Un orgull. Un orgull i una
satisfacció. Aquest és el sentiment que ens produeix a molts catalans i
catalanes que el Govern progressista i feminista del canvi es reuneixi avui a
Barcelona. Per fer què? Per atiar la intolerància, negar el diàleg, sacsejar
menyspreus, alimentar l’odi o la rancúnia? Al contrari. Per aprovar mesures
reals que millorin la qualitat de vida dels catalans i catalanes.
I no parlo de qüestions metafísiques. Avui és un dia realment
molt important per a 14.000 treballadors i treballadores de les comarques
tarragonines. Treballadors i treballadors que actualment cobren el salari mínim
i que han de fer mans i mànigues, de vegades autèntics miracles, per arribar a
final de mes. Segur que molts de vosaltres sabeu de quina realitat estic
parlant. Doncs bé, avui el consell de ministres aprovarà la pujada del salari
mínim fins als 900 euros mensuals, l’increment més gran dels darrers 40 anys.
Com molt bé diu el president Pedro Sánchez, un país ric no pot tenir
treballadors pobres.
En aquest consell de ministres que es reuneix avui a
Barcelona també s’aprovarà un augment del 2’75% dels sous dels funcionaris
públics i s’impulsaran noves mesures per combatre la violència de gènere.
I davant d’això, què tindrem? Soroll. Soroll, crits,
emplaçament al sabotatge, barricades en algunes carretes, incitacions a
“incendiar-jo tot”, crides a no comprar al sector comercial català en un dia
com avui, en plena campanya de Nadal, que és quan, justament, molts comerços
generen una bona part de la seva recaptació. Alguns, fins i tot portaveus amb
responsabilitats institucionals!, afirmen que això d’avui és una “provocació”.
Fascinant teoria... apujar el salari mínim, els sous dels treballadors públics
i impulsar noves mesures per combatre la xacra masclista a Barcelona és una
“provocació”? Per a qui? Per aquells que sempre han apostat pel “quan pitjor,
millor” i que ens han portat pel camí del pedregar.
Però el senyor Pérez, ja m’entendreu la metàfora, s’ho mira
i somriu. Recorda com ha construït el benestar que pot oferir avui als seus
fills: amb treball, molt de treball diari perseverant, i no amb insults ni
desqualificacions. Al senyor Pérez no li agrada res del que ha passat a
Catalunya en els darrers anys, ni el clima que s’ha generat. No tenia cap
simpatia pel senyor Rajoy, obvi, ni per Ciutadans, ni per PP ni per Vox però
també comença a sentir-se inquiet quan sent a parlar de “vies eslovenes” o se
l’emplaça ara a fer “sacrificis materials i laborals” quan arribi el gran dia
de no-se-què. Comença a estar una mica tip de tot plegat i aspira, com molts i
molts catalans i catalanes, a viure en pau amb la convivència i la seguretat
garantides.
El senyor Pérez, per descomptat, no compateix que pujar
el salari mínim sigui una “provocació.” En primer lloc perquè el seu propi fill
serà un dels beneficiaris d’aquest augment que, senzillament, fa justícia
social. A diferència d’aquests grups organitzats d’encaputxats que provoquen
aldarulls públics, el senyor Sánchez sap què és aixecar-se a les 5 del matí per
anar a treballar i recorda el que li va dir el seu pare quan treballava de jove
amb ell a la botiga: “sense pau al carrer i sense seguretat no hi ha progrés
possible.” Una lliçó que mai no ha oblidat.
Durant molts anys el senyor Pérez va votar CiU, bé, més
aviat va votar Jordi Pujol. Com a antic votant convergent no pot ocultar la
seva estupefacció quan veu a l’actual PDeCAT en els CDRs organitzats per la
CUP. Comença a tenir clar que tot pot acabar molt malament i se li posen els
pèls de punta –i això no és una metàfora, és literal- quan pensa què pot passar
si d’aquí a uns mesos PP, Ciutadans i Vox formen Govern a Madrid i el senyor
Torra, amb les seves ocurrències i sortides de to, continua de president de la
Generalitat.
El senyor Pérez comença a mirar amb simpatia al president
Pedro Sánchez. L’observa i es pregunta com aconsegueix no perdre mai els
nervis, mantenir sempre el respecte, i com s’obstina a seguir per la via del
diàleg que tots els fanàtics intransigents volen dinamitar. El senyor Pérez no
ho diu en públic, però ja ha decidit a qui votarà a les properes eleccions.
Perquè el senyor Pérez, amb la seva cultura de vida, sap quines serien les
conseqüències que comportaria que la via del diàleg s’estimbés...
Sí, benvingut a Catalunya president Pedro Sánchez!
Benvingut a casa teva!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada