EN NOM DE LES DONES TARRAGONINES, PROU!

Ara que ens trobem a les portes d’una nova cita amb les urnes considero que tots hem de rendir comptes davant la ciutadania, també –i especialment- aquells que han tingut la responsabilitat de governar el país aquests darrers anys. I això que val per al balanç polític general val també en l’àmbit de la necessària lluita per assolir la igualtat de gènere real a la nostra societat.

Hi ha una dada que com a dona i com socialista m’indigna profundament: per què a la Catalunya de l’any 2017 un home i una dona -amb els mateixos estudis, la mateixa formació acadèmica i universitària i la mateixa experiència laboral- perceben retribucions diferents? Per què les dones cobren menys per fer la mateixa feina que els homes? Per què? És incomprensible! Són preguntes que hem formulat en reiterades ocasions i a les què mai se’ns ha donat una resposta mínimament raonable. De fet, l’única resposta que s’ha donat des de la dreta política i econòmica és negar aquesta evidència. Malgrat això la realitat és tossuda i les mateixes dades oficials del Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat demostren que després d’aquests anys de Governs conservadors de Puigdemont i Rajoy el 64% dels treballadors que menys cobren són dones. Cobren menys per ser dones, això de clar (i així d’escandalós). La bretxa salarial (és a dir, la diferència entre les retribucions mitjanes que cobren homes i dones per fer la mateixa feina) s’ha incrementat fins al 24% i en el cas de les pensions arriba al llindar del 40% de diferència. Com dic, un autèntic escàndol que, tret dels diputats socialistes, pràcticament ningú no ha denunciat immersos tots com estaven en llançar-se les banderes pel cap.   

La veritat és que la crisi econòmica i les polítiques dels Governs de Junts pel Sí i del PP han col·locat les dones és una realitat laboral insostenible retallant en polítiques d’igualtat. De fet, les dones són les grans damnificades per les retallades de la dreta: excloses del mercat de treball, en situacions de precarització la majoria de les què encara tenen feina i suportant la sobrecarrega que representa tenir cura de la família (avis i àvies, fills menors d’edat i familiars en situació de dependència), han de dur a terme sovint un treball que ni es valora, ni es paga, ni comptabilitza a la Seguretat Social.

Hem hagut d’escoltar autèntiques absurditats com les del senyor Rajoy quan va assegurar que “les dones decideixen deixar la feina i tenir cura dels nens perquè volen”. Doncs no, senyor Rajoy. A les dones treball ens sobra, el que ens falta és ocupació remunerada. El “treball” en l’àmbit familiar el continuem duent a terme, de manera majoritària, les dones entre altres factors perquè les retallades dels Governs de Barcelona i Madrid en matèria de serveis, dependència o sanitat, ens ha obligat a fer-ho. Com em deia una amiga fa uns dies: “el que no pot ser és que vagi a treballar i després, descomptat el que he de pagar a la llar d’infants i al cuidador de la meva mare, perdi diners.” No pot ser, realment.

Cal redreçar el rumb per sortir d’aquesta tessitura diabòlica i fer-ho amb urgència, per això els i les socialistes volem que homes i dones estiguin en situació d’igualtat al mercat de treball. Això, tal i com defensa Miquel Iceta, ha de suposar dues coses: primera, igual sou per la mateixa feina i, segona, compartir la responsabilitat de tenir cura de la família. Com aconseguir-ho? Recuperant l’obra iniciada pels anteriors Governs socialistes a la Generalitat en la línia de garantir la corresponsabilitat amb permisos de maternitat i paternitat iguals, intransferibles i obligatoris, o reforçant (enlloc de retallant) la xarxa pública de serveis educatius i socials per a l’atenció dels infants. Quantes dones, per exemple, han hagut d’abandonar la feina per tenir cura dels seus fills després que el Govern, primer de Mas i després de Puigdemont i Junqueras, retallés les subvencions públiques a les places de llars d’infants?

I per descomptat els i les socialistes promourem la tolerància zero envers la violència contra les dones. Garantirem que la Generalitat desenvolupi les diverses lleis existents en matèria de lluita contra la xacra masclista perquè no serem un país autènticament lliure fins que no haguem assolir la igualtat real entre homes i dones en el món del treball i fins que haguem eradicat definitivament aquesta autèntica vergonya col·lectiva que és la violència de gènere.