Ahir al matí vaig ser testimoni de com un matrimoni discutia al
supermercat. Discrepaven sobre què podien comprar amb només cinc euros. La dona
deia que era millor comprar paquets d’arròs que duraven més i garantien una
alimentació bàsica per a més dies. L’home volia comprar barres de pa. Un
exemple més, vaig pensar, de la realitat dramàtica que per culpa de la crisi i
de les retallades de la dreta viuen tantes i tantes famílies al nostre país.
Però després vaig arribar a casa, vaig encendre la tele i vaig escoltar
a Mariano Rajoy, solemnement a l’atri del Congrés dels Diputats, afirmar
rotundament coses com aquesta: “la verdad es que estamos mejor que hace dos
años”, “lo peor de la crisis ha pasado ya”, “hemos atravesado con éxito el Cabo
de Hornos”, i així tot meravellós, idíl·lic i esplèndid ad nauseam.
No tinc paraules per descriure la sensació d’irrealitat que vaig
experimentar en escoltar el balanç tipus Alícia al País de les Meravelles que
explicava Rajoy. Però de què parla aquest home? En quin món viu? Com es pot fer
un balanç tan esplendorós que contrasta amb la duríssima realitat que la
immensa majoria de la població viu a peu de carrer? S’ha donat un tomb el
senyor Rajoy pels carrers de les ciutats d’aquests país? Ha parlat amb els
aturats, els joves, els pensionistes, els dependents, els malalts crònics,
etc.? No ho ha fet, perquè si ho hagués fet mostraria un mínim de respecte i no
es burlaria del patiment i angoixa de tantes persones afirmant una realitat
contraria a la que viuen a la seva vida diària.
De l’actitud de Rajoy, honestament, no sé que es pitjor, si intenta
enganyar-nos a tots o immers en el seu particular bunker mental (val a dir que es
va dedicar a llegir tota l’estona com un alumne aplicat els fulls que li havien
posat davant els seus assessors) creu les seves pròpies falsedats. En tot cas,
la seva intervenció tan sols provoca la perplexitat i hilaritat més absoluta.
Com molt bé li va respondre Rubalcaba: “señor Rajoy, en qué país vive usted?”
Tot va de fàbula, senyor Rajoy? Doncs vegem-ho repassant les principals
dades d’aquest 26 mesos de Govern del PP: en aquest període, segons les
mateixes dades oficials del ministeri d’economia, s’ha destruït més d’un milió
de llocs de treball (tan sols aquest mes de gener s’han perdut 184.000 llocs de
treball), la reforma laboral del PP ha abaratit l’acomiadament i ha baixat els
salaris, de mitjana, un 10%, un de cada tres nens viu en paràmetres de pobresa,
s’han eliminat beques, prestacions i ajudes socials a dojo, s’ha tret poder
adquisitiu als pensionistes i s’ha acabat amb el caràcter universal de la
sanitat pública. Carai! (podria dir qualsevol) com és possible, doncs, no tan
sols felicitar-se per aquest balanç si no també treure’n pit, orgullós?
El mateix Rajoy ens ho explica agitant algunes dades macroeconòmiques,
parlant del turisme i posant com a essència de la veritat absoluta uns informes
de les agències de qualificació...les mateixes que deien que tot anava bé fins que
la bombolla immobiliària ens va explotar a la cara. En tot cas, qualsevol
persona que hagi seguit la intervenció de Rajoy pot preguntar-se perquè si són
certes aquestes afirmacions econòmiques apoteòsiques del Govern del PP ell no
nota res en la seva vida quotidiana?
Lluny de resignar-nos, els socialistes denunciem les mentides del PP i
posem damunt la taula mesures reals per invertir l’actual situació d’emergència
social. Per exemple, plantegem una reforma fiscal que inclogui un nou impost
sobre la riquesa, per aconseguir que paguin més aquells que més tenen i per a
què no paguin IRPF els aturats, pensionistes i treballadors amb fills que
cobrin menys de 16.000 euros a l’any. I sobretot acabar amb la vergonya de
l’amnistia fiscal del PP adreçada als grans delinqüents i evasors fiscals!
El senyor Rajoy durant la seva lliçó d’eloqüència en què presumia de
recuperació i de millores econòmiques es va oblidar d’explicar com és possible
que si tot va a les mil meravelles el seu Govern hagi congelat el salari mínim
i aprovat mesures tan injustes com fer que els malalts de càncer, leucèmia o
hepatitis crònica hagin de pagar el 10% de la seva medicació hospitalària. Després
ens va prometre l’enèsima baixada d’impostos. Cal recordar que va fer el mateix
el 2011 i després va augmentar-ne més de 50. Tot plegat molt interessant,
didàctic i digne d’un Cantinflas de la política. Tan sols quan el senyor Rajoy
i els seus assessors respectin el sentit comú dels ciutadans, experimentin el
valor de la humilitat i s’hagin donat una volta pel carrer podrà el PP afirmar
que ha deixat enrera el Cap d’Hornos de la prepotència, la supèrbia i
l’autobombo.
Article d'opinió d'Eloi Menasanch publicat al diari Més Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada