RAS I CURT: ACABEM AMB LA POBRESA!

“El pitjor és quan a principis de mes m’arriben les factures del lloguer, la llum, l’aigua... De vegades no dormo pensant en què la setmana vinent em trobaré a la bústia factures que no puc pagar. I si ens acaben tallant la llum?” És la realitat, i subratllo: la realitat, amb la que viu l’Anna, una mare de dos fills que combina feines puntuals de netejar pisos particulars i tenir cura de persones grans majors d’edat. Tot plegat, li aporta menys de 500 euros mensuals. “I molts mesos ni això.” Amb aquests menys de 500 euros han de viure l’Anna, el seu marit que fa anys que està a l’atur, i dos fills menors d’edat. Com ho pot aconseguir? Gràcies a l’ajuda de la família, els seus pares que cobren una pensió aporten els diners necessaris perquè l’Anna, el seu marit i els seus fills arribin, justíssims, a finals de mes. El seu germà (que té un treball remunerat) porta als nens a casa seva a dinar durant la setmana i també els dóna el material escolar que els seus fills ja no utilitzen. “Agraeixo molt aquesta ajuda perquè és la que ens permet anar tirant”, afirma l’Anna, “però és una m... viure així.”

La realitat de l’Anna és només un exemple d’entre els milions de persones que al nostre país viuen amb ingressos inferiors als 16.823 euros anuals per nucli familiar, és a dir, que estan en paràmetres de pobresa. Les darreres dades oficials del Govern del PP assenyalen que un 23% de la població espanyola (i quasi el 50% de les persones que estan a l’atur) es troben en aquesta dramàtica situació. Què deu pensar l’Anna quan escolta per la radio o per televisió a Mariano Rajoy i als ministres del PP afirmar alegrement que “la crisi ja és cosa del passat” o que “Espanya ha entrat en un cercle econòmic virtuós”? Estic convençut que el primer que deu sentir és dolor per aquest menyspreu intolerable a la realitat que ella ha de viure cada dia. Després, també estic segur, que deuen passar per la seva ment adjectius qualificatius que no puc reproduir en aquestes línies però que molts de vosaltres deveu compartir.

L’Anna, i les persones que pateixen en carn pròpia no tenir els diners necessaris per poder viure amb dignitat material, no es mereixen les mentides ni la propaganda amb la que el PP vol ocultar la realitat que pateixen. No s’ho mereixen. I tampoc es mereixen les promeses impossibles d’aquells que prometen “assaltar al cel” i que l’endemà sumen els seus vots als dels diputats del PP per impossibilitar el Govern del canvi.

Els socialistes no volem ni mentir, ni enganyar, ni jugar amb el patiment de les persones. Som ambiciosos, sí, però des del realisme. Per això defensem que si governem en un termini màxim de quatre mesos aprovarem un ingrés mínim vital de 426 euros mensuals (que poden arribar a 708 euros en cas de tenir persones grans i fills menors d’edat a càrrec) per evitar que persones com l’Anna i la seva família, que no tenen recursos econòmics, hagin de patir tant per arribar a final de mes. Repeteixo que no és cap brindis al sol ni són paraules que després s’emporta el vent. És un compromís polític públic, amb dates, terminis, i consignacions pressupostàries definides.

És sobretot, un compromís moral. Al nostre país, i segons les mateixes dades del Govern que parla del “cercle virtuós de l’economia”, hi ha 730.000 famílies amb tots els seus membres a l’atur i que ja no cobren cap prestació, ni ajuda, ni subsidi. Pel cap baix, això inclou uns dos milions de nens (dos milions!) que pateixen ja de petits l’estigma de les desigualtats. Aquests persones no estan interessades en saber si Mariano Rajoy continuarà sent president del Govern o si Pablo Iglesias serà el nou director general del Centre Nacional d’Intel·ligència. Això els és igual. Volen una resposta real als seus problemes reals. I la volen ja. S’ho mereixen! Amb humilitat els dic que aquesta resposta arribarà si el 27 de juny el president del Govern es diu Pedro Sánchez i si els socialistes hem guanyat les eleccions.