LA DIGNITAT DELS INVISIBLES

Fa pocs dies vaig ser testimoni d’una realitat colpidora que em va commoure. Hi havia un home assegut davant d’un supermercat demanant ajuda (no demanava diners, sinó aliments bàsics per poder donar de menjar a la seva família). Per desgràcia, no és el primer ni l’única persona que es troba en aquesta dramàtica situació però hi havia alguna cosa que em cridava enormement l’atenció. Des del primer moment em vaig adonar que les persones que entraven al supermercat, instintivament, desviaven la mirada per no haver de veure’l. Era invisible. Una senyora fins i tot va enganxar el seu carro de la compra amb el cartró on aquest home demanava aliments per als seus fills però va actuar, maniobrant el carro, com si la persona que hi havia al darrera no existís. Malgrat això l’home traspuava una gran dignitat, en cap moment va mostrar una actitud agressiva i tan sols intentava explicar a les persones que entraven al supermercat si podien comprar un paquet d’arròs per als seus fills. Quan un senyor gran va relliscar i va caure al carrer bolcant la seva bossa va ser l’únic dels presents que es va moure per ajudar-lo. Vaig pensar que si en determinats cercles de poder imperés la dignitat que mostrava aquesta persona no haguéssim patit aquesta crisi angoixant que està provocant tant de patiment.

Com a alcalde de Tarragona he de dir que estem fent l’impossible per mitigar aquesta situació del tot intolerable. Hem augmentat les partides destinades a finalitats socials, hem impulsat menjadors socials, hem multiplicats les ajudes per a les famílies que es troben a l’atur i que ja no disposen de cap ingrés econòmic, etc. Però he de reconèixer que tot i que ha estat i és útil, no és suficient. No, no ho és. Hem de remoure les bases de la injustícia i actuar sobre un sistema socioeconòmic que, malgrat que per a alguns sembli inqüestionable, ha demostrat una fallida social i, sobretot, ètica i moral innegable. Un economista austríac, en la meva opinió, ho resumeix a la perfecció: “mai el benestar de tants ha estat en mans de l’ànsia de riquesa i de la cobdícia de tants pocs.”

Tots aquells que ens considerem progressistes hem de lluitar políticament per rectificar aquesta ruptura amb la tendència general de la civilització, com ho ha definit recentment el Papa Francesc. Aquí i ara la situació es dramàtica. L’augment de les desigualtats ha arribat a límits grotescos, per exemple, mentre al nostre país hi ha 22 supermilionaris que acumulen una fortuna superior als 74.000 milions de dòlars (el que ve a ser l’equivalent al 5% del PIB nacional) la reconeguda organització internacional “save the children” ha alertat de l’augment de la pobresa infantil a Espanya que s’acosta perillosament a la tercera part de total els nens i nenes. Pot haver-hi una realitat més injusta i més contrària al sentit comú?

Tampoc és cert, com diuen alguns, que no hi hagi cap alternativa tret de la resignació. Res més incert. En aquests moments ja han arribat al Parlament les més de 121.000 signatures que han permès que es tramiti la iniciativa popular legislativa per aprovar una renda garantida ciutadana a Catalunya. Què vol  dir això? Assegurar a tots els ciutadans uns ingressos mínims al mes per tal que puguin cobrir les seves necessitats materials bàsiques i poder així assegurar-se una vida digne d’acord amb la seva condició de persona. No puc creure que hi hagi cap grup al Parlament que sigui contrari a quelcom tan elemental que aconseguiria reduir enormement la pobresa i les desigualtats. Repeteixo, (i se m’acusarà d’ingenu) però em nego a creure que cap diputat voti en contra d’aquesta renda garantida ciutadana.

Aquesta mateixa setmana he reiterat el meu optimisme en el futur de la ciutat de Tarragona, és un optimisme que faig extensiu al nostre futur com a societat, a curt i mig termini. Res està escrit, tot està per a fer i tot és possible, que diria Miquel Martí i Pol. Ara bé, també aquests dies he evocat una frase que figurava a la capçalera d’una revista obrera de principis de segle passat que vaig llegir quan era jove i que se’m va quedar gravada i que deia això: “allà on hi ha poderosos, nosaltres estem sempre amb els més dèbils” (la qual cosa no vol dir que rebutgen els poderosos, però sí que prioritzem l’atenció als febles que necessiten la igualtat d’oportunitats.) Tan sols quan sapiguem donar vida a aquestes paraules amb els nostres fets serem capaços des de l’esquerra de plantar cara a les injustícies i a les desigualtats com un poble.       

Article de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona