dimarts, 19 de setembre de 2017

“ELLS” I “NOSALTRES”



Sempre recordo aquest fragment de l’entrevista de Josep Maria Planes a Francesc Macià un cop arribat aquest a la presidència de la Generalitat. “Què és el pitjor que pot passar a Catalunya?”, pregunta el periodista. Resposta ràpida del president: “el pitjor que ens podria passar es veure el país dividit per la meitat.”    

Doncs bé, el pitjor va camí de convertir-se en una realitat. I és trist, i és molt lamentable, però la divisió per la meitat de la societat catalana en relació amb el procés independentista és real en aquests moments. Segur que molts dels que estigueu llegint aquestes línies identificareu el que estic dient: amics, familiars, entorns propers que han decidit deixar de parlar d’aquesta tema per la fractura emocional que comporta. I això que el millor que puc dir en relació al que hem viscut aquests darrers dies és que el conjunt de la ciutadania, també a Tarragona, està demostrant un grau de maduresa cívica superior a la d’alguns portaveus polítics i mediàtics. Malgrat això la divisió entre “ells” i “nosaltres” és una realitat política que trenca, a més, amb la tradició inclusiva del catalanisme social que els socialistes, i el conjunt de les forces progressistes i defensores del diàleg, sempre hem defensat.

Però no es tracta ara d’assenyalar culpables sinó d’evitar mals majors i trobar solucions reals i efectives. La situació no es pot menystenir, ni es pot frivolitzar ballant el mambo, perquè ens trobem davant d’una crisi institucional i d’un problema polític de primer ordre i sense precedents. Per primer cop en els darrers 40 anys de democràcia un Govern i les forces polítiques que li donen suport han decidit ignorar explícitament les resolucions judicials i declarar-se, de facto, en rebel·lia amb l’ordenament constitucional. On ha passat això a la Unió Europea? Enlloc. No va passar tampoc, sigui dit de pas, al procés participatiu de 2014. Hem de retrocedir als anys 30 del segle passat per trobar-nos amb una situació similar.

D’altra banda hem vist com aquest fet ha desencadenat una successió d’accions judicials i policials. Vull ser honest i reconèixer que cap govern que mereixi aquest nom pot ignorar o passar per alt la comissió de presumptes delictes però, amb la mateixa rotunditat i honestedat, crec que si algú pretén resoldre l’actual conflicte polític tan sols per la via judicial, per exemple imputant alcaldes, s’equivoca. I si algú creu que la Unió Europea i la comunitat internacional reconeixeran quelcom que vulneri la legalitat d’un Estat democràtic com és Espanya, membre de la U.E. i de l’O.N.U., també s’equivoca. I s’equivoca molt.     

No, el problema és polític i té en la política la seva solució. En aquest sentit em sembla un pas endavant en la bona direcció la iniciativa de Pedro Sánchez de demanar la creació urgent d’una comissió específica al Congrés per consensuar una sortida a l’actual conflicte territorial. Reconeguem tots que tenim un problema, obrim ja la via del diàleg i enterrem la del xoc de trens. Estic convençut que la solució passarà per l’acord i el pacte, mai per la imposició, ni per falses dreceres al marge de la legalitat. Ja advertia Erich Fromm que la por a la realitat ens condueix a l’autoengany.

Davant d’aquesta tessitura com a alcalde de Tarragona vull fer una crida a tothom per rebaixar l’actual clima d’exaltació emocional i d’excés de radicalitat que pot arribar a provocar que haguem de lamentar incidents desagradables. Hi ha alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores, que són objecte de pressions, insults i amenaces impròpies d’una societat democràtica i madura com la nostra. Cap llibertat és pot assolir vexant l’opinió dels que discrepen, ni es pot construir sobre la desqualificació dels considerats adversaris.

Però quan defenso que la solució és política no em refereixo a la política “de sempre”. La que consisteix en demonitzar al contrari, fer escarni de les seves opinions i negar-li qualsevol legitimitat. Ja n’hem tingut massa d’això. Els tarragonins ens considerem hereus de la vocació humanista d’Antoni Rovira i Virgili i volem, en aquest sentit, reivindicar la unitat civil del poble de Catalunya i recuperar el catalanisme social, integrador, inclusiu i cohesionador que ha escrit les millors pàgines de la convivència civil del nostre poble.

Recordem tots que Catalunya, com Tarragona, només ha guanyat quan ha anat junta i mai quan ha quedat dividida entre “ells” i “nosaltres”.


Vull apel·lar directament als que no s'alineen amb les opcions maximalistes més radicals i irreconciliables. No esteu sols, de fet, som majoria encara que no cridem. Ho som perquè sabem que la construcció de Catalunya ha de comptar amb tots i projectar-se pensant en tots, no en la meitat o en una part. Aquesta és l’autèntica essència del catalanisme de vocació integradora: la convicció que “ells” i “nosaltres” som tots. Som tots l’autèntic poble de Catalunya, amb respecte a la seva pluralitat i a l’àmplia gamma de matisos que configuren i caracteritzen el país. Catalunya, com Tarragona o com Espanya, serà inclusiva o no serà. Aquesta és l’autèntica pedra de toc de la llibertat.  

EL PSC PREGUNTA AL GOVERN SOBRE LES OBRES QUE AFECTEN EL TÚNEL DE L’ARGENTERA



El grup socialista ha entrat al registre del Congrés una bateria de preguntes en què s’insta a l’executiu central a què respongui per escrit sobre l’estat de la qüestió pel que fa a les obres que s’han dut a terme al túnel de l’Argentera, al Baix Camp.

Segons ha detallat el diputat del PSC Joan Ruiz, “volem saber si el projecte s’ha dut a terme tal i com s’havia projectat i licitat o bé si s’han produït incidències que hagin comportat un augment dels costos de licitació.”

