LA PROPOSTA DEL PSC: SORTIR JUNTS DE L’ABISME

En moments com aquests, em venen a la memòria les paraules del president Macià de l’any 1931, poc després d’instaurar-se la Generalitat com a Govern autònom de la República espanyola. En una primera entrevista amb el periodista Josep Maria Planes, el president Macià, en ser preguntat sobre el pitjor que podria passar-li a Catalunya va respondre, fulminant: “el pitjor que ens podria passar és dividir el país per la meitat.” Paraules assenyades del President i que ens caldria recordar constantment...

Si féssim un repàs per la nostra història, veuríem com els moments de victòria s’han esdevingut només quan els catalans hem anat junts, com un sol poble, amb consensos molt amplis i amb respecte a totes les opinions.

Així va ser el 1931, quan el president Macià va pactar -des del realisme polític i el respecte a la legalitat democràtica- amb els representants de la República espanyola (entre els quals ministres catalans), la conversió d’una “República catalana” proclamada des del balcó però als limbes de la irrealitat, per un Govern autònom i real de la Generalitat de Catalunya. “Feixista”, “traïdor”, “botifler”, van ser alguns dels insults que va rebre per part dels independentistes d’Estat Català. 

Així va ser també el 1977 quan el president Tarradellas va pactar amb el president del Govern espanyol el restabliment de la Generalitat després de la negre nit del franquisme. També aleshores, aquells que s’autoatribueixen la representació “del poble de Catalunya”, el van qualificar de traïdor i d’agent encobert del franquisme.

Amb consens i lideratges responsables hem avançat. Per contra, dividits, i més encara, dividits per la meitat, sempre hem perdut. No oblidem avui les lliçons de la nostra història abans de repetir errors amb conseqüències terribles que són del tot previsibles.

Conciutadans tarragonins i tarragonines, l’hora és greu i no precisament gloriosa. Estem atrapats en un abisme al qual ens han portat aquells que han tractat un problema essencialment polític com un tema merament judicial o d’ordre públic i també per aquells que han ignorat que Catalunya no és el 47% dels votants, sinó que Catalunya som tots i totes. Aquells que de manera insensata s’han apartat de la legalitat democràtica inventant-se “transicions jurídiques garantides” o “reconeixements internacionals assegurats” que només existien en la seva imaginació (error que ni Francesc Macià ni Josep Tarradellas no van cometre mai!). El desastre resultant és per a tots conegut... 

“I ara, què?” El més senzill, sens dubte, seria amargar-me darrere de les togues dels magistrats o bé anar a tallar carreteres en funció de la meva simpatia per algun dels dos “blocs” enfrontats (com hem pogut arribar a aquesta situació tan trista i lamentable?).

Això seria el més fàcil, repeteixo. El més difícil avui, amb el clima d’hiperexaltació emocional que es traspua a peu de carrer, és saludar amb un “bon dia!” i donar la mà a tothom, escoltar les raons de l’altre i, també reconèixer que hi ha raons en el que diu malgrat que discrepi radicalment del que nosaltres defensem. Així ho faig en el meu dia a dia amb amics i familiars, i així demano que procurem fer-ho tots i totes.

Això que sembla, i ho és, d’estricte sentit comú, és fa difícil de practicar quan un veu com alguns s’entesten en dividir el país entre “sediciosos” o “feixistes” en funció dels seus prejudicis, insultant els catalans que no pensen com ells. Doncs no! Els socialistes estem convençuts que la pràctica totalitat del nostre poble, pensi el que pensi sobre la qüestió nacional, està format majoritàriament per bona gent que vol el millor per als seus fills i que vol viure en pluralisme, pau i llibertat, com hem sabut fer sempre.

I aquesta és l’opció que defensem els socialistes: la de la concòrdia entre catalans i catalanes, amb respecte per a tots des de la necessària reconciliació nacional que curi les ferides que aquests darrers mesos tan terribles s’han generat. 

I en aquest sentit em plau enormement escoltar, enmig de tanta cridòria i tant de monòleg previsible, a valent Miquel Iceta demanant un exercici de seny col·lectiu i d’enteniment que eviti una definitiva fractura social a la societat catalana entorn de dos blocs irreconciliables que es donen l’esquena mútuament. Com? Mitjançant un govern de concentració de totes les forces polítiques per sortir de la gravíssima crisi que estem patint des del respecte a la voluntat democràtica i la legalitat vigent. Canviem, modifiquem, reformem el que sigui necessari però des del reconeixement de la realitat i del pluralisme existent a la societat catalana, i no amb crides a les ombres de la nit. Com va fer el president Macià, com va fer el president Tarradellas i com demana i proposa ara Miquel Iceta. 

I si aquest noble objectiu ens comporta als socialistes que alguns ens insultin, suportarem les desqualificacions amb la serenor que ens dona ser la veu de la reconciliació i de la convivència. Perquè, si tots sabem que només des del diàleg, la negociació i el pacte podrem sortir de l’abisme, a què esperem per fer-ho realitat?

EL PSC DENUNCIA UN NOU RETARD EN LA CONSTRUCCIÓ DEL TÚNEL DEL COLL DE LILLA I DEMANA L’ACCELERACIÓ DE LES OBRES

El diputat del PSC al Congrés per Tarragona Joan Ruiz ha denunciat “un nou retard en els terminis de construcció del túnel del Coll de Lilla, en el tram de l’autovia A-27 entre Valls i Montblanc. Se’ns va dir i assegurar que els treballs acabarien l’any vinent.”

“Doncs bé, ara el mateix director general d’infraestructures assenyala que aquest termini no sap si el podrà complir ja que s’està duent a terme la tramitació d’una nova modificació derivada de la presència de terrenys expansius. Això comportarà també un increment econòmic del 20% del cost de les obres.”

Joan Ruiz ha destacat que els ciutadans de les comarques tarragonines ens hem assabentat d’aquesta situació gràcies a la pregunta que ell mateix ha formulat al director general d’infraestructures a la comissió de Foment del Congrés. “Fidel al meu compromís de ser la veu dels interessos tarragonins a les Corts Generals”, ha reblat.

