquest escenari tan calamitós. Confesso que quan escolto als portaveus del PP i del nacionalisme espanyol parlar de “la defensa de la necesaria igualdad entre todos los españoles” sento una punxada a l’alçada de l’esòfag. A veure, formen part la comunitat autònoma basca i la comunitat foral de Navarra de l’Estat espanyol? Perquè tenen un règim fiscal, legal i vigent, diferent a la resta de comunitats de l’Estat. I d’acord amb què? A determinades “vicissituds històriques que les singularitzen” com reconeix la mateixa Constitució. I amb qui acaba de pactar els pressupostos generals de l’Estat el Govern del PP? Amb el Partit Nacionalista Basc, a canvi de 1.400 milions d’euros addicionals en inversions i infraestructures a Euskadi. Tot això en nom de “la igualdad de los españoles”? Prou! Si us plau! La situació a Catalunya ens situa davant d’un problema polític que requereix d’una solució política. Reduir-ho a un tema, pràcticament, judicial o d’ordre públic és un error històric gravíssim!

I enmig de tanta incomprensió i de tant de dogmatisme estem els socialistes i tots aquells que considerem que només des del diàleg, la negociació i el pacte –com sempre ha passat a la història de Catalunya- podrem sortit, per fi, d’aquest atzucac. Que cal reconèixer la pluralitat que es viu a peu de carrer a la societat catalana entorn tant del sentiment d’identitat nacional com del grau d’intensitat d’aquest sentiment. I que, sobretot, més important que la independència de Catalunya, la unitat d’Espanya, el federalisme o el que sigui està la cohesió cívica de la nostra societat i que mai, mai, la identitat nacional, sigui la que sigui, ha d’esdevenir un argument que justifiqui la confrontació entre catalans. Per afirmar i defensar aquests valors i conviccions som objecte de la burla i el menyspreu tant dels independentistes com dels nacionalistes espanyols. No importa. Seguirem lluitat políticament per impulsar el necessari creixement econòmic que permeti crear nous llocs de treball, per desenvolupar els serveis i prestacions socials que ajudin més a aquells que més ho necessiten, a lluitar contra la corrupció i a cercar aquest imprescindible nou acord amb la resta d’Espanya que ens garanteixi un millor autogovern per posar-lo al servei de les polítiques socials. No perquè aquesta sigui una tercera via vàlida, sinó perquè és la via, l’única, que ens permetrà sortir d’aquesta carrera desbocada cap a l’abisme. Mentre seguirem escoltant, certament astorats, com alguns sostenen des de la “virtut democràtica” que el que és necessari per crear una nova comarca no ho és per constituir un Estat. És possible (i preocupant), a més, que s’ho creguin realment. 

LES OBRES DE CONSTRUCCIÓ DE LA NOVA BASE DE MANTENIMENT FERROVIARI DE MÓRA LA NOVA TINDRAN UN COST DE 1.462.000 EUROS

La construcció de la nova base de manteniment ferroviari de Móra la nova, actualment en fase de redacció del projecte, tindrà un cost econòmic total estimat en 1.462.000 euros sense IVA. Així ho ha fet públic avui el diputat socialista per Tarragona, Joan Ruiz, que ha preguntat al Govern sobre aquest tema.

En concret, la nova base té com a finalitat millorar l’operativitat dels equips destinats al manteniment de la línia així com les seves condicions de treball. Per aquest motiu s’ha previst l’aixecament de l’actual via 9 per procedir a la construcció d’un dels paràmetres verticals del nou edifici. Així mateix, la via 11 quedarà parcialment dins del nou complex a construir per a estacionament de la maquinària de manteniment.

En aquest sentit Joan Ruiz ha afirmat que el grup socialista s’ha pres molt seriosament l’objectiu “de ser la veu dels ciutadans de les comarques ebrenques a les Corts Generals. És un autèntic clam del territori, del conjunt de la demarcació de Tarragona, que cal millorar de manera urgent la línia ferroviària R15 de la xarxa de rodalies de manera que es pugui assolir amb èxit, amb el termini de temps més curt possible, el servei eficient i digne que exigeixen i es mereixen els ebrencs i els tarragonins.”

“Per tant, estarem amatents a què es compleixin els terminis de construcció d’aquest nou equipament ferroviari i seguirem sent tenaços preguntant tant al Govern com a la Comissió de Foment del Congrés sobre les imprescindibles actuacions que s’han de dur a terme per millorar estacions, serveis i horaris ferroviaris del servei de rodalies”, ha afirmat el diputat tarragoní.