Així mateix, el grup socialista vol saber si la renovació de 5.400 metres de carrils ferroviaris, de 2.214 travesses i el sanejament de 4.709 metres cúbics de balast abasta tota la longitud del túnel o només una part del mateix. En darrer terme es pregunta si les obres ja han acabat o bé encara estan en curs, en aquest cas es demana la concreció final d’aquests treballs de millora.

Cal recordar que aquestes obres que s’han dut a terme al túnel de l’Argentera han afectat de ple el funcionament de la línia de rodalies R-15 entre Reus i Marçà-Falset. Segons va informar el mateix ministeri de Foment, durant un mes s’ha hagut d’habilitar un servei alternatiu per carretera entre ambdues estacions. 

“Des del grup socialista seguirem amatents a aquesta actuació, com d’altres molt necessàries a les comarques tarragonines, perquè des de que el PP va tornar al Govern el 2011 les infraestructures i serveis vinculats a la nostra xarxa de rodalies pateixen una alarmant manca d’inversions que ha agreujat els problemes d’envelliment, incompliments d’horaris, carències en les senyalitzacions i una xarxa que s’atura sovint davant del més mínim incident que es produeix. Tot plegat ha generat una queixa, lògica i perfectament justificable, pràcticament unànime entre els usuaris del servei a les nostres comarques”, ha explicat Ruiz.


“Quan arriba una campanya electoral el PP es dedica a sacsejar les dades macroeconòmiques que destina a Catalunya. Malgrat aquesta propaganda reiterativa la realitat és que la inversió real adreçada al manteniment i millora de la xarxa de rodalies utilitzada per la immensa majoria de la població en els seus desplaçament quotidians ha estat dramàticament mutilada en l’altar de l’austeritat i no veiem, per part del Govern de Rajoy, cap propòsit d’esmena a curt termini”, ha lamentat el diputat socialista.  

EL PARTIT



Estem tots tan intoxicats per la propaganda exacerbada –ja sigui en favor o en contra- del que a Catalunya coneixem fa anys com el “procés” que crec que és convenient intentar explicar l’estat de la qüestió del conflicte institucional i polític on som ara mitjançant una metàfora.

Imaginem un partit de futbol –l’esport per excel·lència en aquest país-. El capità d’un dels equips té el control absolut del reglament, de la federació, de la lliga i de la capacitat per designar els àrbitres. El capità en qüestió, un home que ja tendeix a pensar que els partits es guanyen no fent res i deixant que passi el temps fins al minut 90, no vol ni a sentir a parlar de modificar res, ni tan sols l’horari del partit. Qualsevol canvi o variació, assegura, augura la major de les catàstrofes i és un atac directe a les regles federatives. Per tant, qualsevol que vulgui debatre ni que sigui les dimensions del terreny de joc s’enfronta a sancions de la federació. I punto pelota que diria aquell.

La reacció del capità de l’altre equip tampoc seria un exemple des del més estricte sentit de la lògica elemental aristotèlica. Què no podem parlar del partit? Intolerable! Solució (segons ell)? Passar de tot, no fer cas de cap normativa, ignorar la federació i crear una lliga nova. I endavant amb fe cega en la victòria! És més, si jugadors del seu mateix equip discrepen o manifesten dubtes raonables sobre la idoneïtat de fer aquest salt al buit, el capità anima i emplaça la resta de jugadors a increpar-los al vestidor o pel carrer. L’important si ens trobem davant d’un barranc és agafar impuls per guanyar llargada en el salt. Si aterrem en via morta o acabem estimbats al fons d’un penya-segat no importa. L’essencial és afegir èpica a l’enfrontament i apel·lar als sentiments ignorant la raó i menystenint a més de la meitat del seu propi equip.

Crec que tots els lectors que m’hagin seguit fins aquí identificaran qui són els dos capitans als que em refereixo. Crec també que la immensa majoria (sí, sí, m’atreveixo a parlar de la majoria que potser no està organitzada darrera d’una massa uniformada amb samarretes de colors que agiten banderes, que no increpa, que no insulta, però que per no cridar no deixa de ser majoria, sota el meu humil parer) estaria d’acord què el que haurien de fer ambdós capitans és donar-se la ma, respectar-se mútuament i seure per acordar amb quines condicions es juga el partit i per a què, acabi com acabi, sigui una victòria per tots. Crec també que per la gran majoria de gent de bé que hi ha a Catalunya guanya punts també la convicció que el primer que cal fer és canviar als capitans i substituir-los per gent assenyada i amb capacitat de diàleg i d’acord.

Com a socialista crec que les virtuts de l’esport i de la política passen per respectar al contrari, no vexar-lo, ser humil en la victòria, aprendre dels errors en la derrota i mai, mai!, considerar a jugadors del teu propi equip com a membres d’un suposat enemic irreconciliable digne tan sols de menyspreu i escarni públic i social. Davant de l’excitació emocional i l’exaltació del radicalisme que veiem aquests dies vull defensar la preservació del que el catalanisme social que representem els socialistes sempre havia defensat: la unitat civil del poble de Catalunya. Una unitat que havia impedit dividir el país entre bons i dolents, entre “patriotes” i “unionistes”, entre blanc o negre, atiant la divisió cridant consignes consistents a dir “amb mi” o “contra mi.”

Estem davant d’una tessitura històrica molt delicada que no es resoldrà ni negant-se a parlar del partit, ni saltant-se les regles del joc. Estem davant d’un problema polític que té en la política la seva solució. No ho arreglarem ni ignorant la legalitat internacional, ni enviant la Guàrdia Civil. Com permanentment hem defensat els socialistes la solució passa, inexorablement, pel diàleg, la negociació i el pacte, com sempre ha passat a la història de Catalunya. Quant més temps triguem a seure a negociar una solució a un problema polític real, més problemes hi haurà, més conflicte institucional i més munició per als radicals d’ambdues bandes (que són els únics que aquests dies deuen gaudir i són realment feliços).                 