“És lamentable que en la construcció de l’autovia A-27, vital per al conjunt de les comarques tarragonines, el Govern del PP hagi acumulat tants incompliments i promeses desmentides per la realitat. Els socialistes, que som els que vàrem impulsar la construcció de l’autovia quan vàrem tenir la responsabilitat de governar, exigim l’acceleració de les obres ja que sempre hem considerat com a prioritari aquest nou eix estratègic que connectarà el nucli del Camp de Tarragona amb l’interior del país mitjançant una autovia d’altes prestacions.”

Així, el diputat socialista ha advertit que aquest modificat especial introduït ara per Foment requereix tant l’informe tant del Consell d’Obres Públiques com del Consell d’Estat pel que ara mateix aquesta demora en la finalització dels treball es manté sense data concreta, ajornada sine die.

“Aquesta autovia, que el PP es va comprometre a executar amb la màxima celeritat quan va guanyar les eleccions el 2011 i estem al 2018, unirà Tarragona i el seu port, Reus i el seu aeroport, el nucli de la Costa Daurada, Port Aventura, els polígons petroquímics, etc. amb la vall de l’Ebre, el litoral cantàbric i l’interior peninsular. Tots els agents socials i econòmics coincideixen en subratllar la seva importància. A què espera, doncs, el Govern del PP per donar compliment a allò que va prometre solemnement ja fa set anys? Algun dia haurem d’escriure el catàleg d’incompliments de l’executiu de Rajoy, i els seus socis de Ciutadans, amb Tarragona. Desgraciadament el llistat serà interminable...”, ha conclòs el diputat tarragoní.     

HAY ALTERNATIVAS PERO NO EN LA DERECHA

Durante 2011, el Fondo de Reserva de la Seguridad Social alcanzó máximos históricos, llegando a sobrepasar los 66.000 millones de euros. Sin embargo, en 2017 cerró, según el Ministerio de Economía del Gobierno español, con un déficit de algo más de 2.500 millones de euros.

Las pensiones y la viabilidad o no de su sistema público se encuentran hoy en el eje de la agenda política y social, y es por eso que observar las cifran anteriormente comentadas resulta cuanto menos relevante para determinar si se trata de una problemática basada en los cambios demográficos del Estado (como tanto han repetido PP y Ciudadanos) o simplemente en la voluntad política de aquellos que lo gobiernan.

España destina, según la OCDE, el 10% de su PIB a sufragar las pensiones (el 50% del total que destina a gasto social). Las fuerzas neoliberales y conservadoras han encontrado en esta cifra un filón a la hora de defender que el actual sistema de pensiones no es sostenible ante la subida del número de pensionistas y que es necesario empezar a abordar un posible y más que probable cambio de modelo.

Privatizar por lo menos una parte de nuestro sistema público sería para la derecha simplemente adaptar nuestro modelo al crecimiento de la esperanza de vida y a los cambios demográficos y productivos que estamos padeciendo.

Tal afirmación no solo reconoce la incapacidad del actual gobierno del Partido Popular de administrar el fondo público de pensiones, si no que evidencia una falta absoluta de rigor académico y de saber qué ha pasado en nuestro país en las últimas décadas.

Volviendo a datos anteriores, el Gobierno de Mariano Rajoy ha despilfarrado casi 70.000 millones de euros. Pero, ¿era realmente el fondo de reserva el único lugar de donde poder extraer los recursos necesarios para hacer frente a eventuales y urgentes necesidades económicas?

El lector me permitirá tal obviedad, pero la respuesta es no.

70.000 millones de euros se ha gastado el gobierno en los últimos siete años que, como veremos a continuación, se podrían haber extraído de otros fondos o mediante otras opciones que no hubieran significado reducir el nivel adquisitivo de nuestras y nuestros jubilados.

La Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC), en un estudio publicado durante 2017, cifró en 90.000 millones de euros el coste de las tramas, causas y casos de corrupción ocurridos durante la Democracia. En relación con esto, corregir el fraude fiscal de las grandes fortunas, la banca y las grandes empresas supondría una recaudación de 44.000 millones de euros. Así pues, si nuestro país precisara de regulaciones que persiguieran la corrupción y de más inspectores de trabajo que corrigieran el fraude fiscal de las grandes fortunas, tendríamos unos 130.000 millones de euros más, el doble de lo que el PP ha extraído del fondo de pensiones.

Quizás no sea “necesidad nacional” lo que conduzca al saqueo del fondo de nuestras pensiones, sino voluntad política.

Algunos dirán que la corrupción es algo inherente en una sociedad como la española y que el fraude fiscal es algo con lo que debemos resignarnos a convivir. Lejos de esto, es también relevante señalar que el tipo marginal máximo de IRPF en España (lo que pagan las rentas superiores a 60.000 € anuales), según la Comisión Europa, es del 45%. Muy lejos de otros países como Suecia (56%), Dinamarca (55,6%) o Francia (50%). Además, analizando el tipo nominal en sociedades, vemos como España lo sitúa en el 25%,

nuevamente alejado de países como Francia (38%), Bélgica (34%) o Alemania (30%).

Equipararnos a nuestros homólogos europeos en este aspecto supondría extraer de aquellos que más riqueza poseen los recursos necesarios para seguir subvencionando un colectivo tan vilipendiado como lo es el de las y los pensionistas de nuestro país.

A pesar de esto, el Gobierno ni si quiera se ha planteado tal posibilidad. Repitiendo lo anterior, quizás no sea “necesidad nacional” lo que conduzca al saqueo del fondo de nuestras pensiones, sino voluntad política.

La corrupción y la complacencia ante las clases altas han sido las características del actual Gobierno durante su mandato, pero también la condena de nuestros pensionistas.

