1914

Aquest 2014 és un any de grans efemèrides. Es commemora el centenari de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que es considera l’inici històric del S.XX i de tots els conflictes posteriors que han ferit el continent. Amb la Primera Guerra Mundial va començar el que s’ha anomenat la Guerra Civil europea (1914-1945) o l’ascens dels EUA com a potència mundial, va ser una de les causes de la Revolució Bolxevic, va redibuixar el mapa de l’Europa de l’Est o va plantar la llavor de l’ONU amb la Societat de Nacions. Els seus efectes directes s’han allargat durant anys i, per exemple, no va ser fins el 2010 que Alemanya va acabar de pagar les indemnitzacions de guerra.

Espanya no va participar en la guerra, però no per això va deixar de sentir els seus efectes. Durant els anys de la guerra, Espanya i la indústria catalana es van convertir en potències exportadores, el que va generar una sobtada riquesa que, paradoxalment, sense mecanismes de redistribució, va desencadenar greus conflictes socials. A l’agost de 1917 socialistes i anarquistes van convocar una vaga general revolucionària per enderrocar el règim vigent. Amb més de 70 morts, va ser la primera de les moltes que fins a la dictadura de Primo de Rivera convertirien Barcelona en la ciutat del pistolerisme.

En ocasió d’aquest centenari les llibreries s’han omplert de novetats i un dels temes clàssics de la historiografia europea gira sobre les causes que van desencadenar la guerra; com un conflicte regional focalitzat als Balcans va acabar arrossegant a totes les potències mundials a una guerra salvatge. Una guerra que cap dels dirigents dels països bel·ligerants volia, que va ser rebuda majoritàriament amb alegria per la població, que tothom pensava que hauria acabat pel Nadal de 1914, però com un tsunami, va arrasar Europa i res va tornar a ser igual.   

Els historiadors enumeren com a causes del conflicte: el nacionalisme dominant a l`època, la personalitat dels dirigents, les mancances democràtiques d’aquells règims, les poques persones que participaven en la presa de decisions, la manca de confiança entre les potències, les rivalitats econòmiques, territorials o l’absència de mecanismes de mediació. El relat de les tensions dels dies de juliol, fins que el 4 d’agost va entrar en guerra el Regne Unit, està ple de tacticismes, d’ordagos, de decisions calculades pensant que en l’últim moment el contrari cedirà, o al contrari, de no cedir per no mostrar-se feble, i d’expressions del tipus Ara o mai, que van provocar un veritable efecte dominó de declaracions de guerra entre els països enfrontats. Christopher Clark descriu als protagonistes fatídics d’aquells dies com sonàmbuls, inconscients dels perills

Una de les víctimes històriques de la guerra va ser l’Imperi Austrohongarès, que simplement va desaparèixer i va aflorar la multiplicitat de països de l’Europa de l’Est, les fronteres dels quals s’han anat redibuixant des de llavors, amb guerres, neteges ètniques i desplaçaments de poblacions. L’Imperi Austrohongarès, sense eines per integrar i donar expressió a tota la seva diversitat nacional, religiosa i cultural es va fragmentar sota el principi d’autodeterminació proposat pel president nord-americà Wilson, i de la idea d’una Nació un Estat.

Aquest centenari coincideix amb eleccions al parlament europeu. La UE és la garantia per evitar fets semblants, sempre que siguem capaços de vèncer l’euroescepticisme amb més integració i solidaritat entre els països (estats, nacions, pobles), amb millores democràtiques, i respectant i donant expressió a tota la diversitat dels Estats. Cal una mobilització ciutadana en favor de Més Europa per evitar pasos enrere, com aquells que volen limitar el moviment dels ciutadans dins la UE, i avançar cap enfora per prevenir tragèdies a les fronteres de la UE com la de Ceuta. El projecte d’una Europa unida té al seu favor que la Història no es repeteix, no siguem les persones les que repetim els errors del passat.

Article de Kenneth Martínez publicat al Tarragona Diari