No, neguem-nos a seguir alimentant aquest desgavell. Hem de seguir construint una societat pels nostres fills i filles, i Catalunya és un país plural, amb una amplia gamma de matisos; i negar aquesta realitat és ignorar l’essència mateixa de Catalunya. Unim-nos tots conjurant-nos a no posar mai en perill la convivència i sumant plegats –cadascú des de la seva legítima opció d’identitat nacional- per vertebrar una societat, com deia el president Companys, socialment justa que estigui al capdavant d’Europa en benestar i progrés. 

dijous, 14 de setembre de 2017

LA MIRADA DEL TRAMVIAIRE DE VARSÒVIA



Aquest estiu hem estat colpejats directament per la barbàrie terrorista irracional. Hi ha vegades que es fa difícil expressar amb paraules l’essència de les veritables sensacions que es tenen i del que es vol exactament transmetre i homenatjar. Per tant, ho intentaré evocant la vivència d’una de les meves referents morals, la infermera Irena Sendler que durant la guerra va salvar milers de nens jueus del seu assassinat a mans dels botxins nazis. Aquesta autèntica heroïna, i la xarxa que va crear, es dedicaven a treure nens d’amagat del gueto de Varsòvia i lliurar-los a famílies cristianes per salvar-los de l’extermini. En un d’aquests viatges de salvament Irena explica com travessava la ciutat en un tramvia acompanyant un nen de quatre anys a qui traslladava clandestinament a la seva família d’acollida. En un moment donat el nen perd els nervis i comença a cridar a la seva mare en yiddish (la llengua dels jueus de l’est d’Europa). Una dona que es troba al seu costat murmura: “yiddish! Aquest nen és jueu!”  

Tot el tramvia pren consciència que hi ha un nen semita al vagó i que, per tant, si no el denuncien seran còmplices davant la Gestapo d’haver intentat amagar un jueu. La condemna decretada pels nazis? La pena mort per al responsable i per a tota la seva família. Irena Sendler reconeixia posteriorment que va sentir  pànic en pensar en la seva filla i que va dirigir-se a la desesperada cap al conductor demanant-li, si us plau, que aturés el tramvia per poder escapar. El conductor aparentment no va reaccionar però al cap d’uns segons es va produir una aturada en sec que fa rodolar bosses i sotragar als viatgers. El conductor va anunciar: “el tramvia s’ha avariat i l’he de portar a la base, tothom fora!”. Renecs de bona part dels presents però quan Irena Sendler es dirigia cap a la sortida el conductor va xiuxiuejar-li “no, vostè no” i va indicar-li amb la ma que s’amagués darrera la porta. Un cop la resta de passatgers van baixar del tramvia el conductor va preguntar-li on volia anar. Finalment, per indicació de la infermera, va aturar el tramvia en una àrea poc concorreguda per tal que ella i el nen poguessin escapar. Abans, però, va donar-li una poma (potser el seu únic aliment del dia) al nen, va somriure i va dir-li a Irena Sandler: “que Déu et beneeixi. Molta sort germana!”  

Irena Sendler afirmava molts anys després: “no el vaig tornar a veure i mai vaig poder agrair-li que ens salvés la vida. Potser no va sobreviure a la guerra. La història no registra el seu nom però si Déu existeix deu tenir la mirada d’aquest tramviaire de Varsòvia.”

Doncs bé, tots els tarragonins i tarragonines que aquests dies us heu manifestat contra el terror, que heu fet cua als hospitals per donar sang, que us heu negat a respondre amb odi a la barbàrie, els professionals (guàrdia urbana, metges, infermeres, traductors, taxistes, etc.) que heu complert la vostra responsabilitat amb rigor i abnegació, tots, repeteixo, tots vàreu actuar amb el mateix coratge moral i la mateixa grandesa ètica d’aquest tramviària de Varsòvia.   

No tinc paraules per expressar el meu orgull de ser alcalde d’una ciutat que respon amb aquesta enteresa davant d’un crim tan salvatge i repugnant, com ja ho va fer quan l’atemptat d’Enpetrol. D’una Tarragona lliure i magnífica que no tolera la hipocresia racista perquè en aquesta ciutat, diguem-ho clar, tots som o hem estat immigrants. I tant si els nostres avantpassats van ser estrangers que van creuar la Mediterrània, venir d’altres indrets de la península o van travessar els Pirineus a la recerca d’una esperança de futur per als seus fills, aquí estem tots perquè Tarragona els va acollir i els va ensenyar que no és el nostre lloc de procedència el que determina qui és tarragoní, ni la nostra llengua, ni la nostra religió. El que ens converteix en tarragonins és el nostre compromís amb un ideal: tots tenim l’oportunitat de desenvolupar les nostres potencialitats en llibertat en aquesta ciutat que és un mirall de justícia i dignitat.


Avui sóc feliç. Sóc feliç perquè he constatat que Tarragona no té por ni odi, que és invencible en la seva determinació de derrotar al terror, i perquè aquests dies he vist la mirada bondadosa del tramviaire de Varsòvia en l’expressió de milers i milers dels meus convilatans. 

ELS REGIDORS I REGIDORES DEL PSC DE LES COMARQUES TARRAGONINES DONEN PLE SUPORT AL MANIFEST DELS ALCALDES I ALCALDESSES SOCIALISTES DE CATALUNYA



Els regidors i regidores del PSC de les comarques de la demarcació de Tarragona donen ple suport al manifest dels alcaldes i alcaldesses socialistes de Catalunya fet públic ahir al Consell Municipal del partit que va tenir lloc a Santa Coloma de Gramanet.

Cal recordar que el PSC té actualment 262 regidors i regidores al conjunt de les deu comarques tarragonines que van ser elegits amb el vot lliure i democràtic de quasi 60.000 ciutadans a les eleccions municipals de 2015.