Además, es también destacable que las y los españoles “invertimos” (nótese la ironía) en el aeropuerto de Ciudad Real 1.100 millones de euros, que en equipamiento militar gastamos 600 millones de euros, que el subsidio a la Iglesia católica nos hace perder 580 millones de euros cada año, que las subvenciones a fiestas taurinas nos cuestan, según la Fundación Altarriba, 564 millones de euros anuales…sin olvidar los bochornosos 150.000 euros que recibió la Fundación Francisco Franco por parte de nuestro Gobierno de la nación.

Quizás reformar aspectos como los ya citados o impulsar políticas dirigidas a la creación de empleo para los más jóvenes y a las mejoras laborales de quienes ya se encuentran en nuestro mercado de trabajo serían medidas tan positivas como necesarias para garantizar la continuidad de un modelo de éxito que recompensa a nuestros mayores y nos honra como sociedad.

Y es que el problema no es demográfico, es político. Y la derecha, una vez más, solo ha contribuido a acentuarlo.

Christian Soriano 

EL PSC DEMANA LA COMPAREIXENÇA DEL PRESIDENT DEL C.S.N. PER INFORMAR SOBRE L’ATURADA DE LA PLANTA DE LA CENTRAL DE VANDELLÓS II

Joan Ruiz, diputat del PSC per Tarragona, ha explicat avui que el grup socialista ha demanat la compareixença urgent del president del Consell de Seguretat Nuclear a la comissió d’energia del Congrés a fi i efecte que informi sobre l’aturada que es va produir a la planta de la central nuclear de Vandellós II després d’haver-se observat un augment del cabal d’aigua recollida de l’embornal de l’edifici de contenció degut al trencament d’una vàlvula interna.

El diputat socialista ha justificat aquesta petició de compareixença “per la política que sempre hem defensat i aplicat els socialistes, també quan hem tingut la responsabilitat de governar, de màxima transparència i defensa dels millors estàndards de seguretat a les centrals nuclears que hi ha a la demarcació de Tarragona. Sempre hem defensat el mateix, ja sigui des del Govern o quan estem a l’oposició.”

En aquest sentit el diputat del PSC ha recordat que durant els anys de Govern socialista “es van augmentar les inspeccions per controlar que les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs invertien tot el allò que era necessari per garantir que les centrals operessin amb la màxima seguretat.”

Com a conseqüència d’aquest esforç el nombre d’irregularitats i fallades va disminuir de manera significativa en relació amb el període precedent.

“Els ciutadans d’aquestes comarques hem d’estar tranquils i les centrals nuclears només han de poder operar en la mesura en què es garanteixi la màxima seguretat”, ha reblat Joan Ruiz.

Finalment, el diputat del PSC per Tarragona ha estat taxatiu a l’hora d’afirmar que “els socialistes reafirmem avui el nostre compromís de vetllar per unes condicions de la màxima seguretat a les centrals nuclears. Així, demanem als responsables del Consell de Seguretat Nuclear que es treballi per garantir aquesta màxima seguretat i transparència informativa que doni tranquil·litat als habitants d’una província com la nostra que compta amb la presència de centrals nuclears”, ha remarcat el diputat socialista.    

SIN PODER SALIR DE CASA

¿Hay personas que viven encerradas en su casa porque no pueden salir? No se cuando dejaremos de hablar de estas cosas, porque lo normal sería, eso, que no hablásemos, porque no podemos permitir que, en una sociedad como la nuestra, que se las da de avanzada, haya personas que se vean en la necesidad de reclamar poder entrar y salir de su casa sin dificultad.

Es de esos problemas que existen a nuestro alrededor pero de los que se habla poco, o nada. Los Medios de comunicación suelen recoger, de cuando en cuando, noticias que nos explican que por fin, con una silla de ruedas, se puede llegar hasta un arcén y luego subir al vagón de un tren (en Tarragona, mi ciudad, dentro de poco será posible), pero es difícil encontrar la noticia de que hay miles de personas que debido a tener una incapacidad o debido a la edad, no pueden ni tan solo salir de casa. Viven condenados a estar encerrados entre sus cuatro paredes y dependen de familiares, servicios sociales o vecinos para que les hagan la compra diaria en el supermercado o les compren en la farmacia las medicinas que muchas veces necesitan. Hablo de una realidad de la que seguramente muchos de quienes lean estas líneas saben, o conocen a alguien que la vive, o incluso ellos mismos la sufren.

Seria absurdo negar que no se haya avanzado, en estos últimos años. Solo hay que echar un vistazo a las reformas de la Ley de Propiedad Horizontal para comprobar que, como se ha hecho en el resto de Europa, las comunidades de propietarios, progresivamente, han ido asumiendo el coste de la accesibilidad de su edificio, como desde siempre han asumido las reformas o las puestas al día de sus condiciones estructurales, su estanqueidad, su habitabilidad o su seguridad.

Pero también es verdad que basta visitar sobre todo barrios de los extrarradios de nuestras ciudades para encontrar bloques de viviendas de altura considerable, con escaleras sin ascensor que pueden convertir a quienes viven en sus pisos mas altos, en prisioneros en su casa. Bloques habitados en la mayoría de los casos por personas de pocos ingresos, muchos de ellos pensionistas, que además difícilmente pueden hacer frente a los gastos  que significa adaptar un edificio para que sea accesible

Es por eso que el Grupo Socialista del que soy portavoz en la Comisión de Políticas Integrales par la Discapacidad, recientemente, ha presentado un Proyecto de Ley  que lleva por nombre  “PROPOSICIÓN DE LEY PARA ADAPTAR LA LEY 49/1960, DE 21 DE JULIO, DE PROPIEDAD HORIZONTAL, A LA CONVENCIÓN SOBRE LOS DERECHOS DE LAS PERSONAS CON DISCAPACIDAD DE LA ONU” (*) queriendo contribuir a solucionar, en todo lo que sea posible, este problema.

Con el objetivo que las personas con discapacidad y las personas mayores, vivan mas libres  e independientes de lo que viven ahora.