En el mateix sentit s’ha manifestat el portaveu socialista a l’Ajuntament de Móra la Nova, Carlos Trinchan, que ha afegit que “estem raonablement satisfets per aquesta notícia ja que va en la línia del que sempre hem demanat: millora de les instal·lacions i aposta per la rehabilitació i conservació del nostre patrimoni ferroviari a fi i efecte de consolidar Móra com a centre neuràlgic i estratègic en matèria d’infraestructures i impulsar iniciatives ambicioses com el tren turístic o el futur museu de patrimoni ferroviari de Catalunya.”  

Així mateix, des del grup socialista es continua exigint la millora urgent de la R-15 en tot el tram que afecta el territori. Una reivindicació que fins ara no ha estat escoltada pels responsables de Foment.

El portaveu socialista ha afegit que “volem que el Govern permeti a les empreses privades l’accés al transport de mercaderies per aquesta línia ferroviària Amb l’objectiu de millorar la competitivitat del teixit productiu ebrenc. També és imprescindible que es millori la freqüència dels horaris del combois de passatgers. Un dels eixos que han de permetre el desenvolupament de Móra ha de ser la millora integral de les seves connexions ferroviàries” ha conclòs el regidor del PSC.  

LA COMISSIÓ DE GARANTIA DEL DRET D’ACCÉS A LA INFORMACIÓ PÚBLICA DÓNA LA RAÓ AL PSC DE FALSET

“Estem molt satisfets perquè finalment els òrgans independents competents ens han donat la raó. Ara, per fi, esperem que l’alcalde ens lliuri per escrit definitivament tota la informació referent als contractes laborals de l’Ajuntament i altres qüestions que hem demanat reiteradament, en l’exercici de la nostra activitat política, i que fins ara se’ns ha negat”, així s’ha manifestat la portaveu socialista Maria Jesús Sanchez, a l’hora de valorar l’informe de la comissió de garantia del dret d’accés a la informació pública que requereix a l’Ajuntament de Falset a facilitar per escrit la informació demanada pel grup socialista.

En concret, la resolució insta a què es lliuri al grup socialista les dades públiques relatives a la publicitat de les places, els períodes de temps d’exposició dels anuncis, els tipus de selecció i les modalitats de contractació fetes per l’Ajuntament de Falset durant el present mandat municipal.

Aquesta informació ha de ser lliurada en un termini màxim de deu dies, segons s’inclou en la part dispositiva de l’informe, juntament amb la resta de sol·licituds d’informació demanades pel grup socialista que tampoc s’han respòs i que fan referència a obres i ajudes a entitats del municipi. 

Segons ha posat de relleu Maria Jesús Sanchez, “el motiu principal que ens va portar a trencar el pacte polític que vàrem establir a principis del mandat va ser, precisament, la pèrdua de la confiança política en l’alcalde i la manca de transparència que, a parer del grup socialista, ha mantingut i manté l’equip de Govern actual. El temps, i els mateixos informes objectius dels òrgans competents, ens van donant la raó.”

“No pot ser que una administració com l’Ajuntament de Falset dilati i dilati els terminis de temps per evitar lliurar-nos per escrit la documentació sobre les contractacions de personal que fa el consistori. Això no és de rebut en ple segle XXI. Penseu que portem sol·licitant aquesta informació pública a la que tenim dret d’accedir des de novembre de l’any passat! No volem que Falset tingui ni l’ombra del més mínim presumpte rastre d’arbitrarietat i per això ja anunciem que seguirem treballant de valent per fer arribar la llum fins a l’últim racó de l’edifici consistorial de la Plaça de la Quartera”, ha emfatitzat la portaveu socialista.

Cal tenir present que la normativa vigent obliga a què la informació pública elaborada per l’administració i la que té en el seu poder com a conseqüència de la seva activitat sigui lliurada per escrit als grup municipals si així ho requereixen.

DANIEL CID SERÀ EL PRESIDENT DEL CONSELL COMARCAL DEL TARRAGONÈS DURANT AQUEST SEGON TRAM DEL MANDAT

L’alcalde de Vespella de Gaià, Daniel Cid, serà el president del Consell Comarcal del Tarragonès fins a finals del mandat municipal. La darrera reunió del grup socialista del Consell Comarcal ha acordat proposar Daniel Cid com a candidat a presidir el Consell en el marc de l’acord de governabilitat subscrit amb el grup de CiU a principis de la legislatura.