El manifest denuncia que, arran de la decisió del Govern de la Generalitat d’impulsar un referèndum il·legal, s’han produït pressions, insults i amenaces a regidors i alcaldes socialistes. Malgrat això -d’aquest clima polític i social estimulat des de diverses formacions i entitats- els i les socialistes no podem ni volem callar, ni molt menys amagar-nos.

En el mateix sentit, els regidors i membres dels Governs municipals lamenten que el Govern de la Generalitat hagi traspassat gran part dels preparatius als ajuntaments a fi i efecte de difuminar la seva responsabilitat i amagar les febleses polítiques i organitzatives de l’anunciada consulta així com per culpabilitzar hipòcritament aquells ajuntaments que han decidit complir la llei. Això, no obstant, no equival a donar cap mena de suport al Govern del PP a Madrid.

El manifest municipalista del PSC afirma que els socialistes estem amb el país i amb la democràcia i ens neguem a acceptar que hi hagi una única visió de Catalunya o d’Espanya. Al contrari, als nostres municipis veiem i coneixem directament la mateixa diversitat de posicionaments polítics i sentiments, plena de matisos. Som i seguirem sent una societat plural que no es deixa limitar entre els extrems del blanc o negre, del “amb mi” o “contra mi”.

És per això que des del PSC es reivindica per a tots els ciutadans i ciutadanes el dret a la plena llibertat d’expressió, sense cap mena d’intimidació, discriminació o d’amenaça, vingui d’on vingui.

En el mateix sentit, el manifest recorda que el bloc independentista intenta atribuir-se falsament la representació única de Catalunya, fer entrar en crisi totes les institucions possibles i fer callar tots els catalans i catalanes.

Davant d’aquesta tessitura, els alcaldes i regidors socialistes defensen una sortida a l’actual conflicte institucional basada en el diàleg, la negociació i el pacte perquè paga la pena lluitar dins de les institucions i de la democràcia per canviar les lleis, fer fora democràticament el PP del Govern d’Espanya i transformar-la en un Estat federal que reconegui la plurinacionalitat que faci possible trobar un encaix just i generós per a la nació catalana.


Un encaix que necessàriament, a parer dels socialistes, garanteixi solidàriament la fiscalitat, les inversions i els serveis que assegurin el progrés de Catalunya i el benestar i la justícia social per als seus habitants.  

EL PSC PREGUNTA AL GOVERN SOBRE EL CALENDARI D’OBRES DE L’ESTACIÓ INTERMODAL DE REUS



El diputat del PSC al Congrés per Tarragona Joan Ruiz ha explicat avui que el grup socialista ha entrat a registre una bateria de preguntes en què s’insta al Govern del PP a definir quin calendari d’obres està previst per posar en servei l’estació intermodal d’alta velocitat de Reus.

En concret el grup socialista vol saber quines són les gestions que han impulsat tant l’Ajuntament de Reus com la Generalitat de Catalunya davant del ministeri de Foment a fi i efecte de procedir a la construcció de l’estació intermodal. Així mateix es demana explícitament si hi ha algun compromís per part del ministeri davant d’ambdues administracions per impulsar les obres i, en cas afirmatiu, quin seria el calendari establert.

En relació a aquesta qüestió Joan Ruiz ha subratllat “la importància d’aquesta estació, que ha estat paralitzada sine die pel Govern del PP des de que Rajoy va arribar a la presidència, que suposaria un pas endavant de gegant pel conjunt de les comarques tarragonines. De fet guanyaríem en tot. Guanyaríem en mobilitat, en connexions, en temps d’espera, en competitivitat del nostre teixit productiu i també ens ajudaria a disposar d’una xarxa d’infraestructures adequada a les necessitats reals dels ciutadans de les nostres comarques.”   

“També cal destacar el que aquesta estació suposaria de projecció tant pel trànsit de passatgers com per la sortida de mercaderies tant de l’aeroport de Reus com del Port de Tarragona. L’executiu de Rajoy no pot continuar abdicant de les seves responsabilitats. Les comarques tarragonines no poden seguir absents de les seves inversions i prioritats”, ha remarcat.

En el mateix sentit s’ha manifestat el portaveu socialista a l’Ajuntament de Reus Andreu Martin que ha recordat que la reivindicació d’aquesta estació “és un clam unànime de Reus. Unànime, i no exagero ni es tracta d’un símil superlatiu. Demanem la màxima celeritat en l’execució de les obres i una immediata definició de les mateixes.”

Cal recordar que les obres estan aturades i que el ministeri de Foment ha fixat la seva materialització per més endavant, sense concretar dates, ni terminis, ni partides pressupostàries.


“Els socialistes estarem amatents a aquesta qüestió i seguirem impulsant iniciatives allà on calgui demanant al Govern la prestesa i eficiència necessàries que fins ara no ha demostrat”, ha conclòs el portaveu dels socialistes reusencs.     

dijous, 7 de setembre de 2017

L’AMOR DELS CAMBRILENCS PER LA LLIBERTAT ÉS ANCESTRAL



El toc de la campana de l’església torna a convocar-nos a tots i a totes en defensa de la ciutat i de tot el que significa a nivell moral i de cohesió interna. El salvatge atemptat que vàrem patir ens ha recordat a tots que Cambrils no és un topònim identificat en un mapa sinó que també implica una serenor cívica i una determinació invencible a l’hora de fer front i derrotar al terror.

De fet, l’amor dels cambrilencs i cambrilenques per la llibertat és ancestral. No és flor d’un dia sinó fruït d’un compromís fecund amb la tradició heroica del nostre poble. La mateixa història registra que la nostra ciutat prefereix la resistència a la claudicació, la lluita al deshonor. 

Al 1640 la resistència cambrilenca tan sols va poder ser sufocada amb la traïció i l’engany dels assetjadors. Les muralles de Cambrils van ser testimonis del sacrifici dels veïns de la vila que van lluitar fins més enllà de les seves possibilitats. Cap poder dictatorial ha pogut eradicar aquest esperit cambrilenc de passió per la llibertat i si no ho ha aconseguit cap exèrcit invasor no diguem uns covards terroristes que no mereixen res més que el menyspreu universal per la seva indignitat.