Y porque no es justo que tengan que añadir, a las dificultades económicas que tienen el resto de los ciudadanos y ciudadanas de nuestro país, cuando quieren tener una vivienda digna, la dificultad que les supone poder entrar y salir de ella

Y la hemos presentado, también, por solidaridad con las personas a quienes afecta este problema. Y porque como socialistas tenemos la voluntad de acabar con la injusticia, allá donde la encontremos, pero también porque al hacerlo contribuimos a adaptar nuestra legislación a la Convención sobre los derechos de las personas con discapacidad, que España ratificó. Cosa que nos obliga como país, independientemente del grupo parlamentario al que pertenezcamos, como obliga a cualquier gobierno independientemente del color político que tenga y por tanto al actual presidido por el Sr.Rajoy    

Y  también la hemos presentado para recordarle al gobierno que la ratificación nos supone a todos, un compromiso, mejor dicho una obligación con una parte considerable de nuestra sociedad que no ha cumplido. que hace ya unos meses que pasó el 4 de diciembre, la fecha en la que por ley,  todo tenia que ser accesible para todos.

Presentar, por nuestra parte, el proyecto de Ley para adaptar la Ley de Propiedad Horizontal a la  Convención, es nuestra manera de colaborar, desde la oposición en cumplir con ese compromiso con las personas con discapacidad y las personas mayores.  

LES JOVENTUTS SOCIALISTES DE LES COMARQUES TARRAGONINES REFORCEN LA SEVA PRESÈNCIA A LA DIRECCIÓ NACIONAL DE LA JSC

Satisfacció a la delegació de les joventuts socialistes de les comarques tarragonines després que la seva presència als òrgans de direcció de la JSC s’hagi vist reforçada en el 16è Congrés de l’organització que s’ha dut a terme aquest cap de setmana a Sabadell sota el lema “Batega amb la JSC”.

En concret, la companya Lucía López, actualment regidora socialista a la Canonja, ha estat escollida com a responsable de la Secretaria de Política Municipal en l’executiva que presidirà Arnau Ramírez durant els propers tres anys.

També han assumit responsabilitats altres companys i companyes de les comarques tarragonines com la Laura Vidal, que serà membre del Comitè Federal de JSE, Yasine Assouni, vocal de la Comissió de Control Financer, Guillermo García, a la Comissió de Garanties Estatutàries, i Eloi Menasanch, escollit membre del Consell Nacional del PSC per la JSC.

En aquest sentit, el primer secretari de la JSC de les comarques tarragonines Eloi Menasanch ha emfatitzat “el compromís dels joves socialistes catalans per tornar a sortir al carrer sense complexos i sense por per lluitar pels nostres objectius d’esquerres i garantir la concòrdia i la unitat cívica del nostre poble.”

“Volem fer-nos més visibles al carrer i ser políticament més útils per resoldre els problemes del jovent d’aquest país. Serem clars i contundents en la defensa dels seus interessos. Així, serem la veu de les reivindicacions dels joves catalans tant al Parlament com als ajuntaments i altres institucions del país”, ha reblat.

Durant aquest tres dies, els més de 100 delegats i delegades d'arreu de Catalunya han treballat en les diferents comissions i sessions plenàries per revisar els estatuts i les ponències de l'organització i també per renovar la seva Comissió Executiva Nacional, fins ara liderada pel Pol Gibert, diputat al Parlament de Catalunya. L'executiva nacional sortint va rebre els màxims suports del Congrés per la seva tasca en aquests darrers tres anys.

A més, l'organització ha ratificat el canvi de logotip que va ser escollit per consulta directa a la militància setmanes enrere.

EL GRUP SOCIALISTA PRESENTA UNA LLEI PER GARANTIR LA IGUALTAT ENTRE HOMES I DONES I ACABAR AMB LA BRETXA SALARIAL QUE A LA DEMARCACIÓ DE TARRAGONA ÉS DE 7.123 EUROS ANUALS

El diputat del PSC al Congrés per Tarragona Joan Ruiz ha explicat avui que el grup socialista ha entrat a registre una proposició de llei per garantir la igualtat de tracte i d’oportunitats entre homes i dones en l’àmbit de l’ocupació i del món del treball.

“Els socialistes volem que aquesta llei sigui l’instrument per eradicar tots els elements injustos i de desigualtat entre homes i dones en l’àmbit laboral. Per exemple, tan sols cal recordar que a dia d’avui, segons els nostres càlculs, la bretxa salarial entre homes i dones a la demarcació de Tarragona és de 7.123 euros anuals. Una realitat intolerable.”

En concret, la mitjana salarial dels homes a la demarcació de Tarragona és de 27.447 euros anuals bruts mentre que les dones tan sols perceben de mitjana 20.324 euros l’any. Aquesta discriminació també afecta la determinació i la quantia econòmica de les pensions que reben les dones al final de la seva vida laboral.

“Volem ser la veu de les dones a les Corts Generals i defensar els seus drets, com sempre hem fet els socialistes. Amb aquesta llei les bones paraules es tradueixen en drets individuals per a les treballadores i en obligacions per a les empreses”, ha explicat el diputat tarragoní.

Joan Ruiz ha titllat com a “burla” les declaracions de la ministra del PP, Dolors Montserrat, en les que aquesta afirmava que la igualtat entre homes i dones està garantida. “Només des del desconeixement més absolut de la realitat és poden dir aquestes coses perquè la realitat que viuen les dones en el seu dia a dia laboral no es pot definir com a igualtat ja que se les tracta injustament, començant per les quanties dels seus sous i de les seves pensions.”

Entre les mesures contemplades per la llei socialista està la derogació dels elements de la reforma laboral del PP de 2012 on no es promocionen amb incentius el retorn de les dones als seus llocs de treball després de ser mares.

Així mateix es crearà una oficina estatal de lluita contra la discriminació laboral, a més de reforçar les mesures de la inspecció de treball. “Volem mesures de discriminació positiva en la promoció i l’ascens de les dones en el món del treball.”

