LA VIA SOCIAL

Mas recorda Errol Flynn al galop sobre un cavall avançant per la vall de Balaklava; canons a la dreta, canons a l’esquerra, canons davant!. Es veu empès cap endavant per no decebre els seus i utilitzat com a punta de llança pel seu soci de govern, que es manté a reraguarda. Veu que la càrrega se li farà llarga i massa exposada, i sent com al seu costat alguns, Duran, comencen a defallir. Però confia emular Napoleó a la batalla de Somosierra quan, desesperat i contra tota lògica militar, llançà la cavalleria polonesa al seu servei i aconseguí capturar els canons espanyols que li barraven el pas. El drama és que no és una pel·lícula i que tots els contendents són compatriotes, igual que ho seran les baixes, independentment del resultat.  

  

Mas i l’independentisme s’obsessionen amb Madrid i l’Estat, però a Madrid o a Badajoz la població no té la diversitat de sentiments identitaris que es donen a Catalunya, on s’expressen totes les variables possibles. Al reduir tota la complexitat de Catalunya i de la crisi actual al projecte d’aconseguir la independència per se i simplificar aquest projecte com un anacrònic enfrontament entre dos nacions, es posa en risc la cohesió social actual i del hipotètic nou Estat independent. L’absència d’un projecte social inclusiu, comú per al conjunt del catalans, i d’una alternativa política i democràtica que acompanyi el projecte independentista, deixa el futur Estat independent supeditat a què tot ho solucioni la repatriació del dèficit fiscal. El projecte independentista no té cap alternativa al sistema actual en crisi, i la quantificació d’aquest dèficit fiscal encara es discuteix i són una incògnita els futurs ingressos i despeses de l’Estat independent. Fins i tot, el mateix president Mas va afirmar que Catalunya és un contribuent net a l’UE i en cap cas demana la sortida de la Unió. Per tant, si el tomb a favor de l’independentisme s’explica, en part, per la crisi econòmica i política d’Espanya en el seu conjunt, com respondrà la ciutadania si aquestes crisis es reprodueixen en el futur Estat?, a qui culparem?   

Des de l’esquerra no hem de caure en el parany i deixar-nos emportar pel conflicte d’egos de les oligarquies que representen el PP i CiU. L’única proposta real de millora democràtica que impulsi un enfortiment social i polític és l’Estat Federal, que trenca amb el sistema actual. La Via Social que representa l’Estat Federal significa Més Democràcia; aproximar la governança als ciutadans i adequar-la a la realitat plurinacional de l’Estat: competències plenes i recursos per a les administracions més properes, Ajuntaments i Generalitat de Catalunya, sobirania cultural i lingüística, i corresponsabilitat i interdependència amb les altres administracions espanyoles i europees. Una organització política de baix a dalt. Adoptar una nova organització en xarxa i moderna per afrontar entre tots els reptes de la globalització sense renunciar a millorar i difondre el model social europeu. El dia de la consulta, a més d’un passaport, volem saber per quin model social votem. L’alternativa que ens planteja la dreta és la societat participativa, que desmunta el sector públic i la igualtat d’oportunitats que garanteix aquest.

Per contra, la proposta de CiU-ERC és similar a la resposta clàssica de l’església, alleugerar els patiments dels fidels a la terra donant esperances d’una vida millor al cel, la independència. Però la situació econòmica és dramàtica i les dificultats de les famílies extremes, tant que obliga a ampliar les partides per atendre l’alimentació dels infants catalans!. En aquesta situació és inadmissible que el govern defugi de les seves responsabilitats i, sense demanar a ningú que renunci als seus objectius polítics i de país, sí s’ha d’exigir que treballi per intentar millorar la situació econòmica actual, negociant i treballant en el context d’avui i amb les eines disponibles ara!. Els ciutadans de Catalunya no podem esperar ni al 2014 ni al 2016, ni jugar-nos-ho tot al resultat d’una consulta que, segons les últimes enquestes, continua donant un resultat bastant equilibrat entre el Sí i el No, el que encara afegiria frustracions i la complexitat de trobar l’equilibri entre les majories minoritàries i les minories majoritàries al fer-les explícites. A més, en aquell moment, l’èxit històric del catalanisme, com un nacionalisme integrador sota la màxima de català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, es veuria en perill a l’afegir nous paràmetres.

Els sentiments identitaris, dins del projecte de construcció europea, haurien de formar part dels sentiments privats, com els religiosos, i no haurien d’interferir en la reforma de l’organització política i social necessària per superar la crisi del sistema actual, que afecta a problemes quotidians i del benestar de les persones. En l’Europa del S.XXI, hauríem de fomentar els sentiments nacionals múltiples, o com a mínim no contraposats, i desindexar els sentiments nacionals de la concreció política necessària per tornar a garantir als ciutadans el progrés social. 

Article d'opinió de Kenneth Martínez publicat al diari Més Tarragona