No assoliran els seus propòsits de sotmetre’ns al seu regne de terror. Desconeixen completament que Cambrils és sinònim de dignitat i de justícia. La manifestació cívica que va omplir de gom a gom els carrers de la vila per rebutjar la barbàrie dels assassins és la plasmació de la unitat cívica del nostre poble. No tenim por, però també estem determinats a derrotar democràticament a aquells que volen que l’odi entri en l’ADN de la nostra estimada ciutat.

Aquest esperit cambrilenc en defensa de la llibertat per damunt dels interessos egoistes s’ha tornat a manifestar aquests dies. Ho ha fet amb la valentia dels agents dels cossos de seguretat, amb el comerciant que ha tornat a aixecar la persiana del seu establiment, amb els veïns que s’oferien a donar sang, amb els taxistes que portaven de franc als turistes que estaven presents al lloc de l’atemptat.

Davant d’aquesta realitat no puc més que sentir-me orgullosa de la meva condició de cambrilenca, de filla d’una vila capaç de donar al món aquesta imatge de valentia cívica, digna successora de l’heroisme dels nostres avantpassats.   

No podran sotmetre Cambrils ni aquests energúmens ni cap poder terrorista. Tampoc s’obriran camí els predicadors de l’odi. Desconeixen que per a nosaltres el pluralisme no és equivalent de debilitat sinó que és una fortalesa que ens reforça en la nostra identitat de cambrilencs i cambrilenques. Lluny de  debilitar-nos, ens enforteix.    

Vull també parlar amb serenor i humilitat sobre presumptes responsabilitats que per a mi són responsabilitat exclusiva del assassins terroristes. Crec que faríem bé -al fil d’aquest esperit cambrilenc que reivindico- enlloc d’assenyalar amb el dit o decretar culpabilitats com fan alguns, ampliar els nostres compromisos morals, escoltar-nos amb més atenció uns i altres, aguditzar els nostres sentiments d’empatia i reiterar que som un sol poble unit entorn d’uns ideals comuns de benestar social i qualitat de vida.


Crec que, malgrat les qüestions que calgui millorar, la immensa majoria de cambrilencs i cambrilenques estem plens d’honestedat i de bondat, com s’ha demostrat altre cop aquestes darreres setmanes, i que ens reposarem d’aquest cop dur reiterant el nostre compromís de forjar un poble alegre i cohesionat on els apòstols de l’odi terrorista, i aquells que els alimenten i justifiquen, no tinguin cabuda. Cambrils és llibertat i aquesta veritat essencial no podrà mai ser sotmesa o anihilada, ni ara ni mai.

dimarts, 5 de setembre de 2017

EL PSC PREGUNTA AL GOVERN SOBRE LA CONSTRUCCIÓ DEL BAIXADOR FERROVIARI A L’ÀREA DE BELLISENS DE REUS



El grup parlamentari socialista al Congrés dels Diputats ha entrat a registre una pregunta en què es demana a l’executiu de Rajoy tota la informació sobre les gestions que han dut a terme tant l’Ajuntament de Reus com el Govern de la Generalitat davant del ministeri de Foment per poder construir un baixador ferroviari a l’àrea de Bellisens de Reus, dins de la xarxa de rodalies per tren del Camp de Tarragona.

Segons ha posat de relleu el diputat del PSC per Tarragona, Joan Ruiz, “fa tres anys el grup socialista ja va entrar a registre una proposta de resolució demanant la construcció urgent d’aquest baixador, absolutament necessari per a la ciutadania reusenca. Doncs bé, davant les dilacions que s’han produït, també en aquesta qüestió, volem saber si la Generalitat ha enviat ja la redacció del projecte constructiu al ministeri de Foment i amb quina previsió es treballa per a la seva realització. Exigim al Govern que ens faciliti la resposta amb la màxima brevetat possible.”

En el mateix sentit s’ha manifestat el portaveu socialista a la capital del Baix Camp, Andreu Martin qui ha recordat que la posada en servei d’aquest baixador “és una reivindicació llargament reclamada per la ciutat que permetrà millorar la mobilitat dels més de 20.000 habitants d’aquest entorn de Reus. Tinguem present que en aquest nòdul estratègic es troba ubicada la facultat d’econòmiques i l’escola superior d’arquitectura de la Universitat Rovira i Virgili, l’hospital de Sant Joan, la Fira de Reus, el centre tecnològic de nutrició i salut i el Tecnoparc, per tant, parlem d’un eix realment estratègic i vital.”

“És incomprensible que haguem trigat tant en executar una obra necessària que, a més, no contempla cap despesa econòmica desmesurada. Vull destacar que no és un baixador que beneficiï únicament la ciutat de Reus sinó que actuarà beneficiosament pel conjunt de municipis propers, permetrà millorar la mobilitat diària de molts estudiants universitaris i esponjarà també la circulació a la T-11. És, objectivament, una actuació necessària i tornem a demanar la màxima celeritat en la seva execució.”


En darrer terme, Andreu Martin ha reiterat el compromís dels socialistes en aquesta qüestió que afecta la qualitat de vida de milers de ciutadania de Reus i del conjunt dels municipis del Camp de Tarragona. “Vàrem ser els primers en defensar i proposar la construcció del baixador i portar-ho al Congrés dels Diputats i tornem, tres anys després de fer-ho per primera vegada, a exigir la màxima celeritat en la construcció d’un equipament absolutament vital per configurar una xarxa de rodalies eficient que atengui les necessitats reals de la població”, ha reblat el portaveu socialista reusenc. 

DEMOCRÀCIA!