En la mateixa línia la llei estableix com a obligatòries les quotes de participació de les dones en els consells d’administració de les empreses tal i com estableixen les mateixes directives comunitàries.

“En definitiva –ha conclòs el diputat socialista-, amb aquesta llei volem posar el fil a l’agulla a una realitat laboral en què les dones cobren menys, treballen més, tenen les ocupacions més precàries, tenen més cura de les responsabilitats familiars i acumulen una autèntica sèrie de desavantatges en el món del treball. Amb aquesta proposta de llei volem remoure els obstacles per a què les dones puguin ser ciutadanes i treballadores amb uns drets reconeguts, amb igualtat real i no només nominal.”

LA NOVA POLÍTICA

Fa poc, en una trobada amb uns escolars de Salou, un estudiant em va preguntar “per què estàs en política?”. Bona pregunta. No havia ni tingut temps de respondre quan des del fons de la sala vaig escoltar comentaris del tipus “per forrar-se”, “estàs de conya? per enxufar-se directament!.” Comentaris que van ser acollits per somriures i rialletes còmplices d’assentiment per bona part dels presents. Somriures i rialles molt eloqüents.  

I no tinc cap dubte que una bona part de les persones que esteu llegint aquestes línies penseu el mateix. Per això m’ha semblat adient compartir amb vosaltres el que vaig respondre a aquests alumnes de secundària. No estic en política per vocació innata, ni per interès propi, sinó per un sentiment més essencial i íntim: per rebel·lia moral davant d’una realitat que no m’agradava. I què no m’agradava quan vaig decidir entrar a militar al PSC? La realitat laboral amb la què es trobaven les joves com jo. Joves que després d’estudiar durant anys es plantejaven la tessitura d’haver de marxar del país per guanyar-se la vida amb un mínim de dignitat material i poder arrencar així un projecte de vida autònom. Recordo, en aquest context, la indignació que em va provocar escoltar a un alt dirigent del PP atribuir aquest autèntic èxode laboral juvenil al “carácter indómito de la juventud y sus ganas de aventura.” Una solemne bajanada que a mi, personalment, em va fer bullir la sang.

No va ser doncs un compromís de caràcter ideològic sinó pura i senzillament una reacció moral davant d’una realitat que considerava, i considero, profundament injusta i impròpia d’una societat democràtica.

Les meves paraules van emmudir l’auditori que, potser, esperava una reacció més del tipus “des de petita tenia clara la meva vocació inherent per ser servidora pública i bla, bla, bla.” Doncs no, va ser pura i simplement una reacció moral davant de l’abús que patíem, i patim, la joventut d’aquest país. L’impuls ètic de lluitar contra el que sabem que és injust, és a dir, l’essència del compromís del socialisme democràtic. I aquest impuls em va animar a continuar explicant al jovent salouenc que malgrat totes les dificultats tinguin confiança perquè el seu futur l’escriuran ells mateixos. Sí, perquè viuran en una societat que estarà plena de riscos, però també de noves oportunitats.

Com les que obren les noves tecnologies, i no només de la informació, Internet i les xarxes socials, sinó també de la biotecnologia i de moltes altres. Unes oportunitats que neixen del talent i del desig d’innovar de joves com ells.

Per això les socialistes sempre hem defensat la necessitat de recuperar les inversions en educació, investigació, innovació i desenvolupament tecnològic que la dreta ha laminat a cop de retallada. Creiem que l’èxit de les societats socialdemòcrates del nord d’Europa que tant admirem es basa en el fet que no només han tractat de formar persones sinó que ho han fet de manera que elles mateixes han sabut què fer amb la seva formació. I això és vital per aprofitar aquesta nova activitat econòmica i redistribuir la riquesa solidàriament amb aquells que menys tenen, com sempre ha fet el socialisme.

Però mentre que a la Suècia d’Olof Palme es va desenvolupar un model de creixement i innovació capaç, per exemple, de generar un gegant exportador de les dimensions d’IKEA aquí al nostre país, entre els ideòlegs de l’esquerra dogmàtica, encara avui dia podem trobar admiradors del camarada Lenin, del camarada Mao o del camarada no-sé-què. No en el nostre nom perquè sabem que quan una ideologia es converteix en la promesa d’una fita paradisíaca es transforma en una religió, en una eterna reivindicació del paradís desitjat que –lògicament- mai arriba. I no volem més frustracions, volem fixar objectius concrets amb instruments reals per a assolir resultats. Com deia Salvador Allende, el futur és nostre i l’escriuen els pobles. Els pobles i la joventut a qui m’estava dirigint en aquell moment.   

Quan vaig acabar de parlar un dels joves que estava al fons de la sala, -a la zona d’on havien sortit els comentaris que atribuïen a l’afany de lucre o al mer oportunisme el compromís polític-, va acostar-se fins on jo estava, em va donar la mà i em va preguntar com podia posar-se en contacte amb els partits polítics perquè a ell també hi havia moltes coses que no li agradaven gens. El vaig felicitar perquè aquest compromís que acabava d’assumir és l’autèntica nova política que, com a societat, necessitem tant com l’aire que respirem.

TARRAGONA, ARA ÉS L’HORA!

El 15 d’octubre de 2011, quan el president del comitè internacional dels Jocs Mediterranis va pronunciar la paraula màgica que tant anhelàvem “Tarragona!” moltes van ser les emocions que, com és lògic, vaig experimentar. Estava content, radiant, després de dies de nervis i d’intervencions intenses amb diferents interlocutors en defensa dels interessos de la ciutat.

Aquell dia, però, vaig recordar el que l’alcalde Maragall havia pensat quan va escoltar aquelles paraules històriques: “à la ville de Barcelona!.” “Vaig saber que estava davant d’una magnifica oportunitat per transformar la ciutat. Per deixar enrere la vella i endèmica malastrugança que penjava com una rèmora i projectar-nos cap al futur amb confiança”, això és el que suposaven els Jocs. Això és el que suposaven i això és el que suposen ara.  