Daniel Cid és membre del Consell Comarcal des de 1999 i ha desenvolupat diverses responsabilitats a l’ens comarcal durant aquests darrers mandats. Bon coneixedor del funcionament intern del Consell, l’alcalde de Vespella també acumula una llarga experiència i trajectòria en el món del municipalisme tarragoní.

Cal recordar que Daniel Cid substituirà en la presidència a l’alcalde de Roda, Pere Virgili, en el marc dels acords assolits per donar estabilitat al Consell en aquest mandat 2015-2019.

En les seves primeres declaracions un cop elegit presidenciable pel grup socialista Daniel Cid ha reivindicat “el paper del Consell Comarcal en la configuració d’una oferta de serveis públics útils per a tots els municipis de la comarca però, sobretot, pels pobles petits que no disposen dels recursos econòmics suficients per donar satisfacció a totes les necessitats dels seus veïns.”  

“Som els grans desconeguts mediàtics però una peça essencial per articular una comarca cohesionada i socialment justa. En aquests propers dos anys demano el compromís de tots els consellers, estiguin o no a l’equip de Govern, per donar una nova embranzida a aquesta acció útil i necessària que impulsem des del Consell Comarcal del Tarragona al servei dels ciutadans del Tarragonès”, ha conclòs l’alcalde de Vespella.    

LA POLÍTICA

No he entès la mai la política com un joc de les cadires (tu caps, tu no caps, tu entres, tu no...). La política, stricto sensu, consisteix en guiar metodològicament una acció per transformar la realitat. Tolstoi deia que no hem d’obsessionar-nos en els grans discursos teòrics globals sinó en esforçar-nos per corregir les injustícies que se’ns presenten quotidianament. Des de la proximitat, des de la humanitat i des de l’empatia.

Darrerament s’ha especulat molt sobre noms, càrrecs i organigrames en el Consell Comarcal del Tarragonès per aquests propers dos anys de mandat. Això no és l’essencial. El nom no fa la cosa, la política que s’aplica sí. Com a responsable de l’àrea social el que m’enorgulleix del Consell Comarcal és la gran feina que es fa, per exemple, a nivell de beques de menjador, d’ajuda a les dones maltractades víctimes de la violència masclista, d’assistència a les persones grans al seu domicili, etc. Gràcies a l’esforç dels tècnics i de tots els treballadors implicats i compromesos amb el servei social que oferim des del Consell. Un pot prescindir d’un nom però no pot restar una beca menjador a un nen que no tingui l’alimentació bàsica garantida. Hem de seguir fent-ho i desenvolupant-ho guiats pels valors de justícia social i equitat sense els quals les dades econòmiques d’un pressupost no serveixen per a res. Això és el que hem fet aquests darrers dos anys i el que seguirem fent els propers dos anys des del Consell Comarcal pensant tant en els grans nuclis urbans com en els petits pobles del Tarragonès

Aquest compromís polític és vàlid pel Consell Comarcal i també ho és per l’Ajuntament del Catllar. Com molts dels lectors recordaran ara fa un any els perdedors de les eleccions van sumar les seves ambicions per descavalcar del govern municipal a aquells que havíem guanyat la confiança majoritària dels veïns a les eleccions municipals. Sempre he pensat que els pactes que tenen com a únic objectiu frustrar allò que les urnes han decidit no porten enlloc. Per desgràcia, no ens hem equivocat. En tan sols un any els membres de l’actual majoria de Govern (perquè són una majoria de Govern més que no pas un equip de Govern) han procedit a impulsar tres remodelacions de l’organigrama municipal, tinents d’alcalde, junta de Govern, etc. Canvis, inoperància i inestabilitat...en menys d’un any!

Sou molts els que us adreceu a nosaltres aquests mesos, a peu de carrer, per demanar-nos que continuem davant l’evident manca de lideratge i d’acció política coherent per part d’aquells que van creure que havien de posar els seus interessos partidistes per davant dels interessos generals del poble. El vostre suport és la millor injecció de motivació moral que podem tenir. Treballarem per no decebre la vostra confiança i per garantir, ara sí, el canvi que el Catllar necessitat amb urgència a les eleccions municipals de 2019.