Als carrers de molts pobles i ciutats de Catalunya han aparegut pancartes amb aquesta paraula: democràcia, reforçada amb un signe d’exclamació (!). Estic convençuda que el 95% de les persones que les llegim ens sentim identificats amb el mot. Per la immensa majoria dels catalans i catalanes és tan òbvia la paraula,  que fins i tot xoca veure-la escrita.

És obvi que vivim en un Estat democràtic, en el qual els ciutadans i ciutadanes tenim drets i llibertats reconeguts i regulats en les lleis que ens donen seguretat jurídica. Un estat democràtic que té els mecanismes de participació pels quals els podem escollir els responsables polítics que han de governar el país. Els mecanismes de participació són clars, van ser consensuats per la ciutadania, durant la transició i tenen el seu màxim exponent en la Constitució, en l’Estatut, i en aquelles lleis, per exemple la de Règim Electoral, que permeten garantir que el resultat d’aquesta participació sigui acceptat com a vàlid pel conjunt del país.

Però les pancartes aparegudes sembla que reclamen democràcia. Com si qui les hagués penjat pensés que no n’hi ha.

 Qui ha penjat les pancartes són entitats que pretenen mobilitzar la ciutadania en vista a l’1-O.
Una data en la què alguns pretenen fer una mobilització (em nego a dir-ne referèndum), que sembla ser que ens portarà a l’èxtasi democràtic.

Però com s’hi pretén arribar a aquesta catarsi col·lectiva?. Quins són els mecanismes que aquells que se senten propietaris absoluts de la democràcia volen utilitzar per arribar-hi? Doncs queda explicat en la proposició de llei que s’ha entrat al Parlament que ha de donar cobertura al suposat referèndum. Una proposició de llei, que junt a la de transitorietat jurídica,   pretén ser la més importants de la història de Catalunya, almenys dels últims 300 anys, però que es vol aprovar per la porta del darrere, encara no se sap si per via parlamentària o per decret del Govern.

Dues proposicions de llei que creen institucions, que s’autoproclamen superiors a qualsevol altra del nostre ordenament, però que seran aprovades per un quòrum molt inferior al necessari per aprovar la Constitució o l’Estatut o qualsevol llei orgànica que regula matèries importants.
Aquesta és la democràcia amb exclamació que proposen?

En democràcia el procediment per arribar a un determinat resultat és fonamental. Perquè si el mitjà utilitzat per aconseguir l’ objectiu no és tingut per vàlid per tota la ciutadania, l’objectiu final no serà reconegut i això porta al fracàs. Al fracàs d’aquells qui volen arribar, sigui com sigui, al seu objectiu, però també, al fracàs col·lectiu de tot un poble, que se sent atrapat en una realitat que no avança.


Els i les socialistes creiem fermament en la necessitat de renovar el consens, que ens ha permès viure democràticament durant molt anys. Sabem que  la realitat dels Estats, dels països, dels pobles és canviant, i per tant, cal renovar l’acord per establir les normes de convivència , les “regles del joc”, perquè segueixin essent clares i segures per a tots i totes. Només amb consens, i  amb acord podrem tirar endavant i seguir construint la Catalunya del present i el futur. 

divendres, 1 de setembre de 2017

LA VERITAT SOBRE LA UNIÓ SOVIÈTICA?



M’ha sorprès aquests dies d’estiu trobar-me a les xarxes un vídeo en què s’explica “la veritat” (altre cop el concepte majestàtic que exclou qualsevol dubte o matís) sobre la Unió Soviètica. Es tracta d’un documental que deu fer les delícies de la CUP i de determinats sectors de Podemos. Sota el títol “la otra URSS (lo que no nos han contado de la Unión Soviética”, el vídeo insisteix que, en realitat, la història del comunisme soviètic és un relat d’èxits i de defensa dels valors humans. Segons sembla, la gent que vivia a la URSS o als règims comunistes de la Europa de l’est era enormement feliç. Gràfiques i índexs se succeeixen per “demostrar” que el PIB rus va créixer amb el comunisme, que imperava la sanitat i l’educació pública, que no hi havia atur, que l’Estat garantia tots els drets socials, etc. Aquest presumpte estat de benaurança universal, encara que pugui sorprendre, encara és defensat i recordat amb nostàlgia per alguns dirigents polítics actuals. De fet el vídeo incorpora declaracions, per exemple, de Julio Anguita defensant que “els russos van menjar per primer cop amb els comunistes.” Imatges de multituds caminant en llargues columnes i somrient darrere d’icones amb els retrats de Lenin i Stalin trufen tot el documental. Tot era meravellós, doncs. L’inici ja és, en sí mateix, molt il·lustratiu. En un debat televisiu, davant la denuncia de Pedro Sánchez que l’absència del pluralisme democràtic i l’eradicació de les llibertats condueix al totalitarisme un Pablo Iglesias (format políticament, precisament, a les joventuts comunistes) burleta respon “la Unión Soviética! Uh!! Qué miedo! Uh...!!”

Confesso que mentre avançava el documental creixia la meva curiositat per conèixer com es justificaria la davallada total, el col·lapse, dels règims comunistes europeus enmig de l’alegria popular unànime dels ciutadans d’aquests països que segons el vídeo vivien en una mena de “paradís”. No vaig trigar gaire en saber-ho. La veu en off ens il·lustra sobre que tot anava a les mil meravelles... fins que va aparèixer Gorbachov i va introduir elements d’economia de mercat, llibertats polítiques democràtiques i transparència informativa. I aquí van començar totes les desgràcies.

Pot semblar (i ho és) molt grotesc però el documental en qüestió, malgrat portar pocs mesos penjat a la xarxes, suma quasi 300.000 visualitzacions i la majoria de comentaris, molts de joves que no han experimentat en carn pròpia la realitat del “paradís” però sí que han rebut de ple els efectes de la crisi econòmica actual, són elogiosos. Davant els abusos ocasionats per un capitalisme de casino sense control públic aquests cants de sirena que parlen amb nostàlgia dels “bons temps del comunisme” poden semblar seductors per a alguns.