Tarragona està en condicions, ho dic amb humilitat però amb convicció i determinació, de fer un gran salt endavant. Ara és l’hora benvolguts conciutadans. L’hora del tarragonisme orgullós de la seva raó de ser. L’hora d’oblidar-nos de la vella tessitura que ens condemna a pensar que les coses no ens poden sortir mai bé. D’un cert estat d’ànim d’apatia estèril. Ara també és el moment de mostrar la nostra autèntica força de la identitat tarragonina, amb gosadia, treballant plegats, sumant esforços i demostrant que quan volem, si remem tots junts i alhora, els tarragonins podem fer-ho bé. I molt bé.

Queden 100 dies per a la inauguració olímpica. Aquell dia Tarragona estarà a la pantalla de 250 milions de telespectadors del Mediterrani. Tots els ulls del nostre estimat Mare Nostrum estaran fixats en la nostra ciutat. Fem que aquests siguin els millors Jocs Mediterranis de la història! Venen dies realment transcendentals que esdevenen una oportunitat per a tots i totes.

Els Jocs han de suposar un gran pas endavant col·lectiu per la ciutat i també per al conjunt de les comarques tarragonines (recordem que, en total, hi ha 16 subseus). Doncs bé, guanyarem tots junts. Ara sí podem dir que malgrat totes les dificultats (i els efectes de la crisi econòmica als que cal sumar-hi els de la inestabilitat política d’aquests darrers anys) el finançament i les inversions estan definitivament garantides. En termes econòmics el projecte del Jocs no és petita cosa. Ans el contrari, l’impacte dels Jocs sobre la nostra activitat econòmica està quantificat entorn dels 900 milions d’euros. Res ha estat fàcil, torno a dir-ho, hem hagut de superar innombrables esculls però finalment ara sí podem assegurar que ja albirem la línia d’arribada d’una marató que ha resultat apassionant. 

Conciutadans de Tarragona, bolquem-nos en els Jocs! La complicitat del poble de Tarragona ha de ser clau en l’èxit. És, de fet, un element imprescindible, potser el més important. Sé que no fallarem perquè Tarragona no ha fallat mai en les grans jornades de la seva història i aquesta és una d’elles. El gran suport social als Jocs, tenim inscrits més de 3.500 voluntaris olímpics, n’és la millor garantia.

Amb els Jocs guanyem nous espais, una àmplia zona esportiva i de lleure que configurarà una nova àrea de la ciutat: l’anella mediterrània de Campclar. La gran fita esportiva esdevé també una oportunitat d’or per al nostre turisme, pel comerç, per la gastronomia, pel ric patrimoni històric de la ciutat i de tot el nostre àmbit d’influència. Estic convençut que si fem les coses bé hi haurà un abans i un després dels Jocs en l’afluència de nous visitants a la ciutat. Amb tot el que això significa. Creixement harmònic, benestar social i nous ingressos econòmics per la ciutat i la seva gent. El trident que sempre he buscat. La tricefàlia de l’èxit.

Un dels llegats dels Jocs serà el foment del turisme esportiu, que tindrà molta força, moltes possibilitats i té molt valor afegit (és a dir, que té potencialment molta capacitat de generar riquesa.)

Finalment, posarem Tarragona com a ciutat amfitriona en l’imaginari col·lectiu del mapa del món. Del món amb majúscules. Aprofitem-ho també per divulgar els valors de la pau en un mar Mediterrani que ens ofereix imatges de vergonya col·lectiva com les que ens deixen el drama dels refugiats. Tarragona, ciutat de pau perquè ha experimentat la tragèdia de la guerra, ha d’alçar la seva veu per denunciar qualsevol tipus de discriminació.    

I és que els Jocs són molt més que unes jornades esportives internacionals d’uns dies o els equipaments i infraestructures (amb un complex olímpic realment molt important) que quedarà per al gaudi dels nostres fills. Els Jocs representen l’oportunitat única de definir la imatge que volem projectar al món. Una oportunitat de mostrar el millor de nosaltres mateixos i de tornar a convertir-nos en la capital esportiva, cultural, econòmica i convivencial del Mediterrani. Per això sempre he afirmat que els millors dies per Tarragona estan per venir. Ara que ja ho tenim a tocar... fem-ho realitat.

Tarragonins i tarragonines, ara és l’hora!

¿Y si ellas el 8 de Marzo no vienen?

En la tradición católica, especialmente en pueblos de Aragón y la meseta, había un día dedicado a las mujeres: el 5 de febrero, festividad de santa Águeda. Coloquialmente se hablaba de «las Águedas» para referirse a ese día. Era especialmente célebre la celebración en Zamarramala (Segovia). El día de santa Águeda se investía a ¡una mujer! con los atavíos propios de alcaldesa, banda y bastón de mando, era la «alcaldesa de Zamarramala». Hasta salía en el NODO.

En 1898, un músico murciano llamado Manuel Fernández Caballero estrenaba la zarzuela Gigantes y cabezudos, que incluye un célebre fragmento con ritmo de jota: «Si las mujeres mandasen/ en vez de mandar los hombres/ serían balsas de aceite/ los pueblos y las naciones».

El movimiento obrero, impulsado por las más aguerridas ­–y necesarias­–  pioneras del feminismo, instituyó el 8 de Marzo como «Día Internacional de la Mujer Trabajadora». E igual que Franco convirtió el Primero de Mayo en san José Obrero y lo despojó de todo matiz reivindicativo de clase, lo más rancio de la sociedad, a la chita callando, ha ido transmutando el Día Internacional de la Mujer Trabajadora en una suerte de revival de santa Águeda en que se celebra «el Día de la Mujer», así, sin más, como si fuera el Día del Padre o Sant Jordi.