Vull, per tant, expressar la meva sincera gratitud a tots els veïns i veïnes del meu poble, m’hagin votat o no, pel seu escalf i a tots aquells companys i companyes que han confiat en la meva persona per coordinar accions polítiques transformadores des de diferents àmbits de responsabilitat institucional.

Aquesta és la motivació que ens empeny (perquè els socialistes parlem sempre de projectes col·lectius). Com és aquest Catllar que desitgem? Com podem reforçar aquesta comarca per la que treballem des del Consell? Ho resumiré fent meves les paraules de Bruno Kreisky, canceller socialista austríac, que sempre responia això quan se li preguntava que oferia als seus electors: “la seguretat i el benestar, la llibertat i el progrés a totes les llars, a tots els homes i dones. Em refereixo als milers de pisos i apartaments on els treballadors i els que es guanyen el pa amb el seu empeny diari s’esforcen, enmig dels accidents i de les dificultats de la vida, en protegir de la privació material als seus fills i en educar-los en base a uns conceptes ètics que després els permetran assumir responsabilitats amb coherència.”

Això és el que entenc per política, l’autèntica, la de veritat. No els noms, ni els càrrecs, ni les retribucions, ni les batalletes de campanar. Aquesta és la convicció que ens porta a liderar el canvi necessari al Catllar i a donar continuïtat a la bona feina que s’està fent des del Consell Comarcal sumant esforços entre molts per garantir prestacions, serveis i eficiència.     

EL BAIX PENEDÈS REBRÀ ENGUANY 2.945.535 EUROS DEL PLA D’ACCIÓ MUNICIPAL DE LA DIPUTACIÓ DE TARRAGONA

La comarca del Baix Penedès rebrà un total de 2.945.535 euros de les aportacions del pla d’acció municipal de la Diputació de Tarragona aquest 2017. Això ho ha fet públic el diputat delegat del P.A.M. Salvador Ferré en una trobada amb alcaldes i regidors socialistes de la comarca que s’ha dut a terme avui a Santa Oliva.

Així, gràcies a aquest pla d’acció municipal, el Vendrell rebrà enguany 294.595 euros, Calafell 256.945 euros, Cunit 314.830 euros i l’Arboç uns altres 236.880 euros. Així, fins cobrir la totalitat dels 14 municipis de la comarca.

Segons ha emfatitzat Salvador Ferré, “les aportacions del pla d’acció municipal de la Diputació sovint són les úniques partides inversores extramunicipals amb les que poden comptar els ajuntaments per tirar endavant accions concretes en benefici dels seus conciutadans. Per exemple, aquests tres milions d’inversions directes de la Diputació al Baix Penedès demostren, amb efectes pràctics i no només amb declaracions de bones intencions, el compromís de la Diputació amb la comarca.”

En el mateix sentit s’ha manifestat la diputada provincial socialista pel Baix Penedès Imma Costa que ha posat de relleu que “la feina, els serveis i les inversions provinents de la Diputació de Tarragona són essencials per al món municipal de les nostres comarques. Parlàvem del P.A.M. però també ho podríem fer del programa de modernització d’equipaments informàtics per a garantir l’administració electrònica (PEXI) gràcies al qual molts ajuntaments disposen de les eines per poder millorar les xarxes bàsiques municipals i posar-les al servei dels veïns i veïnes.”

Finalment, Imma Costa ha subratllat “el paper útil real que la Diputació fa a nivell territorial al servei de tots i cadascun dels quasi 190 municipis que tenim a la província i, per tant, dels 800.000 tarragonins i tarragonines. És una tasca potser no molt coneguda mediàticament però vital especialment per als municipis petits i mitjans que sense els serveis, subvencions i ajudes provinents de la Diputació es quedarien sense eines per poder gestionar els seus pobles i ciutats.”

“Precisament millorar aquest servei útil i real és l’objectiu principal que ens hem proposat per aquesta legislatura i d’aquí, per exemple que la Diputació hagi incrementat exponencialment les aportacions incloses en el P.A.M. durant els propers anys”, ha afirmat la diputada socialista.

El grup del PSC de la Diputació de Tarragona du a terme amb caràcter regular sortides territorials de treball a fi i efecte de poder informar de primera ma als regidors dels municipis de les diferents comarques dels serveis, ajudes, prestacions i subvencions que poden sol·licitar via Diputació.