Doncs no. La reivindicació, encara que sigui parcial, de règims dictatorials comunistes de partit únic que encara es poden escoltar avui dia per part dels portaveus de l’esquerra dogmàtica són tan inversemblants i absurds com la de determinats ideòlegs de la dreta quan ens parlen de les bondats del lliure mercat descontrolat o que dictadors com Franco o Pinochet “no van ser tan dolents” perquè van acabar amb la democràcia sí, “però no amb la llibertat econòmica.”

La veritat del comunisme? Es podria resumir amb dos fets. El primer és l’experiència directe d’una amiga meva romanesa que va viure de petita a la dictadura comunista de Ceaucescu. Doncs bé, quan escolta algun comentari elogiós del comunisme li canvia, fins i tot, l’expressió de la cara. “A tots aquests que parlen de les benaurances del “socialisme real” els desitjaria jo una operació d’apendicitis a l’hospital de la meva ciutat natal quan era nena, ja veuries com desapareixeria ràpidament qualsevol rastre de nostàlgia.”

El segon fet és un document terrorífic del 1937. Un document realment esgarrifós on s’estableixen categories numèriques de detencions i assassinats. Així, la direcció del Partit Comunista comunicava a les autoritat regionals les quotes -totalment arbitràries- de detencions i execucions de ciutadans que havien de dur a terme a les seves jurisdiccions. Per exemple, a la república soviètica d’Azerbaitjan es van fixar 1.500 execucions i 3.750 deportacions a Siberia (Per què? Amb quins criteris? En base a què? A res en absolut. El terror per el terror al més pur estil Calígula). Fa frepar encara les respostes d’alguns d’aquests dirigents regionals: “hem superat la quota establerta, demanem permís per continuar amb les detencions.” Potser si el senyor Pablo Iglesias hagués tingut la desgràcia de viure a la Unió Soviètica els anys 30 no seria tan enginyós i no tindria tantes ganes de fer brometes sobre una realitat terrible que mai més s’ha de tornar a esdevenir.


No. No hi ha dreceres al paradís, ni justificació alguna per règims perversos i malvats que han practicat el terrorisme contra els seus mateixos ciutadans. Cal dir-ho molt clar també des de l’esquerra i reivindicar que només el socialisme democràtic, que defensa el pluralisme i la dignitat humana, és capaç de donar una resposta real, eficaç i vàlida al model d’aquells que creuen que la vida de les persones és un valor insignificant objecte de l’especulació dels mercats financers.    

dijous, 31 d’agost de 2017

36 HOMES I DONES JUSTOS



Diu la tradició talmúdica que la humanitat depèn a cada generació de 36 homes i dones justos. Sempre ha d’haver-hi 36 homes i dones justos perquè, en cas contrari, el món acabarà. No es coneixen entre ells ni reben reconeixements ni distincions però se’ls identifica per la seva bondat, humilitat i generositat. Són, diu el Talmud, una mena de llum permanent enmig de la foscor de la guerra i de la brutalitat.

Doncs bé, els recents i criminals atemptats de Barcelona i Cambrils han revelat la existència, no de 36, sinó de desenes de milers d’homes i dones justos que s’han mobilitzat i ofert la seva ajuda desinteressada fent front amb coratge al terror i a la depravació dels terroristes.

En nom de la família socialista de les comarques tarragonines vull manifestar la nostra admiració per tant d’heroisme. Per l’actitud heroica dels serveis d’emergència i personal sanitari, per la professionalitat demostrada pels agents de policia, per la celeritat amb la què milers i milers de persones s’han precipitat als hospitals a donar sang, pels taxistes que recollien de franc i allunyaven del perill als turistes, pels intèrprets que s’han ofert desinteressadament a col·laborar, pels que s’han manifestat i han cridat “no tinc por” constatant el fracàs de la barbàrie terrorista que buscava, precisament, la reacció contraria, atemorir-nos a tots. I així podríem seguir i seguir...   

La vostra actitud ens recorda que la valentia no es troba tan sols en els moments transcendents de la història i que no requereix un entrenament especial. L’heroisme és present avui aquí, en el cor de la immensa majoria de la ciutadania, esperant tan sols a que se l’invoqui, com va passar dijous passat als nostres carrers. Ens recorda també que, malgrat les equivocacions i errors, estem, com a societat, plens d’honestedat i bondat i que no hi ha repte que a partir d’aquestes premisses no siguem capaços d’afrontar i superar.      

No perdré el temps parlant dels assassins. Gent fanàtica i moralment depravada capaç de veure un nen i pressionar l’accelerador d’un vehicle per atropellar-lo i matar-lo. La maldat en estat pur. Identificar aquests miserables amb una religió, tota una comunitat o una ideologia és un insult a la intel·ligència. Malgrat que segur que hi haurà ara extremistes que voldran atiar l’odi a la nostra societat cal aclarir una veritat elemental: els assassins no representen cap comunitat religiosa. Cap religió aprova la massacre d’innocents. La brutalitat sense precedents dels criminals responsables dels atemptats de Barcelona i Cambrils, i la demagògia d’aquells que ara voldran alimentar els prejudicis religiosos, racials o ideològics, no pot cegar-nos i fer trontollar els nostres valors humanistes que són, precisament, els que els assassins odien i volen eradicar.

Els no dogmàtics, com nosaltres, tan sols odien l’odi. I mentre a la nostra societat albiri el vent de la llibertat continuarem negant-nos a unir les nostres veus amb els que vociferen i insulten per quedar-nos, honestament, amb els que ajuden i responen amb empatia al patiments aliè.
    