En este 2018, lo más aguerrido –y necesario– del movimiento feminista ha retomado las riendas del 8 de Marzo y convoca una Huelga Feminista durante esa jornada. Una huelga que quizá tenga un seguimiento relativamente modesto, con más ánimo de llamar la atención sobre las imprescindibles reivindicaciones de nuestras compañeras que de parar la sociedad durante la jornada pero, imaginemos por un momento, ¿y si ellas no vienen, aunque sea un día, un solo día y deciden no trabajar? Y cuando digo «no trabajar» quiero decir exactamente eso, no cuidar, no limpiar, no recoger a los niños, no dar clases, no curar, no juzgar, no levantar planos, vamos, lo que se entiende por no trabajar con independencia  de que las labores estén, o no, sujetas a remuneración.

La huelga del próximo 8 de Marzo es una reivindicación «de clase», justa y necesaria que todos y todas debemos apoyar. La prueba del nueve de esta afirmación es la manera en que el PP y Ciudadanos han denostado la convocatoria. ¡Ellos sí que han entendido qué es esto! Estos partidos, incluidas sus mujeres, tienen meridianamente claro que no se trata de nombrar a la Alcaldesa de Zamarramala el día de santa Águeda, que esto no va de hacerse el moderno ni adoptar poses progresistas. Hay unos opresores, a los que estos partidos ideológicamente apoyan, y unas oprimidas que desean dejar de serlo y eso no se puede consentir.

Los datos son contundentes.

Eurostat, organismo poco sospechoso de veleidades revolucionarias, calculó la brecha salarial en España en 2014 en un 18,8%. El salario medio de las mujeres es casi una quinta parte más bajo que el de sus compañeros varones y eso sin contar el trabajo social no remunerado, en el que las mujeres son mayoría, o el trabajo «de familia», en el que nuestras madres, hermanas, parejas o hijas son también amplísima mayoría. Esta brecha salarial, como es fácil adivinar, se convierte en el Gran Cañón del Colorado cuando al elemento discriminatorio del género se añaden otros factores como la raza, la extranjería etc.

Las mujeres son mayoría en muchísimas empresas pero ínfima minoría en los puestos de gerencia y alta dirección. Misma reflexión podemos hacer casi en cualquier sector productivo y el hecho objetivo es que, aunque están peor valoradas que nosotros, no solo han demostrado sobradamente no ser peores que nosotros sino, en muchos casos, mejores.

La discriminación por razones de género está incrustada en nuestras conciencias, en nuestra cultura, en nuestra sociedad. La asumimos con tanta naturalidad que un porcentaje elevado de hombres ¡y de mujeres! niegan incluso su existencia.

El próximo 8 de Marzo no se celebra santa Águeda pero no solo eso, tras este de 2018, ningún 8M va a ser igual. Millones de mujeres ilusionadas en más de cien países  van a protagonizar una reivindicación de clase que, como siempre en la historia, será combatida con furia por los más poderosos, calificada y descalificada, e intentará ser sofocada. Es responsabilidad de los hombres de izquierdas estar ahí para apoyarlas a ellas, que es tanto como apoyarnos a nosotros.

Una sociedad en que hombres y mujeres tengamos los mismos derechos, las mismas oportunidades, los mismos salarios y, sobre todo, la misma percepción y participación, no es, como afirman algunos, «mejor para las mujeres», será mejor para todos y todas. Por eso es nuestro deber apoyar a nuestras compañeras el próximo 8 de Marzo. Si ganan ellas, ganamos todos.

TOTES A LA VAGA LABORAL DEL 8-M. MOTIUS? ENS SOBREN MOTIUS!

Raons ens sobren, certament. I algunes declaracions frívoles i irresponsables ens ho recorden amb massa freqüència. Per exemple les paraules indignes de Mariano Rajoy en ser preguntat sobre la brutal bretxa salarial que hi ha entre homes i dones per fer la mateixa feina al país del que és president del Govern. Resposta textual del líder del PP: “No hay que meterse en eso...”. L’ànima als peus, vertaderament, en escoltar aquestes vergonyoses declaracions d’aquell que hauria de treballar per eradicar aquesta intolerable bretxa salarial que a Espanya s’eleva fins al 24% (és a dir, les dones cobrem un 24% menys que els homes per fer la mateixa feina amb les mateixes responsabilitats laborals). De vergonya aliena.

Semblaven unes declaracions lamentables i vergonyoses difícils de superar. Ho ha aconseguit l’eurodiputat Janusz Korwin que ha arribat a afirmar en seu parlamentaria la següent barbaritat: "les dones han de cobrar menys perquè són més febles, més petites i menys intel·ligents.” Unió Europea, Parlament europeu, any 2018. Les dones (i també els homes que creuen, i són molts, en la igualtat de gènere) mostrarem la nostra reprovació cap a aquestes concepcions masclistes de les que som víctimes, i mai millor dit víctimes, amb una vaga laboral aquest 8 de març, dia de la dona treballadora. Sumeu-vos a la vaga! Per dignitat i per justícia. I perquè ens sobren motius.

Com a jove socialista em plau enormement que el moviment feminista i el socialista siguin sinònims des de les seves arrels. En efecte, va ser el partit Socialista el primer que va reivindicar aquesta jornada de lluita com a homenatge a les dones que el segle XIX van sortir als carrers a Nova York per denunciar els salaris de misèria que rebien com a obreres de la indústria tèxtil. Va ser una conferència internacional de dones socialistes qui va portar aquesta jornada de reivindicació a Europa i ha estat amb Governs socialistes i de progrés quan les dones més hem avançat en el reconeixement dels nostres drets més essencials, començant pel mateix dret a votar.

La lluita de les nostres companyes que en el passat reivindicaven el dret a vot amb manifestacions lluint els colors morats de les sufragistes laboristes britàniques continua ara. Amb la mateixa determinació, amb el mateix entusiasme. No només volem la igualtat en els salaris, també volem l’equitat en la cura dels fills, en les responsabilitats familiars, en els itineraris laborals, docents i professionals, etc.

Aquí al nostre país malgrat que el 52% de les dones tenim estudis superiors tan sols el 26% dels càrrecs directius de les empreses estan ocupats per dones. Quasi una de cada tres empreses no té cap dona en els seus òrgans de direcció i gestió. I així podríem seguir amb un balanç especialment luctuós després que en els darrers anys els executius del PP i del PDeCAT i els seus socis parlamentaris hagin retallat les polítiques d’igualtat que van impulsar els Governs del PSOE i del PSC. Hem anat cap endarrere, com els crancs.

Sabeu, per exemple, quantes dones pilot hi ha a Espanya? Tan sols el 3% del total de pilots. I és que encara ara les dones són orientades cap a estudis de caràcter social relacionats amb tenir cura de malalts, dependents, persones grans o nens petits. Perquè aquesta és la tasca on ens volen recloses des del masclisme: el de tenir cura de malalts, avis o nens en l’àmbit de la llar i de la família.

Com veieu ens sobren motius i també estímuls per continuar lluitant per la igualtat i per eradicar la violència masclista. També per respondre a les burles i les faltes de respecte. I aquí vull remarcar l’orgull que vaig sentir com a socialista en escoltar la rèplica que l’eurodiputada socialista Iratxe García va dirigir al senyor, per anomenar-lo d’alguna manera, Korwin després de les seves repugnants declaracions: “sé que li fa mal i el preocupa que les dones puguem estar representant als ciutadans en igualtat de condicions que vostè. Jo aquí vinc a defensar les dones europees d’homes com vostè!”

I és que socialisme i feminisme són indestriables. Dir feminisme és dir socialisme i a l’inrevés.   

SÍ A LA CONTINUÏTAT DEL NOSTRE SISTEMA PÚBLIC DE PENSIONS!

Els socialistes sempre hem defensat, a la Diputació de Tarragona -on recentment s’ha debatut aquesta qüestió- i a la resta d’institucions on tenim representació, la validesa i la continuïtat del nostre sistema públic de pensions. Sempre. I no només ho hem defensat de paraula. Quan més han avançat i s’han incrementat les pensions públiques ha estat amb Governs socialistes. També sempre. Amb fites realment molt importants com va ser, per exemple, l’entrada en vigor de les pensions no contributives.

Per tant el nostre compromís de lluitar políticament per recuperar el poder adquisitiu que els pensionistes han perdut amb el Govern del PP és clar, rotund i inequívoc. Com tots sabeu, i molts –lamentablement- patiu, l’executiu de Rajoy va substituir el factor de referència per incrementar les pensions de l’IPC interanual per un “increment” raquític del 0.25%. Això ha suposat que a la pràctica molts pensionistes constatin que aquest “increment” aplicat a la seva pensió mensual no els serveix ni per pagar un cafè amb llet perquè aquest “increment” mensual és inferior a dos euros, fins i tot a un euro en molts casos. I com diria aquell: no hace falta decir nada más...

I és que segons els nostres càlculs aquesta reforma encoberta que ha aplicat el PP ha suposat que cadascun dels més de 150.000 pensionistes que tenim a Tarragona hagi perdut, de mitjana, prop de 300 euros anuals bruts de la seva pensió real. Uns euros que mereixia, que s’ha havia guanyat després de treballar tota la vida i que els garantia el Pacte de Toledo. Uns euros, però, que no ha rebut. No ha rebut, ni rep.

Malgrat aquesta trista realitat els socialistes volem adreçar-vos un missatge de confiança. Això té solució. Té solució perquè hi ha una alternativa a aquesta tisorada del Govern del PP que nosaltres aplicarem quan tornem a tenir la responsabilitat de governar.

En què consisteix aquesta alternativa? Ras i curt: primer, en recuperar un mercat de treball digne, sobretot per als joves que són la garantia del nostre futur com a societat. Volem recuperar el poder adquisitiu que tenien els treballadors abans de la crisi (el que ha de comportar la derogació immediata de la reforma laboral del PP) i facilitar el creixement dels llocs de treball implementant la digitalització a la nostra economia i estimulant les energies renovables. El món es mou i nosaltres hem de ser capaços de moure’ns ràpidament per aprofitar oportunitats i crear nous llocs de treball estables i ben remunerats.

Però volem anar més enllà. N’hi ha que diuen que el nostre sistema públic de pensions no té futur perquè les persones vivim cada cop més anys però cotitzem cada cop menys a la Seguretat Social. Conseqüentment, el sistema està tocat de mort. Fals. És cert que l’esperança de vida creix, és cert que la natalitat no creix al mateix ritme però també és cert, com diem els socialistes, que podem aconseguir noves fonts de finançament per garantir les pensions.

Com? Millorant les bases de cotització, racionalitzant la despesa supèrflua i incrementant ingressos i salaris amb el Pacte de Rendes que hem proposat. Així mateix, defensem crear dos nous impostos al capital (no a les persones) per guanyar recursos. Populisme? Demagògia? En absolut, el primer impost taxaria les transaccions financeres (és un impost ja operatiu a la França del president Macron, tan admirat en segons quines coses pels senyors Rajoy i Rivera) i el segon impost que proposem afectaria a la banca. Sí, sí, als bancs que van ser rescats amb diners públics. Quina millor coresponsabilitat des del més estricte sentit de la justícia social que ara ells ajudin a garantir la viabilitat del sistema públic de pensions?

En definitiva, hi ha futur perquè els socialistes seguirem defensant aferrissadament les pensions públiques. Per dignitat, per justícia, pel benestar social i pel futur dels nostres joves no podem deixar caure el nostre sistema públic de pensions. No ho permetrem!

No volem “increments” testimonials del 0,25% que no serveixen no tan sols per fer front al creixement de les despeses de serveis essencials com ara la llum, l’aigua o el gas. Volem justícia per a la nostra gent gran i oportunitats i futur per als nostres fills i els nostres joves. Per tot plegat, sí a la continuïtat del nostre sistema públic de pensions!