Vull també reconèixer i homenatjar la tasca de les forces i cossos de seguretat –de tots i cadascun d’ells-. La seva feina i professionalitat han contribuït a salvar vides d’homes, dones i nens innocents i seguirà fent-ho. Per desgràcia no podran esborrar la petjada del mal a tot el món i grups reduïts d’assassins, com aquest de covards, podran tenir la capacitat puntual de fer molt de mal però segur també que la tasca d’intel·ligència i investigació policials ens permetrà afrontar aquesta amenaça amb resolució i contundència. Estic convençut que avui totes les persones de bé se senten orgulloses i agraïdes per la tasca desenvolupada per les nostres forces de seguretat.  

En aquests moments de dolor comprometem-nos tots a defensar i fer vigents els valors de la llibertat, la dignitat, la justícia, la tolerància, la igualtat de drets per a tothom i el respecte per les diferents expressions religioses, ideològiques, ètniques, etc. No permeteu que l’odi faci niu als nostres cors. Aquesta és la diferència que ens distingeix també dels terroristes. La nostra victòria depèn de la determinació de fer el que sigui precís per defensar els nostres valors democràtics que triomfaran i prevaldran molt després que els miserables responsables d’atemptats tant monstruosos i covards com els que hem patit aquests dies hagin estat escombrats enmig de la reprovació universal que es mereixen per la seva maldat.    


Ens commou el dolor per la mort dels innocents víctimes d’aquest odi fanàtic irracional però també experimentem sentiments que ens permeten sentir-nos confortats. Perquè hem vist aquests dies a milers i milers d’homes i dones justos i la seva determinació ens confirma en la seguretat que els botxins no se’n sortiran amb la seva. No tenim por. Sentim orgull per la valentia i la bondat demostrada per tants milers i milers dels nostres conciutadans. Vosaltres esteu entre els 36 homes i dones justos dels que parlava el Talmud: sou la llum invencible que irradia bondat enmig de la brutalitat provocada per una banda de covards capaços d’una crueltat inimaginable.  

dimecres, 30 d’agost de 2017

L’AUTÈNTICA FORÇA DE VILALLONGA



Des de fa uns dies sóc l’alcalde de Vilallonga del Camp. Són, doncs, dies d’una gran emoció però també d’una enorme determinació personal i col·lectiva. Una determinació que es deriva de saber-nos dipositaris del llegat moral de les generacions de veïns del poble que ens han precedit en la lluita per construir aquesta Vilallonga líder en benestar social i progrés que tots desitgem. Volem ara donar-hi continuïtat a través de la força del nostre exemple, la honestedat de la nostra acció política i la permanent disposició al diàleg des de la humilitat. Volem construir i eradicar les polèmiques estèrils, que ens impedeixin avançar. 

Sempre he pensat i defensat que Vilallonga és una realitat de present però, sobretot, és un poble de futur, amb uns enormes potencials per desenvolupar.  

Vilallonga pot millorar, pot anar a més, pot fer valer les seves possibilitats. N’estic convençut. Des de l’Ajuntament hem estat i som ambiciosos perquè hem treballat per millorar la gestió municipal optimitzant recursos, aprofitant sinèrgies, buscant aliats en altres pobles veïns. Som imaginatius perquè estem convençuts que si sabem integrar-nos en un mateix projecte hi ha prou intel·ligència i voluntat per assolir nous reptes en l'esport, en la cultura, en la gestió, en el turisme, etc.

Però, per molt que vulguem fer des de l’Ajuntament, en darrere instància és la determinació i l’esforç dels veïns del nostre poble el que sustenta el futur de Vilallonga. És l’esforç del treballador que s’aixeca aviat cada dia per garantir el benestar de la seva família, la dels pares i mares que eduquen i tenen cura dels seus fills, la del comerciant que aixeca la persiana oferint el millor dels seus productes als seus veïns. Això és el que ens fa avançar i aquestes són les actituds que decideixen el nostre futur com a poble. Aquesta és l’autèntica força de Vilallonga.

Sempre he pensat que la política és honestedat i que això implica dir la veritat –costi el que costi-, mirant els ulls directament a la ciutadania. Per això quan ha estat necessari s’ha hagut de pujar impostos i per això ara, que estem en la bona via per aconseguir sanejar els comptes municipals, podrem començar a estudiar mesures per baixar la pressió fiscal sobre els ciutadans. De fet, tenim tant per fer, per avançar... ho farem! Per exemple, promocionant i donant a conèixer el nostre patrimoni, identitat cultural i teixit comercial i econòmic fora vila.

Som un municipi que ha crescut molt aquests darrers anys. Ja sumem més de 2.200 habitants. Això ens ha suposat afrontar el repte de créixer harmònicament, combinant increment de població amb equipaments i serveis adients i actualitzats per garantir unes prestacions adequades. Ho hem fet, per exemple, amb l’escola que s’havia quedat petita, construint vuit aules noves, una nova instal·lació elèctrica, una nova consergeria i, actualment, ampliant el menjador.

Volem també millorar les nostres connexions viàries millorant el tram de la carretera que ens connecta amb la resta de pobles del nostre entorn així com habilitant carrils bici, pensant en la practica d’activitat esportiva i en els més joves. 

En definitiva, volem moure totes les possibilitats i capacitats que tenim perquè estem segurs que hi són al nostre poble, entre les que formen part del nostre llegat i les que ens han vingut de fora. Som un únic poble, amb cohesió i unit entorn d’uns objectius comuns de benestar social. Sabem també que en aquesta identitat plural -i rica en matisos- hi ha força, no debilitat. En aquest sentit estic convençut que els millors dies per Vilallonga estant per venir...


Aquest empeny col·lectiu tant ambiciós el volem impulsar des de l’Ajuntament però no podem fer-ho sols, com deia abans. De fet, nosaltres tan sols posem a disposició dels vilallonguins i vilallonguines les eines que ens permetin fer aquest pas endavant col·lectiu que ens permeti avançar a tots, tots junts. Estic convençut que amb el vostre treball, talent i il·lusió serem capaços de bastir una Vilallonga que esdevingui un mirall de llibertat, progrés i justícia social. Ningú posarà més empeny en aquest noble objectiu que aquest que us parla.